25è aniversari de la Proposta de Teatre Independent de la Sala La Planeta de Girona

posted in: Actualitat, Dansa, Familiar, Música, Teatre | 0

Ja fa 25 anys que la Sala La Planeta de Girona programa teatre professional. Ja fa 25 anys de la primera Proposta de Teatre Independent de La Planeta, una sala imprescindible en el panorama de les arts escèniques a Catalunya que, a més, la propera temporada, desembarcarà a Barcelona amb més força que mai, ja que s’hi veuran més d’una seixantena de funcions de produccions de la mateixa sala. Pere Puig, el director tècnic de La Planeta, ha presentat avui dimarts la programació de la 25a Proposta de Teatre Independent, que es celebrarà del 18 de setembre al 15 de novembre, coincidint, en bona part, amb la celebració del Festival Temporada Alta. Demà dimecres ja es posen a la venda les entrades. En total són vuit propostes, repartides en quatre caps de setmana.

La primera peça és de la companyia banyolina Indans Dansa (18 de setembre, 21h), que barreja dansa i hip-hop a La Juliette no tenia balcó. La Minúscula presentarà l’endemà (21h) Top Ten, un espectacle amb format de cabaret que ja es va poder veure a Les Nits del Coro de Sarrià, mentre que els blanencs El Mirall, que celebren el seu 30è aniversari, presentaran la comèdia negra Parole, parole (19 de setembre, 21h).

 

3. Parole Parole 01
Una imatge de Parlo, parole, d’El Mirall, de Blanes. Foto: El Mirall

 

La Companyia Solitària, que té com a dramaturg de capçalera l’Aleix Aguilà, farà una mini-estada a la sala els dies 25 i 26 de setembre (a les 21h els dos dies), en què presentarà les seves dues darreres propostes. La primera, Quietud salvatge, de la qual en trobareu un fragment de lectura dramatitzada en el número 4 de la Revista Proscenium, que podeu descarregar al vostre iPad en aquest enllaç. Es tracta d’una adaptació de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, feta per Aguilà, des del punt de vista d’una de les seves protagonistes, la Marta, encarnada magníficament per Júlia Barceló. La segona proposta d’aquell cap de setmana s’acaba d’estrenar, La ciutat no és vostra, també d’Aleix Aguilà, que es va inspirar en els fets del 15M i els indignats, protagonitzada en aquest cas per Pau Vinyals. La Planeta ha previst, en aquest cas, un abonament pels dos espectacles de 16 euros.

 

5. la ciutat no és vostra 1
Pau Vinyals és el protagonista de La ciutat no és vostra. Foto: Cia. Solitària

 

El cap de setmana del 29 i 30 d’octubre, en plenes Festes de Sant Narcís, La Planeta proposa el musical The Feliuettes, que també s’acaba d’estrenar a Barcelona, al Círcol Maldà. La funció començarà tots dos dies a les 11 de la nit, un horari poc habitual, inclou una copa de cava i es podrà veure a la sala de cafè-teatre de La Planeta. The Feliuettes utilitzen el llegat de Núria Feliu per crear un espectacle ple d’humor, un thriller hilarant amb sorprenents girs i morts inesperades, que beu de la ironia i la sàtira del món dels clowns i dels Monty Phyton. Aquell mateix cap de setmana, el diumenge 31 d’octubre (21h), es podrà veure a La Planeta la peça amb què debuta com a dramaturg l’actor Ramon Madaula, Coses nostres, una producció de la Sala Atrium. El fil de la qüestió és la trobada d’un director d’un teatre públic i un reputat crític.

 

6. The Feliuettes 2...
The Feliuettes actuaran a la sala de cafè-teatre. Foto: The Feliuettes.

 

Finalment, en el marc de Temporada Alta, del 13 al 15 de novembre (a les 21h divendres i dissabte, a les 18h el diumenge) La Planeta estrenarà la darrera de les seves produccions d’aquest any, Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, amb el gruix de la Companyia Arcàdia. Llàtzer Garcia explica que Sota la ciutat és “una crònica de les il·lusions perdudes”, en què hi apareixen “personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat”.

 

8. Sota la ciutat...
L’autor i els protagonistes -d’esquerra a dreta, Muguet Franc, Marta Aran, Albert Pérez, Llàtzer Garcia i Laura López- de Sota la ciutat, la darrera producció de la Sala La Planeta. Foto: La Planeta.

