Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

Crònica d’un temps o històries en la memòria

posted in: Actualitat, Parateatrals | 0

Pocs artistes tenen la capacitat d’haver desplegat un imaginari visual i sonor tan ric i potent com Xavi Bobés (Playground). El seu particular apassionament estètic provoca sovint vertader estupor. I sorprèn moltíssim topar-se amb aquest món de delicadesa fosca i senzilla tan inquietant i lluminós. El cert és que quan s’entra en el seu univers ja no se’n surt. És pura fascinació la que produeixen els fabulosos espectacles d’aquest geni manipulador. El seu treball arrenca de la investigació del món dels objectes quotidians i d’un joc escènic molt ben definit, sovint acompanyat d’un relat en imatges i sons l’abisme del qual és certament inquietant. Sorgeix així la poètica vacil·lant d’allò que és inaprehensible, l’obscuritat i els contrallums, l’evocació de l’estranyesa en imatges fragmentades, la intimitat profunda, la bellesa i la delicadesa, l’aparença i el so, la inspiració enllumenada i la fantasia. Dit d’una altra manera: l’espectre canviant d’en Xavi Bobés, l’ombra allargassada d’aquest manejador prodigiós de matèria incerta. Per això és impossible oblidar espectacles tan memorables com Monstres (2014), Insomni (2011), El rei de la soledat (2007), A taula (2009), Duet (2006) o El cap als núvols (2004).

cosas4
Cosas que se olvidan fácilmente és el seu nou espectacle, un espectacle sorprenent i brillant, un camí per penetrar en l’estrany món de la memòria, de la imaginació i de la infància. Un viatge cap endins, en aquell temps històric i personal que ens ha configurat. Un temps que recorre uns espais mentals que revelen la possibilitat de reconquerir vides passades o d’inventar-ne de noves, de renéixer en els buits mentals més significatius. Cosas que se olvidan fácilmente ens fa reviure i tastar l’oblit com a possibilitat d’una llum nova. És també el relat de la nostra pròpia vida, una senda visual i sonora per allò que, d’alguna manera, ens ha modelat l’esperit.
Aquest, però, és un espectacle atípic i molt particular. Per a cada sessió només hi ha espai per a cinc persones. Cosas que se olvidan fácilmente és una experiència teatral molt íntima i especial, plena de complicitats. Es podrà veure al Festival Grec, al Mercat de les Flors, tots els divendres, dissabtes i diumenges del mes de juliol, a les 19:30h i a les 22:30h. Aquest espectacle, coproduït pel Festival TNT – Terrassa Noves Tendències, s’ha creat exclusivament al centre L’animal a l’Esquena, al Mas Espolla de Celrà, durant el primer semestre de l’any 2015. El suport rebut per L’animal a l’esquena és el principal motor que ha permès continuar treballant i creant a Xavi Bobés. El procés de treball s’ha dut a terme completament en solitari sense cap altra mirada que la dels espectadors còmplices, anomenats per aquest projecte “mirades”, que l’han acompanyat i aconsellat des del març al juny, una setmana al mes. Segons Xavi Bobés, aquest és el procés de creació en el qual s’ha sentit més recolzat.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

L’últim Encontro Imaginari

posted in: Actualitat, Parateatrals, Teatre | 0

Narcís Comadira és l’autor de l’Encontro Imaginari de cloenda “Un aperitiu al Flore”, un encontre literari entre Josep Carner, Mercè Rodoreda i Josep Pla, que interpretaran respectivament Jaume Mallofré, Carme Sansa i Pep Tosar. El nostre cinquè i darrer Encontro d’enguany serà molt especial, ja que és un Encontro “català” escrit expressament per a l’ocasió pel creador gironí (poeta, artista, dramaturg…). Comadira és l’autor del darrer Encontro per encàrrec de Joaquim Armengol, agitador i director del cicle. Comadira farà conversar aquests tres personatges icònics de la història de la literatura catalana i ho farà inspirant-se en la mateixa idea de l’Hélder Costa, autor dels encontros anteriors, aportant-hi, però, la seva personalitat. Serà, per tant, un Encontro Imaginari “català”.

