Si això és un home o la degradació humana

posted in: Cròniques | 0

Si això és un home va dedicat als botxins, a tots aquells que pel seu silenci covard i la seva indiferència van ser còmplices del genocidi de milions de persones. Per primera vegada hem pogut veure una adaptació teatral en portugués de l’obra mestre de Primo Levi al Festival de Almada, gràcies a La Companhia de Teatro de Almada.

Se isto é um homem relata les esquinçadores vivències de Primo Levi, un químic jueu-italià, que va passar onze mesos en un camp de concentració d’Auschwitz a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, essent el seu un dels primers relats autobiogràfics divulgat d’un testimoni directe de l’Holocaust. En realitat, és una poderosa reflexió sobre la supervivència humana al límit. Levi, va néixer al Piemont, fill d’una família jueva (Turín, 1919-1987) i es va doctorar en Química en 1941; però el 1943 va ser detingut per la milícia feixista italiana i al febrer de 1944 va arribar al camp de concentració d’extermini d’Auschwitz, a Polònia. El que va viure i veure és el que hem viscut i vist gràcies a l’intens treball de l’actor Cláudio da Silva, la transfiguració del qual descriu en detall la feina dels Kapos (custodis dels presoners), l’ús de la violencia, la brutalitat, la humiliació, la degradació moral, l’absència de solidaritat… Sens dubte que Cláudio da Silva conviu la mar de bé amb la dramatúrgia i direcció acurada de Rogério de Carvalho i la contundent escenografia de Manuel Graça Dias i Egas José Vieira.

Un treball de conjunt, doncs, impactant que genera preguntes incòmodes per mostrar el que va passar a Auschwitz. Però, de fet, podem arribar a entendre el que va passar? Potser no ho hem de comprendre ja que podríem arribar a justificar-ho? I tanmateix, de la mateixa manera que és impossible comprendre, és imprescindible conèixer-ho. Perquè el que va passar a Auschwitz pot tornar a succeir. Penso que aquest és el gran missatge de l’obra.

Voldria aprofundir en la feina de Cláudio da Silva, una interpretació tan impecable com conmovedora, usant un llenguatge de cos i veu pesant, mesurat i sobri, allunyat del lament de la víctima o de l’enfurismat gest del venjador. La veritat del seu testimoni colpeja com un aire fred el rostre de l’espectador, un aire que penetra a la pell i cala al ossos. Recordant a Levi, veiem un testimoniatge desapassionat, creïble, objectiu, una veu interior que, de fet, esdevé protagonista d’un judici del qual els jutges som nosaltres. I ara Imagineu, imagineu un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d’afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d’utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme “camp d’extermini”, i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons. Primo Levi, dixit.

Joaquim Armengol

Jan Lauwers & Needcompany entre l’amor, l’art i la guerra

posted in: Cròniques | 0

36è Festival de Almada. Espais interiors, exteriors. Lisboa, Almada. Un festival de teatre és un signe recorrent dels nostres temps. Però un bon festival de teatre, per popular que sigui, és alguna cosa més, sempre ha d’anar una mica a la contra del seu públic, expulsar alguns individus de la sala, sempre i quan no es buidi del tot per avorriment, és clar. Penso en la Needcompany de Jan Lauwers i Grace Ellen Barkey amb el seu darrer espectacle Guerra i trementina, una posada en escena molt potent basada en el llibre homònim de Stefan Hertmans.

 

La novel·la és la història singular d’un pintor, fill d’un pintor d’esglésies, ferit repetides vegades durant la Primera Guerra Mundial en la defensa de Bèlgica contra la invasió alemana. Davant el sofriment provocat per la barbàrie de la guerra i la vida en la trinxera, és el dibuix i l’amor per la música el refugi i consol enfront la frustració de l’amor perdut i la violència. En realitat és la recreació figurada de la vida de l’avi de Hertmans, Urbain, a partir d’uns diaris personals que va deixar en morir.

Però a diferència de Hertmans Jan Lauwers, en un gir summament interessant -diria que feminista-, dóna un gran protagonisme a la figura iconogràfica de l’àngel, Àngel novus de Paul Klee, que aquí és una narradora i també una víctima més de la història. L’àngelical criatura vesteix d’infermera, amb l’uniforme de la Primera Guerra Mundial, és coixa i rep els patacs violents com un ésser sacrificat. Aquesta figura estranya no és altra que l’actriu i coreògrafa Grace Ellen Barkey.