 

La temporada 2015-2016 serà significativa per a l’evolució del projecte artístic de la sala gironina, ja que quatre de les seves produccions faran temporada a Barcelona, completant un total de 64 funcions, quelcom insòlit per a una sala de fora de la capital. I no és només el nombre de produccions i de funcions, sinó les sales que les acullen, passant de sales alternatives -que encara sovintegen, i amb orgull-, a d’altres amb més projecció mediàtica, com ara el Lliure. Així doncs, La farsa de Walworth (Enda Walsh), un tour de force interpretatiu dels seus protagonistes, dirigit per Pere Puig, es podrà veure al Teatre Akadèmia (del 26 de gener al 7 de febrer); La crida, de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per Jordi Subirà, es podrà veure a La Seca/Espai Brossa, a la sala Leopoldo Fregoli (del 2 al 28 de març) i Sota la ciutat, de la qual ja n’hem parlat, es veurà a lEspai Lliure del Teatre Lliure (del 14 d’abril a l’1 de maig). Finalment, l’espectacle familiar Un vampir ben educat, escrit i dirigit per Pere Puig i interpretat per Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, es podrà veure al Jove Teatre Regina (del 4 al 18 d’abril) en la campanya escolar i familiar. A tota aquesta activitat cal sumar-li que a finals d’agost la sala gironina acollirà alguns espectacles del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i que a finals de setembre començarà el Festival Temporada Alta, en què La Planeta és un dels escenaris imprescindibles.

 

6eCartell15

El Fitag fa 15 anys

posted in: Actualitat, Fitag | 0

Patrocina Diputació

El Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), que es celebrarà del 25 al 29 d’agost, arriba a la seva quinzena edició. El Fitag, patrocinat per la Diputació de Girona, amb el suport de la Casa de Cultura i l’Ajuntament de Girona, s’ubica en diferents escenaris de la ciutat, però s’escampa també per diverses localitats de les comarques gironines -Figueres, Vidreres, Lloret de Mar, Sant Gregori, Sant Pere Pescador, Palamós, la Jonquera i Maçanet de la Selva-, en el que s’anomena la xarxa Fitag als Municipis. En la presentació hi van ser presents el vicepresident de la Diputació de Girona en funcions, Xavier Soy; la regidora de l’Ajuntament de Girona, Isabel Muradàs; el director del Fitag, Martí Peraferrer, i el director en funcions de la Casa de Cultura de Girona, Lluís Freixas.

 

lisistrata
Una imatge de Lisístrata, l’espectacle que inaugurarà el Fitag de Girona el 25 d’agost. Foto: Quantus Teatre

 

En aquesta edició del Fitag hi participaran 280 intèrprets de 26 companyies, que representaran 30 espectacles en 6 escenaris diferents. El Fitag inclou deu propostes de grups amateurs de les comarques gironines i continua fent coproduccions, en aquest cas amb companyies de Mèxic i d’Israel. Durant l’acte de presentació es va destacar la presència de grups sud-americans i la col·laboració per primera vegada del Fitag amb la campanya de teatre amateur de la Diputació de Girona. Segons el director del festival, Martí Peraferrer, el festival té un caràcter festiu, «amb una tria d’espectacles més vistosos i amb molta energia positiva. És una programació plena d’espectacles que conviden a la festa».L’espectacle inaugural del Fitag anirà a càrrec de la companyia lloretenca Quantus, que posarà sobre l’escenari Lisístrata.

 

lisistrata4

 

Una de les novetats del festival és la celebració d’unes jornades de treball, a les quals s’ha convidat dotze personalitats, organitzacions o directors de festivals de prestigi per debatre sobre el teatre amateur d’arreu del món. D’aquestes jornades n’ha de sortir un document-declaració, que es presentarà el dia 29 d’agost. Com a punts de continuïtat, el Fitag comptarà novament amb el Petit Fitag, adreçat al públic familiar, i amb les propostes breus del Fitag de Nit.

Crònica d’un temps o històries en la memòria

posted in: Actualitat, Parateatrals | 0

Pocs artistes tenen la capacitat d’haver desplegat un imaginari visual i sonor tan ric i potent com Xavi Bobés (Playground). El seu particular apassionament estètic provoca sovint vertader estupor. I sorprèn moltíssim topar-se amb aquest món de delicadesa fosca i senzilla tan inquietant i lluminós. El cert és que quan s’entra en el seu univers ja no se’n surt. És pura fascinació la que produeixen els fabulosos espectacles d’aquest geni manipulador. El seu treball arrenca de la investigació del món dels objectes quotidians i d’un joc escènic molt ben definit, sovint acompanyat d’un relat en imatges i sons l’abisme del qual és certament inquietant. Sorgeix així la poètica vacil·lant d’allò que és inaprehensible, l’obscuritat i els contrallums, l’evocació de l’estranyesa en imatges fragmentades, la intimitat profunda, la bellesa i la delicadesa, l’aparença i el so, la inspiració enllumenada i la fantasia. Dit d’una altra manera: l’espectre canviant d’en Xavi Bobés, l’ombra allargassada d’aquest manejador prodigiós de matèria incerta. Per això és impossible oblidar espectacles tan memorables com Monstres (2014), Insomni (2011), El rei de la soledat (2007), A taula (2009), Duet (2006) o El cap als núvols (2004).

