Subversions operístiques: 4Carmen

posted in: Actualitat, Música, Òpera, Opinió, Teatre | 0

Cada vegada més es comprèn el sentit d’un festival pels espectacles que arriba a produir o coproduir, més enllà del que pugui importar i exhibir com a mer programador. Ho entenc com un acte raonable i de responsabilitat vers la cultura i la gent del propi país. I és que els diners també tenen un sentit profundament cultural, més enllà d’enriquir el llogre Estat Espanyol. Aquestes paraules no volen ser altra cosa que un elogi al Festival Castell de Peralada que no només té la capacitat de produir una òpera tan brillant i de primer nivell com l’Otello d’enguany, sinó també córrer el risc de posar en dansa un espectacle tan suggeridor, desconcertant i heterogeni com és 4Carmen. La Carmen de Bizet? La Carmen de Mérimée? Doncs, sí i no. Òpera? Teatre? Doncs, òpera i teatre! De fet, és la Carmen de Lucas Peire i Marc Artigau, de Mischa Tangian i Helena Tornero, de Carles Pedragosa i Jordi Oriol, de Clara Peya i Marc Angelet, sota la batuta de Francesc Prat i l’agulla sargidora de Marc Rosich.

 

La soprano Marta Garcia Cadena i el tenor Toni Viñals, al claustre del convent del Carme de Peralada. Foto: Joan Castro / Iconna

La idea sembla partir d’una reflexió sobre la figura literària i operística de Carmen, i sobre quina significació pot tenir avui aquest mite universal vivament inserit en l’imaginari col·lectiu; però també sobre si en té l’òpera mateixa en si. I el primer que veiem és una suposada sala de conferències i tres conferenciants que disputen amb ardor intel·lectual sobre què representa Carmen. I aquí comença el joc, el divertit joc del teatre dins el teatre, el joc de les representacions dissemblants on els conferenciants es van transfigurant en Carmen, Don José i García; o bé, en una diva operística anomenada Macarena que sopa amb el senyor Josep, un avorrit crític musical que la pretén, entretant un xamós cambrer que els serveix, conegut com Esteve el pillo, la pilla; o bé, en un cadàver que jau damunt una taula en una sala d’autòpsies, un forense que analitza i un policia rutinari que investiga, etc. Com veieu, l’arc de la mirada és molt variat i ric, per això acaba resultant una reflexió teatral contemporània sobre l’òpera des de l’òpera, on es despleguen tots els rudiments d’aquest drama simbòlic: passió, amor, dolor i mort; però amb un element importantíssim i alliberador, el sentit de l’humor.

 

La soprano Maria Garcia Cadena i el baríton Néstor Pindado. Foto: Joan Castro / Iconna
Maria Garcia Cadena, una potent Carmen-Macarena. Foto: Joan Castro / Iconna

 

A 4Carmen hi ha densitat i lleugeresa, irreverència i profunditat, música experimental i ressonàncies populars, paròdia als clixés i causa feminista, violència i tendresa…; però, sobretot, hi ha sentit, música esplèndida i veus excel·lents. I tot plegat gràcies a la perícia musical de l’Alfredo Armero (piano) i de l’Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel); i, com no, al talent actoral i vocal de la soprano Marta García Cadena, del tenor Toni Viñals i del baríton Néstor Pindado. En certa manera, una obra com 4Carmen té una aptitud sediciosa, capaç de subvertir les consciències gràcies a la seva energia explosiva i a una violència artística capaç de trastornar la placidesa de l’aquiescència social. D’aquí la cara de pomes agres d’algunes presències llustroses i rondinaires. Bravo!!!
Crec que l’espectacle se’n va a Berlín i passarà per l’Arts Santa Mònica el novembre.

