Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

Madaula guanya la primera eliminatòria del 5è Torneig de Dramatúrgia Catalana

posted in: Actualitat, Cròniques, Teatre | 0
Cristina Clemente, en el moment de proclamar guanyador Ramon Madaula. FOTO: Carles Palacio

Ahir, primer dilluns d’octubre, es va encetar la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es celebra dins el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta, a la Sala La Planeta de Girona. Aquest any, i ja en són tres de consecutius, Cristina Clemente modera els combats, en substitució de Jordi Casanovas, promotor de la idea i conductor i coordinador de les dues primeres edicions .

El guanyador de la primera eliminatòria va ser el text titulat L’electe, de Ramon Madaula, que presentava el dilema moral d’un polític recentment escollit president de la Generalitat i que es troba amb el seu psiquiatra per posar remei als seus maldecaps, i que va ser interpretat per Àlex Pérez i Joan Carreras. El text Conills, de Cristina Genebat, relatava la història d’una professora, insegura de sí mateixa, que afronta una difícil situació amb les mares de dos dels seus alumnes.

Així doncs, Ramon Madaula serà el proper 19 d’octubre a La Planeta per disputar una de les semifinals contra el vencedor del tercer combat, que lliuraran Aleix Aguilà i Sergi Pompermayer. Abans, però, es disputarà la segona eliminatòria, el dimarts 13 d’octubre a partir de les 8 del vespre (atenció al canvi de dia), en què s’enfrontaran l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé, i l’actriu, dramaturga i directora Gemma Brió.

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

Subversions operístiques: 4Carmen

posted in: Actualitat, Música, Òpera, Opinió, Teatre | 0

Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.

 

La soprano Marta Garcia Cadena i el tenor Toni Viñals, al claustre del convent del Carme de Peralada. Foto: Joan Castro / Iconna

La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.

 

La soprano Maria Garcia Cadena i el baríton Néstor Pindado. Foto: Joan Castro / Iconna
Maria Garcia Cadena, una potent Carmen-Macarena. Foto: Joan Castro / Iconna

 

A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.

Joaquim Armengol

El FITAG busca actors i actrius

posted in: Actualitat, Fitag, Teatre | 0

Patrocina Diputació

El Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG), que es celebra del 25 al 29 d’agost, busca actors i actrius per a una coproducció amb direcció i actors mexicans. A més, la mostra ofereix tres tallers de cos i dansa teatrals oberts a tothom. Aquest és el reclam que a partir d’aquesta setmana fa el Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG) en el marc de les seves propostes més participatives. El FITAG busca una quinzena d’actors i el mateix nombre d’actrius per participar a una coproducció teatral internacional amb el Festival Internacional de Teatro Susana Alexander (FITSA), de Puebla (Mèxic). L’espectacle, Mazátzin. El hombre venado, que estarà dirigit pel mexicà Josué Cabrera, fundador de la companyia Centro Cultural Jalil Gibran i director del FITSA, serà l’espectacle de clausura del FITAG 2015, al Teatre Municipal de Girona el 29 d’agost (19.30h).

L’únic requisit que s’exigeix als candidats és tenir disponibilitat a partir del 7 d’agost. En la tria, oberta a tothom, es valorarà l’agilitat corporal, la dansa i el domini del cos. Mazátzin… és un espectacle bàsicament de moviment, i els qui superin la tria treballaran conjuntament amb actors mexicans de la companyia Jalil Gibran, que portarà el pes de l’espectacle. Les persones interessades en la tria han d’enviar una fotografia i el seu currículum, exposar les seves habilitats i especificar quin disponibilitat tenen a l’adreça electrònica festivals_alexander@hotmail.com. S’hi pot participar a partir del 16 anys i no hi ha límit d’edat.