cosas4
Cosas que se olvidan fácilmente és el seu nou espectacle, un espectacle sorprenent i brillant, un camí per penetrar en l’estrany món de la memòria, de la imaginació i de la infància. Un viatge cap endins, en aquell temps històric i personal que ens ha configurat. Un temps que recorre uns espais mentals que revelen la possibilitat de reconquerir vides passades o d’inventar-ne de noves, de renéixer en els buits mentals més significatius. Cosas que se olvidan fácilmente ens fa reviure i tastar l’oblit com a possibilitat d’una llum nova. És també el relat de la nostra pròpia vida, una senda visual i sonora per allò que, d’alguna manera, ens ha modelat l’esperit.
Aquest, però, és un espectacle atípic i molt particular. Per a cada sessió només hi ha espai per a cinc persones. Cosas que se olvidan fácilmente és una experiència teatral molt íntima i especial, plena de complicitats. Es podrà veure al Festival Grec, al Mercat de les Flors, tots els divendres, dissabtes i diumenges del mes de juliol, a les 19:30h i a les 22:30h. Aquest espectacle, coproduït pel Festival TNT – Terrassa Noves Tendències, s’ha creat exclusivament al centre L’animal a l’Esquena, al Mas Espolla de Celrà, durant el primer semestre de l’any 2015. El suport rebut per L’animal a l’esquena és el principal motor que ha permès continuar treballant i creant a Xavi Bobés. El procés de treball s’ha dut a terme completament en solitari sense cap altra mirada que la dels espectadors còmplices, anomenats per aquest projecte “mirades”, que l’han acompanyat i aconsellat des del març al juny, una setmana al mes. Segons Xavi Bobés, aquest és el procés de creació en el qual s’ha sentit més recolzat.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Un pont amb Almada

posted in: Actualitat, Teatre | 0

Des de fa temps la revista d’arts escèniques Proscenium ha estat present de forma activa i participativa, fent de pont i enllaç, amb el Festival de Almada, a Lisboa. A causa d’aquesta conxorxa d’intercanvi teatral prescriptiu s’ha creat una relació meravellosa que va donant els seus fruïts saborosos. Si des de fa tres anys es vénen muntant els Encontros Imaginaris d’Hélder Costa a Barcelona, aquest any la 32ª edició del Festival de Almada estarà centrada en el distintiu O Novíssimo Teatro Espanhol, i això posa en primera plana dos espectacles esplèndids creats a Catalunya que són: El Principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró i Sé de un lugar d’Iván Morales. Espectacles que van arribar a ser una mena de fenomen social, ambdós absolutament diferents i trencadors, tant per la seva estètica singular com per la manera d’interrogar i acarar l’espectador.

La companyia Prisamata. Iván Morales (autor i director), Anna Alarcón i Xavi Sáez (intèrprets). Foto: Prisamata

 

 

Si alguna cosa fa especial El Festival de Almada és el seu contacte de màxima proximitat amb el públic, un públic molt crític i sempre àvid de noves experiències que facin més gran l’horitzó teatral. El seu actual director Rodrigo Francisco té molt clar que cal fixar la mirada en una vessant novadora que retroalimenti el teatre portuguès. Situat en aquest punt, diria que el que ha interessat més a Rodrigo Francisco del citat teatre català, a banda de la seva estètica brillant, és el mode en què aquests espectacles han sigut capaços de mostrar com la societat porta, en la vida de certes persones, a tenir manifestacions violentes, a la por, al desarrelament, a l’abissal i anihilador aïllament personal; però tractant d’esbrinar les causes socials que s’amaguen darrere aquests comportaments humans tan sorprenents i carregats de prejudicis. I, certament, aquestes són algunes de les senyes d’identitat d’aquesta nova dramatúrgia catalana. Crec que és molt important que Portugal vegi, en el nostre teatre contemporani, un valor a l’alça i una mostra singular de teatre social europeu exemplar.

Una imatge d’El Principi d’Arquimedes. Foto: David Ruano
Són sis els espectacles i autors que formen part d’aquest encapçalament esplèndid O Novíssimo Teatro Espanhol, com ja hem dit Josep Maria Miró amb El principi d’Arquimedes i Iván Morales amb Sé de un lugar; però també hi ha José Manuel Mora (Andalusia) amb Los nadadores nocturnos, peça dirigida per Carlota Ferrer; José Ramón Fernández (Madrid) amb Mi piedra rosetta, muntada per David Ojeda; Enrique i Yeray Bazo (Tenerife) amb Última transmisión, amb una posada en escena de Diego Palacio Enríquez; i la companyia Voadora (Santiago de Compostela) dirigida per Marta Pazos, amb la seva versió de La tempestat de Shakespeare. També hi hauran quatre lectures dramatitzades i una taula rodona amb directors i dramaturgs. La veritat és que són espectacles molt diferents els uns dels altres, però el fet és que en la seva diversitat mostren una visió general del que ha estat la renovació del teatre contemporani en els últims 15 anys. Una idea brillant i plena d’interès que fa del Festival de Almada una finestra teatral que cal tenir molt en compte.