L’estètica escenogràfica ens fa pensar en Joseph Beuys o Jannis Kounellis, i tal com ens té acostumats Lauwers hi ha una fusió singular entre dansa, perfomance i música -que té un enorme relleu, fonamental, amb una gran i complexa partitura-, a banda del text, és clar, que brolla meravellós en la veu magnètica i profunda de la gran Viviane de Muynck.

Lauwers indaga a l’entorn de la deshumanització de l’ésser humà i l’horror que és capaç de generar en circumstàncies brutals, com són les de la guerra; però també sobre la pèrdua prematura d’un gran amor purificador, els valors humans o l’evolució de l’art contemporani. Onze intèrprets que desballesten fins a l’extenuació l’escenari, que colpegen l’espectador intensament, risc i bellesa pictòrica en paral·lel i en viu, escenes que són quadres, música en directe sobre rodes que esgarrinxa la pell a càrrec del compositor de música contemporánea Rombout Willems, que és l’ànima d’un trio clàssic: piano, violoncel i violí. En fi, art teatral impactant, profund i de gran nivell, inoblidable.

Joaquim Armengol

Un ‘Federico García’ immens desborda emocions al Festival d’Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Foto: Justin Brown

El director del Festival de Teatre de Almada, Rodrigo Francisco, va tenir un ull excel·lent en programar el Federico García de Pep Tosar com a tancament del festival. A l’aire lliure, amb la brisa atlàntica acariciant els rostres dels espectadors, el teatre de l’Escola D. António da Costa era ple a vessar, fins i tot les escales es van omplir. Hi havia màxima expectació, i no era per menys.

He de reconèixer que he vist aquest meravellós espectacle en cinc ocasions, la primera vegada el dia de l’estrena durant el Grec del 2015; i dimecres, a Almada, la darrera. No sé ben bé quins astres es van conjurar, però el que es va produir durant l’espectacle em va fer comprendre la potència transformadora que té l’obra i la traça que deixa en el públic. Per l’impacte que genera en l’espectador, l’atmosfera de silenci que crea i l’emoció continguda latent que hi ha, un viu intensament alguna cosa molt vertadera i especial. Lorca potser en diria “duende”, però per mi té a veure amb l’autenticitat; o sigui, que Federico García Lorca i l’espectacle són el mateix. I per això, perquè es fa patent el crim terrible que van cometre els franquistes assassinant-lo, i la incomprensible i fatal decisió del poeta en agafar un tren a Madrid i anar-se’n a Granada a veure els seus pares fa comprendre que Lorca, en realitat, som tots. Tots vam ser víctimes d’aquell afusellament monstruós. I així es comprèn perquè molts dels espectadors van acabar desbordats i amb llàgrimes als ulls, en un final esclatant, posats dempeus, amb crits d’olé, olé!, llarguíssims aplaudiments i bravos! A mi, aquest sentir profund col·lectiu, em va fer pensar en el que devia produir el propi Lorca quan anava pels pobles muntant obres amb el grup de teatre universitari ambulant La Barraca. Deixeu-me recordar unes paraules del poeta que formen part de l’espectacle: “El teatro se debe imponer al público y no el público al teatro. Yo aspiro ha enseñar al pueblo y a influir en él…”.

I és que Fedrico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo es una obra d’una narrativa singular, immensa i que roda perfecta, plena d’humanitat, on s’hi dibuixa un Federico simpàtic i proper, un ésser entusiasta, divertit, sensible i fràgil, amb un geni precoç inusitat del qual en donen testimoni veus expertes, amics com Dalí, Buñuel, i familiars. Per una banda, tenim un pla intel·lectual, acadèmic i de testimoniatge que es projecta en un tul i que es va fonent en un altre pla, més líric, musical i teatral, on hi transcorre la vida del poeta. Un temps de vida que sorgeix a través de la paraula magistral de Pep Tosar, la preciosa i potent veu de Mariola Mambrives, acompanyada a la guitarra pel talentós Marc López i la magnífica i delicada percussió de David Domínguez. Al centre d’aquest univers d’acurades percepcions hi sorgeix la impressionant figura lorquiana, la del ballarí José Maldonado transfigurat en el gran poeta. Tot plegat deixa a l’espectador sense alè, amb un senyal profund que arrossegarà, ben segur, al llarg del temps, un vestigi inesborrable del sentir, un saber amb gust de sang. És per això que també venen a tomb aquestes paraules clarividents de Lorca: “Mientras que actores, autores y directores estén en manos de empresas absolutamente comerciales sin control estatal ni literario de ninguna clase, el teatro entero se hundirá cada día más, sin salvación posible”. Pel que jo sé, pocs espectacles teatrals donen tant a l’espectador. No us el perdeu, on sigui, quan sigui, perquè és magnífic, prodigiós!