 

cartell fitag

 

 

Tallers de cos i tango

 

En el marc del FITAG s’impartiran tres tallers. Un taller de cos, gratuït, amb Guchi Law-Kohan (Argentina, 1983), resident a Israel. Hi poden participar estudiants de diferents àrees artístiques, professionals o interessats en una experiència artística. El taller es basa en la influència del moviment en la paraula mitjançant el treball sobre textos personals, cants, poesies, diaris, etc. Guchi Law ha desenvolupat al llarg de la seva carrera artística i professional una tècnica d’ensenyament en la dansa clàssica que introdueix un estil contemporani acompanyat de músiques de diferents orígens. El taller, que consta de 15 places, es farà a la Casa de Cultura de Girona i l’admissió es farà per estricte ordre d’inscripció al correu un correu fitat@fitag.cat. Edat mínima: 16 anys. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h.

El segon taller, El tango i l’escena teatral, també gratuït, l’impartirà la coreògrafa Eleonora Comelli (Buenos Aires, 1976). Aquest taller proposa que l’alumne produeixi material escènic a partir de propostes inicials relacionades amb el tango. Per aconseguir-ho, se li donaran referències fílmiques, bibliogràfiques i temes musicals perquè pugui incorporar-ho tot al seu imaginari. S’adreça a ballarins, actors, cantants, directors i escriptors de totes les edats en etapa de formació. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h, a la Casa de Cultura de Girona. El nombre màxim de participants és de 14, també per ordre estricte d’inscripció al correu fitat@fitag.cat. Comelli també imparteix el tercer curs, el d’Iniciació al tango de saló. Les sessions es celebraran el divendres 28 i dissabte 29 d’agost, de 16 a 18h. El curs té un preu per persona de 30 euros i per participar-hi cal enviar un correu amb la sol·licitud a fitag@fitag.cat.

‘Sei de um lugar’, fenomen social al 32è Festival de Teatro de Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Encara avui no deixa de sorprendre’m el Festival de Almada, amb tota la seva gent humil i encantadora que fan d’aquest encontre anual una festa extraordinària. El primer que fas quan arribes aquí és deixar-te endur per aquest tarannà distintiu d’obertura interior compartida. Senzillament perquè la mentalitat és una altra i l’adoptes. Aquí la vida i la gent són vertadera proximitat, i aquests dies la vida, a més a més, és teatre i celebració. Una festa que dura dues setmanes ben bé, del 4 al 18 de juliol. Almada és una ciutat diferent a les imaginades, una ciutat que toca el riu Tejo i que puja peresosament cap a la muntanya. És una mena d’apèndix que mira amb satisfacció la llum blanca de Lisboa. És una localitat bàsicament de treballadors, amb algunes contradiccions prou interessants i divertides que us proposo descobrir. Dalt d’un turó hi trobareu, per exemple, l’enorme Crist Rei mirant Lisboa amb els braços estesos en creu, figura descomunal que recorda perfectament la de Río de Janeiro; és una mena d’abraçada simbòlica, peculiar, en un entorn plagat de gent que omple pacíficament una població fidel i comunista. Potser Jesucrist fou el primer comunista… Trobar, avui, una ciutat comunista no és gens fàcil. Però Almada ho és. Això li dóna un aire ben diferent a les pesques culturals que ens proposen perquè estan pensades per a la gent, i la gent, aquí, vol dir tothom.

Sedeunlugar2
Ivan Morales, Anna Alarcón i Xavi Sáez. Foto: Cia. Prisamata.

Aquest magnífic festival té espectacles de carrer cada dia, col·loquis, exposicions, per exemple, enguany fan un homenatge a l’històric director d’escena Rogério de Carvalho (Angola) i a l’escenògraf José Manuel Castanheira; i dóna l’oportunitat a qui vulgui de poder passar tres dies en companyia de Peter Stein per 60 euros; ja sabeu, el fundador de la Schaubühne am Halleschen Ufer, en un cicle anomenat O sentido dos mestres. També hi ha concerts a l’aire lliure, trobades amb actors diàries, entretant la gent es refresca i s’atipa, etc. I alhora té una programació teatral ben diversificada, amb un total de 27 produccions, moltes vénen de fora, bàsicament d’Europa, i la resta són portugueses, esclar. D’Itàlia (Paolo Magelli i Peter Stein,i el Teatro metastasio Stabile della Toscana), de Suïssa, (Christoph Marthaler), d’Alemanya (Manfred Karge i la Berliner Ensemble), de Brasil (Paulo de Moraes i Talu Produçoes), de Romania (Razvan Muresan i el Teatro Nacional de Cluj-Napoca), de Mèxic (Aurora Cano i Dramafest), de França (Maxime Franzetti i el Théatre du Balèti)… I un cicle de sis espectacles de novíssimo teatro espanhol. Una mostra rellevant que incloïa dos espectacles catalans: El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró; i Sé de un lugar, d’Iván Morales. Dic incloïa perquè l’Arquímedes no ha arribat al port d’Almada, per alguna raó tan decepcionant com incomprensible ha naufragat estrepitosament; però Sé de un lugar, sí.