Joaquim Armengol (Subdirector de Proscenium)

Nova etapa de la FIMAG

posted in: Actualitat, Màgia | 0

Fira Internacional de Màgia de Torroella de Montgrí (FIMAG), que es celebrarà del 5 al 7 de juny, enceta una nova etapa amb l’entrada en la gestió i producció de la mostra de Bitò Produccions, l’aposta decidida de les institucions (Ajuntament de Torroella de Montgrí, Departament de Cultura de la Generalitat, Diputació de Girona i Patronat de Turisme Costa Brava Girona) i l’augment de pressupost. Tot i això, la direcció artística continuarà essent responsabilitat de Juli Carbó i David Agell (David el Mag), de l’Associació Cultural FIMAG. L’objectiu final de la fira, segons ha expressat Josep Domènech (Bitò), és esdevenir una mostra estratègica per la país en l’àmbit de la màgia, com ho és FiraTàrrega pel que fa a les arts de carrer o el Sismògraf d’Olot pel que fa a la dansa. En total es faran 120 funcions d’espectacles de 40 artistes diferents, essent la major concentració de mags i activitats vinculades a l’il·lusionisme que s’ha fet mai a Catalunya.

La Fira compta amb un ampli programa amb actuacions als carrers i places de la Vila, combinat amb la presentació d’espectacles de sala. El cartell de la mostra, que l’any passat va atreure a 22.000 persones, fa una posta per incrementar la presència d’artistes estrangers, com ara el jove (21 anys) mag Shin Lim (EUA); Héctor Mancha, seleccionat per ser a la trobada d’enguany del FISM (Federació Internacional de les Societats Màgiques) -el congrés més important del món de la màgia-; Miguel Ángel Gea, el mag numismàtic més reconegut del món; Arturo Dupén, primer Premi Nacional de Màgia d’Aprop i Invenció; o els francesos Kenris&Aurelia. D’aquest cartell destaquen els dos espectacles principals del FIMAG, dins la secció La Gran Màgia: la Gala Internacional (6 juny, 22h) en la qual, a més de Shin Lim, Héctor Mancha i Kenris&Aurelia hi actuaran Raúl Alegría i Jaime Figueroa. El català Enric Magoo, director del Festival de Màgia de Badalona, presentarà la Gala i rebrà el Premi FIMAG’15 per a la seva trajectòria. L’endemà, el diumenge dia 7, el Mag Lari presentarà al mateix escenari la seva última creació, Lari Poppins. Un espectacle per a tots els públics amb màgia, música i molt d’humor.

 

ShinLim1
Una de les estrelles del cartell de la FIMAG, el mag Shin Lim.

Multitud de disciplines i espais

Seguint amb la filosofia de la FIMAG, que arriba a la 4a edició, és al carrer on aquesta es viurà intensament. Al programa existeix la secció Viu la màgia al carrer i als palaus, que inclou actuacions simultànies gratuïtes als carrers i places del centre de Torroella durant 15 hores ininterrompudes el dissabte, i 12 el diumenge. Els espectacles que s’hi podran veure pertanyen a una quinzena de disciplines diferents com el mentalisme, robatori escènic, màgia d’aprop, o d’arts afins a la màgia com ara ventrilòquia, globusflèxia o màgia-clown. De fet, la programació està dividida en seccions per tal d’organitzar la nombrosa oferat d’espectacles i que el públic ho tingui més fàcil per triar. Màgia als Palaus presenta una programació de 3 espectacles amb 3 dels caps de cartell del FIMAG que actuaran en escenaris històrics de la Vila com ara el Palau Solterra (S.XV); la Màgia familiar selecciona 4 espectacles orientats als més menuts, si bé tota la programació del FIMAG està pensada per un públic ampli i familiar, a excepció de la Màgia de nit que ofereix propostes nocturnes adreçades a majors d’edat amb cinema, màgia golfa i mentalisme. La Màgia als aparadors planteja un recorregut per 6 aparadors d’establiments on hi actuaran mags de l’escola “Tres de trebol – Escuela de Mágia de Barcelona”. La FIMAG es complementa amb un mercat de parades amb articles relacionats amb la màgia, un mercat amb rulots amb menjar (food trucks) i una exposició dedicada a Enric Magoo.

