Cinc noms de Temporada Alta

posted in: Actualitat, Reportatges, Teatre | 0

Guy Cassiers (Anvers, Bèlgica, 1960)

El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek
No tinc gaires dubtes en afirmar que Guy Cassiers és un dels grans directors de l’escena mundial, un dels més interessants i innovadors, si més no pel que fa al teatre de text, en petit o gran format. El seu afany i sentit teatral el porten a emprar grans textos literaris, en lloc de dramàtics, per desembarassar-se d’acotacions imposades per l’autor i lliurar-se al seu impressionant imaginari. Cassiers és un mestre en l’ús de les noves tecnologies, i té una habilitat excepcional per manejar el llenguatge audiovisual més innovador i refinat, exquisit diria jo, assolint, de forma impecable, un discurs estètic i visual de primera, sempre a favor del text. Destaca el seu interès social, l’anhel per comprendre aquesta Europa caòtica de la qual formem part. És un tema que l’afligeix de forma especial, pel fet de viure en una època en què la política s’ha divorciat ingenuament o cínica de la cultura, com si això no portés greus conseqüències ciutadanes, conseqüències com l’augment de l’ultradreta més ignorant i mesquina, per exemple. Les seves obres El cor de les tenebres de Joseph Conrad, Orlando de Virginia Woolf o Les Benignes de Jonathan Littell, entre d’altres, són obres que intenten trobar un sentit, una orientació dins el caos mediàtic i d’informació que ens atrapa, dia a dia, en aquesta xarxa col•lectiva tan insana. Els muntatges de Guy Cassier són un intent de restablir el vell pont, forjar una nova reconciliació entre el món polític i el cultural. Un altre exemple és El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek, en aquest cas, per abordar el desesperant problema dels refugiats a Europa.

Kurt van der Elst

Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960)

Ethica. Natura e origine della mente de Baruch Spinoza
Podríem dir que des dels anys vuitanta Romeo Castellucci, i les seves germanes Claudia i Chiara Guidi (Societas Raffaelo Sanzio), són protagonistes centrals de l’avantguarda teatral europea. Director d’escena, dramaturg, artista plàstic i escenògraf Castellucci representa l’acció intel•lectual en el món del teatre, una mirada filosòfica i agosarada sobre l’home a través d’una punyent estètica teatral. Experimental, profund, radical i, plàsticament impecable, els seus quadres escènics produeixen un impacte visual que deixen empremta. Castellucci sembla inscrit en el que Artaud va anomenar el “Teatre de la crueltat”, però amb la particularitat que en els muntatges de Castellucci el text queda sempre diluït a favor de la imatge, la llum i el so. Les seves propostes combinen l’antic artesanat teatral amb la tecnologia més puntera, però sempre amb obres en les quals hi predomina el cos. Gràcies a una estètica excepcional i particular -de vegades excessiva, però sempre molt controlada-, les posades en escena de Castellucci difícilment poden ser comparades a d’altres; sempre provocadores i vanguardistes no deixen mai ningú indiferent. Atrevir-se a dur escena la Divina Comèdia del Dant o l’Ethica d’Spinoza suposa un agosarat afany teatral, veritablement intrèpid, ambiciós i temerari; com intrèpid, ambiciós i temerari va ser el propi Spinoza en el seu intent d’oferir una imatge objectiva de la realitat per intentar comprendre el significat d’una vida ètica, però organitzada com a sistema deductiu.

