‘Letter to a Man’: Al voltant del mite

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Vàstlav Nijisky (1889-1950) és a la dansa, com la revolució de Nicolau Copèrnic a l’astronomia. I observi’s que amb tres segles de diferència. Tots dos d’origen polonès, desmunten en les seves respectives carreres un malentès: la vida gira, sí. Es mou. Però no pas al voltant de la terra / del terra. Un perquè observa com hi ha un astre encara més central en la constel·lació que exerceix de centre gravitatori: el sol. L’altre, perquè en les seves coreografies i interpretacions deixa d’aspirar a elevar els peus del sol d’on el ballarí clàssic intenta sempre fugir. I en ambdós dos casos, no és tan interessant aquella llavor trencadora amb què van impregnar el seu temps, com les conseqüències per a generacions posteriors i a llarg termini d’aquella gosadia.

Efectivament, hi ha una data: 1813. Els Ballets Russos fundats per l’empresari Serghei Diàguilev. És l’estrena a París de La Consagració de la Primavera, amb la singular música d’Ígor Stravinski. Tot i que la particular revolució de Nijisky va començar amb una coreografia seva anterior: Preludi a la migdiada d’un Faune (1912) amb composició de Claude Debussy. I va tancar aquesta “trilogia de la transformació” amb el ballet Jeaux (1913), també amb música de Debussy. És molt recordada la polèmica estrena a París de la Consagració, però no tant esmentat l’escàndol que va suposar aquesta darrera obra. La raó? La peça tractava sobre un trio amorós.

 

I és en aquest punt on el mite s’inicia: el distanciament personal (amorós) i professional amb Diàguilev; la gira a Buenos Aires i el matrimoni amb la comtessa Romola de Pulszki; l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que els sorprèn a Àustria i el pas per un camp de concentració; i la malaltia, esquizofrènia, que poc a poc anà consumint-lo. Són del 1919 els famosos Diaris que va escriure en un mes, just després de quedar catatònic durant uns dies després del primer brot.

Letter to a Man parteix d’aquells escrits. I sobreentén la majoria d’aquells fets, per molt importants i definitius que resultin per explicar el personatge. Aquesta opció narrativa pot dificultar de vegades la comprensió dels textos que es van escampant aquí i allà, sense una evident línia de continuïtat. Importa més les impressions visuals; la delicadesa del treball actoral i escassament ballat de Mikhail Baryshnikov, una senzilla coreografia de Lucinda Childs; la impressió de la bellesa estètica, en el sentit clàssic del mot, amb una escenografia que recorda una pista de circ, on es difuminen les paraules de malaltia i de vida que el geni polonès escriví; i la mà sensible i aguda de la direcció de Robert Wilson. Però aquest no és el Nikinsky de la ruptura del gest, sinó el de l’home trencat. No el de la gosadia, sinó el de l’atordiment. No el de la polèmica, sinó el de la crisi existencial.

Coses totes elles, sens dubte, de gran interès i presentades amb una màgia només a l’abast dels grans: Letter to a Man és des d’aquest punt de vista una joia creativa, imprescindible i rodona. Però oblida l’ona expansiva d’aquelles vicissituds. En l’àmbit artístic, perquè si té pare la dansa contemporània, aquest és indubtablement Nijisky. I fins i tot des del punt de vista de la pròpia experiència humana, doncs el Diaris d’aquella penosa etapa final del geni polonès, tenen també una lectura mèdica, psiquiàtrica i humana actual de les quals apenes s’argumenta res a l’obra.

Letter to a Man / Mikhail Baryshnikov / Direcció: Robert Wilson / Teatre Nacional de Catalunya, 29 de juny de 2017

Jordi Sora (Escena de la Memòria)

Merce Cunningham des de la memòria

posted in: Dansa, Reportatges | 0

La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla.
Gabriel García Márquez

 

Hi havia un ritual que sempre es repetia. Uns minuts abans d’acabar la funció, entre bambolines, l’ajudava a aixecar-se de la cadira de rodes. Poc a poc. Era com un lent despertar: mobilitzant els músculs de les cames, els peus, les articulacions. Fins que quedava palplantat en un dels costats de l’escenari, alineat just per on havia de sortir a saludar. Quan els intèrprets rebien els aplaudiments, ell escalfava. Com en la reserva, a la banqueta. Arribaria en breu el seu moment. Trevor Carlson, l’assistent personal els darrers 12 anys de Merce Cunningham sabia que aquell gest era ple de dignitat. I allà, empès pel record d’uns altres temps de força i energia, rebia el calor del públic. Amb moviments limitats: “mira les meves sabates, mira els meus ballarins, mira quins cabells que porto” es deia mentalment Trevor.