Fira estratègica pel país

La Fira vol posicionar-se també com un punt de trobada per a programadors i professionals, per això engega un nou projecte, el FIMAGpro. Es tracta d’un espai d’accés amb acreditació al Convent dels Agustins, que vol fomentar la contractació comercial i ser un escenari on els mags professionals i els experts puguin intercanviar coneixement i establir contactes. Estarà obert els 3 dies de la fira, i en una de les jornades la direcció artística proposarà un recorregut als programadors culturals amb una tria d’alguns dels plats forts de la Fira. El FIMAGpro recull també l’experiència iniciada en la darrera edició, de programar un seguit de conferències impartides per reconeguts mags i adreçades a professionals, amateurs, amants i iniciats al món de l’il·lusionisme. Els mateixos programadors i professionals també tindran l’oportunitat de descobrir noves promeses del món de la màgia en una secció de la Fira titulada Descobertes, que inclou una gala en la que hi actuaran mags joves i mags desconeguts pel gran públic que s’han inscrit i pre-seleccionat prèviament.

Màgia solidària

De l’1 al 5 de juny hi haurà un seguit d’actuacions solidàries a hospitals, centres de gent gran i al centre gestionat per Càritas en el marc d’un projecte del FIMAG i l’associació Abracadabra que vol acostar la màgia als col·lectius amb més dificultats. La setmana acabarà amb una Festa solidària, el divendres 5 a la Plaça de la Vila, en la que hi assistiran persones amb necessitats especials provinents de l’Alt i el Baix Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès i La Selva.

 

 

L’últim Encontro Imaginari

posted in: Actualitat, Parateatrals, Teatre | 0

Narcís Comadira és l’autor de l’Encontro Imaginari de cloenda “Un aperitiu al Flore”, un encontre literari entre Josep Carner, Mercè Rodoreda i Josep Pla, que interpretaran respectivament Jaume Mallofré, Carme Sansa i Pep Tosar. El nostre cinquè i darrer Encontro d’enguany serà molt especial, ja que és un Encontro “català” escrit expressament per a l’ocasió pel creador gironí (poeta, artista, dramaturg…). Comadira és l’autor del darrer Encontro per encàrrec de Joaquim Armengol, agitador i director del cicle. Comadira farà conversar aquests tres personatges icònics de la història de la literatura catalana i ho farà inspirant-se en la mateixa idea de l’Hélder Costa, autor dels encontros anteriors, aportant-hi, però, la seva personalitat. Serà, per tant, un Encontro Imaginari “català”.

Els intèrprets han acceptat el repte dels personatges assignats: Josep Carner serà interpretat per Jaume Mallofré (*), Mercè Rodoreda per Carme Sansa i Josep Pla per Pep Tosar! Serà un Encontro divertit i enjogassat. La direcció escènica anirà a càrrec de l’Evelyn Arévalo, que interpretarà també el paper de presentadora-moderadora de l’Encontro. I com sempre hi haurà sorpreses musicals… amb l’imprescindible acompanyament al piano de David Anguera.

I com a cada Encontro, Incavi proposa un maridatge. Per a aquesta ocasió ens convidaran a marinar aquest nostre Encontro de cloenda amb el picapoll del Celler Oller del Mas (DO Pla de Bages) i la carinyena i el lledoner del Celler Espelt (DO Empordà).

L’entrada a l’Encontro és gratuïta.

 

Versio3_Encontro Imaginari 5_31maig2015

(*) Jaume Mallofré substitueix Xavier Albertí, el qual per motius d’agenda professional, malauradament no podrà participar en l’Encontro tal i com estava previst i anunciat.

Marcel·lí Antúnez, més enllà de l’art d’acció

mural per enviar
 

L’Uròboros de Marcel·lí Antúnez s’enfilava per l’escalinata de tres pisos de l’Ars Santa Mònica. FOTO: M.A.

 

Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) està molt satisfet de l’exposició que va poder muntar a l’Ars Santa Mònica a principis del 2014, que duia per títol Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. Aquest creador català, d’una projecció internacional més que considerable, és conegut sobretot pel que ell, i d’altres, anomenen art d’acció, que inclou performances mecatròniques i instal·lacions interactives, i que el caracteritzen des de l’època en què, juntament amb Pere Tantiñà i Carlus Padrissa, va fundar la companyia La Fura dels Baus, de la qual se’n va desvincular fa força anys per iniciar la carrera artística en solitari. Antúnez ja havia intentat en ocasions anteriors muntar una exposició tan ambiciosa, que mostrés tot el seu imaginari, esbatanat, però amb ordre, amb mètode, com es va mostrar a Barcelona, però no ho havia aconseguit fins ara: “No havien quedat com jo volia -explica- i , sobretot, en el moment en què les vaig muntar estava enganxat a un procés creatiu, en el qual prioritzes altres coses. Ara, amb una mica més de perspectiva i distància, he pogut desenvolupar la missió del comissari i, malgrat que l’Ars no és un espai fàcil, crec que s’ha pogut ordenar tot de manera que es pot entendre millor.”

