Ratxvelixvili & Aladaxvili

posted in: Música, Òpera, Opinió | 0

L’altre dia pensava, tot veient l’espectacle gala de mister Bolle and Friends, que si tots els artistes amb cert talent tinguessin uns friends tan bons i entregats a la causa comuna el món de l’art i la cultura acabaria essent un fet principal en la vida dels humans; i tindríem, ben segur, una cultura popular distingida i de qualitat. I el mateix es podria dir d’aquest duo de georgians sorprenents format per la mezzosoprano Anita Ratxvelixvili i el pianista David Aladaxvili, després d’oferir-nos un recital de primera en una nova vetllada del Festival Castell Peralada.

Jo comprenc molt bé que un esperi en candeletes el Turandot de Puccini, aquesta nova producció estrella del Festival de Peralada, una òpera mítica dins el repertori operístic, farcida de primeres figures, amb un repartiment excepcional, etc. Però a mi m’agrada molt la calma pura que ofereix la bonica Església del Carme, un recinte íntim ideal per fer-hi recitals i concerts de càmera que posa a la gent en contacte directe amb la mística del segle XV. La del Carme és una església gòtica molt bella, de mida humana, amb una sola nau, capelles laterals i una capçalera poligonal calçada per unes precioses voltes de creueria, unes voltes apuntalades per cinc arcs que afermen el magnífic sostre enteixinat de fusta. Els observadors hauran de parar atenció a l’aplec de tapissos i al capitell atribuït al mestre de Cabestany, així com als preciosos vitralls abrinats de l’altar major que singularitzen, amb un ventall discret de colors, el paviment enrajolat de la nau. Un munt de símbols per a desxifrar, sens dubte. El cas és que a l’Església del Carme s’hi està de perles, cal dir-ho, amb l’aire condicionat i les butaques confortables. Tot és mirar, i mentre un espera no desespera.

Encara recordo a la pobre i oscil·lant Anita Ratxvelixvili penjada d’un trapezi fluctuant enmig de l’escenari en aquell Orfeo ed Euridice que va empescar-se la Fura dels Baus l’any 2011, un horror més o menys equilibrat per la veu potent i esplèndida de la jove mezzosoprano. Res a veure amb el recital d’àries i cançons d’ahir, tot el contrari. Vestida de rigorós negre, molt concentrada i discreta, era l’estampa perfecta d’una antidiva del bell canto. I és que anava per feina! No va ser fins a la tercera peça: Oh, no estiguis trist Op. 7, núm. 1, de Sergei Rakhmàninov que, gràcies als aplaudiments del públic, vàrem poder arrencar-li un somriure. Per molts era el dia i el lloc ideal per descobrir-la en essència, gràcies a un seguit de peces breus que anaven d’Händel (Serse) a Camile Saint-Saëns (Samson et Dalila), passant pel ja anomenat Rakhmàninov i Gabriel Fauré; amb una cirereta inesperada, una breu i delicada incursió al món d’Otar Taktakixvili, compositor georgià que va musicar el poema Mzeo tibatvis (Sol de juny) del poeta Galaktion Tabidze. Això succeïa en la primera part. En la segona, va sorgir l’apassionat esperit mediterrani. Aquest va delectar al públic amb la famosa Granada d’Agustín Lara i les Siete canciones Populares españolas, un seguit de poemes anònims populars la mar de bells i divertits musicats pel gran Manuel de Falla. Per acabar no podia faltar-hi George Bizet amb la seva Carmen fragmentada: Carreau! Pique! La mort!… En vain, pour èviter…, o sigui l’ària de Les Cartes, i L’amour est un oiseau rebelle, la reconeguda Havanera. Bravo!!! Carmen és un dels seus papers emblemàtics i pel qual la Ratxvelixvili destaca amb la seva poderosa veu plena de matisos. Quins aguts!!! Finalment, vam aconseguir un parell de visos inoblidables (de Carmen i Samson et Dalila), en el curs dels quals vam descobrir, no pas el talent i l’afany protagònic, perquè això ja ho havíem fet, sinó la vena humorística, del jove David Aladaxhvili, tot jugant a pleret amb el piano i l’Anita. Un divertimento final simpàtic que va convèncer, majorment, a la concurrència.