 

Qui explica aquesta anècdota és Ferran Carvajal: ballarí, coreògraf i actor. La coneix bé: l’ha escoltada moltes vegades de primera mà de Trevor Carlson. Es van conèixer a Austràlia, fa una dècada. Des de llavors es va anar gestant un intens projecte de recollida d’aquells temps de treball, acompanyament, suport, comandament dels afers de la companyia. Tot va començar de la manera senzilla com passen les coses importants: rememorant. En sopars, trobades amb amics, petit comitè. Després es va conferir carta de naturalesa a la idea: es gravaven les converses, es forçava el record, s’imaginaven plegats algun dia explicant la història. El somni, que anomenaven “secret” al principi, es va engegar ara fa dos anys.

manosmerce_mark-seligerHi ha molta documentació, textos, llibres, films, material escrit i visual de Merce Cunningham. Semblaria impossible en aquest punt aportar-hi res més. Per això “Not a moment too soon” que s’estrenarà mundialment al Mercat de les Flors té un vàlua excepcional. Testimonial en primer lloc perquè és un dels protagonistes qui l’explica. Sense intermediaris. Es tracta d’un solo on Trevor Carlson desgrana els anys en què va ser ben aprop d’ell, en les gires, en la vida diària, dissenyant el “Legancy Plan”, una planificació minuciosa per organitzar el llegat del grup, d’acord amb el coreògraf i abans de la seva mort. Quaranta persones quedarien lliures una vegada es produís el tancament: “va generar moltes tensions” però la intel·ligència de la maniobra s’ha pogut copsar en comparació a altres, on un cop desaparegut el fundador han tingut grans problemes per mantenir no només el patrimoni, sinó també l’esperit.

“M’agrada molt que tinguis cura dels ballarins” ens relata que diria Cunningham quan va llegir el minuciós dossier que Trevor havia elaborat i que aprofitant un viatge llarg en avió li va explicar. I conclouria el vist-i-plau amb una frase lapidària: “en definitiva, jo tampoc hi seré.” Un bon resum de la seva filosofia: obert a propostes diferents, poc amant de teoritzar, “amb un sí per endavant, com obrint portes, generant la possibilitat de què succeeixi alguna cosa més”. I es vincula directament amb la feina coreogràfica basada en el “chance”: l’oportunitat que genera el canvi sobtat, el joc de daus, la probabilitat. És la dansa de l’atzar: màquines corporals, amb cronòmetre intern, més enllà de la música. Això i el tracte permanent amb gent més jove, són els dos motors d’aquells anys.

Demanat expressament sobre la qüestió de la vellesa, Carvajal fa aspecte com si s’hagués adonat recentment de la transformació que suposa en relació a la imatge que tenim de Cunningham. Som en plena canícula d’agost, a l’espai d’assajos que han llogat a Poble Sec. La dansa sempre tan lligada a la joventut, als cossos en forma, a un ideal de bellesa que vol d’una pell llisa i ferma. Aquest Cunningham és el de la cadira de rodes, amb diversos episodis de mala salut. Sol i nonagenari, al peu del canó, dirigint la companyia: “li donava empenta crear” ens diu. El paper de Trevor Carlson va ser imprescindible: mantenia la producció i “intentava aportar-li noves idees perquè tingués contínuament reptes.” Confessa Carvajal que al començament no li va resultar fàcil entendre aquella simbiosi. Quelcom més profund que un empleat i un treballador: amistat, respecte, consideració per la soledat en què es trobava, de casa a l’estudi. Ressona en la conversa la famosa broma: “Ell cuina i jo netejo els plats” del temps de convivència amb John Cage. I és que Trevor va “intentar crear moments de contacte social” que li obliguessin a abandonar la rutina.

Aquesta imatge de Merce Cunningham que es podrà veure pot semblar sorprenent. Potser no hagués estat possible abans. Calia d’una certa distància, una maduresa, el pas del temps perquè l’intèrpret i el director l’abordessin. I també els espectadors. Una mirada agosarada sobre un mite.