Joaquim Armengol

El FITAG busca actors i actrius

posted in: Actualitat, Fitag, Teatre | 0

Patrocina Diputació

El Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG), que es celebra del 25 al 29 d’agost, busca actors i actrius per a una coproducció amb direcció i actors mexicans. A més, la mostra ofereix tres tallers de cos i dansa teatrals oberts a tothom. Aquest és el reclam que a partir d’aquesta setmana fa el Festival de Teatre Amateur de Girona (FITAG) en el marc de les seves propostes més participatives. El FITAG busca una quinzena d’actors i el mateix nombre d’actrius per participar a una coproducció teatral internacional amb el Festival Internacional de Teatro Susana Alexander (FITSA), de Puebla (Mèxic). L’espectacle, Mazátzin. El hombre venado, que estarà dirigit pel mexicà Josué Cabrera, fundador de la companyia Centro Cultural Jalil Gibran i director del FITSA, serà l’espectacle de clausura del FITAG 2015, al Teatre Municipal de Girona el 29 d’agost (19.30h).

L’únic requisit que s’exigeix als candidats és tenir disponibilitat a partir del 7 d’agost. En la tria, oberta a tothom, es valorarà l’agilitat corporal, la dansa i el domini del cos. Mazátzin… és un espectacle bàsicament de moviment, i els qui superin la tria treballaran conjuntament amb actors mexicans de la companyia Jalil Gibran, que portarà el pes de l’espectacle. Les persones interessades en la tria han d’enviar una fotografia i el seu currículum, exposar les seves habilitats i especificar quin disponibilitat tenen a l’adreça electrònica festivals_alexander@hotmail.com. S’hi pot participar a partir del 16 anys i no hi ha límit d’edat.

 

cartell fitag

 

 

Tallers de cos i tango

 

En el marc del FITAG s’impartiran tres tallers. Un taller de cos, gratuït, amb Guchi Law-Kohan (Argentina, 1983), resident a Israel. Hi poden participar estudiants de diferents àrees artístiques, professionals o interessats en una experiència artística. El taller es basa en la influència del moviment en la paraula mitjançant el treball sobre textos personals, cants, poesies, diaris, etc. Guchi Law ha desenvolupat al llarg de la seva carrera artística i professional una tècnica d’ensenyament en la dansa clàssica que introdueix un estil contemporani acompanyat de músiques de diferents orígens. El taller, que consta de 15 places, es farà a la Casa de Cultura de Girona i l’admissió es farà per estricte ordre d’inscripció al correu un correu fitat@fitag.cat. Edat mínima: 16 anys. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h.

El segon taller, El tango i l’escena teatral, també gratuït, l’impartirà la coreògrafa Eleonora Comelli (Buenos Aires, 1976). Aquest taller proposa que l’alumne produeixi material escènic a partir de propostes inicials relacionades amb el tango. Per aconseguir-ho, se li donaran referències fílmiques, bibliogràfiques i temes musicals perquè pugui incorporar-ho tot al seu imaginari. S’adreça a ballarins, actors, cantants, directors i escriptors de totes les edats en etapa de formació. Sessions: dimecres 26, dijous 27 i divendres 28 d’agost, de 10 a 13h, a la Casa de Cultura de Girona. El nombre màxim de participants és de 14, també per ordre estricte d’inscripció al correu fitat@fitag.cat. Comelli també imparteix el tercer curs, el d’Iniciació al tango de saló. Les sessions es celebraran el divendres 28 i dissabte 29 d’agost, de 16 a 18h. El curs té un preu per persona de 30 euros i per participar-hi cal enviar un correu amb la sol·licitud a fitag@fitag.cat.

‘Sei de um lugar’, fenomen social al 32è Festival de Teatro de Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Encara avui no deixa de sorprendre’m el Festival de Almada, amb tota la seva gent humil i encantadora que fan d’aquest encontre anual una festa extraordinària. El primer que fas quan arribes aquí és deixar-te endur per aquest tarannà distintiu d’obertura interior compartida. Senzillament perquè la mentalitat és una altra i l’adoptes. Aquí la vida i la gent són vertadera proximitat, i aquests dies la vida, a més a més, és teatre i celebració. Una festa que dura dues setmanes ben bé, del 4 al 18 de juliol. Almada és una ciutat diferent a les imaginades, una ciutat que toca el riu Tejo i que puja peresosament cap a la muntanya. És una mena d’apèndix que mira amb satisfacció la llum blanca de Lisboa. És una localitat bàsicament de treballadors, amb algunes contradiccions prou interessants i divertides que us proposo descobrir. Dalt d’un turó hi trobareu, per exemple, l’enorme Crist Rei mirant Lisboa amb els braços estesos en creu, figura descomunal que recorda perfectament la de Río de Janeiro; és una mena d’abraçada simbòlica, peculiar, en un entorn plagat de gent que omple pacíficament una població fidel i comunista. Potser Jesucrist fou el primer comunista… Trobar, avui, una ciutat comunista no és gens fàcil. Però Almada ho és. Això li dóna un aire ben diferent a les pesques culturals que ens proposen perquè estan pensades per a la gent, i la gent, aquí, vol dir tothom.