Ah! I ja que sou a Peralada, no oblideu gaudir d’un altre plaer estètic: fer una ullada a les Ceràmiques negres de Santi Moix, al jardí romàntic del Castell de Peralada, una col·laboració magnífica amb el terrisser empordanès Josep Matès, un exemple evocador de l’extraordinari imaginari d’aquest gran artista internacional català.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Imatges: Jordi Mestre

Un espectacle de rock-ballet

posted in: Dansa, Opinió | 0

Roberto Bolle, estrella de la Scala de Milà, principal de l’American Ballet, 41 anys, ha decidit cloure els darrers anys de la seva carrera com si d’una estrella de rock es tractés. No content amb els suculents beneficis de les nombroses campanyes publicitàries per a les quals es presta i on explota invariablement el seu imponent físic, va arribar al Festival de Peralada amb una gala multitudinària i exitosa que porta rodant fa anys i amb gran acollida arreu, molt especialment al seu país d’origen: Itàlia. La veritat és que el to de la vetllada deu ser molt del gust dels seus compatriotes, sempre orgullosos de què un fill triomfi per tot el món, i a recer d’un espectacle amb certes dosis fantasioses, com les projeccions de la primera peça Prototype: realitat augmentada, virtual i joc, una coreografia de Massimiliano Volpini. Són efectes que pretenen aclarir alguns conceptes clàssics del ballet: fouetté, arabesque, battement… però que sobretot servien per deixar molt clara una altra cosa: ell és l’autèntica estrella de la vetllada.

Però no pas el millor intèrpret. I això hauria de pesar a qualsevol, malgrat que Roberto Bolle semblava no estar molt preocupat, distret en una mena de síndrome barreja entre Peter Pan i Narcís. Només dos exemples d’interpretacions en tot superiors: es tracta en tots dos casos d’un pas de deux. El de Le Corsaire de Marius Petipa, que Sarah Lane va dibuixar intensament i que Osiel Gouneo completava amb accents llatins; o el del tercer acte de Don Quixote i que Anna Tsygankova i Matthew Golding van executar amb un nivell de sincronització sensible i transparent. No són realitat virtual, sinó virtualitat real.

Així que els amics de Bolle, que no estaven tant per la labor del concert de rock-ballet, són els autèntics protagonistes de la gala. L’excel·lència va arribar amb el Duet from New Suite que ballaven Elena Vostrotina i Christian Bauch, ambdós ballarins del Semperoper Ballett de Dresden, probablement el teatre que millor i més intensament (amb el de Lió) ha preservat l’elegància i compromís de les coreografies de William Forsythe, i aquella trampa meravellosa visual on el nord-americà posa al descobert el conjunt de tècniques, noms i figures del ballet clàssic, per convertir-les en la pròpia estructura de la peça. Així: sense artificis lluminosos i des de la dificultat que comporta el seu obstinat desenvolupament lineal.

Però tampoc es tracta de ser injust amb l’ànima i raó que un públic tan nombrós ompli estadis i teatres a l’aire lliure d’arreu. Mínim per dos motius. El primer té a veure amb la pròpia intenció de l’espectacle: és palpable i sap comunicar-la, abastament. La dansa clàssica no va sobrada de moments, ni de nous espectadors. I és molt probable que un format com el d’aquesta gala ajudi en aquell anhel compartit: deixar de considerar-la com una pràctica artística d’elit i refinada, per ressituar-la en el context social dels nostres temps. Així que un bis amb la veu de Freddie Mercury, amb tots els convidats a la festa i la participació entusiasta del pati de butaques amb sonors repics de sabates i aplaudiments al so de We Will Rock You, és possiblement la millor de les aportacions de Roberto Bolle a tot plegat.

Tot i que encara hi ha un segon element: el Pas de deux from Proust, ou les Intermittences du coeur, una coreografia de Roland Petit i que balla amb el jove Timofej Andrijashenko. Aquí la cosa definitivament va deixar de ser virtual i Bolle es va oblidar de ser una estrella de rock-ballet. Hi desplegava essència: moviment expressiu de l’estat de l’ànima, experiència vital, emoció compartida. Veient-lo, un es reconciliava. És la constatació que tot plegat és una magnífica estratègia de màrqueting. Que en el fons, en el més preuat d’ell mateix, hi ha la passió per ballar i és això que el mou a promoure una gala com la que ha presentat al Festival de Peralada.

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Imatges: Miquel González – Shooting

La història és tossuda

posted in: Dansa, Opinió | 0

1960. Els drets per a la comunitat afroamericana als Estats Units encara lluny. Faltaven 3 anys per al discurs de Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington. Els somnis s’escampaven arreu, poc a poc. A Nova York, amb només 30 anys, un ballarí originari de Texas creava la peça més important, quasi fundacional, en una companyia que ell mateix dirigia i havia creat 2 anys abans i on tots els ballarins eren afroamericans: Revelations. Allà es ballava en llibertat. Allà es ballava black power.