7_namts-trevor-bird_press_by-thorus-artsLa memòria com a exercici de reinterpretació. Aquest és un altre dels valors de la peça: mediat per l’emoció. Hi ha les dades, és clar. Totes són consultables en qualsevol manual. Però després hi ha les vivències, a l’abast únicament d’uns pocs. I aquí rau la grandesa de l’escomesa. Com la limitació. Podria ser que el Merce Cunningham que coneixerem, transportat a través de la dramatúrgia d’Albert Tola, se’ns presenti com un ésser estrany. Serà normal: són els records de Trevor Carlson transformats per la direcció de Ferran Carvajal. “A camí entre la realitat, la ficció i els somnis”. De fet és una composició a quatre: perquè els vídeos particulars del creador nord-americà tenen el seu protagonisme. S’explica un altre detall commovedor en aquest sentit. És el títol: Trevor li va regalar una càmera de vídeo. Mentre es gravava, davant d’un mirall va pronunciar la sentència: “ni massa d’hora, ni massa tard”. Ara és doncs el moment d’entendre des d’una altra perspectiva el geni. Segurament així no s’engrandeix la llegenda, però s’humanitza el personatge. “La majoria de les lectures de Cunningham parlen que era fred, algú no empàtic, distant. Inclús especialment interessat en què els ballarins mantinguessin la tensió. Trevor Carlson mai no dirà això, perquè ha conegut la seva generositat, la seva bondat. No neguem que tot allò passés. Però volem ensenyar una cara diferent d’aquella realitat.”

Jordi Sora (Crítc de Dansa) http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/

En el proper número de Revista Proscenium, amb més continguts!

Un espectacle de rock-ballet

posted in: Dansa, Opinió | 0

Roberto Bolle, estrella de la Scala de Milà, principal de l’American Ballet, 41 anys, ha decidit cloure els darrers anys de la seva carrera com si d’una estrella de rock es tractés. No content amb els suculents beneficis de les nombroses campanyes publicitàries per a les quals es presta i on explota invariablement el seu imponent físic, va arribar al Festival de Peralada amb una gala multitudinària i exitosa que porta rodant fa anys i amb gran acollida arreu, molt especialment al seu país d’origen: Itàlia. La veritat és que el to de la vetllada deu ser molt del gust dels seus compatriotes, sempre orgullosos de què un fill triomfi per tot el món, i a recer d’un espectacle amb certes dosis fantasioses, com les projeccions de la primera peça Prototype: realitat augmentada, virtual i joc, una coreografia de Massimiliano Volpini. Són efectes que pretenen aclarir alguns conceptes clàssics del ballet: fouetté, arabesque, battement… però que sobretot servien per deixar molt clara una altra cosa: ell és l’autèntica estrella de la vetllada.

Però no pas el millor intèrpret. I això hauria de pesar a qualsevol, malgrat que Roberto Bolle semblava no estar molt preocupat, distret en una mena de síndrome barreja entre Peter Pan i Narcís. Només dos exemples d’interpretacions en tot superiors: es tracta en tots dos casos d’un pas de deux. El de Le Corsaire de Marius Petipa, que Sarah Lane va dibuixar intensament i que Osiel Gouneo completava amb accents llatins; o el del tercer acte de Don Quixote i que Anna Tsygankova i Matthew Golding van executar amb un nivell de sincronització sensible i transparent. No són realitat virtual, sinó virtualitat real.

Així que els amics de Bolle, que no estaven tant per la labor del concert de rock-ballet, són els autèntics protagonistes de la gala. L’excel·lència va arribar amb el Duet from New Suite que ballaven Elena Vostrotina i Christian Bauch, ambdós ballarins del Semperoper Ballett de Dresden, probablement el teatre que millor i més intensament (amb el de Lió) ha preservat l’elegància i compromís de les coreografies de William Forsythe, i aquella trampa meravellosa visual on el nord-americà posa al descobert el conjunt de tècniques, noms i figures del ballet clàssic, per convertir-les en la pròpia estructura de la peça. Així: sense artificis lluminosos i des de la dificultat que comporta el seu obstinat desenvolupament lineal.

