Ratxvelixvili & Aladaxvili

posted in: Música, Òpera, Opinió | 0

L’altre dia pensava, tot veient l’espectacle gala de mister Bolle and Friends, que si tots els artistes amb cert talent tinguessin uns friends tan bons i entregats a la causa comuna el món de l’art i la cultura acabaria essent un fet principal en la vida dels humans; i tindríem, ben segur, una cultura popular distingida i de qualitat. I el mateix es podria dir d’aquest duo de georgians sorprenents format per la mezzosoprano Anita Ratxvelixvili i el pianista David Aladaxvili, després d’oferir-nos un recital de primera en una nova vetllada del Festival Castell Peralada.

Jo comprenc molt bé que un esperi en candeletes el Turandot de Puccini, aquesta nova producció estrella del Festival de Peralada, una òpera mítica dins el repertori operístic, farcida de primeres figures, amb un repartiment excepcional, etc. Però a mi m’agrada molt la calma pura que ofereix la bonica Església del Carme, un recinte íntim ideal per fer-hi recitals i concerts de càmera que posa a la gent en contacte directe amb la mística del segle XV. La del Carme és una església gòtica molt bella, de mida humana, amb una sola nau, capelles laterals i una capçalera poligonal calçada per unes precioses voltes de creueria, unes voltes apuntalades per cinc arcs que afermen el magnífic sostre enteixinat de fusta. Els observadors hauran de parar atenció a l’aplec de tapissos i al capitell atribuït al mestre de Cabestany, així com als preciosos vitralls abrinats de l’altar major que singularitzen, amb un ventall discret de colors, el paviment enrajolat de la nau. Un munt de símbols per a desxifrar, sens dubte. El cas és que a l’Església del Carme s’hi està de perles, cal dir-ho, amb l’aire condicionat i les butaques confortables. Tot és mirar, i mentre un espera no desespera.

Encara recordo a la pobre i oscil·lant Anita Ratxvelixvili penjada d’un trapezi fluctuant enmig de l’escenari en aquell Orfeo ed Euridice que va empescar-se la Fura dels Baus l’any 2011, un horror més o menys equilibrat per la veu potent i esplèndida de la jove mezzosoprano. Res a veure amb el recital d’àries i cançons d’ahir, tot el contrari. Vestida de rigorós negre, molt concentrada i discreta, era l’estampa perfecta d’una antidiva del bell canto. I és que anava per feina! No va ser fins a la tercera peça: Oh, no estiguis trist Op. 7, núm. 1, de Sergei Rakhmàninov que, gràcies als aplaudiments del públic, vàrem poder arrencar-li un somriure. Per molts era el dia i el lloc ideal per descobrir-la en essència, gràcies a un seguit de peces breus que anaven d’Händel (Serse) a Camile Saint-Saëns (Samson et Dalila), passant pel ja anomenat Rakhmàninov i Gabriel Fauré; amb una cirereta inesperada, una breu i delicada incursió al món d’Otar Taktakixvili, compositor georgià que va musicar el poema Mzeo tibatvis (Sol de juny) del poeta Galaktion Tabidze. Això succeïa en la primera part. En la segona, va sorgir l’apassionat esperit mediterrani. Aquest va delectar al públic amb la famosa Granada d’Agustín Lara i les Siete canciones Populares españolas, un seguit de poemes anònims populars la mar de bells i divertits musicats pel gran Manuel de Falla. Per acabar no podia faltar-hi George Bizet amb la seva Carmen fragmentada: Carreau! Pique! La mort!… En vain, pour èviter…, o sigui l’ària de Les Cartes, i L’amour est un oiseau rebelle, la reconeguda Havanera. Bravo!!! Carmen és un dels seus papers emblemàtics i pel qual la Ratxvelixvili destaca amb la seva poderosa veu plena de matisos. Quins aguts!!! Finalment, vam aconseguir un parell de visos inoblidables (de Carmen i Samson et Dalila), en el curs dels quals vam descobrir, no pas el talent i l’afany protagònic, perquè això ja ho havíem fet, sinó la vena humorística, del jove David Aladaxhvili, tot jugant a pleret amb el piano i l’Anita. Un divertimento final simpàtic que va convèncer, majorment, a la concurrència.