L’Ailey II és una companyia fundada el 1975 amb el nom d’Alvin Ailey Repertory Ensemble. Un segon elenc, que barreja l’aprenentatge dels seus joves ballarins, el manteniment del patrimoni coreogràfic i és cantera de la companyia mare: l’afamada Alvin Ailey American Dance Theater. La conformen actualment ballarins de diverses nacionalitats i colors. L’energia, l’entusiasme és la seva marca d’identitat. A Peralada van presentar 4 peces de diversa entitat i durada:

Va obrir la vetllada In & Out (2015), una coreografia de Jean Emile per a vuit ballarins. Es tracta d’una mena de catàleg general, de mirada dispersa per estils i música variada que la companyia acostuma a utilitzar: blues, espirituals, rhythm and blues… Un pèl innocent en l’execució general, poc travat en els moments de conjunt, encertaven millor els solistes i un parell de duos, on la feina quedava més integrada, sense que puguem destacar cap element de la coreografia en particular. De fet és una peça exemplificant d’aquell esperit formador a què ens referíem: més centrada en la exactitud tècnica de cadascun dels ballarins que en el resultat global. La segona obra de la primera part va ser Gémeos (2015), una coreografia de Jamar Roberts. Es tracta d’un duo que Lloyd A. Boyd III i Gabriel Hyman ballen amb solvència: rítmic i ràpid, amb una música arrossegadora.

En la segona part prenia part tota la companyia, amb un trio molt destacat: Coutney Celeste Spears, Nathaniel Hunt i Gabriel Hyman. Es tracta de Something Tangible (2015), una coreografia de Ray Mercer. Encara la interpretació de cadascun dels intèrprets és superior a la del conjunt, i no pas per una qüestió de nivell d’execució: són pulcres en la intervenció, mesurats. Però és que la coreografia, tot i ser molt variada i entusiasta, requeriria d’una consciència de grup que va més enllà de les individualitats. Un àmbit aquest en què sembla que la direcció de Troy Powell no troba l’equilibri. Malgrat tot, el públic de Peralada va saludar amb agraïment l’esforç.

2016. El Festival de Peralada fa 30 anys. Lluny, als Estats Units, sembla que els drets per als afroamericans segueixen penjant de la violència. Aparentment tot ha canviat, començant pel President d’aquella gran nació. Però el Telenotícies ens revela cada dia la veritat. En la programació de dansa d’aquest aniversari, aquella obra emblemàtica: feliç, rítmica, lluminosa, coreografiada des de l’esperit, un missatge esperançador. Alhora que ple de referències a una història fosca: les migracions, els abusos, l’esclavisme, la religiositat, la identitat, etc. Arriba l’esperada darrera coreografia de la nit: Revelations (1960) del fundador Alvin Ailey. Un obra trampa, m’atreviria a dir… Tan feliç com evocadora de la part fosca de la història de la comunitat afroamericana. Tan inspiradora, com paleta de matisos de la història d’aquell país. Tan intensa, com comunitària. La història és tossuda: la grandesa de la peça és encara més acusada. Ho és el compromís des de la qual es balla? Igual no hem sabut explicar a les noves generacions que el patrimoni no és un record, sinó una causa. Gran merescuda ovació: immensos en el treball tècnic. De fons, la sensació que l’esperit Ailey es va diluint a poc a poc en favor de l’espectacle. Però pot ser una obra així entertainment?

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Fotos: Toti Ferrer / Festival de Peralada

 

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

Subversions operístiques: 4Carmen

posted in: Actualitat, Música, Òpera, Opinió, Teatre | 0

Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.

 

La soprano Marta Garcia Cadena i el tenor Toni Viñals, al claustre del convent del Carme de Peralada. Foto: Joan Castro / Iconna

La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.

 

La soprano Maria Garcia Cadena i el baríton Néstor Pindado. Foto: Joan Castro / Iconna
Maria Garcia Cadena, una potent Carmen-Macarena. Foto: Joan Castro / Iconna

 

A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.

Joaquim Armengol

‘Sei de um lugar’, fenomen social al 32è Festival de Teatro de Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Encara avui no deixa de sorprendre’m el Festival de Almada, amb tota la seva gent humil i encantadora que fan d’aquest encontre anual una festa extraordinària. El primer que fas quan arribes aquí és deixar-te endur per aquest tarannà distintiu d’obertura interior compartida. Senzillament perquè la mentalitat és una altra i l’adoptes. Aquí la vida i la gent són vertadera proximitat, i aquests dies la vida, a més a més, és teatre i celebració. Una festa que dura dues setmanes ben bé, del 4 al 18 de juliol. Almada és una ciutat diferent a les imaginades, una ciutat que toca el riu Tejo i que puja peresosament cap a la muntanya. És una mena d’apèndix que mira amb satisfacció la llum blanca de Lisboa. És una localitat bàsicament de treballadors, amb algunes contradiccions prou interessants i divertides que us proposo descobrir. Dalt d’un turó hi trobareu, per exemple, l’enorme Crist Rei mirant Lisboa amb els braços estesos en creu, figura descomunal que recorda perfectament la de Río de Janeiro; és una mena d’abraçada simbòlica, peculiar, en un entorn plagat de gent que omple pacíficament una població fidel i comunista. Potser Jesucrist fou el primer comunista… Trobar, avui, una ciutat comunista no és gens fàcil. Però Almada ho és. Això li dóna un aire ben diferent a les pesques culturals que ens proposen perquè estan pensades per a la gent, i la gent, aquí, vol dir tothom.

