Un ‘Federico García’ immens desborda emocions al Festival d’Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Foto: Justin Brown

El director del Festival de Teatre de Almada, Rodrigo Francisco, va tenir un ull excel·lent en programar el Federico García de Pep Tosar com a tancament del festival. A l’aire lliure, amb la brisa atlàntica acariciant els rostres dels espectadors, el teatre de l’Escola D. António da Costa era ple a vessar, fins i tot les escales es van omplir. Hi havia màxima expectació, i no era per menys.

He de reconèixer que he vist aquest meravellós espectacle en cinc ocasions, la primera vegada el dia de l’estrena durant el Grec del 2015; i dimecres, a Almada, la darrera. No sé ben bé quins astres es van conjurar, però el que es va produir durant l’espectacle em va fer comprendre la potència transformadora que té l’obra i la traça que deixa en el públic. Per l’impacte que genera en l’espectador, l’atmosfera de silenci que crea i l’emoció continguda latent que hi ha, un viu intensament alguna cosa molt vertadera i especial. Lorca potser en diria “duende”, però per mi té a veure amb l’autenticitat; o sigui, que Federico García Lorca i l’espectacle són el mateix. I per això, perquè es fa patent el crim terrible que van cometre els franquistes assassinant-lo, i la incomprensible i fatal decisió del poeta en agafar un tren a Madrid i anar-se’n a Granada a veure els seus pares fa comprendre que Lorca, en realitat, som tots. Tots vam ser víctimes d’aquell afusellament monstruós. I així es comprèn perquè molts dels espectadors van acabar desbordats i amb llàgrimes als ulls, en un final esclatant, posats dempeus, amb crits d’olé, olé!, llarguíssims aplaudiments i bravos! A mi, aquest sentir profund col·lectiu, em va fer pensar en el que devia produir el propi Lorca quan anava pels pobles muntant obres amb el grup de teatre universitari ambulant La Barraca. Deixeu-me recordar unes paraules del poeta que formen part de l’espectacle: “El teatro se debe imponer al público y no el público al teatro. Yo aspiro ha enseñar al pueblo y a influir en él…”.

I és que Fedrico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo es una obra d’una narrativa singular, immensa i que roda perfecta, plena d’humanitat, on s’hi dibuixa un Federico simpàtic i proper, un ésser entusiasta, divertit, sensible i fràgil, amb un geni precoç inusitat del qual en donen testimoni veus expertes, amics com Dalí, Buñuel, i familiars. Per una banda, tenim un pla intel·lectual, acadèmic i de testimoniatge que es projecta en un tul i que es va fonent en un altre pla, més líric, musical i teatral, on hi transcorre la vida del poeta. Un temps de vida que sorgeix a través de la paraula magistral de Pep Tosar, la preciosa i potent veu de Mariola Mambrives, acompanyada a la guitarra pel talentós Marc López i la magnífica i delicada percussió de David Domínguez. Al centre d’aquest univers d’acurades percepcions hi sorgeix la impressionant figura lorquiana, la del ballarí José Maldonado transfigurat en el gran poeta. Tot plegat deixa a l’espectador sense alè, amb un senyal profund que arrossegarà, ben segur, al llarg del temps, un vestigi inesborrable del sentir, un saber amb gust de sang. És per això que també venen a tomb aquestes paraules clarividents de Lorca: “Mientras que actores, autores y directores estén en manos de empresas absolutamente comerciales sin control estatal ni literario de ninguna clase, el teatro entero se hundirá cada día más, sin salvación posible”. Pel que jo sé, pocs espectacles teatrals donen tant a l’espectador. No us el perdeu, on sigui, quan sigui, perquè és magnífic, prodigiós!

*Cal dir que Pep Tosar, abans de començar l’espectacle, va tenir la dignitat i el coratge de recordar que el dia 18 de juliol, el dia de la funció d’Almada, feia 82 anys del cop d’estat franquista que va acabar enderrocant la República i la llibertat. També que era el centenari del naixement del gran Nelson Mandela. I no es va estar de demanar la llibertat, com faria el mateix Lorca, dels presos polítics catalans, petició que va recollir el caliu i el suport del públic. I és que hi ha gent i països decents.