Sedeunlugar2
Ivan Morales, Anna Alarcón i Xavi Sáez. Foto: Cia. Prisamata.

Aquest magnífic festival té espectacles de carrer cada dia, col·loquis, exposicions, per exemple, enguany fan un homenatge a l’històric director d’escena Rogério de Carvalho (Angola) i a l’escenògraf José Manuel Castanheira; i dóna l’oportunitat a qui vulgui de poder passar tres dies en companyia de Peter Stein per 60 euros; ja sabeu, el fundador de la Schaubühne am Halleschen Ufer, en un cicle anomenat O sentido dos mestres. També hi ha concerts a l’aire lliure, trobades amb actors diàries, entretant la gent es refresca i s’atipa, etc. I alhora té una programació teatral ben diversificada, amb un total de 27 produccions, moltes vénen de fora, bàsicament d’Europa, i la resta són portugueses, esclar. D’Itàlia (Paolo Magelli i Peter Stein,i el Teatro metastasio Stabile della Toscana), de Suïssa, (Christoph Marthaler), d’Alemanya (Manfred Karge i la Berliner Ensemble), de Brasil (Paulo de Moraes i Talu Produçoes), de Romania (Razvan Muresan i el Teatro Nacional de Cluj-Napoca), de Mèxic (Aurora Cano i Dramafest), de França (Maxime Franzetti i el Théatre du Balèti)… I un cicle de sis espectacles de novíssimo teatro espanhol. Una mostra rellevant que incloïa dos espectacles catalans: El principi d’Arquímedes, de Josep Maria Miró; i Sé de un lugar, d’Iván Morales. Dic incloïa perquè l’Arquímedes no ha arribat al port d’Almada, per alguna raó tan decepcionant com incomprensible ha naufragat estrepitosament; però Sé de un lugar, sí.

image (3)
Una imatge d’un instant abans d’iniciar la funció de ‘Sé de un lugar’ a l’Incrível Almadense. Foto: G.R.

Sei de um lugar no només s’ha convertit en un fenomen social a Catalunya i a les espanyes, també aquí, al 32º Festival de Almada. Jo, que he vist aquesta funció quatre vegades, en quatre espais diferents, la darrera en castellà, m’he pogut fixar especialment en com reaccionen els espectadors portuguesos i com seguien amb apassionament i sorpresa els encontres d’en Simó i la Bérénice. Alguns espectadors percebien, com jo mateix, que alguna cosa intangible acabava omplint l’espai, l’espai interior de cadascú i l’exterior. Aquella tensió única potser sigui el sentiment de compartir un vincle especial, més enllà de qualsevol frontera i llengua, un vincle que rau en la sensibilitat i l’emoció compartida. I és que Sé de un lugar toca l’espectador a fons.