*Cal dir que Pep Tosar, abans de començar l’espectacle, va tenir la dignitat i el coratge de recordar que el dia 18 de juliol, el dia de la funció d’Almada, feia 82 anys del cop d’estat franquista que va acabar enderrocant la República i la llibertat. També que era el centenari del naixement del gran Nelson Mandela. I no es va estar de demanar la llibertat, com faria el mateix Lorca, dels presos polítics catalans, petició que va recollir el caliu i el suport del públic. I és que hi ha gent i països decents.

 

Proscenium construeix una app pionera pel Festival Castell de Peralada

El Festival Castell de Peralada ha tingut sempre inscrit en el seu ADN un esperit pioner, és per això que en l’edició d’enguany ha encarregat l’edició d’una guia de programació digital, interactiva i nadiua per a dispositius mòbils, que ha anat a càrrec de l’editorial digital gironina Proscenium i el seu partner, Frame Girona.

La nova guia de programació del festival pretén ser una eina eficaç de prescripció. Davant l’extensa oferta del festival, on el públic sempre hi podrà trobar una proposta feta a la seva mesura, la guia digital i interactiva és una eina ideal per orientar l’usuari respecte els espectacles que el festival li ofereix de manera molt atractiva visualment. Hi escriuen en aquesta guia especialistes en l’àmbit de la lírica, la clàssica i la dansa com Jordi Maddaleno, Valèria Gaillard, Javier Pérez Senz, Xavier Cervantes, Roger Alier, Pere Albert Balcells, Jaume Radigales, Pablo Meléndez, Juan Lucas, César López Rosell, Marta Porter, Maricel Chavarría o Roger Sala. És per això que aquesta publicació va més enllà del programa de mà i inclou d’altres elements relacionats amb les obres, els intèrprets o els creadors vinculats als espectacles que es podran veure a l’auditori  del Parc del Castell, al claustre o a l’església del Carme, a la finca Malaveïna o a l’Hotel Peralada Wine Spa & Golf.

Càpsules de vídeo i interactivitats

Articles d’especialistes que fins ara només contenia el programa de mà de cada espectacle, una entrevista amb Xavier Sabata, artista resident del festival,  servida en càpsules de vídeo, una conversa gravada entre Josep Pons i Oriol Broggi, directors de La Flauta Màgica, galeries d’imatges, vídeos, programes, interactivitats, textos… La guia conté una quantitat ingent de material complementari servit d’una manera molt atractiva visualment, que no només permet a l’espectador triar l’espectacle amb ple coneixement de causa, sinó que esdevé una veritable revista d’arts escèniques per a amants de gèneres com la lírica, la música clàssica, la dansa, la cançó d’autor o la música més popular i pròpia d’un festival d’estiu.

La guia de programació de la 32a edició del Festival Castell de Peralada, que és bilingüe –castellà i català- i en forma d’aplicació informàtica, s’ha editat en un format que fins ara només havia utilitzat el National Theatre de Londres per elaborar els programes de mà de les seves produccions. L’app és gratuïta i està disponible a l’Apple Store per a tots els dispositius que funcionen amb el IOS (iPad, iPhone) i en la botiga virtual Google Play per a tots els dispositius que funcionen amb el sistema Android, que són els dos sistemes majoritaris. L’àmbit de distribució de la guia, doncs, és universal, de manera que pot arribar a tothom, no només als espectadors dels espectacles de Peralada, sinó també a qualsevol que hi estigui interessat i disposi d’un dispositiu mòbil amb connexió a internet.

 

A més de tota la informació bàsica i complementària dels espectacles programats, la guia també conté pàgines de servei i enllaços per realitzar amb molta agilitat la compra d’entrades de cada vetllada, de manera que l’usuari accedeix directament al plànol de l’espai on es fa l’espectacle en la data programada i pot triar el seu seient, adquirint el tiquet amb només tres clicks i tornant posteriorment a la revista. La guia, a més, permet actualitzacions constants, que es comuniquen als usuaris a través de les notificacions push.