 

Proscenium construeix una app pionera pel Festival Castell de Peralada

El Festival Castell de Peralada ha tingut sempre inscrit en el seu ADN un esperit pioner, és per això que en l’edició d’enguany ha encarregat l’edició d’una guia de programació digital, interactiva i nadiua per a dispositius mòbils, que ha anat a càrrec de l’editorial digital gironina Proscenium i el seu partner, Frame Girona.

La nova guia de programació del festival pretén ser una eina eficaç de prescripció. Davant l’extensa oferta del festival, on el públic sempre hi podrà trobar una proposta feta a la seva mesura, la guia digital i interactiva és una eina ideal per orientar l’usuari respecte els espectacles que el festival li ofereix de manera molt atractiva visualment. Hi escriuen en aquesta guia especialistes en l’àmbit de la lírica, la clàssica i la dansa com Jordi Maddaleno, Valèria Gaillard, Javier Pérez Senz, Xavier Cervantes, Roger Alier, Pere Albert Balcells, Jaume Radigales, Pablo Meléndez, Juan Lucas, César López Rosell, Marta Porter, Maricel Chavarría o Roger Sala. És per això que aquesta publicació va més enllà del programa de mà i inclou d’altres elements relacionats amb les obres, els intèrprets o els creadors vinculats als espectacles que es podran veure a l’auditori  del Parc del Castell, al claustre o a l’església del Carme, a la finca Malaveïna o a l’Hotel Peralada Wine Spa & Golf.

Càpsules de vídeo i interactivitats

Articles d’especialistes que fins ara només contenia el programa de mà de cada espectacle, una entrevista amb Xavier Sabata, artista resident del festival,  servida en càpsules de vídeo, una conversa gravada entre Josep Pons i Oriol Broggi, directors de La Flauta Màgica, galeries d’imatges, vídeos, programes, interactivitats, textos… La guia conté una quantitat ingent de material complementari servit d’una manera molt atractiva visualment, que no només permet a l’espectador triar l’espectacle amb ple coneixement de causa, sinó que esdevé una veritable revista d’arts escèniques per a amants de gèneres com la lírica, la música clàssica, la dansa, la cançó d’autor o la música més popular i pròpia d’un festival d’estiu.

La guia de programació de la 32a edició del Festival Castell de Peralada, que és bilingüe –castellà i català- i en forma d’aplicació informàtica, s’ha editat en un format que fins ara només havia utilitzat el National Theatre de Londres per elaborar els programes de mà de les seves produccions. L’app és gratuïta i està disponible a l’Apple Store per a tots els dispositius que funcionen amb el IOS (iPad, iPhone) i en la botiga virtual Google Play per a tots els dispositius que funcionen amb el sistema Android, que són els dos sistemes majoritaris. L’àmbit de distribució de la guia, doncs, és universal, de manera que pot arribar a tothom, no només als espectadors dels espectacles de Peralada, sinó també a qualsevol que hi estigui interessat i disposi d’un dispositiu mòbil amb connexió a internet.

 

A més de tota la informació bàsica i complementària dels espectacles programats, la guia també conté pàgines de servei i enllaços per realitzar amb molta agilitat la compra d’entrades de cada vetllada, de manera que l’usuari accedeix directament al plànol de l’espai on es fa l’espectacle en la data programada i pot triar el seu seient, adquirint el tiquet amb només tres clicks i tornant posteriorment a la revista. La guia, a més, permet actualitzacions constants, que es comuniquen als usuaris a través de les notificacions push.

Cinc noms de Temporada Alta

posted in: Actualitat, Reportatges, Teatre | 0

Guy Cassiers (Anvers, Bèlgica, 1960)