L’espai, la casa d’en Simó aquí, a Almada, on s’amaga, és una mena de sala de festes anomenada Incrível Almadense, una enorme circumferència amb dos pisos, polsegosa i carregada d’anys, d’un llustre d’antigalla que encara arrossega l’encant dels temps remots, un lloc esgavellat i perfecte on pot viure algú que es vol isolar, com és el cas d’en Simó. Un personatge realment potent i trasbalsador. Les cadires, escampades per tota la sala, eren plenes a vessar. N’hi havia més d’un centenar. Contingut l’alè fins el meravellós final, la primera frase sembra el desconcert: “Yo soy racista.” Quan la llum finalment es torna obscura i la música acaba, queda flotant per uns instants en la sala un silenci impressionant…, i llavors ve l’esclat de vida, la gent es posa d’empeus aplaudint, i aquella emoció continguda durant una hora i mitja vessa a raig. Només el teatre pot donar moments així. Em pregunto quin és el misteri d’aquesta obra? Per què emociona tant i sempre? Al final venia la gent a saludar i felicitar l’Iván Morales, eren espectadors completament trasbalsats i commocionats. Un li va demanar si seria possible representar l’obra a casa seva, un altre si ho podrien fer a la Fira del Còmic de no sé on, etc. El que deia, Sé de un lugar o Sei de um lugar ja forma part, en només tres funcions, de l’imaginari col·lectiu d’Almada, és un fenomen social i humà, un fenomen anomenat Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

 

 

 

 

 

25è aniversari de la Proposta de Teatre Independent de la Sala La Planeta de Girona

posted in: Actualitat, Dansa, Familiar, Música, Teatre | 0

Ja fa 25 anys que la Sala La Planeta de Girona programa teatre professional. Ja fa 25 anys de la primera Proposta de Teatre Independent de La Planeta, una sala imprescindible en el panorama de les arts escèniques a Catalunya que, a més, la propera temporada, desembarcarà a Barcelona amb més força que mai, ja que s’hi veuran més d’una seixantena de funcions de produccions de la mateixa sala. Pere Puig, el director tècnic de La Planeta, ha presentat avui dimarts la programació de la 25a Proposta de Teatre Independent, que es celebrarà del 18 de setembre al 15 de novembre, coincidint, en bona part, amb la celebració del Festival Temporada Alta. Demà dimecres ja es posen a la venda les entrades. En total són vuit propostes, repartides en quatre caps de setmana.

La primera peça és de la companyia banyolina Indans Dansa (18 de setembre, 21h), que barreja dansa i hip-hop a La Juliette no tenia balcó. La Minúscula presentarà l’endemà (21h) Top Ten, un espectacle amb format de cabaret que ja es va poder veure a Les Nits del Coro de Sarrià, mentre que els blanencs El Mirall, que celebren el seu 30è aniversari, presentaran la comèdia negra Parole, parole (19 de setembre, 21h).

 

3. Parole Parole 01
Una imatge de Parlo, parole, d’El Mirall, de Blanes. Foto: El Mirall

 

La Companyia Solitària, que té com a dramaturg de capçalera l’Aleix Aguilà, farà una mini-estada a la sala els dies 25 i 26 de setembre (a les 21h els dos dies), en què presentarà les seves dues darreres propostes. La primera, Quietud salvatge, de la qual en trobareu un fragment de lectura dramatitzada en el número 4 de la Revista Proscenium, que podeu descarregar al vostre iPad en aquest enllaç. Es tracta d’una adaptació de l’obra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, feta per Aguilà, des del punt de vista d’una de les seves protagonistes, la Marta, encarnada magníficament per Júlia Barceló. La segona proposta d’aquell cap de setmana s’acaba d’estrenar, La ciutat no és vostra, també d’Aleix Aguilà, que es va inspirar en els fets del 15M i els indignats, protagonitzada en aquest cas per Pau Vinyals. La Planeta ha previst, en aquest cas, un abonament pels dos espectacles de 16 euros.

 

5. la ciutat no és vostra 1
Pau Vinyals és el protagonista de La ciutat no és vostra. Foto: Cia. Solitària

 

El cap de setmana del 29 i 30 d’octubre, en plenes Festes de Sant Narcís, La Planeta proposa el musical The Feliuettes, que també s’acaba d’estrenar a Barcelona, al Círcol Maldà. La funció començarà tots dos dies a les 11 de la nit, un horari poc habitual, inclou una copa de cava i es podrà veure a la sala de cafè-teatre de La Planeta. The Feliuettes utilitzen el llegat de Núria Feliu per crear un espectacle ple d’humor, un thriller hilarant amb sorprenents girs i morts inesperades, que beu de la ironia i la sàtira del món dels clowns i dels Monty Phyton. Aquell mateix cap de setmana, el diumenge 31 d’octubre (21h), es podrà veure a La Planeta la peça amb què debuta com a dramaturg l’actor Ramon Madaula, Coses nostres, una producció de la Sala Atrium. El fil de la qüestió és la trobada d’un director d’un teatre públic i un reputat crític.