Sedeunlugar2
Ivan Morales, Anna Alarcón i Xavi Sáez. Foto: Cia. Prisamata.

Aquest magnífic festival té espectacles de carrer cada dia, col·loquis, exposicions, per exemple, enguany fan un homenatge a l’històric director d’escena Rogério de Carvalho (Angola) i a l’escenògraf José Manuel Castanheira; i dóna l’oportunitat a qui vulgui de poder passar tres dies en companyia de Peter Stein per 60 euros; ja sabeu, el fundador de la Schaubühne am Halleschen Ufer, en un cicle anomenat O sentido dos mestres. També hi ha concerts a l’aire lliure, trobades amb actors diàries, entretant la gent es refresca i s’atipa, etc. I alhora té una programació teatral ben diversificada, amb un total de 27 produccions, moltes vénen de fora, bàsicament d’Europa, i la resta són portugueses, esclar. D’Itàlia (Paolo Magelli i Peter Stein,i el Teatro metastasio Stabile della Toscana), de Suïssa, (Christoph Marthaler), d’Alemanya (Manfred Karge i la Berliner Ensemble), de Brasil (Paulo de Moraes i Talu Produçoes), de Romania (Razvan Muresan i el Teatro Nacional de Cluj-Napoca), de Mèxic (Aurora Cano i Dramafest), de França (Maxime Franzetti i el Théatre du Balèti)… I un cicle de sis espectacles de novíssimo teatro espanhol. Una mostra rellevant que incloïa dos espectacles catalans: El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró; i Sé de un lugar, d’Iván Morales. Dic incloïa perquè l’Arquímedes no ha arribat al port d’Almada, per alguna raó tan decepcionant com incomprensible ha naufragat estrepitosament; però Sé de un lugar, sí.

image (3)
Una imatge d’un instant abans d’iniciar la funció de ‘Sé de un lugar’ a l’Incrível Almadense. Foto: G.R.

Sei de um lugar no només s’ha convertit en un fenomen social a Catalunya i a les espanyes, també aquí, al 32º Festival de Almada. Jo, que he vist aquesta funció quatre vegades, en quatre espais diferents, la darrera en castellà, m’he pogut fixar especialment en com reaccionen els espectadors portuguesos i com seguien amb apassionament i sorpresa els encontres d’en Simó i la Bérénice. Alguns espectadors percebien, com jo mateix, que alguna cosa intangible acabava omplint l’espai, l’espai interior de cadascú i l’exterior. Aquella tensió única potser sigui el sentiment de compartir un vincle especial, més enllà de qualsevol frontera i llengua, un vincle que rau en la sensibilitat i l’emoció compartida. I és que Sé de un lugar toca l’espectador a fons.

L’espai, la casa d’en Simó aquí, a Almada, on s’amaga, és una mena de sala de festes anomenada Incrível Almadense, una enorme circumferència amb dos pisos, polsegosa i carregada d’anys, d’un llustre d’antigalla que encara arrossega l’encant dels temps remots, un lloc esgavellat i perfecte on pot viure algú que es vol isolar, com és el cas d’en Simó. Un personatge realment potent i trasbalsador. Les cadires, escampades per tota la sala, eren plenes a vessar. N’hi havia més d’un centenar. Contingut l’alè fins el meravellós final, la primera frase sembra el desconcert: “Yo soy racista.” Quan la llum finalment es torna obscura i la música acaba, queda flotant per uns instants en la sala un silenci impressionant…, i llavors ve l’esclat de vida, la gent es posa d’empeus aplaudint, i aquella emoció continguda durant una hora i mitja vessa a raig. Només el teatre pot donar moments així. Em pregunto quin és el misteri d’aquesta obra? Per què emociona tant i sempre? Al final venia la gent a saludar i felicitar l’Iván Morales, eren espectadors completament trasbalsats i commocionats. Un li va demanar si seria possible representar l’obra a casa seva, un altre si ho podrien fer a la Fira del Còmic de no sé on, etc. El que deia, Sé de un lugar o Sei de um lugar ja forma part, en només tres funcions, de l’imaginari col·lectiu d’Almada, és un fenomen social i humà, un fenomen anomenat Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)