El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek
No tinc gaires dubtes en afirmar que Guy Cassiers és un dels grans directors de l’escena mundial, un dels més interessants i innovadors, si més no pel que fa al teatre de text, en petit o gran format. El seu afany i sentit teatral el porten a emprar grans textos literaris, en lloc de dramàtics, per desembarassar-se d’acotacions imposades per l’autor i lliurar-se al seu impressionant imaginari. Cassiers és un mestre en l’ús de les noves tecnologies, i té una habilitat excepcional per manejar el llenguatge audiovisual més innovador i refinat, exquisit diria jo, assolint, de forma impecable, un discurs estètic i visual de primera, sempre a favor del text. Destaca el seu interès social, l’anhel per comprendre aquesta Europa caòtica de la qual formem part. És un tema que l’afligeix de forma especial, pel fet de viure en una època en què la política s’ha divorciat ingenuament o cínica de la cultura, com si això no portés greus conseqüències ciutadanes, conseqüències com l’augment de l’ultradreta més ignorant i mesquina, per exemple. Les seves obres El cor de les tenebres de Joseph Conrad, Orlando de Virginia Woolf o Les Benignes de Jonathan Littell, entre d’altres, són obres que intenten trobar un sentit, una orientació dins el caos mediàtic i d’informació que ens atrapa, dia a dia, en aquesta xarxa col•lectiva tan insana. Els muntatges de Guy Cassier són un intent de restablir el vell pont, forjar una nova reconciliació entre el món polític i el cultural. Un altre exemple és El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek, en aquest cas, per abordar el desesperant problema dels refugiats a Europa.

Kurt van der Elst

Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960)

Ethica. Natura e origine della mente de Baruch Spinoza
Podríem dir que des dels anys vuitanta Romeo Castellucci, i les seves germanes Claudia i Chiara Guidi (Societas Raffaelo Sanzio), són protagonistes centrals de l’avantguarda teatral europea. Director d’escena, dramaturg, artista plàstic i escenògraf Castellucci representa l’acció intel•lectual en el món del teatre, una mirada filosòfica i agosarada sobre l’home a través d’una punyent estètica teatral. Experimental, profund, radical i, plàsticament impecable, els seus quadres escènics produeixen un impacte visual que deixen empremta. Castellucci sembla inscrit en el que Artaud va anomenar el “Teatre de la crueltat”, però amb la particularitat que en els muntatges de Castellucci el text queda sempre diluït a favor de la imatge, la llum i el so. Les seves propostes combinen l’antic artesanat teatral amb la tecnologia més puntera, però sempre amb obres en les quals hi predomina el cos. Gràcies a una estètica excepcional i particular -de vegades excessiva, però sempre molt controlada-, les posades en escena de Castellucci difícilment poden ser comparades a d’altres; sempre provocadores i vanguardistes no deixen mai ningú indiferent. Atrevir-se a dur escena la Divina Comèdia del Dant o l’Ethica d’Spinoza suposa un agosarat afany teatral, veritablement intrèpid, ambiciós i temerari; com intrèpid, ambiciós i temerari va ser el propi Spinoza en el seu intent d’oferir una imatge objectiva de la realitat per intentar comprendre el significat d’una vida ètica, però organitzada com a sistema deductiu.

Guido Mencari

Oskaras Korsunovas (Vilnius, Lituània, 1969)

Diari d’un boig de Nicolai Gògol
Els espectacles d’Oskaras Korsunovas són dels que es recorden sovint, un record intens i viu que deixa en l’espectador la sensació d’haver viscut alguna veritat essencial associada a la vida i al teatre, com si es fusionessin, per moments, en el propi cos. Directe, allunyat de tot artifici banal i gratuït, les obres de Korsunovas destaquen pel seu llenguatge teatral singular, per un nou enfocament contemporani, una manera crua, intensa i visceral de fer, maneres que semblen anunciar la inevitable aparició d’un nou teatre. Un model, però, la substància del qual és a prop de la intensa i llarga tradició europea.
Korsunovas i els seus col•legues van fundar (1998) el prestigiós teatre de repertori del Teatre Oskaras Koršunovas (OKT), amb l’objectiu de distanciar-se de la realitat artística d’aquella època i crear-ne una de nova, basada en un llenguatge teatral contemporàni i trencador, amb la intenció de trobar noves formes de comunicar-se amb el públic -que sovint té la sensació de trobar-se ben bé dins de l’obra-, posant en pràctica idees realment controvertides i impactants. En el pensament teatral de Korsunovas les obres actuals haurien de reflectir el temps present i predir el futur, com un element d’advertència per cridar l’atenció al públic. Un teatre, doncs, gens innocent, plenament intencional sobre el present, a través de textos classics intemporals, transgredint els límits del teatre més tradicional. Una manera de fer i enfocar el teatre que aporta, alhora, una interessant i descarnada reflexió sobre l’ofici de l’actor. No em puc imaginar què és capaç de fer Korsunovas amb aquest sensacional text de Nikolai Gògol: Diari d’un boig. Com diuen alguns, el rus més estrany de Rússia. No hi ha dubte que Gògol era una criatura ben estranya, però el geni sempre és estrany, com meravellosament estrany resulta el teatre, sempre impactant i visceral, d’Oskaras Korsunovas.