Guido Mencari

Oskaras Korsunovas (Vilnius, Lituània, 1969)

Diari d’un boig de Nicolai Gògol
Els espectacles d’Oskaras Korsunovas són dels que es recorden sovint, un record intens i viu que deixa en l’espectador la sensació d’haver viscut alguna veritat essencial associada a la vida i al teatre, com si es fusionessin, per moments, en el propi cos. Directe, allunyat de tot artifici banal i gratuït, les obres de Korsunovas destaquen pel seu llenguatge teatral singular, per un nou enfocament contemporani, una manera crua, intensa i visceral de fer, maneres que semblen anunciar la inevitable aparició d’un nou teatre. Un model, però, la substància del qual és a prop de la intensa i llarga tradició europea.
Korsunovas i els seus col•legues van fundar (1998) el prestigiós teatre de repertori del Teatre Oskaras Koršunovas (OKT), amb l’objectiu de distanciar-se de la realitat artística d’aquella època i crear-ne una de nova, basada en un llenguatge teatral contemporàni i trencador, amb la intenció de trobar noves formes de comunicar-se amb el públic -que sovint té la sensació de trobar-se ben bé dins de l’obra-, posant en pràctica idees realment controvertides i impactants. En el pensament teatral de Korsunovas les obres actuals haurien de reflectir el temps present i predir el futur, com un element d’advertència per cridar l’atenció al públic. Un teatre, doncs, gens innocent, plenament intencional sobre el present, a través de textos classics intemporals, transgredint els límits del teatre més tradicional. Una manera de fer i enfocar el teatre que aporta, alhora, una interessant i descarnada reflexió sobre l’ofici de l’actor. No em puc imaginar què és capaç de fer Korsunovas amb aquest sensacional text de Nikolai Gògol: Diari d’un boig. Com diuen alguns, el rus més estrany de Rússia. No hi ha dubte que Gògol era una criatura ben estranya, però el geni sempre és estrany, com meravellosament estrany resulta el teatre, sempre impactant i visceral, d’Oskaras Korsunovas.

Tomas Ivanaukas

Josse De Pauw (Asse, Bèlgica, 1952)

La humanitat d’Arnon Grumberg
Pels que coneixen aquest actor excepcional ja no cal dir res més. És una rara avis en el món del teatre, polifacètic, brillant, magnètic, innovador, únic. Com espectador és un actor que fascina, i a l’escenari un no pot deixar d’observar-lo. Veure’l és apassionant, una sorpresa constant, l’ideal del que hauria de ser un actor de primer nivell al teatre. Però, a més a més, és un actor que traspassa els espais teatrals, els platós de cinema i televisió. Josse De Pauw és part essencial de la història del teatre europeu, naturalment del belga, perquè va ser cofundador del grup de teatre Radeis (1976) i del col•lectiu d’artistes Shame, el precursor de l’actual Kaaitheatre, a Brussel•les. És, també, escriptor, assagista, director de teatre i cinema, columnista… A les ordres de Guy Cassiers el vam poder disfrutar al Teatre Lliure amb l’impressionant muntatge Mephisto de Klaus Mann, i al festival Temporada Alta de Girona, amb obres com El cor de les tenebres de Joseph Conrad i, darrerament, com a actor i director independent, a An old Monk, on creava un concert dramatitzat amb un quartet de jazz que era un sensacional homenatge a Thelonious Monk. La humanitat (De mensheid) sorgeix d’una mena de pamflet d’Arnon Grumberg, Lloança de la humanitat, que és un intent d’exculpar la humanitat dels mals que provoca. Potser una broma, potser una utopia. Segur, però, un repte escènic de primera, en aquesta ocasió, a través de l’òpera i amb aquell profund sentit de transcendència que sol transferir Josse De Pauw en les seves inoblidables interpretacions.

