Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

‘Lonely Together’ torna al Mercat de les Flors

posted in: Actualitat, Dansa | 0
Dance Umbrella 2014. Gregory Maqoma (South Africa) and Roberto Olivan (Spain) collaborated by choreographing and together with composer Laurent Delforge performed 'Lonely Together' at the Market Theatre in Johannesburg as part of the 2014 Dance Umbrella. The Market Theatre, Johannesburg. 03 September 2014 PHOTOGRAPH: John Hogg.
Lonely Together (2014) amb Gregory Maqoma i Roberto Olivan. FOTO: John Hogg.

El ballarí sud-africà Gregory Maqoma i el català Roberto Olivan es retroben un any després, al Mercat de les Flors de Barcelona, amb Lonely Together, un espectacle que coprodueix el mateix Mercat. En l’edició del Festival Grec 2014 ja varen triomfar amb aquesta producció i enguany sols es podrà veure tres dies, del 16 al 18 d’octubre.

Aquesta parella artística du una llarga trajectòria, des que l’any 1996 van coincidir a l’escola P.A.R.T.S. (Performing Arts Research and Training Studios), de Brussel·les. Des de llavors les seves vides han pres un paral·lelisme que es plasma perfectament en el seu projecte. Maqoma és actualment artista resident del Téâtre de la Ville de París i ha creat peces amb Akram Khan o Sidi Larbi, mentre que Olivan és artista resident del Mercat i director del festival Deltebre Dansa.

Lonely Together connecta, a partir de la música del belga Laurent Delforge, els dos mons culturals dels ballarins. Una conversa entre els dos suds, que es concep a través d’un diàleg emocional, on la paraula desapareix donant tot el protagonisme al cos i que, mitjançant de la dansa contemporània, posa veu al llegat popular de cada una de les seves regions, tant l’africana com l’europea.

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

La proposta de cinema a Temporada Alta

posted in: Actualitat | 0

 

Blai Mateu, de Baro d’Evel, a The missing part. FOTO: Nanouk Films.

La preestrena dimarts passat del film Un dia perfecte per volar, la darrera pel·lícula de Marc Recha, va obrir ahir el nou cicle fílmic del festival Temporada Alta, al Cinema Truffaut de Girona. En l’edició d’enguany l’oferta, més nodrida que en edicions anteriors, compta amb algunes de les pel·lícules més representatives de les últimes propostes del cinema català, que aposten per joves realitzadors com Los exiliados romànticos, de Jonàs Trueba, (13 d’octubre, 22h), o lArtèria invisible del gironí Pere Vilà (3 de novembre, 22h). La proposta també aprofita per rememorar grans clàssics del gènere, com ara Ciutadà Kane d’Orson Welles (4 de novembre, 22h), o llargmetratges vinculats amb obres teatrals lligades al mateix festival, com Tiefland  Leni Riefenstahl (26 de novembre, 22h), que s’inspira en el gran clàssic d’Àngel Guimerà, Terra Baixa. En aquest context també es situa El matrimoni de Maria Braun, de Fassbinder (7 de novembre, 18h), un film del qual els espectadors de Temporada Alta en podran veure l’adaptació que n’ha fet el cèlebre Thomas Ostermeier. El Truffaut també acollirà la projecció d’Hic digitur Dei, del cineasta gironí Antoni Martí (17 de novembre, 22h).

 

 

 

Altres propostes es presentaran en d’altres localitzacions, com la Factoria Arts de Santa Mònica de Barcelona, en què es projectarà The ONE projecte #1, de Blaï Mateu i Camille Decourtye, de la companyia Baro d’Evel, migmetratge produït per Nanouk Films, Temporada Alta i l’Ars Santa Mònica, que reflecteix el món creatiu de Mateu i Decourtye (11 de novembre, 11h i Truffaut des de l’11 de novembre). La Plaça dels Colors de Salt serà l’escenari de l’estrena del documental Migranland (17 d’octubre, 21h), sobre el projecte artístic homònim dirigit per Àlex Rigola. En l’àmbit de l’audiovisual també s’hi pot incloure l’estrena estatal de Perhaps all the dragons. Horror vacui #3, de Berlin, una proposta que acollirà el Centre Cultural de la Mercè. Es tracta d’una mostra experimental que serà visitable el 21 i 22 de novembre i que aplega un seguit de propostes audiovisuals que integren l’essència interpretativa del festival en un format diferent.

 

Un fotograma de Tiefland, de Leni Riefensthal.
Un fotograma de Tiefland, de Leni Riefenstahl .

 

Madaula guanya la primera eliminatòria del 5è Torneig de Dramatúrgia Catalana

posted in: Actualitat, Cròniques, Teatre | 0
Cristina Clemente, en el moment de proclamar guanyador Ramon Madaula. FOTO: Carles Palacio

Ahir, primer dilluns d’octubre, es va encetar la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es celebra dins el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta, a la Sala La Planeta de Girona. Aquest any, i ja en són tres de consecutius, Cristina Clemente modera els combats, en substitució de Jordi Casanovas, promotor de la idea i conductor i coordinador de les dues primeres edicions .