Els intèrprets han acceptat el repte dels personatges assignats: Josep Carner serà interpretat per Jaume Mallofré (*), Mercè Rodoreda per Carme Sansa i Josep Pla per Pep Tosar! Serà un Encontro divertit i enjogassat. La direcció escènica anirà a càrrec de l’Evelyn Arévalo, que interpretarà també el paper de presentadora-moderadora de l’Encontro. I com sempre hi haurà sorpreses musicals… amb l’imprescindible acompanyament al piano de David Anguera.

I com a cada Encontro, Incavi proposa un maridatge. Per a aquesta ocasió ens convidaran a marinar aquest nostre Encontro de cloenda amb el picapoll del Celler Oller del Mas (DO Pla de Bages) i la carinyena i el lledoner del Celler Espelt (DO Empordà).

L’entrada a l’Encontro és gratuïta.

 

Versio3_Encontro Imaginari 5_31maig2015

(*) Jaume Mallofré substitueix Xavier Albertí, el qual per motius d’agenda professional, malauradament no podrà participar en l’Encontro tal i com estava previst i anunciat.

Marcel·lí Antúnez, més enllà de l’art d’acció

mural per enviar
 

L’Uròboros de Marcel·lí Antúnez s’enfilava per l’escalinata de tres pisos de l’Ars Santa Mònica. FOTO: M.A.

 

Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) està molt satisfet de l’exposició que va poder muntar a l’Ars Santa Mònica a principis del 2014, que duia per títol Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. Aquest creador català, d’una projecció internacional més que considerable, és conegut sobretot pel que ell, i d’altres, anomenen art d’acció, que inclou performances mecatròniques i instal·lacions interactives, i que el caracteritzen des de l’època en què, juntament amb Pere Tantiñà i Carlus Padrissa, va fundar la companyia La Fura dels Baus, de la qual se’n va desvincular fa força anys per iniciar la carrera artística en solitari. Antúnez ja havia intentat en ocasions anteriors muntar una exposició tan ambiciosa, que mostrés tot el seu imaginari, esbatanat, però amb ordre, amb mètode, com es va mostrar a Barcelona, però no ho havia aconseguit fins ara: “No havien quedat com jo volia -explica- i , sobretot, en el moment en què les vaig muntar estava enganxat a un procés creatiu, en el qual prioritzes altres coses. Ara, amb una mica més de perspectiva i distància, he pogut desenvolupar la missió del comissari i, malgrat que l’Ars no és un espai fàcil, crec que s’ha pogut ordenar tot de manera que es pot entendre millor.”

 

Text: Dani Chicano / Joaquim Armengol
Fotos: Agustí Ensesa
Perfil: Quim Noguero

 

L’exposició a l’Ars Santa Mònica es va dividir en quatre àmbits. LEscenari, al Claustre de l’equipament, ha acollit un cicle d’espectacles d’AntúnezPseudo, Membrana (Concert poètic), Epizoo, Protomembrana, ProtoPseudokids, Hipermembrana i Afàsia-, a més de projeccions, taules rodones i jornades acadèmiques, totes a l’entorn de l’obra i figura d’aquest creador. El segon àmbit de l’exposició eren els Processos, en què es mostraven els dibuixos utilitzats en les diverses fases del procés creatiu. Aquest àmbit, però, també comptava amb alguna instal·lació interactiva que permetia visionar i jugar amb vídeos en què Antúnez era el protagonista, o animacions dels seus dibuixos. El tercer àmbit eren les Instal·lacions, un espai de jocs -possiblement el més divertit i agraït pel públic- en què es podia interactuar amb set obres de l’artista. El quart Frasemarceli3àmbit era la sala de Dispositius, en què el públic també podia accionar la majoria de robots o interfícies corporals construïts i utilitzats per Antúnez en les seves performances. També constituïa un àmbit per si sol el Mural S.A.D.Di, un projecte site specific que va ocupar sis trams de l’escala central de l’Ars i en què Antúnez hi va dibuixar una gegantina Uróboros -símbol d’origen egipci i grec que representa una serp que es menja la pròpia cua- de dos caps, que mostra amb una secció transversal, deixant al descobert els seus intestins, que no són altra cosa que els processos creatius de la Sistematúrgia, un neologisme que prové d’unir els conceptes de dramatúrgia i computació (sistema), i que aplega un conjunt de processos que es divideixen en quatre fases: interfícies o dispositius receptors, aplicacions, medi representacional i realitat o representació. El cap de la part alta acaba amb una llengua bífida que és la representació gràfica del mateix autor. Tot això és el que es va poder veure en aquesta exhaustiva exposició.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0110