Tomas Ivanaukas

Josse De Pauw (Asse, Bèlgica, 1952)

La humanitat d’Arnon Grumberg
Pels que coneixen aquest actor excepcional ja no cal dir res més. És una rara avis en el món del teatre, polifacètic, brillant, magnètic, innovador, únic. Com espectador és un actor que fascina, i a l’escenari un no pot deixar d’observar-lo. Veure’l és apassionant, una sorpresa constant, l’ideal del que hauria de ser un actor de primer nivell al teatre. Però, a més a més, és un actor que traspassa els espais teatrals, els platós de cinema i televisió. Josse De Pauw és part essencial de la història del teatre europeu, naturalment del belga, perquè va ser cofundador del grup de teatre Radeis (1976) i del col•lectiu d’artistes Shame, el precursor de l’actual Kaaitheatre, a Brussel•les. És, també, escriptor, assagista, director de teatre i cinema, columnista… A les ordres de Guy Cassiers el vam poder disfrutar al Teatre Lliure amb l’impressionant muntatge Mephisto de Klaus Mann, i al festival Temporada Alta de Girona, amb obres com El cor de les tenebres de Joseph Conrad i, darrerament, com a actor i director independent, a An old Monk, on creava un concert dramatitzat amb un quartet de jazz que era un sensacional homenatge a Thelonious Monk. La humanitat (De mensheid) sorgeix d’una mena de pamflet d’Arnon Grumberg, Lloança de la humanitat, que és un intent d’exculpar la humanitat dels mals que provoca. Potser una broma, potser una utopia. Segur, però, un repte escènic de primera, en aquesta ocasió, a través de l’òpera i amb aquell profund sentit de transcendència que sol transferir Josse De Pauw en les seves inoblidables interpretacions.

Kurt Van der Elst

Christiane Jatahy (1968, Rio de Janeiro, Brasil)

El bosc que camina, inspirada en Macbeth de William Shakespeare
L’interès que desperta Christiane Jatahy sorgeix de la seva manera particular i enigmàtica de revisar importants textos dramàtics, de fet, fonamentals, i transfigurar-los gràcies a una mirada realment particular i innovadora. D’aquest talent singular n’han sorgit espectacles inoblidables, d’una gran originalitat performàtica, molt imaginatius i brillants. Una manera de fer que sovint depassa les regles teatrals que ens puguem imaginar, sempre combinant les arts visuals, el vídeo i el cinema, implicant l’espectador d’una manera molt viva i essencial. Ho vam poder veure amb Júlia (2013), inspirada en el clàssic d’August Strindberg, i tot seguit amb I si elles marxessin a Moscou? (2014), basada en Les tres germanes d’Anton Txèkhov, ambdós espectacles al festival Temporada Alta de Girona. Christiane Jatahy tanca aquesta insòlita trilogia amb El bosc que camina, inspirat en Macbeth, la tragèdia de William Shakespeare. A diferència de les obres precedents El bosc que camina se submergeix en la discussió dels sistemes polítics i socials, posant l’ull en l’engranatge capitalista. En realitat, la trama de Shakespeare és només l’excusa per encendre la metxa crítica, per mostrar que tots som, d’alguna manera, Macbeth i, com a tal, tots tenim les mans tenyides de sang. Un escenari expositiu, un vernissage particular, per fixar-hi la mirada, implicar-s’hi i viure’l intensament des de dins.