 

6. The Feliuettes 2...
The Feliuettes actuaran a la sala de cafè-teatre. Foto: The Feliuettes.

 

Finalment, en el marc de Temporada Alta, del 13 al 15 de novembre (a les 21h divendres i dissabte, a les 18h el diumenge) La Planeta estrenarà la darrera de les seves produccions d’aquest any, Sota la ciutat, de Llàtzer Garcia, amb el gruix de la Companyia Arcàdia. Llàtzer Garcia explica que Sota la ciutat és “una crònica de les il·lusions perdudes”, en què hi apareixen “personatges obstinats a donar un sentit extraordinari a les seves vides per sortir de la trampa de la mediocritat”.

 

8. Sota la ciutat...
L’autor i els protagonistes -d’esquerra a dreta, Muguet Franc, Marta Aran, Albert Pérez, Llàtzer Garcia i Laura López- de Sota la ciutat, la darrera producció de la Sala La Planeta. Foto: La Planeta.

 

La temporada 2015-2016 serà significativa per a l’evolució del projecte artístic de la sala gironina, ja que quatre de les seves produccions faran temporada a Barcelona, completant un total de 64 funcions, quelcom insòlit per a una sala de fora de la capital. I no és només el nombre de produccions i de funcions, sinó les sales que les acullen, passant de sales alternatives -que encara sovintegen, i amb orgull-, a d’altres amb més projecció mediàtica, com ara el Lliure. Així doncs, La farsa de Walworth (Enda Walsh), un tour de force interpretatiu dels seus protagonistes, dirigit per Pere Puig, es podrà veure al Teatre Akadèmia (del 26 de gener al 7 de febrer); La crida, de Ferran Joanmiquel, un monòleg protagonitzat per Jordi Subirà, es podrà veure a La Seca/Espai Brossa, a la sala Leopoldo Fregoli (del 2 al 28 de març) i Sota la ciutat, de la qual ja n’hem parlat, es veurà a lEspai Lliure del Teatre Lliure (del 14 d’abril a l’1 de maig). Finalment, l’espectacle familiar Un vampir ben educat, escrit i dirigit per Pere Puig i interpretat per Jordi Subirà i Maria Àngels Buisac, es podrà veure al Jove Teatre Regina (del 4 al 18 d’abril) en la campanya escolar i familiar. A tota aquesta activitat cal sumar-li que a finals d’agost la sala gironina acollirà alguns espectacles del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag) i que a finals de setembre començarà el Festival Temporada Alta, en què La Planeta és un dels escenaris imprescindibles.

 

6eCartell15

Un pont amb Almada

posted in: Actualitat, Teatre | 0

Des de fa temps la revista d’arts escèniques Proscenium ha estat present de forma activa i participativa, fent de pont i enllaç, amb el Festival de Almada, a Lisboa. A causa d’aquesta conxorxa d’intercanvi teatral prescriptiu s’ha creat una relació meravellosa que va donant els seus fruïts saborosos. Si des de fa tres anys es vénen muntant els Encontros Imaginaris d’Hélder Costa a Barcelona, aquest any la 32ª edició del Festival de Almada estarà centrada en el distintiu O Novíssimo Teatro Espanhol, i això posa en primera plana dos espectacles esplèndids creats a Catalunya que són: El Principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró i Sé de un lugar d’Iván Morales. Espectacles que van arribar a ser una mena de fenomen social, ambdós absolutament diferents i trencadors, tant per la seva estètica singular com per la manera d’interrogar i acarar l’espectador.