Punt final al 35è Festival d’Almada

posted in: Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Fotos: Gabriela Neeb

Tot festival de teatre brilla puntualment, les estrelles que s’hi passegen ofereixen la seva llum, algunes pàl·lidament, d’altres fulguren en tota la seva força i resplendor. Posem noms propis als estels: Pippo Delbono ha resultat, pel que sembla, una ombra obaga malgrat la seva La gioia; l’hongarès David Marton, en canvi, ha il·luminat dues nits amb La Sonnambula, un espectacle musical inclassificable, superb i virtuós, però amb una dramatúrgica d’opereta intencionada i paròdica.

Potser alguns recorden el seu desconcertant muntatge de Don Giovanni al Mercat de les Flors, dins el Grec del 2012. Aquesta és, sens dubte, l’estela anticonvencional i feridora que segueix Marton: esmicolar amb brutalitat i talent l’òpera clàssica a través d’una desconstrucció burlesca del gènere, amb armes pròpies, efectives i serioses: la música (trompeta, orgue, clavicèmbal, teclats i piano), el bel canto i la cançó. Si el tema del tendre amor entre Amina i Elvino va oferir a Bellini la possibilitat de fer palesa la seva inspiració lírica, Marton fa combinar les llargues melodies bellinianes amb la irrupció i l’estrèpit de la música moderna, en una lluita singular de gèneres, gràcies a un talentós conjunt singular i multi-ètnic d’intèrprets musicals i cantants fora de mida, extraordinaris.

No sé, diria que Marton fulmina els llibrets, tan inflats sovint de sensibleria, melodrama i vanitat, que serveixen d’inspiració a músics meravellosos; però -qui sap-, potser l’únic que pretén és reinventar el gènere operístic escabetxant-lo a través del teatre, potenciant-ne el joc irònic i anant més enllà de tota lògica narrativa. Es nota la petja que li van deixar les posades en escena dels seus papàs teatrals: Frank Castorf i Christoph Marthaler. No hi ha dubte que els ha sortit un bon fill, un que ja vola solet i alt, i les ales del qual no semblen pas de cera. Tanmateix, pareix que l’objectiu del director sigui el de compondre una escriptura escènica on tot tipus de llenguatges: actoral, l’escenogràfic, el cant i la música es combinin d’acord amb noves formes d’entendre el present, on la inventiva no tingui cap mena de jerarquia, si n’exceptuem la musical. Sens dubte que Vincenzo Bellini es deu remoure dins la seva tomba de la Basilica Catedrale Sant’Agata a Catània (potser d’enveja), perquè la recreació de Marton de La Sonnambula dóna curs a una imaginació descordada i lliure, desvetllant un món adormit on ningú (espectadors inclosos) no acaba de trobar la pau. Ja se sap, els triangles amorosos són turbulents.

Ara bé, em penso que la posada en escena també abusa del propi geni, repeteix en excés allò que dóna millor, la música i el cant, exhibint el fabulós virtuosisme dels intèrprets una vegada i una altra fins esgotar l’espectador més obsessiu. De la mateixa manera, podria estalviar-nos algunes estupideses escèniques irrellevants, però qui sap si aquest és l’humor fred d’un hongarès tan empeltat de germanisme!

Per cert, clou el festival el nostre Pep Tosar amb el seu meravellós i rutilant Federico García, ja ho veieu, no es pot demanar més.

Intèrprets: Hassan Akkouch, Paul Brody, Daniel Dorsch, Jelena Kuljié, Michael Wilhelmi i Yuka Yanagihara

Escenografia: Christian Friedländer

Direcció: David Marton

‘Letter to a Man’: Al voltant del mite

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Vàstlav Nijisky (1889-1950) és a la dansa, com la revolució de Nicolau Copèrnic a l’astronomia. I observi’s que amb tres segles de diferència. Tots dos d’origen polonès, desmunten en les seves respectives carreres un malentès: la vida gira, sí. Es mou. Però no pas al voltant de la terra / del terra. Un perquè observa com hi ha un astre encara més central en la constel·lació que exerceix de centre gravitatori: el sol. L’altre, perquè en les seves coreografies i interpretacions deixa d’aspirar a elevar els peus del sol d’on el ballarí clàssic intenta sempre fugir. I en ambdós dos casos, no és tan interessant aquella llavor trencadora amb què van impregnar el seu temps, com les conseqüències per a generacions posteriors i a llarg termini d’aquella gosadia.