Marcelo Lipiani

Joaquim Armengol (Crític de Teatre)

 

 

I després de Pina, què? Temporada Alta

posted in: Actualitat, Dansa, Reportatges | 0

És el moment just per començar a posar en valor el patrimoni dancístic de casa nostra. Sota l’epígraf de “dansa contemporània” s’hi ha aplegat un munt de reeixides experiències que bevien de l’emmirallament europeu i es construïen amb voluntarietat i una inexistent transició històrica. Efectivament, els anys de la represa democràtica van ser els del boom dels canvis després dels foscos anys de dictadura. Pirineus enllà, ballarins i creadors hi van trobar un espai d’expressió inaudit. Contràriament a com va passar allà, el pas es va fer atrafegadament i sense solució de continuïtat. El ballet, la dansa clàssica, la neoclàssica i la dansa moderna eren taxonomies de llibre d’experts, mentre aquí apareixien companyies i escoles que aprenien a corre-cuita, passant pel tamís de la idiosincràsia pròpia, i convertint-se en les primeres experiències d’una era radicalment diferent. Convé saber-ho; respectar aquella manera particular com vam prendre part de la modernitat des d’un país derrotat com érem; agrair a aquell precursors el camí recorregut; i projectar-nos cap al futur. És important recordar-ho perquè malgrat que no es vol fer un debat seriós sobre la qüestió, segurament per motivacions espúries, ni Catalunya està necessitada de cap “companyia nacional”; ni és cert que el nivell de les produccions sigui baix. Falten recursos, en això estarem d’acord. També fer una millor i més entenedora divulgació dels coreògrafs i grups artístics. Però sobretot ens manca orgull, sobre la base d’informació veraç i rigorosa, de què ha passat les darreres dècades. Aquests propers mesos al Festival Temporada Alta tindrem una magnífica oportunitat de copsar-ho a través d’una conferència ballada; quatre propostes també catalanes; i una d’internacional que ens permetran tenir una bona perspectiva general:

Conferència ballada

Toni Jodar està desenvolupant una línia de treball entre la difusió pedagògica i la històrica. Es presentarà al Festival Explica dansa 2: conferència ballada. Justament a partir de la pregunta que encapçala aquest article: I després de Pina, què? Tindrà lloc abans que arribi Out of Context – for Pina (2010) d’Alain Platel. Recordem que la coreògrafa va morir l’any anterior. La classe magistral de Jodar és un toc d’alerta: acostumats com estem a lloar cegament tot allò que ens arriba de l’estranger, hi va relacionant capítols fonamentals de la dansa amb alguns destacats moments aquí. Descobreix així que mai hem estat millor connectats com ara amb les tendències de la resta d’Europa. Que en seguim l’estela, amb aportacions pròpies i idees que han nascut d’una característica molt local: l’amalgama, la barreja d’estils, la suma de coses que a priori podrien semblar contraposades però des de les quals s’hi accedeix a experiments insòlits. El 8 de novembre, a les 18h. a la Biblioteca Carles Rahola.

Artistes de llarga trajectòria

Noms essencials, per diferents raons: d’un costat Sol Picó. De l’altra Pep Ramis / Maria Muñoz (companyia Mal Pelo). Molts anys de treball a les seves cames i sempre amb la mirada posada als nous llenguatges i el diàleg artístic. Dancing with frogs serà estrena al Festival el 15 d’octubre a les 18h. al Canal. Després d’abordar a We Women la situació de la dona, s’apleguen set intèrprets masculins: ballarins, actors, cantants i músics amb Sol Picó. Cadascú des de perspectives diverses de què significa la masculinitat. Amant del llenguatge directe i amb una certa contundència interpretativa, Picó s’interroga sobre una de les qüestions més candents de la nostra societat. Convida en aquesta ocasió als seus intèrprets a respondre des de la seva posició personal i artística. Per la seva banda, Mal Pelo durà dues peces. La primera, 7 lunas, és una col·laboració entre el cantaor Niño de Elche amb María Muñoz. És fruit de la trobada i l’intercanvi, com tantes vegades en aquesta companyia. I de les ànsies de desenvolupar connexions, ni que siguin de caràcter oposat. D’allà surten elements nous, riscos i sensacions que els impulsen cap endavant. Serà el 12 de novembre a les 18h. al Teatre de Salt. Al seu torn, Pep Ramis estrenarà un solo: The Mountain, the Truth and the Paradise. Amb el concurs d’importants noms de l’escena: Blai Mateu i Camille Decourtie. I amb el tema de l’espiritualitat de fons: la tràgica condició humana.