Kurt Van der Elst

Christiane Jatahy (1968, Rio de Janeiro, Brasil)

El bosc que camina, inspirada en Macbeth de William Shakespeare
L’interès que desperta Christiane Jatahy sorgeix de la seva manera particular i enigmàtica de revisar importants textos dramàtics, de fet, fonamentals, i transfigurar-los gràcies a una mirada realment particular i innovadora. D’aquest talent singular n’han sorgit espectacles inoblidables, d’una gran originalitat performàtica, molt imaginatius i brillants. Una manera de fer que sovint depassa les regles teatrals que ens puguem imaginar, sempre combinant les arts visuals, el vídeo i el cinema, implicant l’espectador d’una manera molt viva i essencial. Ho vam poder veure amb Júlia (2013), inspirada en el clàssic d’August Strindberg, i tot seguit amb I si elles marxessin a Moscou? (2014), basada en Les tres germanes d’Anton Txèkhov, ambdós espectacles al festival Temporada Alta de Girona. Christiane Jatahy tanca aquesta insòlita trilogia amb El bosc que camina, inspirat en Macbeth, la tragèdia de William Shakespeare. A diferència de les obres precedents El bosc que camina se submergeix en la discussió dels sistemes polítics i socials, posant l’ull en l’engranatge capitalista. En realitat, la trama de Shakespeare és només l’excusa per encendre la metxa crítica, per mostrar que tots som, d’alguna manera, Macbeth i, com a tal, tots tenim les mans tenyides de sang. Un escenari expositiu, un vernissage particular, per fixar-hi la mirada, implicar-s’hi i viure’l intensament des de dins.

Marcelo Lipiani

Joaquim Armengol (Crític de Teatre)

 

 

Meyerhold visita el Festival d’Almada

posted in: Opinió, Teatre | 0

No calen excuses per anar-se’n uns dies a Lisboa. Tampoc per quedar-s’hi. Però si hi aneu el mes de juliol llavors és fantàstic trepitjar els teatres d’Almada i Lisboa. Ambdues ciutats, banyades per les aigües de l’impressionant Tejo, brillen sota una llum blanca incomparable. El d’Almada, que enguany celebra el 34e aniversari, és un festival diferent, d’una especial amabilitat i molt generós, que fa sentir molt propera la gent i als artistes amb qui es comparteix taula sovint. El d’Almada, a més, està en la mateixa línia artística dels grans festivals, però amb un pressupost petit. Un pressupost incomprensiblement ancorat, que no puja des del 1997. Com s’ho fan? Fàtima? No, aquí hi entre en joc la perícia del director Rodrigo Francisco i el seu meravellós equip d’actors-treballadors.

La gràcia dels festivals de teatre és la descoberta, entreveure allò nou propi del país o el que ve de fora i que normalment no veus en les programacions de temporada. Aquí, a diferència del Grec (BCN) o de Temporada Alta (Girona), si poden veure uns tipus d’espectacles diferents, i la diferència encoratja l’espectador, li dóna esperança, el situa fora de l’esfera coneguda. O sigui, mata el tòpic i l’endogàmia malaltissa teatral que viu durant l’any. Desapareix l’embafament! Per Almada hi transiten, com és lògic, els novíssims autors portuguesos: Ricardo Boléo, Tiago Rodrigues, John Romao, Luisa Pinto, Miguel Moreira…; les grans figures internacionals, com poden ser Peeping Tom, Marthaler, Pippo Delbono o la Kamea Dance Company, etc. Però hi ha molt més, entremig d’aquestes també hi transiten algunes companyies desconegudes amb propostes sensacionals i atractives per la qualitat i novetat que suposen. Per exemple el Visjoner Teater d’Oslo que ha muntat una increïble Hedda Gabler d’Ibsen, dirigida per Juni Dahr sense cap mena de suport tècnic, amb llum natural, en una casa qualsevol, i per un públic reduït d’unes 30 persones. Un muntatge extraordinari i molt pròxim, com si l’espectador fos part implicada de la família Gabler en plena tragèdia! Però encara m’ha interessat més la proposta del Teatrul National Cluj-Napoca de Rumania, una meravella intensa, pur teatre físic, imaginatiu, d’esperit artesanal i mitjans precaris, autèntic teatre de text compromès i crític. Una companyia que ja vaig poder veure, també aquí, fa un parell d’anys, amb un altre espectacle d’alta volada L’espectador condemnat a mort de Tidor Lucano. Jo mateix en vaig ser la víctima. Però em vull centrar en la impactant i meravellosa proposta d’aquest any: Ricard III està prohibit de Matei Visniec, amb direcció de Razvan Muresan.