 

Text: Dani Chicano / Joaquim Armengol
Fotos: Agustí Ensesa
Perfil: Quim Noguero

 

L’exposició a l’Ars Santa Mònica es va dividir en quatre àmbits. LEscenari, al Claustre de l’equipament, ha acollit un cicle d’espectacles d’AntúnezPseudo, Membrana (Concert poètic), Epizoo, Protomembrana, ProtoPseudokids, Hipermembrana i Afàsia-, a més de projeccions, taules rodones i jornades acadèmiques, totes a l’entorn de l’obra i figura d’aquest creador. El segon àmbit de l’exposició eren els Processos, en què es mostraven els dibuixos utilitzats en les diverses fases del procés creatiu. Aquest àmbit, però, també comptava amb alguna instal·lació interactiva que permetia visionar i jugar amb vídeos en què Antúnez era el protagonista, o animacions dels seus dibuixos. El tercer àmbit eren les Instal·lacions, un espai de jocs -possiblement el més divertit i agraït pel públic- en què es podia interactuar amb set obres de l’artista. El quart Frasemarceli3àmbit era la sala de Dispositius, en què el públic també podia accionar la majoria de robots o interfícies corporals construïts i utilitzats per Antúnez en les seves performances. També constituïa un àmbit per si sol el Mural S.A.D.Di, un projecte site specific que va ocupar sis trams de l’escala central de l’Ars i en què Antúnez hi va dibuixar una gegantina Uróboros -símbol d’origen egipci i grec que representa una serp que es menja la pròpia cua- de dos caps, que mostra amb una secció transversal, deixant al descobert els seus intestins, que no són altra cosa que els processos creatius de la Sistematúrgia, un neologisme que prové d’unir els conceptes de dramatúrgia i computació (sistema), i que aplega un conjunt de processos que es divideixen en quatre fases: interfícies o dispositius receptors, aplicacions, medi representacional i realitat o representació. El cap de la part alta acaba amb una llengua bífida que és la representació gràfica del mateix autor. Tot això és el que es va poder veure en aquesta exhaustiva exposició.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0110

 

Un dels aspectes amb què Antúnez es mostrava més satisfet de la mostra és amb la sala de Dispositius: “Aquesta sala es presenta com a tal per primera vegada. La somniava feia anys, i crec que ara ja comença a tenir un cert pes com per muntar-la i que es justifiqui per ella mateixa. Alguns dels dispositius han quedat ja superats pels smartphones, i ara es poden considerar una relíquia, o una opció que es va prendre en un moment determinat i ja no existeix, de manera que té aquest doble valor, potser fins i tot, antropològic”. Què era el més important, però, de la mostra? Que la gent s’endugués una impressió del que és la feina i l’univers d’aquest prolífic creador d’una manera molt més àmplia i, per suposat, diferent a la que s’endú un espectador d’una de les seves performances o accions. Queda demostrat també que aquest univers molt propi és d’un atractiu innegable, ja que hi ha gent que va assistir fins a 3 o 4 vegades a les accions que presentava Antúnez, que ha vist com s’obrien nínxols que no estaven previstos, com ara el del públic familiar i juvenil. “Tot això ha estat molt positiu -explica l’artista-, perquè em referma en el que jo havia pensat en altres ocasions, que aquesta és una bona manera de treballar i mostrar la feina. Això no vol dir renunciar a l’art d’acció, sinó que s’ha obert una altra via de treball que és interessant i que funciona”.

Antúnez s’enfronta doncs a un mercat diferent al que freqüentava fins ara com és el de les arts plàstiques, molt diferent al de les arts escèniques, que té les seves particularitats: “Podria ser que un esclat com aquest de Sistematúrgia, t’obri immediatament les portes en el mercat teatral -reflexiona Antúnez-, però el món de les arts visuals i l’art contemporani és com un calaix, i encara queda molt per fer, has de conèixer les persones adequades i aconseguir introduir-te no és quelcom immediat malgrat l’èxit de l’exposició. Ara bé, estic molt content i tot això em fa pensar en el futur amb ganes”. La diferència entre mirar de guanyar-se la Frasemarceli1vida en l’àmbit de les arts escèniques i el de les arts visuals és que, segons Antúnez, en les primeres, o una institució es fixa en el creador i aquest pot tirar endavant el projecte, o mantenir-se independent és estar sempre a la vora de l’abisme, i és una situació que va empitjorant. A les arts visuals, si hi ha una sèrie de clients que els agrada el treball de l’artista i li compren obra, aquest la va ampliant i comença a tenir un corpus artístic interessant, però sobretot no hi ha dependència de cap institució: “És un altre camí, un altre mercat -diu Antúnez-, i se n’ha de saber per transitar-hi, però és la realitat. La meva obra figura a molts llibres sobre performance o art d’acció en un grapat de llengües, com ara rus, italià, francès, grec, anglès, etc… Però això no dóna de menjar, el que dóna menjar és que alguna fundació s’interessi per l’obra, que vegi que pot formar part de la seva col·lecció. Tot això demana unes estratègies en les quals fins avui no hi he posat molt interès, però em sembla que n’hi hauria de posar”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0023