La companyia Prisamata. Iván Morales (autor i director), Anna Alarcón i Xavi Sáez (intèrprets). Foto: Prisamata

 

 

Si alguna cosa fa especial El Festival de Almada és el seu contacte de màxima proximitat amb el públic, un públic molt crític i sempre àvid de noves experiències que facin més gran l’horitzó teatral. El seu actual director Rodrigo Francisco té molt clar que cal fixar la mirada en una vessant novadora que retroalimenti el teatre portuguès. Situat en aquest punt, diria que el que ha interessat més a Rodrigo Francisco del citat teatre català, a banda de la seva estètica brillant, és el mode en què aquests espectacles han sigut capaços de mostrar com la societat porta, en la vida de certes persones, a tenir manifestacions violentes, a la por, al desarrelament, a l’abissal i anihilador aïllament personal; però tractant d’esbrinar les causes socials que s’amaguen darrere aquests comportaments humans tan sorprenents i carregats de prejudicis. I, certament, aquestes són algunes de les senyes d’identitat d’aquesta nova dramatúrgia catalana. Crec que és molt important que Portugal vegi, en el nostre teatre contemporani, un valor a l’alça i una mostra singular de teatre social europeu exemplar.

Una imatge d’El Principi d’Arquimedes. Foto: David Ruano
Són sis els espectacles i autors que formen part d’aquest encapçalament esplèndid O Novíssimo Teatro Espanhol, com ja hem dit Josep Maria Miró amb El principi d’Arquimedes i Iván Morales amb Sé de un lugar; però també hi ha José Manuel Mora (Andalusia) amb Los nadadores nocturnos, peça dirigida per Carlota Ferrer; José Ramón Fernández (Madrid) amb Mi piedra rosetta, muntada per David Ojeda; Enrique i Yeray Bazo (Tenerife) amb Última transmisión, amb una posada en escena de Diego Palacio Enríquez; i la companyia Voadora (Santiago de Compostela) dirigida per Marta Pazos, amb la seva versió de La tempestat de Shakespeare. També hi hauran quatre lectures dramatitzades i una taula rodona amb directors i dramaturgs. La veritat és que són espectacles molt diferents els uns dels altres, però el fet és que en la seva diversitat mostren una visió general del que ha estat la renovació del teatre contemporani en els últims 15 anys. Una idea brillant i plena d’interès que fa del Festival de Almada una finestra teatral que cal tenir molt en compte.

Joaquim Armengol (Subdirector de Proscenium)

L’últim Encontro Imaginari

posted in: Actualitat, Parateatrals, Teatre | 0

Narcís Comadira és l’autor de l’Encontro Imaginari de cloenda “Un aperitiu al Flore”, un encontre literari entre Josep Carner, Mercè Rodoreda i Josep Pla, que interpretaran respectivament Jaume Mallofré, Carme Sansa i Pep Tosar. El nostre cinquè i darrer Encontro d’enguany serà molt especial, ja que és un Encontro “català” escrit expressament per a l’ocasió pel creador gironí (poeta, artista, dramaturg…). Comadira és l’autor del darrer Encontro per encàrrec de Joaquim Armengol, agitador i director del cicle. Comadira farà conversar aquests tres personatges icònics de la història de la literatura catalana i ho farà inspirant-se en la mateixa idea de l’Hélder Costa, autor dels encontros anteriors, aportant-hi, però, la seva personalitat. Serà, per tant, un Encontro Imaginari “català”.

Els intèrprets han acceptat el repte dels personatges assignats: Josep Carner serà interpretat per Jaume Mallofré (*), Mercè Rodoreda per Carme Sansa i Josep Pla per Pep Tosar! Serà un Encontro divertit i enjogassat. La direcció escènica anirà a càrrec de l’Evelyn Arévalo, que interpretarà també el paper de presentadora-moderadora de l’Encontro. I com sempre hi haurà sorpreses musicals… amb l’imprescindible acompanyament al piano de David Anguera.

I com a cada Encontro, Incavi proposa un maridatge. Per a aquesta ocasió ens convidaran a marinar aquest nostre Encontro de cloenda amb el picapoll del Celler Oller del Mas (DO Pla de Bages) i la carinyena i el lledoner del Celler Espelt (DO Empordà).

L’entrada a l’Encontro és gratuïta.

 

Versio3_Encontro Imaginari 5_31maig2015

(*) Jaume Mallofré substitueix Xavier Albertí, el qual per motius d’agenda professional, malauradament no podrà participar en l’Encontro tal i com estava previst i anunciat.