 

Un dels aspectes amb què Antúnez es mostrava més satisfet de la mostra és amb la sala de Dispositius: “Aquesta sala es presenta com a tal per primera vegada. La somniava feia anys, i crec que ara ja comença a tenir un cert pes com per muntar-la i que es justifiqui per ella mateixa. Alguns dels dispositius han quedat ja superats pels smartphones, i ara es poden considerar una relíquia, o una opció que es va prendre en un moment determinat i ja no existeix, de manera que té aquest doble valor, potser fins i tot, antropològic”. Què era el més important, però, de la mostra? Que la gent s’endugués una impressió del que és la feina i l’univers d’aquest prolífic creador d’una manera molt més àmplia i, per suposat, diferent a la que s’endú un espectador d’una de les seves performances o accions. Queda demostrat també que aquest univers molt propi és d’un atractiu innegable, ja que hi ha gent que va assistir fins a 3 o 4 vegades a les accions que presentava Antúnez, que ha vist com s’obrien nínxols que no estaven previstos, com ara el del públic familiar i juvenil. “Tot això ha estat molt positiu -explica l’artista-, perquè em referma en el que jo havia pensat en altres ocasions, que aquesta és una bona manera de treballar i mostrar la feina. Això no vol dir renunciar a l’art d’acció, sinó que s’ha obert una altra via de treball que és interessant i que funciona”.

Antúnez s’enfronta doncs a un mercat diferent al que freqüentava fins ara com és el de les arts plàstiques, molt diferent al de les arts escèniques, que té les seves particularitats: “Podria ser que un esclat com aquest de Sistematúrgia, t’obri immediatament les portes en el mercat teatral -reflexiona Antúnez-, però el món de les arts visuals i l’art contemporani és com un calaix, i encara queda molt per fer, has de conèixer les persones adequades i aconseguir introduir-te no és quelcom immediat malgrat l’èxit de l’exposició. Ara bé, estic molt content i tot això em fa pensar en el futur amb ganes”. La diferència entre mirar de guanyar-se la Frasemarceli1vida en l’àmbit de les arts escèniques i el de les arts visuals és que, segons Antúnez, en les primeres, o una institució es fixa en el creador i aquest pot tirar endavant el projecte, o mantenir-se independent és estar sempre a la vora de l’abisme, i és una situació que va empitjorant. A les arts visuals, si hi ha una sèrie de clients que els agrada el treball de l’artista i li compren obra, aquest la va ampliant i comença a tenir un corpus artístic interessant, però sobretot no hi ha dependència de cap institució: “És un altre camí, un altre mercat -diu Antúnez-, i se n’ha de saber per transitar-hi, però és la realitat. La meva obra figura a molts llibres sobre performance o art d’acció en un grapat de llengües, com ara rus, italià, francès, grec, anglès, etc… Però això no dóna de menjar, el que dóna menjar és que alguna fundació s’interessi per l’obra, que vegi que pot formar part de la seva col·lecció. Tot això demana unes estratègies en les quals fins avui no hi he posat molt interès, però em sembla que n’hi hauria de posar”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0023

 