Però tampoc es tracta de ser injust amb l’ànima i raó que un públic tan nombrós ompli estadis i teatres a l’aire lliure d’arreu. Mínim per dos motius. El primer té a veure amb la pròpia intenció de l’espectacle: és palpable i sap comunicar-la, abastament. La dansa clàssica no va sobrada de moments, ni de nous espectadors. I és molt probable que un format com el d’aquesta gala ajudi en aquell anhel compartit: deixar de considerar-la com una pràctica artística d’elit i refinada, per ressituar-la en el context social dels nostres temps. Així que un bis amb la veu de Freddie Mercury, amb tots els convidats a la festa i la participació entusiasta del pati de butaques amb sonors repics de sabates i aplaudiments al so de We Will Rock You, és possiblement la millor de les aportacions de Roberto Bolle a tot plegat.

Tot i que encara hi ha un segon element: el Pas de deux from Proust, ou les Intermittences du coeur, una coreografia de Roland Petit i que balla amb el jove Timofej Andrijashenko. Aquí la cosa definitivament va deixar de ser virtual i Bolle es va oblidar de ser una estrella de rock-ballet. Hi desplegava essència: moviment expressiu de l’estat de l’ànima, experiència vital, emoció compartida. Veient-lo, un es reconciliava. És la constatació que tot plegat és una magnífica estratègia de màrqueting. Que en el fons, en el més preuat d’ell mateix, hi ha la passió per ballar i és això que el mou a promoure una gala com la que ha presentat al Festival de Peralada.

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Imatges: Miquel González – Shooting

La història és tossuda

posted in: Dansa, Opinió | 0

1960. Els drets per a la comunitat afroamericana als Estats Units encara lluny. Faltaven 3 anys per al discurs de Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington. Els somnis s’escampaven arreu, poc a poc. A Nova York, amb només 30 anys, un ballarí originari de Texas creava la peça més important, quasi fundacional, en una companyia que ell mateix dirigia i havia creat 2 anys abans i on tots els ballarins eren afroamericans: Revelations. Allà es ballava en llibertat. Allà es ballava black power.

L’Ailey II és una companyia fundada el 1975 amb el nom d’Alvin Ailey Repertory Ensemble. Un segon elenc, que barreja l’aprenentatge dels seus joves ballarins, el manteniment del patrimoni coreogràfic i és cantera de la companyia mare: l’afamada Alvin Ailey American Dance Theater. La conformen actualment ballarins de diverses nacionalitats i colors. L’energia, l’entusiasme és la seva marca d’identitat. A Peralada van presentar 4 peces de diversa entitat i durada:

Va obrir la vetllada In & Out (2015), una coreografia de Jean Emile per a vuit ballarins. Es tracta d’una mena de catàleg general, de mirada dispersa per estils i música variada que la companyia acostuma a utilitzar: blues, espirituals, rhythm and blues… Un pèl innocent en l’execució general, poc travat en els moments de conjunt, encertaven millor els solistes i un parell de duos, on la feina quedava més integrada, sense que puguem destacar cap element de la coreografia en particular. De fet és una peça exemplificant d’aquell esperit formador a què ens referíem: més centrada en la exactitud tècnica de cadascun dels ballarins que en el resultat global. La segona obra de la primera part va ser Gémeos (2015), una coreografia de Jamar Roberts. Es tracta d’un duo que Lloyd A. Boyd III i Gabriel Hyman ballen amb solvència: rítmic i ràpid, amb una música arrossegadora.

En la segona part prenia part tota la companyia, amb un trio molt destacat: Coutney Celeste Spears, Nathaniel Hunt i Gabriel Hyman. Es tracta de Something Tangible (2015), una coreografia de Ray Mercer. Encara la interpretació de cadascun dels intèrprets és superior a la del conjunt, i no pas per una qüestió de nivell d’execució: són pulcres en la intervenció, mesurats. Però és que la coreografia, tot i ser molt variada i entusiasta, requeriria d’una consciència de grup que va més enllà de les individualitats. Un àmbit aquest en què sembla que la direcció de Troy Powell no troba l’equilibri. Malgrat tot, el públic de Peralada va saludar amb agraïment l’esforç.