Per aquells nascuts en democràcia Ricard III està prohibit els pot semblar una fantasia irreal i monstruosa, però per la gent gran que han viscut els horrors del franquisme o del comunisme poden apreciar i reviure l’espantós fons de veritat que s’hi evoca. Ricard III està prohibit no és una versió sobre el text de Shakespeare, sinó un passar comptes amb la brutal dictadura de Ceaucescu a través de la figura del director de teatre rus Vsévolod Meyerhold (1874-1940), executat pel règim d’Stalin quan va ser acusat de trotskista, d’activitats antirevolucionàries i d’espionatge. Res no pot ser més absurd i ridícul quan Meyerhold, el creador de la biomecànica (sistema d’entrenament de l’actor), es preocupava bàsicament de les seves idees teatrals i de muntar les obres. Com per exemple el Ricard III de Shakespeare.

L’ànima turmentada de Meyerhold és l’espai claustrofòbic per on concorrent els personatges històrics, un espai ple de rates que roseguen la llibertat dels russos i on hi acaba succeint l’incomprensible, sempre sota la rialla cínica d’Stalin. En un sistema totalitari la figura del repressor vigilant s’infiltra a tots els nivells. En l’espai públic, a la feina, al teatre; però també en l’espai privat, dins la família, que en l’obra s’exemplifica a través d’una metàfora brutal amb el fill de Meyerhold que, tot just sortit de l’úter, li és afanat per l’Estat. I seguidament es comença a investigar el seu pare com si fos un veritable enemic de l’elit soviètica estalinista. Fins i tot la intimitat física es converteix en una oportunitat més d’adoctrinament, els pares, els amics i camarades, tots muden en investigadors voluntaris, tothom d’una manera o altra es converteix en una rata a favor de la ideologia de l’Estat, tal és el grau de por que s’instaura. Ricard III està prohibit és un sensacional fresc psicològic del que és i com funciona un sistema totalitari, sigui quin sigui, en aquest cas l’stalinisme, sempre devastador, sempre criminal. Durant dues hores veiem com s’alimenta un sistema de terror que acaba creant una psicosi paranoica entre la gent, un sistema que acaba vivint ell mateix una veritable, grotesca i malaltissa mania persecutòria, buscant enemics ideològics arreu, ja no només en les activitats quotidianes, sinó també en l’art, fins al deliri d’acusar el propi Shakespeare de subversiu i perillós enemic del poble rus.

Tot i que no hi ha cap mena de subtilitat en el que es vol explicar la idea de Mateu Visniec, que va haver de fugir de Ceaucescu i exiliar-se a París, i la del director Razvan Muresan és denunciar i retre homenatge a les víctimes del sistema, però en especial honrar i distingir a Vsévolod Meyerhold construint l’obra a través de les pròpies idees teatrals del director rus, un joc metateatral que és alhora una lliçó d’excel·lent treball actoral i respecte pedagògic.

Entretant haurem d’esperar que algun programador s’animi a portar-nos a Catalunya la companyia Teatrul National Cluj-Napoca, amb la seva contundent i captivadora oferta teatral! Per cert, i com apunt final, és molt possible que l’any vinent inauguri el 35e Festival de Teatre d’Almada un espectacle català, de moment, però, no ho podem revelar!