image (3)
Una imatge d’un instant abans d’iniciar la funció de ‘Sé de un lugar’ a l’Incrível Almadense. Foto: G.R.

Sei de um lugar no només s’ha convertit en un fenomen social a Catalunya i a les espanyes, també aquí, al 32º Festival de Almada. Jo, que he vist aquesta funció quatre vegades, en quatre espais diferents, la darrera en castellà, m’he pogut fixar especialment en com reaccionen els espectadors portuguesos i com seguien amb apassionament i sorpresa els encontres d’en Simó i la Bérénice. Alguns espectadors percebien, com jo mateix, que alguna cosa intangible acabava omplint l’espai, l’espai interior de cadascú i l’exterior. Aquella tensió única potser sigui el sentiment de compartir un vincle especial, més enllà de qualsevol frontera i llengua, un vincle que rau en la sensibilitat i l’emoció compartida. I és que Sé de un lugar toca l’espectador a fons.

L’espai, la casa d’en Simó aquí, a Almada, on s’amaga, és una mena de sala de festes anomenada Incrível Almadense, una enorme circumferència amb dos pisos, polsegosa i carregada d’anys, d’un llustre d’antigalla que encara arrossega l’encant dels temps remots, un lloc esgavellat i perfecte on pot viure algú que es vol isolar, com és el cas d’en Simó. Un personatge realment potent i trasbalsador. Les cadires, escampades per tota la sala, eren plenes a vessar. N’hi havia més d’un centenar. Contingut l’alè fins el meravellós final, la primera frase sembra el desconcert: “Yo soy racista.” Quan la llum finalment es torna obscura i la música acaba, queda flotant per uns instants en la sala un silenci impressionant…, i llavors ve l’esclat de vida, la gent es posa d’empeus aplaudint, i aquella emoció continguda durant una hora i mitja vessa a raig. Només el teatre pot donar moments així. Em pregunto quin és el misteri d’aquesta obra? Per què emociona tant i sempre? Al final venia la gent a saludar i felicitar l’Iván Morales, eren espectadors completament trasbalsats i commocionats. Un li va demanar si seria possible representar l’obra a casa seva, un altre si ho podrien fer a la Fira del Còmic de no sé on, etc. El que deia, Sé de un lugar o Sei de um lugar ja forma part, en només tres funcions, de l’imaginari col·lectiu d’Almada, és un fenomen social i humà, un fenomen anomenat Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

 

 

 

 

 

25è aniversari de la Proposta de Teatre Independent de la Sala La Planeta de Girona

posted in: Actualitat, Dansa, Familiar, Música, Teatre | 0

Ja fa 25 anys que la Sala La Planeta de Girona programa teatre professional. Ja fa 25 anys de la primera Proposta de Teatre Independent de La Planeta, una sala imprescindible en el panorama de les arts escèniques a Catalunya que, a més, la propera temporada, desembarcarà a Barcelona amb més força que mai, ja que s’hi veuran més d’una seixantena de funcions de produccions de la mateixa sala. Pere Puig, el director tècnic de La Planeta, ha presentat avui dimarts la programació de la 25a Proposta de Teatre Independent, que es celebrarà del 18 de setembre al 15 de novembre, coincidint, en bona part, amb la celebració del Festival Temporada Alta. Demà dimecres ja es posen a la venda les entrades. En total són vuit propostes, repartides en quatre caps de setmana.