2016. El Festival de Peralada fa 30 anys. Lluny, als Estats Units, sembla que els drets per als afroamericans segueixen penjant de la violència. Aparentment tot ha canviat, començant pel President d’aquella gran nació. Però el Telenotícies ens revela cada dia la veritat. En la programació de dansa d’aquest aniversari, aquella obra emblemàtica: feliç, rítmica, lluminosa, coreografiada des de l’esperit, un missatge esperançador. Alhora que ple de referències a una història fosca: les migracions, els abusos, l’esclavisme, la religiositat, la identitat, etc. Arriba l’esperada darrera coreografia de la nit: Revelations (1960) del fundador Alvin Ailey. Un obra trampa, m’atreviria a dir… Tan feliç com evocadora de la part fosca de la història de la comunitat afroamericana. Tan inspiradora, com paleta de matisos de la història d’aquell país. Tan intensa, com comunitària. La història és tossuda: la grandesa de la peça és encara més acusada. Ho és el compromís des de la qual es balla? Igual no hem sabut explicar a les noves generacions que el patrimoni no és un record, sinó una causa. Gran merescuda ovació: immensos en el treball tècnic. De fons, la sensació que l’esperit Ailey es va diluint a poc a poc en favor de l’espectacle. Però pot ser una obra així entertainment?

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Fotos: Toti Ferrer / Festival de Peralada

 

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

‘Lonely Together’ torna al Mercat de les Flors

posted in: Actualitat, Dansa | 0
Dance Umbrella 2014. Gregory Maqoma (South Africa) and Roberto Olivan (Spain) collaborated by choreographing and together with composer Laurent Delforge performed 'Lonely Together' at the Market Theatre in Johannesburg as part of the 2014 Dance Umbrella. The Market Theatre, Johannesburg. 03 September 2014 PHOTOGRAPH: John Hogg.
Lonely Together (2014) amb Gregory Maqoma i Roberto Olivan. FOTO: John Hogg.

El ballarí sud-africà Gregory Maqoma i el català Roberto Olivan es retroben un any després, al Mercat de les Flors de Barcelona, amb Lonely Together, un espectacle que coprodueix el mateix Mercat. En l’edició del Festival Grec 2014 ja varen triomfar amb aquesta producció i enguany sols es podrà veure tres dies, del 16 al 18 d’octubre.

Aquesta parella artística du una llarga trajectòria, des que l’any 1996 van coincidir a l’escola P.A.R.T.S. (Performing Arts Research and Training Studios), de Brussel·les. Des de llavors les seves vides han pres un paral·lelisme que es plasma perfectament en el seu projecte. Maqoma és actualment artista resident del Téâtre de la Ville de París i ha creat peces amb Akram Khan o Sidi Larbi, mentre que Olivan és artista resident del Mercat i director del festival Deltebre Dansa.

Lonely Together connecta, a partir de la música del belga Laurent Delforge, els dos mons culturals dels ballarins. Una conversa entre els dos suds, que es concep a través d’un diàleg emocional, on la paraula desapareix donant tot el protagonisme al cos i que, mitjançant de la dansa contemporània, posa veu al llegat popular de cada una de les seves regions, tant l’africana com l’europea.

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

25è aniversari de la Proposta de Teatre Independent de la Sala La Planeta de Girona

posted in: Actualitat, Dansa, Familiar, Música, Teatre | 0

Ja fa 25 anys que la Sala La Planeta de Girona programa teatre professional. Ja fa 25 anys de la primera Proposta de Teatre Independent de La Planeta, una sala imprescindible en el panorama de les arts escèniques a Catalunya que, a més, la propera temporada, desembarcarà a Barcelona amb més força que mai, ja que s’hi veuran més d’una seixantena de funcions de produccions de la mateixa sala. Pere Puig, el director tècnic de La Planeta, ha presentat avui dimarts la programació de la 25a Proposta de Teatre Independent, que es celebrarà del 18 de setembre al 15 de novembre, coincidint, en bona part, amb la celebració del Festival Temporada Alta. Demà dimecres ja es posen a la venda les entrades. En total són vuit propostes, repartides en quatre caps de setmana.

La primera peça és de la companyia banyolina Indans Dansa (18 de setembre, 21h), que barreja dansa i hip-hop a La Juliette no tenia balcó. La Minúscula presentarà l’endemà (21h) Top Ten, un espectacle amb format de cabaret que ja es va poder veure a Les Nits del Coro de Sarrià, mentre que els blanencs El Mirall, que celebren el seu 30è aniversari, presentaran la comèdia negra Parole, parole (19 de setembre, 21h).