Joaquim Armengol Roura (Crític literari i teatral)

Moeder o escenes cruels de la vida familiar

posted in: Actualitat, Teatre | 0

El 34è Festival de Almada es posa inquietant amb Moeder (Mare), dels Peeping Tom, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018). Moeder és una obra sobre la memòria, els neguits de l’absència i la por que explora fins a quin punt viure evoca l’imaginari personal de cadascú o bé és el resultat d’un teixit que componem col·lectivament. Peeping Tom (Gabriela Carrizo (Argentina) i Franck Chartier (França)) tracta aquest tema a través de la figura central de la mare, mostrant la mateixa fascinació, sensibilitat i sarcasme amb què aborda totes les seves produccions. Moeder no deixa de ser una crònica familiar cruel, tan pertorbadora i anormalment familiar com divertida. Sens dubte que ens hi reconeixem, de forma directa, espantats i divertits, quan trobem aquella mateixa mirada amb què, de vegades, observem els nostres commovedors i patètics intents de fer encaixar en aquest món tan entretingut que ens depassa les nostres ridícules concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per reconstruir la figura de la mare i els seus mons interiors ens provoquin, alhora, la desfiguració més grotesca.

Moeder_(c)_OlegDegtiarov_7921_HRA Moeder seguim explorant l’univers inestable i tan característic de la companyia, un món que desafia la lògica espai/temps amb la naturalitat del respirar. I en aquest univers constantment desplaçat i estrany pot passar qualsevol cosa. Per això, el terrible i torbador aïllament dels protagonistes condueix l’espectador a una imatgeria delirant, un món mental ple de malsons, pors, pulsacions i desitjos que mostren la part més grotesca i fosca de la condició humana. És a partir de la mort de la mare, exemple de figura amorosa, capadora i oprimida, essencial i polièdrica, la que desvetlla l’assortiment d’imatges inimaginables que provoca aquesta mort. A Moeder hi ha, profundament expressats, l’absència i la por, que són els autèntics protagonistes d’aquesta desafiant crònica familiar. Una crònica que es projecta en una mena de museu privat, un llinatge particular digne de ser observat, però que es transfigura puntualment per convertir-se en un tanatori o en una sala de maternitat; llavors és un vidre, simplement, el que ens separa de l’ésser estimat. Aquesta és la distància, l’aïllament, la barrera que fa adonar-nos que, en realitat, estem sols amb companyia. Els personatges que van desfilant per aquest espai són d’allò més familiars: un pare, mare, fills, germans, una dona de fer feines, un vigilant, visitants, etc. Un món aquest de la família tan normal, petit i conegut, però ja sabem que els mons normals, petits i coneguts amaguen, sovint, l’infern! Un lloc ideal, doncs, per mostrar les virtuts i les misèries que modelen l’ànima contemporània.

Moeder és una mostra més de recerca i exploració del llenguatge del moviment i la interpretació, una posada en escena performàtica magistral de teatre-dansa on  tot contribueix a la perfecció mil·limètrica, sobretot la llum meravellosa i el so, engranatges i efectes sovint tractats de forma esplèndida i cinematogràficament. Així, per exemple, la impactant primera escena en la qual la ballarina es debat sobre un sòl xop inexistent, i que sembla suggerir la lluita d’un nadó en el líquid amniòtic. L’espectacle funciona a la perfecció mitjançant metàfores sorprenents, al·legories i poderoses imatges que quedaran llargament suspeses en la nostra retina. I els intèrprets són, senzillament, enlluernadors. Peeping Tom, com sempre, és la imatge teatral d’una poderosa i rara intel·ligència, tant pel que fa al tractament musical i vocal com pel seu sorprenent i personal vocabulari coreogràfic que evoca, un mirall que retorna el més grotesc, inquietant i pertorbador del que som. Espectacles com aquest fan rellevant un festival de teatre, en aquesta ocasió el 34 è Festival de Almada, a Lisboa.