Luís Castilla

 

Artistes més joves

Lali Ayguadé forma part de les artistes nascudes la generació dels 80. Amb una àmplia formació que va incloure l’estada en companyies internacionals de gran prestigi en dansa contemporània. Instal·lada de nou aquí, presenta la seva segona obra de mitjà format: IUandME el 24 de novembre a les 20:30 al Canal. És l’exemple d’aquelles ballarines a qui marxar un temps fora li ha permès engrandir-se com a ballarina i recollir, emmagatzemar, una immensa quantitat d’experiències que va dibuixant en les coreografies. S’està creant un estil propi, com no podria ser d’altra manera, on la dramatúrgia té un pes cabdal i que firma en aquesta peça Jordi Oriol. El fil conductor és impactant: l’actitud de cadascú enfront de la mort. No importa tant la reflexió que en puguem fer, com l’experiència que ella demana als seus ballarins que executin amb elegància: Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Marlène Rostaing i Diego Sinniger de Salas. Veure’ls permet posar en valor la seva qualitat i compara-la amb la d’altres països. Endevinareu de seguida que no es tracta de la tècnica, sinó de què imaginen i dels mitjans de què disposen.

Edu Pérez

Alain Platel

I la proposta Internacional per antonomàsia l’edició 2017 de Temporada Alta serà Out of Context – for Pina. A aquestes alçades intentar dir alguna cosa més sobre aquest extraordinari artista, quasi és un intent vacu. Hem tingut la sort que el Festival Temporada Alta ha optat els darrers anys per ell i han arribar aquí algunes de les seves peces amb Les Ballets C de la B: Gardenia, Coup Fatal, Nicht Schlafen. L’obra que veurem el 10 de novembre a les 18:30h i l’11 de novembre a les 20:30h. al Teatre Municipal de Girona és del 2010. Just un any després de la mort de Pina Bausch, a qui li dedica. I ens aturarem en aquest punt: comparteix amb ella una certa idea de dansa-teatre. Com es pot a dia d’avui plantejar un espectacle del moviment? Doncs allunyant-se de l’interès pel virtuosisme. La qual cosa no és contradictori amb la qualitat dels ballarins: les imatges que generen amb gestos convulsius són un exemple implacable. Però, i aquí rau el més interessant de tot plegat, sabent com és d’imprescindible la connexió amb el públic, ciutadans del segle XXI en plena cultura de la imatge audiovisual, sobreexposats a estímuls. La grandesa consisteix en dir cada cop més coses amb l’estalvi més exigent de recursos. Deixar que sigui el cos qui parli. Interrogar-lo sobre allò que importa. I escoltar-lo. Se us acut cap necessitat més imperativa que la comunicació? En un món complex, estrany, aliè i explosiu, aquesta és l’aportació específica que hi pot fer la dansa contemporània davant dels antics (i inaudibles) llenguatges d’aquesta mena de contrareforma a la qual alguns els agradaria portar-nos-hi.

Chris Van der Burght

 

Jordi Sora (Crític de dansa)

 

‘Letter to a Man’: Al voltant del mite

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Vàstlav Nijisky (1889-1950) és a la dansa, com la revolució de Nicolau Copèrnic a l’astronomia. I observi’s que amb tres segles de diferència. Tots dos d’origen polonès, desmunten en les seves respectives carreres un malentès: la vida gira, sí. Es mou. Però no pas al voltant de la terra / del terra. Un perquè observa com hi ha un astre encara més central en la constel·lació que exerceix de centre gravitatori: el sol. L’altre, perquè en les seves coreografies i interpretacions deixa d’aspirar a elevar els peus del sol d’on el ballarí clàssic intenta sempre fugir. I en ambdós dos casos, no és tan interessant aquella llavor trencadora amb què van impregnar el seu temps, com les conseqüències per a generacions posteriors i a llarg termini d’aquella gosadia.