Josep Maria Miró, el dramaturg que exprem l’actualitat

posted in: Entrevistes, Teatre | 0
Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) és sens dubte un dels dramaturgs joves més interessants de la creació contemporània. La seva penúltima obra, El principi d’Arquimedes, on tractava de pors i sospites molt a l’ordre del dia, en va representar la consolidació artística, i arribarà al cinema de la mà del director Ventura Pons. Miró, que mostra una especial predilecció per assumptes de plena vigència, potser per la seva mirada de periodista, estrena a Temporada Alta Nerium Park, una peça amb forma de thriller on també toca temes d’actualitat, com ara el perill d’exclusió de la societat o, indirectament, la bombolla immobiliària, però per parlar en el fons de l’ésser humà. Juntament amb la productora Verins Escènics, amb Nerium Park Miró va guanyar la setena edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral, convocat per la mateixa família Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscenium-Sala La Planeta.

 

Text: Maite Guisado
Fotos: Cèlia Atset
Enregistrament i realització: Jep Porras (Imago Tv)

 

Quan et poses a escriure, tens ben clar de què parlaràs o la història va sorgint a mesura que vas fent?

Depèn. Cada obra és diferent i et planteges coses diferents. Però per exemple, quan em vaig posar a escriure Nerium Park, sí que tenia molt clar el punt de partida: volia plantejar la història d’una parella que se n’anava a viure a una urbanització d’aquestes amb piscina, tallet de gespa… una mena de paradís, almenys pel que ens han explicat socioeconòmicament que és. I llavors, el que sí que va ser clau per a mi va ser com explicar-ho. Crec que en cada obra has de trobar les narratives, els codis precisos, i aquí tenia molt clar que havia de ser una mena de thriller, i sempre dic que ho és, perquè hi ha elements de suspens, etc. Fins i tot l’Alba Pujol -una de les intèrprets-, quan es va llegir el text (va ser molt graciós perquè li vaig proposar de fer-lo quan era a Ushuaia, a la Patagònia, i ens comunicàvem amb missatges a altes hores de la matinada), em va dir que hi havia alguna escena que li havia fet passar una mica de por llegint-la. Jo ho he buscat això, el suspens, perquè penso que li va bé a aquesta obra. En una altra potser busques una forma de jugar amb el temps, com a El principi d’Arquimedes, però en cada peça miro de trobar quina és la millor manera d’explicar la història.

 

 

A Nerium Park l’estructura és lineal, segueix un ordre cronològic…
Cert, és molt lineal. Hi ha dotze escenes que passen en un any i cada escena és un mes. És un any però antinatural, comença al novembre i s’acaba a l’octubre, i per tant l’espectador veurà una mena de flaix en la vida d’aquesta parella en aquesta urbanització on han anat a viure durant un any i com la vida se’ls gira força, la veritat.

El títol que has triat, Nerium, fa referència a una flor d’aparença bella, però tòxica. Reflecteix l’esperit de l’obra, oi?
El moment de posar els títols sempre és delicat. N’hi ha que des d’un primer moment són claríssims i altres et vénen al final. En el cas de Nerium Park, hi va haver diversos moments. A vegades en el procés d’escriptura canvies diverses escenes, canvies situacions, modifiques personatges i també modifiques títols…

 

 

Però de què acaba parlant l’obra? De la deshumanització? De la solitud?
Sobretot parla de com l’entorn ens pot condicionar com a persones. Una parella va a viure en aquest espai, que és idíl·lic, i de sobte allò que els havien dit que era idíl·lic no és exactament com s’esperaven. Són els primers d’instal·lar-se a la urbanització i no hi arriba ningú més. El sistema va canviant al seu voltant, van passant coses dins el marc socioeconòmic que els afecta a tots dos. Aquest tipus d’individus, quan el sistema va bé, ells també van bé, però quan el sistema va malament, els acaba influint d’alguna manera. També parla molt de l’exclusió social, d’aquest límit tan fràgil entre estar dins i fora del sistema. En un moment, sense ni adonar-nos-en, podem tenir un peu fora del sistema. I no ho dic com una cosa dolenta, sinó que passa que de cop i volta el sistema ens imposa que hem de comprar-nos una casa, que ens hem d’hipotecar durant un seguit d’anys, que hem de viure d’una determinada manera… Però quan el sistema trontolla veiem que això que ens han venut també és molt fràgil, tant com el mateix sistema.