Ah! I ja que sou a Peralada, no oblideu gaudir d’un altre plaer estètic: fer una ullada a les Ceràmiques negres de Santi Moix, al jardí romàntic del Castell de Peralada, una col·laboració magnífica amb el terrisser empordanès Josep Matès, un exemple evocador de l’extraordinari imaginari d’aquest gran artista internacional català.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Imatges: Jordi Mestre

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

Subversions operístiques: 4Carmen

posted in: Actualitat, Música, Òpera, Opinió, Teatre | 0

Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.

 

La soprano Marta Garcia Cadena i el tenor Toni Viñals, al claustre del convent del Carme de Peralada. Foto: Joan Castro / Iconna

La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.

 

La soprano Maria Garcia Cadena i el baríton Néstor Pindado. Foto: Joan Castro / Iconna
Maria Garcia Cadena, una potent Carmen-Macarena. Foto: Joan Castro / Iconna

 

A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.

Joaquim Armengol

El Festival Castell de Peralada dóna vida 2.0 als protagonistes d”Otello’

posted in: Actualitat, Música, Òpera | 2

El Festival Castell de Peralada comença des de demà, 2 de juliol, una campanya de promoció de la seva producció per a l’edició d’enguany, l’òpera Otello, de Verdi, a través de les xarxes socials. El departament de comunicació del festival inicia una campanya, en què els personatges ideats per Shakespeare, i utilitzats per Arrigo Boito en la versió del llibret per a l’òpera de Verdi, es converteixen en personatges 2.0, amb el seu propi perfil de twitter. Otello, Desdèmona i Iago tindran la seva pròpia veu i presència en aquestes xarxes socials, no només a través de les piulades, sinó que també són els protagonistes d’una dotzena de càpsules de vídeo molt breus, d’aproximadament un minut de durada cadascuna, en què expliquen què és allò que els mou a fer el que fan, i les conseqüències de les seves accions, sempre prenent com a punt de partida els texts de Shakespeare i Boito. Durant tot el mes de juliol, abans de l’estrena de l’òpera, el dia 1 d’agost a l’escenari dels jardins del castell, Otello, Desdèmona i Iago tindran el rostre de persones del carrer, sense més referència operística que part del text i la banda sonora de fons de les càpsules, en què el leitmotiv és el mar embravit, una paorosa tempesta que reflecteix la tempesta interior dels personatges.

 

L'Otello 2.0 de la campanya, en el rodatge de les càpsules pel Festival de Peralada. Foto: Agustí Ensesa.
L’Otello 2.0 de la campanya, i Iago a la seva esquena, en el rodatge de les càpsules pel Festival de Peralada. Foto: Agustí Ensesa.

Els perfils de twitter dels tres protagonistes de la tragèdia són @OtelloPeralada, @DesdemPeralada, @IagoPeralada, els quals, mitjançant l’etiqueta #OtelloPeralada explicaran qui són i què els succeeix, també a través del perfil del festival @FIMCPeralada. Un viatge a la tragèdia que acabarà el mateix dia de l’estrena, i que faran a través de la pàgina de microblogs, però també a través del perfil de facebook del festival, i a través del canal de youtube del mateix festival. Les càpsules són el testimoniatge de l’atemporalitat de les emocions escrites per Shakespeare i traduïdes en música per Verdi, una manera de mostrar la normalitat i actualitat de les històries que emocionen en una òpera del segle XIX, una experiència per acostar el gènere a la vivència de qualsevol persona, fins i tot les que puguin creure que l’òpera no parla d’allò que els passa cada dia.

twitterotello
Perfil de twitter d’Otello.
twitteriago
Perfil de twitter de Iago.
twitterdesdemona
Perfil de twitter de Desdèmona.