Joaquim Armengol

 

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

Madaula guanya la primera eliminatòria del 5è Torneig de Dramatúrgia Catalana

posted in: Actualitat, Cròniques, Teatre | 0
Cristina Clemente, en el moment de proclamar guanyador Ramon Madaula. FOTO: Carles Palacio

Ahir, primer dilluns d’octubre, es va encetar la cinquena edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es celebra dins el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta, a la Sala La Planeta de Girona. Aquest any, i ja en són tres de consecutius, Cristina Clemente modera els combats, en substitució de Jordi Casanovas, promotor de la idea i conductor i coordinador de les dues primeres edicions .

El guanyador de la primera eliminatòria va ser el text titulat L’electe, de Ramon Madaula, que presentava el dilema moral d’un polític recentment escollit president de la Generalitat i que es troba amb el seu psiquiatra per posar remei als seus maldecaps, i que va ser interpretat per Àlex Pérez i Joan Carreras. El text Conills, de Cristina Genebat, relatava la història d’una professora, insegura de sí mateixa, que afronta una difícil situació amb les mares de dos dels seus alumnes.

Així doncs, Ramon Madaula serà el proper 19 d’octubre a La Planeta per disputar una de les semifinals contra el vencedor del tercer combat, que lliuraran Aleix Aguilà i Sergi Pompermayer. Abans, però, es disputarà la segona eliminatòria, el dimarts 13 d’octubre a partir de les 8 del vespre (atenció al canvi de dia), en què s’enfrontaran l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé, i l’actriu, dramaturga i directora Gemma Brió.

El Festival de Peralada tanca l’edició del 2015 amb 25.000 espectadors

La producció de l’òpera Otello, de Verdi, a càrrec del director escènic i escenògraf Paco Azorín, ha estat el punt àlgid d’aquesta edició, la 29a, del Festival Castell de Peralada, que s’ha celebrat del 10 de juliol al 15 d’agost, i que tanca el balanç amb 25.000 espectadors i una mitjana d’ocupació del 90%. Això suposa incrementar el públic respecte l’any anterior. Fins a 10 dels 22 espectacles programats van exhaurir les entrades. Els responsables del festival es mostren molt satisfets especialment per l’estrena de l’òpera Otello, de Verdi, una producció del mateix certamen, que ha comptat també amb la complicitat del Macerata Opera Festival. Aquest Otello va comptar amb un repartiment d’una gran vàlua artística amb alguns dels millors intèrprets del món: el tenor Gregory Kunde, la soprano Eva-Maria Westbroek i el baríton Carlos Álvarez. Amb direcció musical de Ricardo Frizza, direcció d’escena de Paco Azorín i amb una escenografia de quilòmetre zero construïda en tallers de l’Alt Empordà i al mateix Festival, més de 250 professionals van participar en la posada en escena d’Otello.

 

Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l'ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer
Iago i els seus sequaços, enverinant Otel·lo amb l’ombra de la sospita. FOTO: Toti Ferrer

 

Catalunya Música va enregistrar l’òpera i en va fer difusió a través de la Unió Europea de Ràdios de manera que s’ha pogut escoltar íntegrament a diversos països d’Europa i als Estats Units. Aquest muntatge, a més de veure’s a Macerata el proper estiu, també es podrà veure abans, al febrer, al Teatro Calderón, de Valladolid. Aquesta producció, juntament amb espectacles com 4Carmen, també de producció pròpia, permet el festival que dirigeix Oriol Aguilà erigir-se en motor de creació en l’àmbit de la lírica, una vocació que s’ha accentuat en les darreres edicions. 4Carmen s’inscriu en la línia de nova creació en l’òpera, que en anteriors edicions ha estat representada pels espectacles Flaubert&Voltaire, WOW! o Java Suite, i que fins ara ha acollit el claustre del convent del Carme. Al voltant de l’estrena d’Otello es va realitzar una campanya de promoció especialment original a les xarxes: la iniciativa va consistir en la creació de tres perfils de twitter que corresponien als protagonistes de l’òpera, Otello, Desdèmona i Iago, que van estar conversant i interactuant entre ells en les setmanes prèvies a l’estrena de l’obra. En paral·lel, la història es va desenvolupar també a través d’unes càpsules de vídeo, realitzades per Revista Proscenium, que han tingut un gran seguiment i impacte a les xarxes pel contrast entre la història clàssica i el format modern.