La primera peça és de la companyia banyolina Indans Dansa (18 de setembre, 21h), que barreja dansa i hip-hop a La Juliette no tenia balcó. La Minúscula presentarà l’endemà (21h) Top Ten, un espectacle amb format de cabaret que ja es va poder veure a Les Nits del Coro de Sarrià, mentre que els blanencs El Mirall, que celebren el seu 30è aniversari, presentaran la comèdia negra Parole, parole (19 de setembre, 21h).

 

3. Parole Parole 01
Una imatge de Parlo, parole, d’El Mirall, de Blanes. Foto: El Mirall

 

La Companyia Solitària, que té com a dramaturg de capçalera l’Aleix Aguilà, farà una mini-estada a la sala els dies 25 i 26 de setembre (a les 21h els dos dies), en què presentarà les seves dues darreres propostes. La primera, Quietud salvatge, de la qual en trobareu un fragment de lectura dramatitzada en el número 4 de la Revista Proscenium, que podeu descarregar al vostre iPad en aquest enllaç. Es tracta d’una adaptació de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, feta per Aguilà, des del punt de vista d’una de les seves protagonistes, la Marta, encarnada magníficament per Júlia Barceló. La segona proposta d’aquell cap de setmana s’acaba d’estrenar, La ciutat no és vostra, també d’Aleix Aguilà, que es va inspirar en els fets del 15M i els indignats, protagonitzada en aquest cas per Pau Vinyals. La Planeta ha previst, en aquest cas, un abonament pels dos espectacles de 16 euros.

 

5. la ciutat no és vostra 1
Pau Vinyals és el protagonista de La ciutat no és vostra. Foto: Cia. Solitària

 

El cap de setmana del 29 i 30 d’octubre, en plenes Festes de Sant Narcís, La Planeta proposa el musical The Feliuettes, que també s’acaba d’estrenar a Barcelona, al Círcol Maldà. La funció començarà tots dos dies a les 11 de la nit, un horari poc habitual, inclou una copa de cava i es podrà veure a la sala de cafè-teatre de La Planeta. The Feliuettes utilitzen el llegat de Núria Feliu per crear un espectacle ple d’humor, un thriller hilarant amb sorprenents girs i morts inesperades, que beu de la ironia i la sàtira del món dels clowns i dels Monty Phyton. Aquell mateix cap de setmana, el diumenge 31 d’octubre (21h), es podrà veure a La Planeta la peça amb què debuta com a dramaturg l’actor Ramon Madaula, Coses nostres, una producció de la Sala Atrium. El fil de la qüestió és la trobada d’un director d’un teatre públic i un reputat crític.

 

6. The Feliuettes 2...
The Feliuettes actuaran a la sala de cafè-teatre. Foto: The Feliuettes.

 

Finalment, en el marc de Temporada Alta, del 13 al 15 de novembre (a les 21h divendres i dissabte, a les 18h el diumenge) La Planeta estrenarà la darrera de les seves produccions d’aquest any, Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, amb el gruix de la Companyia Arcàdia. Llàtzer Garcia explica que Sota la ciutat és “una crònica de les il·lusions perdudes”, en què hi apareixen “personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat”.

 

8. Sota la ciutat...
L’autor i els protagonistes -d’esquerra a dreta, Muguet Franc, Marta Aran, Albert Pérez, Llàtzer Garcia i Laura López- de Sota la ciutat, la darrera producció de la Sala La Planeta. Foto: La Planeta.

 

La temporada 2015-2016 serà significativa per a l’evolució del projecte artístic de la sala gironina, ja que quatre de les seves produccions faran temporada a Barcelona, completant un total de 64 funcions, quelcom insòlit per a una sala de fora de la capital. I no és només el nombre de produccions i de funcions, sinó les sales que les acullen, passant de sales alternatives -que encara sovintegen, i amb orgull-, a d’altres amb més projecció mediàtica, com ara el Lliure. Així doncs, La farsa de Walworth (Enda Walsh), un tour de force interpretatiu dels seus protagonistes, dirigit per Pere Puig, es podrà veure al Teatre Akadèmia (del 26 de gener al 7 de febrer); La crida, de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per Jordi Subirà, es podrà veure a La Seca/Espai Brossa, a la sala Leopoldo Fregoli (del 2 al 28 de març) i Sota la ciutat, de la qual ja n’hem parlat, es veurà a lEspai Lliure del Teatre Lliure (del 14 d’abril a l’1 de maig). Finalment, l’espectacle familiar Un vampir ben educat, escrit i dirigit per Pere Puig i interpretat per Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, es podrà veure al Jove Teatre Regina (del 4 al 18 d’abril) en la campanya escolar i familiar. A tota aquesta activitat cal sumar-li que a finals d’agost la sala gironina acollirà alguns espectacles del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i que a finals de setembre començarà el Festival Temporada Alta, en què La Planeta és un dels escenaris imprescindibles.