 

Una part inherent de la Sistematúrgia és la tecnologia, i aquest és un àmbit en què l’evolució és constant i a una velocitat que va en augment. L’artista osonenc n’és conscient, i va més enllà i tot: “Hi ha mercats i espais que són més refractaris a la introducció de noves tecnologies en els processos de creació, però l’art d’acció, tal i com jo l’he concebut, podria ser que només fos un graó, una transició fins a un altre territori diferent, que no sé exactament quin seria, però que probablement té a veure amb una mena de mescla entre l’acció i la mediació”. En tot cas, al que pot aspirar el creador, segons Antúnez, és a aportar un gra de sorra al magma que es va formant de manera gradual: “La intel·ligència és un procés col·lectiu, si hi podem afegir quelcom, ja és prou important” assevera. Aportar granets de sorra per evolucionar, no simplement per fer piló, però, vol dir innovar, i en aquest sentit, l’actitud de Marcel·lí Antúnez sempre ha estat clara, inequívoca: “Sempre he sigut una persona curiosa, he tingut un interès permanent per vorejar certs límits. Això ja es veia a la Fura (dels Baus) i em pensava que no faria escola!”. Aquesta afirmació ve acompanyada de l’anècdota: Quan els anys 90 Antúnez estava presentant l’Epizoo a Brasil, i la fase inicial de la Fura quedava lluny, es va sorprendre que un grup d’alemanys fes el mateix que la Fura havia fet a Tier Mon (1985), i poc després, a l’Argentina, es va trobar amb un altre cas semblant. Això, com s’explica? La tesi d’Antúnez és que en el seu treball hi ha elements que connecten amb el passat, aspectes del folklore, de l’art popular, fins i tot del còmic, que connecten amb el públic, de manera que, a més d’innovar, manté ponts amb el passat, que permeten atreure el públic: “En aquesta exposició hi ha hagut gent a la qual no li ha interessat com estava tot fet -explica l’artista-, simplement li ha agradat perquè s’ho ha passat bé tocant, veient coses, gaudint d’un espai d’imaginació en què ha vist coses que no es veuen habitualment. M’he de sentir feliç amb això! Amb els temps que vivim, que la gent surti remoguda de l’exposició, què més vols?”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0028

 

Pel que fa a una utilització intensiva de la tecnologia en l’àmbit de les arts escèniques, en què Antúnez és sense dubte una referència, afirma que no afegeix angoixa a les seves actuacions: “Les arts en viu són arts complexes per definició i per naturalesa -explica-, perquè depens dels altres o de que màquines i objectes responguin correctament, això és part de la gràcia i, si surt bé, genera molta intensitat”. L’exposició va permetre mostrar tots els elements que formen part d’aquest procés de representació, i que el públic pogués “llegir-los” al seu propi ritme. En l’exposició desapareixen les imposicions d’una estructura de temps i espai Frasemarceli2d’un espectacle, que és part del truc a l’hora de crear tensions, juntament amb la narració, amb el què s’explica i el què s’amaga, mentre que la mostra presenta un altre punt de vista. Per a Antúnez, l’exposició forma part d’un seguit d’estratègies que haurien de permetre, no només accedir a la seva feina d’una manera diferent, sinó també fer perdurable la seva obra. “La història de l’art és la història de la pintura -diu Antúnez-. Hi ha hagut escenògrafs del Barroc que han fet coses espectaculars i, fins i tot per internet has de treballar molt per aconseguir aquesta informació. Els gravadors que feien les il·lustracions dels llibres científics, per exemple, són artistes que han quedat al marge, creadors de difícil accés. Per això, sempre que he pogut he fet algunes pel·lícules, i ara estic en un projecte en què una part dels materials, que són utilitzats de manera interactiva, puguin quedar com a petits films. Això és una estratègia per deixar patrimoni i que no tot radiqui en el que és la meva feina en les arts en viu”.