 

Otello_profile 004
Otel·lo (a les xarxes).
Desdemona_profile 001
Desdèmona (a les xarxes).
Iago_profile 004
Iago (a les xarxes).

 

Però el festival de Peralada és un esdeveniment de grans veus, com les dels tenors Juan Diego Flórez i Klaus Florian Vogt, el contratenor Emanuel Cencic i, sobretot, la soprano Diana Damrau, que va ser una de les actuacions més celebrades del festival, causant un gran impacte. Aquestes actuacions, juntament amb l’estrena d’Otello, reforcen el tret diferencial del festival, el seu caràcter líric de primer nivell internacional, respecte d’altres certamens de l’estiu. Però en l’edició d’enguany un altre dels trets diferencials ha estat la dansa, amb espectacles d’una qualitat artística indiscutible, com la inauguració del festival, amb el Ballet Béjart de Lausana, sota la direcció de Gil Roman, que va estrenar una coreografia pensada especialment pel festival, Impromptu pour Peralada. Una altra de les perles del gènere va ser l’espectacle de comiat dels escenaris de la gran ballarina Sylvie Guillem, així com l’spectacle Yo, Carmen, de la bailaora María Pagés, una actuació que va ser enregistrada en alta definició per RTVE, que emetrà l’espectacle, i també n’editarà un DVD.

 

La soprano Diana Damrau a l'església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna
La soprano Diana Damrau a l’església del Carme. FOTO: J. Castro/Iconna

 

L’escenari de l’Auditori del Parc del Castell s’ha omplert també en varies ocasions amb les gales, en què hi han actuat Tom Jones, Joan Manuel Serrat, Earth, Wind & Fire Experience Feat. The Al Mckay Allstars, Luz Casal, Roger Hodgson, un extraordinari Gregory Porter i Myles Sanko i la Black Night, en què hi van actuar els grups The Excitements, The Sey Sisters & The Limboos. La peça de teatre musical familiar El Petit Príncep, una versió de Manu Guix, Àngel Llàcer i Marc Artigau, també va tenir una bona acollida per part del públic. Només un parell d’espectacles dels programats no van acabar de complir les expectatives: El amor brujo de Manuel de Falla, a càrrec de La Fura dels Baus, sota la direcció de Carlus Padrissa, farcit d’imprecisions tècniques, una dramatúrgia feble i amb un quadre de ball que no va estar a l’alçada, malgrat comptar amb una cantaora i un guitarrista magnífics com Marina Heredia i Riki Rivera, i una bona orquestra (Orquesta Joven de Andalucía). L’altre espectacle poc reeixit va ser la lectura dramatitzada de l’Otel·lo de Shakespeare, de la qual només van destacar Joan Carreras, que li va saber trobar el punt sorneguer, desafiant i menyspreable a Iago, i una Marta Marco correcta com a Desdèmona.

 

María Pagés va portar 'Yo, Carmen' a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS
María Pagés va portar ‘Yo, Carmen’ a Peralada. El públic es va mostrar entusiasta. FOTO: CIA. M. PAGÉS

 

Aquest ha estat el primer any que s’ha fet el Festival, que genera un impacte econòmic superior a 12 milions d’euros per edició, amb la recentment obtinguda certificació UNE-ISO 20121. El Festival Castell de Peralada s’ha convertit en el primer esdeveniment musical a l’Estat que obté aquesta certificació de sostenibilitat en matèria mediambiental, social i econòmica amb el territori on duu a terme la seva activitat.

 

Subversions operístiques: 4Carmen

posted in: Actualitat, Música, Òpera, Opinió, Teatre | 0

Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.