 

3. Parole Parole 01
Una imatge de Parlo, parole, d’El Mirall, de Blanes. Foto: El Mirall

 

La Companyia Solitària, que té com a dramaturg de capçalera l’Aleix Aguilà, farà una mini-estada a la sala els dies 25 i 26 de setembre (a les 21h els dos dies), en què presentarà les seves dues darreres propostes. La primera, Quietud salvatge, de la qual en trobareu un fragment de lectura dramatitzada en el número 4 de la Revista Proscenium, que podeu descarregar al vostre iPad en aquest enllaç. Es tracta d’una adaptació de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, feta per Aguilà, des del punt de vista d’una de les seves protagonistes, la Marta, encarnada magníficament per Júlia Barceló. La segona proposta d’aquell cap de setmana s’acaba d’estrenar, La ciutat no és vostra, també d’Aleix Aguilà, que es va inspirar en els fets del 15M i els indignats, protagonitzada en aquest cas per Pau Vinyals. La Planeta ha previst, en aquest cas, un abonament pels dos espectacles de 16 euros.

 

5. la ciutat no és vostra 1
Pau Vinyals és el protagonista de La ciutat no és vostra. Foto: Cia. Solitària

 

El cap de setmana del 29 i 30 d’octubre, en plenes Festes de Sant Narcís, La Planeta proposa el musical The Feliuettes, que també s’acaba d’estrenar a Barcelona, al Círcol Maldà. La funció començarà tots dos dies a les 11 de la nit, un horari poc habitual, inclou una copa de cava i es podrà veure a la sala de cafè-teatre de La Planeta. The Feliuettes utilitzen el llegat de Núria Feliu per crear un espectacle ple d’humor, un thriller hilarant amb sorprenents girs i morts inesperades, que beu de la ironia i la sàtira del món dels clowns i dels Monty Phyton. Aquell mateix cap de setmana, el diumenge 31 d’octubre (21h), es podrà veure a La Planeta la peça amb què debuta com a dramaturg l’actor Ramon Madaula, Coses nostres, una producció de la Sala Atrium. El fil de la qüestió és la trobada d’un director d’un teatre públic i un reputat crític.

 

6. The Feliuettes 2...
The Feliuettes actuaran a la sala de cafè-teatre. Foto: The Feliuettes.

 

Finalment, en el marc de Temporada Alta, del 13 al 15 de novembre (a les 21h divendres i dissabte, a les 18h el diumenge) La Planeta estrenarà la darrera de les seves produccions d’aquest any, Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, amb el gruix de la Companyia Arcàdia. Llàtzer Garcia explica que Sota la ciutat és “una crònica de les il·lusions perdudes”, en què hi apareixen “personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat”.

 

8. Sota la ciutat...
L’autor i els protagonistes -d’esquerra a dreta, Muguet Franc, Marta Aran, Albert Pérez, Llàtzer Garcia i Laura López- de Sota la ciutat, la darrera producció de la Sala La Planeta. Foto: La Planeta.

 

La temporada 2015-2016 serà significativa per a l’evolució del projecte artístic de la sala gironina, ja que quatre de les seves produccions faran temporada a Barcelona, completant un total de 64 funcions, quelcom insòlit per a una sala de fora de la capital. I no és només el nombre de produccions i de funcions, sinó les sales que les acullen, passant de sales alternatives -que encara sovintegen, i amb orgull-, a d’altres amb més projecció mediàtica, com ara el Lliure. Així doncs, La farsa de Walworth (Enda Walsh), un tour de force interpretatiu dels seus protagonistes, dirigit per Pere Puig, es podrà veure al Teatre Akadèmia (del 26 de gener al 7 de febrer); La crida, de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per Jordi Subirà, es podrà veure a La Seca/Espai Brossa, a la sala Leopoldo Fregoli (del 2 al 28 de març) i Sota la ciutat, de la qual ja n’hem parlat, es veurà a lEspai Lliure del Teatre Lliure (del 14 d’abril a l’1 de maig). Finalment, l’espectacle familiar Un vampir ben educat, escrit i dirigit per Pere Puig i interpretat per Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, es podrà veure al Jove Teatre Regina (del 4 al 18 d’abril) en la campanya escolar i familiar. A tota aquesta activitat cal sumar-li que a finals d’agost la sala gironina acollirà alguns espectacles del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i que a finals de setembre començarà el Festival Temporada Alta, en què La Planeta és un dels escenaris imprescindibles.

 

6eCartell15