Otello, de Verdi, és la joia de la corona de l’edició d’enguany del Festival de Peralada que, per segon any consecutiu, ha assumit la producció íntegra d’un espectacle d’aquestes característiques, després que l’any passat produís Andrea Chénier, d’Umberto Giordano. En aquesta ocasió, en el repartiment, repeteix el baríton Carlos Álvarez (Iago), que compartirà escenari amb el tenor Gregory Kunde (Otello) i la soprano Eva-Maria Westbroek (Desdèmona). També formen part del repartiment Francisco Vas (Càssio), Vicenç Esteve (Roderigo), Miguel Ángel Zapater (Lodovico), Damián del Castillo (Montano) i Mireia Pintó (Emilia), a més del Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. La direcció escènica i l’escenografia és de Paco Azorín, mentre que la direcció musical és de Riccardo Frizza.

Eva-Maria Westbroek - foto color
La soprano Eva-Maria Westbroek. Desdèmona. Foto: Festival de Peralada.
CARLOS +üLVEREZ - miquel gonz+ílez 1
El baríton malagueny Carlos Álvarez. Iago. Foto: Miquel González.

Proscenium hi ha jugat un paper en aquesta campanya, ja que, a partir d’una idea dels responsables del festival, ha dirigit i coordinat la realització de les càpsules audiovisuals que serviran per a promocionar l’espectacle. El realitzador Jep Porras i el muntador Miki Colomer (Imago TV) han estat els responsables de la imatge, mentre que el tècnic de so Carles Martínez se n’ha ocupat de la sonorització i Diana Galí del maquillatge, en una producció en què també hi han intervingut l’agència People Agency (René M. Laza, Jaume Longas i Elena M. Sánchez com a intèrprets) i l’estudi Sonoarte. Això reforça la idea d’òpera “KM0” del director del festival, Oriol Aguilà, ja que tant la part artística com la tècnica depèn exclusivament del festival. L’escenografia ha estat construïda íntegrament en tallers de l’Alt Empordà, sota la direcció tècnica de Vicenç Colomer, cap tècnic del festival.

9
Un moment del rodatge de les càpsules, al plató d’Imago TV a Aiguaviva. Foto: Agustí Ensesa.

 

 

25è aniversari de la Proposta de Teatre Independent de la Sala La Planeta de Girona

posted in: Actualitat, Dansa, Familiar, Música, Teatre | 0

Ja fa 25 anys que la Sala La Planeta de Girona programa teatre professional. Ja fa 25 anys de la primera Proposta de Teatre Independent de La Planeta, una sala imprescindible en el panorama de les arts escèniques a Catalunya que, a més, la propera temporada, desembarcarà a Barcelona amb més força que mai, ja que s’hi veuran més d’una seixantena de funcions de produccions de la mateixa sala. Pere Puig, el director tècnic de La Planeta, ha presentat avui dimarts la programació de la 25a Proposta de Teatre Independent, que es celebrarà del 18 de setembre al 15 de novembre, coincidint, en bona part, amb la celebració del Festival Temporada Alta. Demà dimecres ja es posen a la venda les entrades. En total són vuit propostes, repartides en quatre caps de setmana.

La primera peça és de la companyia banyolina Indans Dansa (18 de setembre, 21h), que barreja dansa i hip-hop a La Juliette no tenia balcó. La Minúscula presentarà l’endemà (21h) Top Ten, un espectacle amb format de cabaret que ja es va poder veure a Les Nits del Coro de Sarrià, mentre que els blanencs El Mirall, que celebren el seu 30è aniversari, presentaran la comèdia negra Parole, parole (19 de setembre, 21h).