Efectivament, hi ha una data: 1813. Els Ballets Russos fundats per l’empresari Serghei Diàguilev. És l’estrena a París de La Consagració de la Primavera, amb la singular música d’Ígor Stravinski. Tot i que la particular revolució de Nijisky va començar amb una coreografia seva anterior: Preludi a la migdiada d’un Faune (1912) amb composició de Claude Debussy. I va tancar aquesta “trilogia de la transformació” amb el ballet Jeaux (1913), també amb música de Debussy. És molt recordada la polèmica estrena a París de la Consagració, però no tant esmentat l’escàndol que va suposar aquesta darrera obra. La raó? La peça tractava sobre un trio amorós.

 

I és en aquest punt on el mite s’inicia: el distanciament personal (amorós) i professional amb Diàguilev; la gira a Buenos Aires i el matrimoni amb la comtessa Romola de Pulszki; l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que els sorprèn a Àustria i el pas per un camp de concentració; i la malaltia, esquizofrènia, que poc a poc anà consumint-lo. Són del 1919 els famosos Diaris que va escriure en un mes, just després de quedar catatònic durant uns dies després del primer brot.

Letter to a Man parteix d’aquells escrits. I sobreentén la majoria d’aquells fets, per molt importants i definitius que resultin per explicar el personatge. Aquesta opció narrativa pot dificultar de vegades la comprensió dels textos que es van escampant aquí i allà, sense una evident línia de continuïtat. Importa més les impressions visuals; la delicadesa del treball actoral i escassament ballat de Mikhail Baryshnikov, una senzilla coreografia de Lucinda Childs; la impressió de la bellesa estètica, en el sentit clàssic del mot, amb una escenografia que recorda una pista de circ, on es difuminen les paraules de malaltia i de vida que el geni polonès escriví; i la mà sensible i aguda de la direcció de Robert Wilson. Però aquest no és el Nikinsky de la ruptura del gest, sinó el de l’home trencat. No el de la gosadia, sinó el de l’atordiment. No el de la polèmica, sinó el de la crisi existencial.

Coses totes elles, sens dubte, de gran interès i presentades amb una màgia només a l’abast dels grans: Letter to a Man és des d’aquest punt de vista una joia creativa, imprescindible i rodona. Però oblida l’ona expansiva d’aquelles vicissituds. En l’àmbit artístic, perquè si té pare la dansa contemporània, aquest és indubtablement Nijisky. I fins i tot des del punt de vista de la pròpia experiència humana, doncs el Diaris d’aquella penosa etapa final del geni polonès, tenen també una lectura mèdica, psiquiàtrica i humana actual de les quals apenes s’argumenta res a l’obra.

Letter to a Man / Mikhail Baryshnikov / Direcció: Robert Wilson / Teatre Nacional de Catalunya, 29 de juny de 2017

Jordi Sora (Escena de la Memòria)

Moeder o escenes cruels de la vida familiar

posted in: Actualitat, Teatre | 0

El 34è Festival de Almada es posa inquietant amb Moeder (Mare), dels Peeping Tom, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018). Moeder és una obra sobre la memòria, els neguits de l’absència i la por que explora fins a quin punt viure evoca l’imaginari personal de cadascú o bé és el resultat d’un teixit que componem col·lectivament. Peeping Tom (Gabriela Carrizo (Argentina) i Franck Chartier (França)) tracta aquest tema a través de la figura central de la mare, mostrant la mateixa fascinació, sensibilitat i sarcasme amb què aborda totes les seves produccions. Moeder no deixa de ser una crònica familiar cruel, tan pertorbadora i anormalment familiar com divertida. Sens dubte que ens hi reconeixem, de forma directa, espantats i divertits, quan trobem aquella mateixa mirada amb què, de vegades, observem els nostres commovedors i patètics intents de fer encaixar en aquest món tan entretingut que ens depassa les nostres ridícules concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per reconstruir la figura de la mare i els seus mons interiors ens provoquin, alhora, la desfiguració més grotesca.