Una part inherent de la Sistematúrgia és la tecnologia, i aquest és un àmbit en què l’evolució és constant i a una velocitat que va en augment. L’artista osonenc n’és conscient, i va més enllà i tot: “Hi ha mercats i espais que són més refractaris a la introducció de noves tecnologies en els processos de creació, però l’art d’acció, tal i com jo l’he concebut, podria ser que només fos un graó, una transició fins a un altre territori diferent, que no sé exactament quin seria, però que probablement té a veure amb una mena de mescla entre l’acció i la mediació”. En tot cas, al que pot aspirar el creador, segons Antúnez, és a aportar un gra de sorra al magma que es va formant de manera gradual: “La intel·ligència és un procés col·lectiu, si hi podem afegir quelcom, ja és prou important” assevera. Aportar granets de sorra per evolucionar, no simplement per fer piló, però, vol dir innovar, i en aquest sentit, l’actitud de Marcel·lí Antúnez sempre ha estat clara, inequívoca: “Sempre he sigut una persona curiosa, he tingut un interès permanent per vorejar certs límits. Això ja es veia a la Fura (dels Baus) i em pensava que no faria escola!”. Aquesta afirmació ve acompanyada de l’anècdota: Quan els anys 90 Antúnez estava presentant l’Epizoo a Brasil, i la fase inicial de la Fura quedava lluny, es va sorprendre que un grup d’alemanys fes el mateix que la Fura havia fet a Tier Mon (1985), i poc després, a l’Argentina, es va trobar amb un altre cas semblant. Això, com s’explica? La tesi d’Antúnez és que en el seu treball hi ha elements que connecten amb el passat, aspectes del folklore, de l’art popular, fins i tot del còmic, que connecten amb el públic, de manera que, a més d’innovar, manté ponts amb el passat, que permeten atreure el públic: “En aquesta exposició hi ha hagut gent a la qual no li ha interessat com estava tot fet -explica l’artista-, simplement li ha agradat perquè s’ho ha passat bé tocant, veient coses, gaudint d’un espai d’imaginació en què ha vist coses que no es veuen habitualment. M’he de sentir feliç amb això! Amb els temps que vivim, que la gent surti remoguda de l’exposició, què més vols?”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0028

 

Pel que fa a una utilització intensiva de la tecnologia en l’àmbit de les arts escèniques, en què Antúnez és sense dubte una referència, afirma que no afegeix angoixa a les seves actuacions: “Les arts en viu són arts complexes per definició i per naturalesa -explica-, perquè depens dels altres o de que màquines i objectes responguin correctament, això és part de la gràcia i, si surt bé, genera molta intensitat”. L’exposició va permetre mostrar tots els elements que formen part d’aquest procés de representació, i que el públic pogués “llegir-los” al seu propi ritme. En l’exposició desapareixen les imposicions d’una estructura de temps i espai Frasemarceli2d’un espectacle, que és part del truc a l’hora de crear tensions, juntament amb la narració, amb el què s’explica i el què s’amaga, mentre que la mostra presenta un altre punt de vista. Per a Antúnez, l’exposició forma part d’un seguit d’estratègies que haurien de permetre, no només accedir a la seva feina d’una manera diferent, sinó també fer perdurable la seva obra. “La història de l’art és la història de la pintura -diu Antúnez-. Hi ha hagut escenògrafs del Barroc que han fet coses espectaculars i, fins i tot per internet has de treballar molt per aconseguir aquesta informació. Els gravadors que feien les il·lustracions dels llibres científics, per exemple, són artistes que han quedat al marge, creadors de difícil accés. Per això, sempre que he pogut he fet algunes pel·lícules, i ara estic en un projecte en què una part dels materials, que són utilitzats de manera interactiva, puguin quedar com a petits films. Això és una estratègia per deixar patrimoni i que no tot radiqui en el que és la meva feina en les arts en viu”.

Però la tecnologia, la considera Antúnez al mateix nivell de la pintura? “Sóc de l’escola d’Artaud, que diu que el text és la posada en escena. Nosaltres veníem dels Comediants, després vam fer el nostre propi llenguatge amb la Fura dels Baus, i jo vaig seguir en solitari. Sempre m’he plantejat què era això que estàvem fent, i resulta que els anys 40 un paio (Artaud) ja ho va explicar, va fer l’intent teòric d’acostar-se a aquest teatre i, efectivament, des de mitjans dels 40 fins ara hi ha hagut força propostes: The Living Theatre, Tadeusz Kantor, Odin Theatre…” Segons el creador osonenc, tot mama de la mateixa font, d’un home que no li va anar massa bé com a “teatrero”, però que va ser prou lúcid com per establir un corpus teòric, considerant les arts escèniques, dins la seva complexitat, com un territori de diàleg i d’interconnexió, un espai on es corregeix i es canvia les vegades que faci falta, com un pintor pot fer en les seves teles.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0117