 

La soprano Marta Garcia Cadena i el tenor Toni Viñals, al claustre del convent del Carme de Peralada. Foto: Joan Castro / Iconna

La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.

 

La soprano Maria Garcia Cadena i el baríton Néstor Pindado. Foto: Joan Castro / Iconna
Maria Garcia Cadena, una potent Carmen-Macarena. Foto: Joan Castro / Iconna

 

A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.

Joaquim Armengol

El FITAG busca actors i actrius

posted in: Actualitat, Fitag, Teatre | 0

Patrocina Diputació

El Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG), que es celebra del 25 al 29 d’agost, busca actors i actrius per a una coproducció amb direcció i actors mexicans. A més, la mostra ofereix tres tallers de cos i dansa teatrals oberts a tothom. Aquest és el reclam que a partir d’aquesta setmana fa el Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG) en el marc de les seves propostes més participatives. El FITAG busca una quinzena d’actors i el mateix nombre d’actrius per participar a una coproducció teatral internacional amb el Festival Internacional de Teatro Susana Alexander (FITSA), de Puebla (Mèxic). L’espectacle, Mazátzin. El hombre venado, que estarà dirigit pel mexicà Josué Cabrera, fundador de la companyia Centro Cultural Jalil Gibran i director del FITSA, serà l’espectacle de clausura del FITAG 2015, al Teatre Municipal de Girona el 29 d’agost (19.30h).

L’únic requisit que s’exigeix als candidats és tenir disponibilitat a partir del 7 d’agost. En la tria, oberta a tothom, es valorarà l’agilitat corporal, la dansa i el domini del cos. Mazátzin… és un espectacle bàsicament de moviment, i els qui superin la tria treballaran conjuntament amb actors mexicans de la companyia Jalil Gibran, que portarà el pes de l’espectacle. Les persones interessades en la tria han d’enviar una fotografia i el seu currículum, exposar les seves habilitats i especificar quin disponibilitat tenen a l’adreça electrònica festivals_alexander@hotmail.com. S’hi pot participar a partir del 16 anys i no hi ha límit d’edat.

 

cartell fitag

 

 

Tallers de cos i tango

 

En el marc del FITAG s’impartiran tres tallers. Un taller de cos, gratuït, amb Guchi Law-Kohan (Argentina, 1983), resident a Israel. Hi poden participar estudiants de diferents àrees artístiques, professionals o interessats en una experiència artística. El taller es basa en la influència del moviment en la paraula mitjançant el treball sobre textos personals, cants, poesies, diaris, etc. Guchi Law ha desenvolupat al llarg de la seva carrera artística i professional una tècnica d’ensenyament en la dansa clàssica que introdueix un estil contemporani acompanyat de músiques de diferents orígens. El taller, que consta de 15 places, es farà a la Casa de Cultura de Girona i l’admissió es farà per estricte ordre d’inscripció al correu un correu fitat@fitag.cat. Edat mínima: 16 anys. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h.

El segon taller, El tango i l’escena teatral, també gratuït, l’impartirà la coreògrafa Eleonora Comelli (Buenos Aires, 1976). Aquest taller proposa que l’alumne produeixi material escènic a partir de propostes inicials relacionades amb el tango. Per aconseguir-ho, se li donaran referències fílmiques, bibliogràfiques i temes musicals perquè pugui incorporar-ho tot al seu imaginari. S’adreça a ballarins, actors, cantants, directors i escriptors de totes les edats en etapa de formació. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h, a la Casa de Cultura de Girona. El nombre màxim de participants és de 14, també per ordre estricte d’inscripció al correu fitat@fitag.cat. Comelli també imparteix el tercer curs, el d’Iniciació al tango de saló. Les sessions es celebraran el divendres 28 i dissabte 29 d’agost, de 16 a 18h. El curs té un preu per persona de 30 euros i per participar-hi cal enviar un correu amb la sol·licitud a fitag@fitag.cat.

1 2