 

3. Parole Parole 01
Una imatge de Parlo, parole, d’El Mirall, de Blanes. Foto: El Mirall

 

La Companyia Solitària, que té com a dramaturg de capçalera l’Aleix Aguilà, farà una mini-estada a la sala els dies 25 i 26 de setembre (a les 21h els dos dies), en què presentarà les seves dues darreres propostes. La primera, Quietud salvatge, de la qual en trobareu un fragment de lectura dramatitzada en el número 4 de la Revista Proscenium, que podeu descarregar al vostre iPad en aquest enllaç. Es tracta d’una adaptació de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, feta per Aguilà, des del punt de vista d’una de les seves protagonistes, la Marta, encarnada magníficament per Júlia Barceló. La segona proposta d’aquell cap de setmana s’acaba d’estrenar, La ciutat no és vostra, també d’Aleix Aguilà, que es va inspirar en els fets del 15M i els indignats, protagonitzada en aquest cas per Pau Vinyals. La Planeta ha previst, en aquest cas, un abonament pels dos espectacles de 16 euros.

 

5. la ciutat no és vostra 1
Pau Vinyals és el protagonista de La ciutat no és vostra. Foto: Cia. Solitària

 

El cap de setmana del 29 i 30 d’octubre, en plenes Festes de Sant Narcís, La Planeta proposa el musical The Feliuettes, que també s’acaba d’estrenar a Barcelona, al Círcol Maldà. La funció començarà tots dos dies a les 11 de la nit, un horari poc habitual, inclou una copa de cava i es podrà veure a la sala de cafè-teatre de La Planeta. The Feliuettes utilitzen el llegat de Núria Feliu per crear un espectacle ple d’humor, un thriller hilarant amb sorprenents girs i morts inesperades, que beu de la ironia i la sàtira del món dels clowns i dels Monty Phyton. Aquell mateix cap de setmana, el diumenge 31 d’octubre (21h), es podrà veure a La Planeta la peça amb què debuta com a dramaturg l’actor Ramon Madaula, Coses nostres, una producció de la Sala Atrium. El fil de la qüestió és la trobada d’un director d’un teatre públic i un reputat crític.

 

6. The Feliuettes 2...
The Feliuettes actuaran a la sala de cafè-teatre. Foto: The Feliuettes.

 

Finalment, en el marc de Temporada Alta, del 13 al 15 de novembre (a les 21h divendres i dissabte, a les 18h el diumenge) La Planeta estrenarà la darrera de les seves produccions d’aquest any, Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, amb el gruix de la Companyia Arcàdia. Llàtzer Garcia explica que Sota la ciutat és “una crònica de les il·lusions perdudes”, en què hi apareixen “personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat”.

 

8. Sota la ciutat...
L’autor i els protagonistes -d’esquerra a dreta, Muguet Franc, Marta Aran, Albert Pérez, Llàtzer Garcia i Laura López- de Sota la ciutat, la darrera producció de la Sala La Planeta. Foto: La Planeta.

 

La temporada 2015-2016 serà significativa per a l’evolució del projecte artístic de la sala gironina, ja que quatre de les seves produccions faran temporada a Barcelona, completant un total de 64 funcions, quelcom insòlit per a una sala de fora de la capital. I no és només el nombre de produccions i de funcions, sinó les sales que les acullen, passant de sales alternatives -que encara sovintegen, i amb orgull-, a d’altres amb més projecció mediàtica, com ara el Lliure. Així doncs, La farsa de Walworth (Enda Walsh), un tour de force interpretatiu dels seus protagonistes, dirigit per Pere Puig, es podrà veure al Teatre Akadèmia (del 26 de gener al 7 de febrer); La crida, de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per Jordi Subirà, es podrà veure a La Seca/Espai Brossa, a la sala Leopoldo Fregoli (del 2 al 28 de març) i Sota la ciutat, de la qual ja n’hem parlat, es veurà a lEspai Lliure del Teatre Lliure (del 14 d’abril a l’1 de maig). Finalment, l’espectacle familiar Un vampir ben educat, escrit i dirigit per Pere Puig i interpretat per Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, es podrà veure al Jove Teatre Regina (del 4 al 18 d’abril) en la campanya escolar i familiar. A tota aquesta activitat cal sumar-li que a finals d’agost la sala gironina acollirà alguns espectacles del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i que a finals de setembre començarà el Festival Temporada Alta, en què La Planeta és un dels escenaris imprescindibles.

 

6eCartell15