 

6eCartell15

Un pont amb Almada

posted in: Actualitat, Teatre | 0

Des de fa temps la revista d’arts escèniques Proscenium ha estat present de forma activa i participativa, fent de pont i enllaç, amb el Festival de Almada, a Lisboa. A causa d’aquesta conxorxa d’intercanvi teatral prescriptiu s’ha creat una relació meravellosa que va donant els seus fruïts saborosos. Si des de fa tres anys es vénen muntant els Encontros Imaginaris d’Hélder Costa a Barcelona, aquest any la 32ª edició del Festival de Almada estarà centrada en el distintiu O Novíssimo Teatro Espanhol, i això posa en primera plana dos espectacles esplèndids creats a Catalunya que són: El Principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró i Sé de un lugar d’Iván Morales. Espectacles que van arribar a ser una mena de fenomen social, ambdós absolutament diferents i trencadors, tant per la seva estètica singular com per la manera d’interrogar i acarar l’espectador.

La companyia Prisamata. Iván Morales (autor i director), Anna Alarcón i Xavi Sáez (intèrprets). Foto: Prisamata

 

 

Si alguna cosa fa especial El Festival de Almada és el seu contacte de màxima proximitat amb el públic, un públic molt crític i sempre àvid de noves experiències que facin més gran l’horitzó teatral. El seu actual director Rodrigo Francisco té molt clar que cal fixar la mirada en una vessant novadora que retroalimenti el teatre portuguès. Situat en aquest punt, diria que el que ha interessat més a Rodrigo Francisco del citat teatre català, a banda de la seva estètica brillant, és el mode en què aquests espectacles han sigut capaços de mostrar com la societat porta, en la vida de certes persones, a tenir manifestacions violentes, a la por, al desarrelament, a l’abissal i anihilador aïllament personal; però tractant d’esbrinar les causes socials que s’amaguen darrere aquests comportaments humans tan sorprenents i carregats de prejudicis. I, certament, aquestes són algunes de les senyes d’identitat d’aquesta nova dramatúrgia catalana. Crec que és molt important que Portugal vegi, en el nostre teatre contemporani, un valor a l’alça i una mostra singular de teatre social europeu exemplar.

Una imatge d’El Principi d’Arquimedes. Foto: David Ruano
Són sis els espectacles i autors que formen part d’aquest encapçalament esplèndid O Novíssimo Teatro Espanhol, com ja hem dit Josep Maria Miró amb El principi d’Arquimedes i Iván Morales amb Sé de un lugar; però també hi ha José Manuel Mora (Andalusia) amb Los nadadores nocturnos, peça dirigida per Carlota Ferrer; José Ramón Fernández (Madrid) amb Mi piedra rosetta, muntada per David Ojeda; Enrique i Yeray Bazo (Tenerife) amb Última transmisión, amb una posada en escena de Diego Palacio Enríquez; i la companyia Voadora (Santiago de Compostela) dirigida per Marta Pazos, amb la seva versió de La tempestat de Shakespeare. També hi hauran quatre lectures dramatitzades i una taula rodona amb directors i dramaturgs. La veritat és que són espectacles molt diferents els uns dels altres, però el fet és que en la seva diversitat mostren una visió general del que ha estat la renovació del teatre contemporani en els últims 15 anys. Una idea brillant i plena d’interès que fa del Festival de Almada una finestra teatral que cal tenir molt en compte.

Joaquim Armengol (Subdirector de Proscenium)
1 2