Efectivament, hi ha una data: 1813. Els Ballets Russos fundats per l’empresari Serghei Diàguilev. És l’estrena a París de La Consagració de la Primavera, amb la singular música d’Ígor Stravinski. Tot i que la particular revolució de Nijisky va començar amb una coreografia seva anterior: Preludi a la migdiada d’un Faune (1912) amb composició de Claude Debussy. I va tancar aquesta “trilogia de la transformació” amb el ballet Jeaux (1913), també amb música de Debussy. És molt recordada la polèmica estrena a París de la Consagració, però no tant esmentat l’escàndol que va suposar aquesta darrera obra. La raó? La peça tractava sobre un trio amorós.

 

I és en aquest punt on el mite s’inicia: el distanciament personal (amorós) i professional amb Diàguilev; la gira a Buenos Aires i el matrimoni amb la comtessa Romola de Pulszki; l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que els sorprèn a Àustria i el pas per un camp de concentració; i la malaltia, esquizofrènia, que poc a poc anà consumint-lo. Són del 1919 els famosos Diaris que va escriure en un mes, just després de quedar catatònic durant uns dies després del primer brot.

Letter to a Man parteix d’aquells escrits. I sobreentén la majoria d’aquells fets, per molt importants i definitius que resultin per explicar el personatge. Aquesta opció narrativa pot dificultar de vegades la comprensió dels textos que es van escampant aquí i allà, sense una evident línia de continuïtat. Importa més les impressions visuals; la delicadesa del treball actoral i escassament ballat de Mikhail Baryshnikov, una senzilla coreografia de Lucinda Childs; la impressió de la bellesa estètica, en el sentit clàssic del mot, amb una escenografia que recorda una pista de circ, on es difuminen les paraules de malaltia i de vida que el geni polonès escriví; i la mà sensible i aguda de la direcció de Robert Wilson. Però aquest no és el Nikinsky de la ruptura del gest, sinó el de l’home trencat. No el de la gosadia, sinó el de l’atordiment. No el de la polèmica, sinó el de la crisi existencial.

Coses totes elles, sens dubte, de gran interès i presentades amb una màgia només a l’abast dels grans: Letter to a Man és des d’aquest punt de vista una joia creativa, imprescindible i rodona. Però oblida l’ona expansiva d’aquelles vicissituds. En l’àmbit artístic, perquè si té pare la dansa contemporània, aquest és indubtablement Nijisky. I fins i tot des del punt de vista de la pròpia experiència humana, doncs el Diaris d’aquella penosa etapa final del geni polonès, tenen també una lectura mèdica, psiquiàtrica i humana actual de les quals apenes s’argumenta res a l’obra.

Letter to a Man / Mikhail Baryshnikov / Direcció: Robert Wilson / Teatre Nacional de Catalunya, 29 de juny de 2017

Jordi Sora (Escena de la Memòria)

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

Madaula guanya la primera eliminatòria del 5è Torneig de Dramatúrgia Catalana

posted in: Actualitat, Cròniques, Teatre | 0
Cristina Clemente, en el moment de proclamar guanyador Ramon Madaula. FOTO: Carles Palacio

Ahir, primer dilluns d’octubre, es va encetar la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es celebra dins el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta, a la Sala La Planeta de Girona. Aquest any, i ja en són tres de consecutius, Cristina Clemente modera els combats, en substitució de Jordi Casanovas, promotor de la idea i conductor i coordinador de les dues primeres edicions .

El guanyador de la primera eliminatòria va ser el text titulat L’electe, de Ramon Madaula, que presentava el dilema moral d’un polític recentment escollit president de la Generalitat i que es troba amb el seu psiquiatra per posar remei als seus maldecaps, i que va ser interpretat per Àlex Pérez i Joan Carreras. El text Conills, de Cristina Genebat, relatava la història d’una professora, insegura de sí mateixa, que afronta una difícil situació amb les mares de dos dels seus alumnes.

Així doncs, Ramon Madaula serà el proper 19 d’octubre a La Planeta per disputar una de les semifinals contra el vencedor del tercer combat, que lliuraran Aleix Aguilà i Sergi Pompermayer. Abans, però, es disputarà la segona eliminatòria, el dimarts 13 d’octubre a partir de les 8 del vespre (atenció al canvi de dia), en què s’enfrontaran l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé, i l’actriu, dramaturga i directora Gemma Brió.

1 2