Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

Madaula guanya la primera eliminatòria del 5è Torneig de Dramatúrgia Catalana

posted in: Actualitat, Cròniques, Teatre | 0
Cristina Clemente, en el moment de proclamar guanyador Ramon Madaula. FOTO: Carles Palacio

Ahir, primer dilluns d’octubre, es va encetar la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es celebra dins el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta, a la Sala La Planeta de Girona. Aquest any, i ja en són tres de consecutius, Cristina Clemente modera els combats, en substitució de Jordi Casanovas, promotor de la idea i conductor i coordinador de les dues primeres edicions .

El guanyador de la primera eliminatòria va ser el text titulat L’electe, de Ramon Madaula, que presentava el dilema moral d’un polític recentment escollit president de la Generalitat i que es troba amb el seu psiquiatra per posar remei als seus maldecaps, i que va ser interpretat per Àlex Pérez i Joan Carreras. El text Conills, de Cristina Genebat, relatava la història d’una professora, insegura de sí mateixa, que afronta una difícil situació amb les mares de dos dels seus alumnes.

Així doncs, Ramon Madaula serà el proper 19 d’octubre a La Planeta per disputar una de les semifinals contra el vencedor del tercer combat, que lliuraran Aleix Aguilà i Sergi Pompermayer. Abans, però, es disputarà la segona eliminatòria, el dimarts 13 d’octubre a partir de les 8 del vespre (atenció al canvi de dia), en què s’enfrontaran l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé, i l’actriu, dramaturga i directora Gemma Brió.

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

‘Sei de um lugar’, fenomen social al 32è Festival de Teatro de Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Encara avui no deixa de sorprendre’m el Festival de Almada, amb tota la seva gent humil i encantadora que fan d’aquest encontre anual una festa extraordinària. El primer que fas quan arribes aquí és deixar-te endur per aquest tarannà distintiu d’obertura interior compartida. Senzillament perquè la mentalitat és una altra i l’adoptes. Aquí la vida i la gent són vertadera proximitat, i aquests dies la vida, a més a més, és teatre i celebració. Una festa que dura dues setmanes ben bé, del 4 al 18 de juliol. Almada és una ciutat diferent a les imaginades, una ciutat que toca el riu Tejo i que puja peresosament cap a la muntanya. És una mena d’apèndix que mira amb satisfacció la llum blanca de Lisboa. És una localitat bàsicament de treballadors, amb algunes contradiccions prou interessants i divertides que us proposo descobrir. Dalt d’un turó hi trobareu, per exemple, l’enorme Crist Rei mirant Lisboa amb els braços estesos en creu, figura descomunal que recorda perfectament la de Río de Janeiro; és una mena d’abraçada simbòlica, peculiar, en un entorn plagat de gent que omple pacíficament una població fidel i comunista. Potser Jesucrist fou el primer comunista… Trobar, avui, una ciutat comunista no és gens fàcil. Però Almada ho és. Això li dóna un aire ben diferent a les pesques culturals que ens proposen perquè estan pensades per a la gent, i la gent, aquí, vol dir tothom.

Sedeunlugar2
Ivan Morales, Anna Alarcón i Xavi Sáez. Foto: Cia. Prisamata.

Aquest magnífic festival té espectacles de carrer cada dia, col·loquis, exposicions, per exemple, enguany fan un homenatge a l’històric director d’escena Rogério de Carvalho (Angola) i a l’escenògraf José Manuel Castanheira; i dóna l’oportunitat a qui vulgui de poder passar tres dies en companyia de Peter Stein per 60 euros; ja sabeu, el fundador de la Schaubühne am Halleschen Ufer, en un cicle anomenat O sentido dos mestres. També hi ha concerts a l’aire lliure, trobades amb actors diàries, entretant la gent es refresca i s’atipa, etc. I alhora té una programació teatral ben diversificada, amb un total de 27 produccions, moltes vénen de fora, bàsicament d’Europa, i la resta són portugueses, esclar. D’Itàlia (Paolo Magelli i Peter Stein,i el Teatro metastasio Stabile della Toscana), de Suïssa, (Christoph Marthaler), d’Alemanya (Manfred Karge i la Berliner Ensemble), de Brasil (Paulo de Moraes i Talu Produçoes), de Romania (Razvan Muresan i el Teatro Nacional de Cluj-Napoca), de Mèxic (Aurora Cano i Dramafest), de França (Maxime Franzetti i el Théatre du Balèti)… I un cicle de sis espectacles de novíssimo teatro espanhol. Una mostra rellevant que incloïa dos espectacles catalans: El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró; i Sé de un lugar, d’Iván Morales. Dic incloïa perquè l’Arquímedes no ha arribat al port d’Almada, per alguna raó tan decepcionant com incomprensible ha naufragat estrepitosament; però Sé de un lugar, sí.

image (3)
Una imatge d’un instant abans d’iniciar la funció de ‘Sé de un lugar’ a l’Incrível Almadense. Foto: G.R.

Sei de um lugar no només s’ha convertit en un fenomen social a Catalunya i a les espanyes, també aquí, al 32º Festival de Almada. Jo, que he vist aquesta funció quatre vegades, en quatre espais diferents, la darrera en castellà, m’he pogut fixar especialment en com reaccionen els espectadors portuguesos i com seguien amb apassionament i sorpresa els encontres d’en Simó i la Bérénice. Alguns espectadors percebien, com jo mateix, que alguna cosa intangible acabava omplint l’espai, l’espai interior de cadascú i l’exterior. Aquella tensió única potser sigui el sentiment de compartir un vincle especial, més enllà de qualsevol frontera i llengua, un vincle que rau en la sensibilitat i l’emoció compartida. I és que Sé de un lugar toca l’espectador a fons.

L’espai, la casa d’en Simó aquí, a Almada, on s’amaga, és una mena de sala de festes anomenada Incrível Almadense, una enorme circumferència amb dos pisos, polsegosa i carregada d’anys, d’un llustre d’antigalla que encara arrossega l’encant dels temps remots, un lloc esgavellat i perfecte on pot viure algú que es vol isolar, com és el cas d’en Simó. Un personatge realment potent i trasbalsador. Les cadires, escampades per tota la sala, eren plenes a vessar. N’hi havia més d’un centenar. Contingut l’alè fins el meravellós final, la primera frase sembra el desconcert: “Yo soy racista.” Quan la llum finalment es torna obscura i la música acaba, queda flotant per uns instants en la sala un silenci impressionant…, i llavors ve l’esclat de vida, la gent es posa d’empeus aplaudint, i aquella emoció continguda durant una hora i mitja vessa a raig. Només el teatre pot donar moments així. Em pregunto quin és el misteri d’aquesta obra? Per què emociona tant i sempre? Al final venia la gent a saludar i felicitar l’Iván Morales, eren espectadors completament trasbalsats i commocionats. Un li va demanar si seria possible representar l’obra a casa seva, un altre si ho podrien fer a la Fira del Còmic de no sé on, etc. El que deia, Sé de un lugar o Sei de um lugar ja forma part, en només tres funcions, de l’imaginari col·lectiu d’Almada, és un fenomen social i humà, un fenomen anomenat Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)