Moeder_(c)_OlegDegtiarov_7921_HRA Moeder seguim explorant l’univers inestable i tan característic de la companyia, un món que desafia la lògica espai/temps amb la naturalitat del respirar. I en aquest univers constantment desplaçat i estrany pot passar qualsevol cosa. Per això, el terrible i torbador aïllament dels protagonistes condueix l’espectador a una imatgeria delirant, un món mental ple de malsons, pors, pulsacions i desitjos que mostren la part més grotesca i fosca de la condició humana. És a partir de la mort de la mare, exemple de figura amorosa, capadora i oprimida, essencial i polièdrica, la que desvetlla l’assortiment d’imatges inimaginables que provoca aquesta mort. A Moeder hi ha, profundament expressats, l’absència i la por, que són els autèntics protagonistes d’aquesta desafiant crònica familiar. Una crònica que es projecta en una mena de museu privat, un llinatge particular digne de ser observat, però que es transfigura puntualment per convertir-se en un tanatori o en una sala de maternitat; llavors és un vidre, simplement, el que ens separa de l’ésser estimat. Aquesta és la distància, l’aïllament, la barrera que fa adonar-nos que, en realitat, estem sols amb companyia. Els personatges que van desfilant per aquest espai són d’allò més familiars: un pare, mare, fills, germans, una dona de fer feines, un vigilant, visitants, etc. Un món aquest de la família tan normal, petit i conegut, però ja sabem que els mons normals, petits i coneguts amaguen, sovint, l’infern! Un lloc ideal, doncs, per mostrar les virtuts i les misèries que modelen l’ànima contemporània.

Moeder és una mostra més de recerca i exploració del llenguatge del moviment i la interpretació, una posada en escena performàtica magistral de teatre-dansa on  tot contribueix a la perfecció mil·limètrica, sobretot la llum meravellosa i el so, engranatges i efectes sovint tractats de forma esplèndida i cinematogràficament. Així, per exemple, la impactant primera escena en la qual la ballarina es debat sobre un sòl xop inexistent, i que sembla suggerir la lluita d’un nadó en el líquid amniòtic. L’espectacle funciona a la perfecció mitjançant metàfores sorprenents, al·legories i poderoses imatges que quedaran llargament suspeses en la nostra retina. I els intèrprets són, senzillament, enlluernadors. Peeping Tom, com sempre, és la imatge teatral d’una poderosa i rara intel·ligència, tant pel que fa al tractament musical i vocal com pel seu sorprenent i personal vocabulari coreogràfic que evoca, un mirall que retorna el més grotesc, inquietant i pertorbador del que som. Espectacles com aquest fan rellevant un festival de teatre, en aquesta ocasió el 34 è Festival de Almada, a Lisboa.

Joaquim Armengol

 

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

‘Lonely Together’ torna al Mercat de les Flors

posted in: Actualitat, Dansa | 0
Dance Umbrella 2014. Gregory Maqoma (South Africa) and Roberto Olivan (Spain) collaborated by choreographing and together with composer Laurent Delforge performed 'Lonely Together' at the Market Theatre in Johannesburg as part of the 2014 Dance Umbrella. The Market Theatre, Johannesburg. 03 September 2014 PHOTOGRAPH: John Hogg.
Lonely Together (2014) amb Gregory Maqoma i Roberto Olivan. FOTO: John Hogg.

El ballarí sud-africà Gregory Maqoma i el català Roberto Olivan es retroben un any després, al Mercat de les Flors de Barcelona, amb Lonely Together, un espectacle que coprodueix el mateix Mercat. En l’edició del Festival Grec 2014 ja varen triomfar amb aquesta producció i enguany sols es podrà veure tres dies, del 16 al 18 d’octubre.

Aquesta parella artística du una llarga trajectòria, des que l’any 1996 van coincidir a l’escola P.A.R.T.S. (Performing Arts Research and Training Studios), de Brussel·les. Des de llavors les seves vides han pres un paral·lelisme que es plasma perfectament en el seu projecte. Maqoma és actualment artista resident del Téâtre de la Ville de París i ha creat peces amb Akram Khan o Sidi Larbi, mentre que Olivan és artista resident del Mercat i director del festival Deltebre Dansa.

Lonely Together connecta, a partir de la música del belga Laurent Delforge, els dos mons culturals dels ballarins. Una conversa entre els dos suds, que es concep a través d’un diàleg emocional, on la paraula desapareix donant tot el protagonisme al cos i que, mitjançant de la dansa contemporània, posa veu al llegat popular de cada una de les seves regions, tant l’africana com l’europea.

1 2 3