El guanyador de la primera eliminatòria va ser el text titulat L’electe, de Ramon Madaula, que presentava el dilema moral d’un polític recentment escollit president de la Generalitat i que es troba amb el seu psiquiatra per posar remei als seus maldecaps, i que va ser interpretat per Àlex Pérez i Joan Carreras. El text Conills, de Cristina Genebat, relatava la història d’una professora, insegura de sí mateixa, que afronta una difícil situació amb les mares de dos dels seus alumnes.

Així doncs, Ramon Madaula serà el proper 19 d’octubre a La Planeta per disputar una de les semifinals contra el vencedor del tercer combat, que lliuraran Aleix Aguilà i Sergi Pompermayer. Abans, però, es disputarà la segona eliminatòria, el dimarts 13 d’octubre a partir de les 8 del vespre (atenció al canvi de dia), en què s’enfrontaran l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé, i l’actriu, dramaturga i directora Gemma Brió.

Proscenium ja té versió per iPhone i Android

posted in: Actualitat | 1

L’aplicació Revista Proscenium, fins ara només disponible per a iPad, ja es pot descarregar de manera gratuïta, tant des de liTunes en el cas del sistema IOS, com des del Google Play per a dispositius que funcionin amb sistema Android. L’aplicació pel sistema IOS (iPad i iPhone) ja està testada i, per tant, funciona correctament -l’experiència és més plaent com més alta és la gama de l’aparell-, mentre que la versió Android de l’aplicació és una versió beta. Això és: una versió en proves. Us encoratgem a descarregar-vos-la, a testejar-la i fer els vostres comentaris, que ens serviran per millorar l’experiència de l’usuari. La gran diversitat de dispositius mòbils que hi ha al mercat (més de 6.000) i que funcionen amb aquest sistema (Android), a més d’altres imponderables com l’espai de memòria lliure al dispositiu, provoca que es puguin produir algunes disfuncions que anirem identificant, també amb el vostre ajut, per tal de corregir tot allò que impedeixi una correcta visualització de la revista.

 

2015-07-15 23.13.30

2015-07-15 23.11.35

IMG_3441

 

Portada3

 

L’app Revista Proscenium, que està disponible des de l’octubre del 2013, és de subscripció gratuïta. Des de llavors, ja s’han publicat fins a 5 números de la revista, amb una periodicitat trimestral. El projecte ja ha rebut dos premis, el Carles Rahola de Comunicació 2014 a la Millor Publicació Digital, i els Premis E-tech 2014 al Millor Projecte, Producte o Servei Digital. A més, Proscenium va ser un dels vint projectes seleccionats d’entre un centenar per participar al Programa Creamèdia, promogut pel Servei de Desenvolupament Empresarial de la Generalitat de Catalunya (SDE) i per Barcelona Activa. Després de tres mesos de formació i de treballar el projecte, Proscenium va ser un dels cinc finalistes del Programa Creamèdia.

Revista Proscenium és una publicació digital, interactiva i nadiua per a dispositius mòbils, que va néixer amb una marcada vocació de servei públic i té com a objectiu donar suport, promoure i divulgar la creació catalana contemporània en l’àmbit de les arts escèniques, a més de contribuir a la seva internacionalització.

EL FITAG promou el «Festival de Festivals»

posted in: Actualitat, Fitag | 0

fotografia Irene Ro+® (1)El Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) celebra la seva quinzena edició del 25 al 29 d’agost, i per aquest motiu ha organitzat el projecte anomenat «Festival de Festivals». Aquesta activitat, que es celebrarà del 26 al 28 d’agost, consisteix en la realització de jornades internes de treball per debatre sobre el món dels festivals internacionals amateurs: entorns, projectes, personalitats, i establir ponts de treball. Aquestes tres jornades, el FITAG convida a directors de festivals de teatre no professionals, amateurs, independents o universitaris d’arreu del món. L’actriu argentina, Gabriela Sureda, una participant habitual en el festival gironí, coordinarà aquest projecte. Les jornades es distribueixen de les 10 del matí a les 3 de la tarda. La presentació de les personalitats i institucions que hi intervenen ocuparà la primera jornada; la segona jornada estarà dedicada als testimonis internacionals, amb participants provinents d’Hongria, Mònaco, el Marroc, Mèxic, Uruguai, Estats Units, Argentina i Xile, a més de l’Estat espanyol i els Països Catalans; la darrera jornada es centrarà en l’estudi de l’actor amateur i el teatre no professional. L’objectiu és bastir un espai de pensament per tal d’entendre cap on es dirigeix el sector i a buscar noves formules de relació entre els festivals. D’aquestes jornades n’ha de sortir un document de treball que recollirà els punts bàsics tractats i les conclusions, que es presentarà a la premsa el dia 29 d’agost.

 

 

 

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

1 2 3