 

Encara sorprès per l’èxit de l’exposició, Antúnez reconeix que hi ha gent que l’ha descobert a l’Ars, que no és el seu públic habitual quan mostra el seu art d’acció per diverses raons, però creu que encara és possible ampliar-lo. Quan va esclatar la polèmica al TNC de Flotats, i el va substituir Domènec Reixach en la direcció de l’equipament, aquest -”una persona de mentalitat oberta”, el retrata Antúnez-, el va programa a la Sala Tallers i li va produir un espectacle, que no va estar exempt de dificultats, sobretot en la preestrena, però finalment va resultar un èxit i la peça va girar gràcies a dur el segell del TNC. “Després, però, no hi ha hagut manera de continuar amb la relació -diu l’artista-, però ara, amb l’Albertí (Xavier Albertí, actual director del TNC), potser canviarà una mica la situació. N’hem parlat una mica i sembla que té ganes de fer quelcom”. Semblava que també hi havia possibilitats de fer quelcom també amb el Teatre Liure, ja que en la seva presentació com a director d’aquest teatre, Lluís Pascual va manifestar explícitament que programaria “des de Flotats a Marcel·lí Antúnez”. De moment, però, no hi ha res de nou al respecte.

 

 

El Perfil

S’hA DEmostrat

2015-07-15 23.11.35Marcel·lí Antúnez és una mescla de Sid Vicius dels Sex Pistols amb un Barceló amfetamínic. Creador excessiu, els laboratoris que el català munta en escena (fundador de La Fura dels Baus i Los Rinos, o en solitari des del 1992) sumen la curiositat biològica del doctor Moreau, la perícia mecànica del Dr. Coppèlius i la mirada expressionista del científic boig que a Metropolis crea la nina robòtica que atrau les masses. També, per descomptat, la consciència de la mort del replicant Nexus-6 a Blade Runner quan, malgrat la perfecció extrema, sap que tot el que sap i sent s’esvairà en el temps com llàgrimes en la pluja. Antúnez tuneja la realitat humana per acarar-la al mirall. És un humanista que sap trencat l’espill, però no admet rendir-se. No ha dubtat mai davant de la doble via plantejada per Pessoa (“callar o contradir-se”) i es multiplica en tantes formes com pot repartir la veu i estendre-la més enllà del silenci. Els centenars i milers d’esbossos que produeix o els grans murals que n’encarnen l’energia vénen a ser litres d’esperma encaminats a la (pro)creació. Són ADN germinal en el magma de les accions, del paper, dels filaments, del metall, és a dir, en la barreja de teatre viu i de tecnologia del fèrtil Mondo Antúnez.
Quan l’estètica de La Fura ja no es corresponia amb l’ètica que l’havia originat, quan ja servia tant per a una òpera com per inaugurar fastos o anunciar refrescos, quan era pell sense el múscul i les vísceres que, fill de carnissers, sempre hi havia posat l’orgànic Antúnez, el noi s’independitza com a creador i s’atreveix a navegar a l’intempèrie amb una simple barqueta. Troba rumb perquè seus eren els mapes. La primera instal·lació que en surt (Joan, l’home de carn, 1992) retratava bé la feblesa orgànica de què som fets, sensibles al que sona a fora. I Epizoo (1994), amb ell dins un exosquelet que el públic podia manipular gairebé per torturar-lo, és la millor encarnació de l’experiment Milgram duta mai a escena, quan l’obra ens definia a la majoria com a voyeurs, a alguns com a sàdics a qui no cal animar gaire, i a uns pocs com a herois anònims disposats a saltar-se les regles. A Mèxic unes dones van arribar a desendollar la màquina quan el veien patir de debò per les gracietes d’un que gaudia fúmer-li canya! Antúnez ha radiografiat els nostres límits, ha mapejat el misteri humà. La tecnologia és el seu altaveu ecogràfic, la lupa de Sherlock amb què ha examinat cada empremta: les necessitats més obscenes, els desigs truculents, la por. Antúnez s’ha demostrat diví marquès a l’època de les pantalles. Juganer i moral.

Joaquim Noguero (Crític de teatre i dansa)

 

Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l'Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.
Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l’Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.