Però la tecnologia, la considera Antúnez al mateix nivell de la pintura? “Sóc de l’escola d’Artaud, que diu que el text és la posada en escena. Nosaltres veníem dels Comediants, després vam fer el nostre propi llenguatge amb la Fura dels Baus, i jo vaig seguir en solitari. Sempre m’he plantejat què era això que estàvem fent, i resulta que els anys 40 un paio (Artaud) ja ho va explicar, va fer l’intent teòric d’acostar-se a aquest teatre i, efectivament, des de mitjans dels 40 fins ara hi ha hagut força propostes: The Living Theatre, Tadeusz Kantor, Odin Theatre…” Segons el creador osonenc, tot mama de la mateixa font, d’un home que no li va anar massa bé com a “teatrero”, però que va ser prou lúcid com per establir un corpus teòric, considerant les arts escèniques, dins la seva complexitat, com un territori de diàleg i d’interconnexió, un espai on es corregeix i es canvia les vegades que faci falta, com un pintor pot fer en les seves teles.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0117

 

Encara sorprès per l’èxit de l’exposició, Antúnez reconeix que hi ha gent que l’ha descobert a l’Ars, que no és el seu públic habitual quan mostra el seu art d’acció per diverses raons, però creu que encara és possible ampliar-lo. Quan va esclatar la polèmica al TNC de Flotats, i el va substituir Domènec Reixach en la direcció de l’equipament, aquest -”una persona de mentalitat oberta”, el retrata Antúnez-, el va programa a la Sala Tallers i li va produir un espectacle, que no va estar exempt de dificultats, sobretot en la preestrena, però finalment va resultar un èxit i la peça va girar gràcies a dur el segell del TNC. “Després, però, no hi ha hagut manera de continuar amb la relació -diu l’artista-, però ara, amb l’Albertí (Xavier Albertí, actual director del TNC), potser canviarà una mica la situació. N’hem parlat una mica i sembla que té ganes de fer quelcom”. Semblava que també hi havia possibilitats de fer quelcom també amb el Teatre Liure, ja que en la seva presentació com a director d’aquest teatre, Lluís Pascual va manifestar explícitament que programaria “des de Flotats a Marcel·lí Antúnez”. De moment, però, no hi ha res de nou al respecte.

 

 

El Perfil

S’hA DEmostrat

2015-07-15 23.11.35Marcel·lí Antúnez és una mescla de Sid Vicius dels Sex Pistols amb un Barceló amfetamínic. Creador excessiu, els laboratoris que el català munta en escena (fundador de La Fura dels Baus i Los Rinos, o en solitari des del 1992) sumen la curiositat biològica del doctor Moreau, la perícia mecànica del Dr. Coppèlius i la mirada expressionista del científic boig que a Metropolis crea la nina robòtica que atrau les masses. També, per descomptat, la consciència de la mort del replicant Nexus-6 a Blade Runner quan, malgrat la perfecció extrema, sap que tot el que sap i sent s’esvairà en el temps com llàgrimes en la pluja. Antúnez tuneja la realitat humana per acarar-la al mirall. És un humanista que sap trencat l’espill, però no admet rendir-se. No ha dubtat mai davant de la doble via plantejada per Pessoa (“callar o contradir-se”) i es multiplica en tantes formes com pot repartir la veu i estendre-la més enllà del silenci. Els centenars i milers d’esbossos que produeix o els grans murals que n’encarnen l’energia vénen a ser litres d’esperma encaminats a la (pro)creació. Són ADN germinal en el magma de les accions, del paper, dels filaments, del metall, és a dir, en la barreja de teatre viu i de tecnologia del fèrtil Mondo Antúnez.
Quan l’estètica de La Fura ja no es corresponia amb l’ètica que l’havia originat, quan ja servia tant per a una òpera com per inaugurar fastos o anunciar refrescos, quan era pell sense el múscul i les vísceres que, fill de carnissers, sempre hi havia posat l’orgànic Antúnez, el noi s’independitza com a creador i s’atreveix a navegar a l’intempèrie amb una simple barqueta. Troba rumb perquè seus eren els mapes. La primera instal·lació que en surt (Joan, l’home de carn, 1992) retratava bé la feblesa orgànica de què som fets, sensibles al que sona a fora. I Epizoo (1994), amb ell dins un exosquelet que el públic podia manipular gairebé per torturar-lo, és la millor encarnació de l’experiment Milgram duta mai a escena, quan l’obra ens definia a la majoria com a voyeurs, a alguns com a sàdics a qui no cal animar gaire, i a uns pocs com a herois anònims disposats a saltar-se les regles. A Mèxic unes dones van arribar a desendollar la màquina quan el veien patir de debò per les gracietes d’un que gaudia fúmer-li canya! Antúnez ha radiografiat els nostres límits, ha mapejat el misteri humà. La tecnologia és el seu altaveu ecogràfic, la lupa de Sherlock amb què ha examinat cada empremta: les necessitats més obscenes, els desigs truculents, la por. Antúnez s’ha demostrat diví marquès a l’època de les pantalles. Juganer i moral.

Joaquim Noguero (Crític de teatre i dansa)

 

Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l'Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.
Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l’Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.
1 2 3