Alba Pujol i Roger Casamajor interpreten els personatges visibles de la història.
Hi ha dos personatges en escena, el nucli de la parella, i és una parella que comença amb un projecte aparentment molt sòlid, que tenen molt clar que funcionen, però jo crec que, escrivint, els he complicat molt la vida al Gerard i la Marta, els ho he posat molt difícil, però també els ho ha posat el món exterior. Hi ha un tercer personatge que és importantíssim en aquesta obra, molt important, que funciona com a mirall i per això és clau. També penso que, encara que té un llenguatge molt realista i altres aspectes, és una obra altament simbòlica i al·legòrica, en el sentit que els personatges representen formes i estils de vida, i també perquè l’espai, que és el que dóna títol a la peça, és importantíssim, determinant com mai per a aquests personatges, perquè passa tot allà, en aquest Nerium Park, que és absolutament protagonista.

Per què els condiciona?
Quan vaig començar a assajar, citava als actors algunes coses que em recordaven l’obra. A la vora de Tàrrega es van fer uns edificis perquè s’havia dit que allà hi havia d’anar una presó, i les immobiliàries van començar a fer-hi cases per a la gent que aniria a treballar allà. Al final no es va fer el centre penitenciari, però els habitatges sí que es van construir, i ara hi ha una mena d’urbanització fantasma d’edificis que hauran de vendre a preus molt baixos. També ha passat a l’entorn de Madrid. Eren pisos que es venien per 300.000 euros i ara s’estan venent molt per sota del preu fixat. Es pensaven que hi aniria un tipus de població i ara n’hi anirà a viure una altra que, segurament, acabarà creant una mena de ghetto. El que vull dir és que són espais que el mateix sistema ha provocat, espais fantasma o espais que en el futur és possible que generin problemes socials, i que són conseqüència d’aquesta bombolla immobiliària que hem viscut els darrers anys al país, en què s’ha construït d’una forma desmesurada. Hi ha gent que es pot trobar com la parella protagonista d’aquesta obra, que, de cop i volta, arriben allà i es troben amb una urbanització a mig fer i sense veïns. Això els fa estar més l’un al costat de l’altre i també fa créixer els conflictes.

 

 

Quin sentit té ser tan realista en un escenari?
El llenguatge és real. Però hi ha tot un seguit de codis que s’utilitzen en el muntatge que no sé si són tan reals. A la segona escena el noi arriba al pis i explica que li ha passat una cosa estranya a la carretera, que ha vist algú que sortia d’entre els matolls i que el saludava, i que llavors ha tirat enrere i no ha vist ningú. Ha estat buscant tot preguntant-se qui era aquell individu o figura fantasmagòrica. Aquests elements de suspens no són gens realistes, com algunes de les coses que hi passen. La situació, el plantejament, és real, però òbviament el que hi passa és una ficció, coses que possiblement es porten a l’extrem. Que una parella arribi a una urbanització i siguin els dos únics és possible, però és una situació portada a l’extrem. M’agrada jugar amb conceptes i amb temàtiques actuals, però penso que el que és bonic és generar codis més o menys realistes o no realistes, però sí que tinguin unes certes lògiques.

Has estat uns mesos a Sudamèrica. És molt diferent el panorama teatral d’allà i del d’aquí?

En algunes coses sí. He estat a l’Uruguai i uns dies a l’Argentina. A l’Uruguai m’he trobat un país menys professionalitzat que el nostre. Té una Comedia Nacional, que fa 50 anys que funciona, fundat per la Margarida Xirgu precisament, però a banda de tot el que és el teatre comercial, fora d’això, cap actor viu de la interpretació. Això també passa al nostre país, és una qüestió de precarietat. En el cas de l’Argentina, entesa com a Buenos Aires, perquè la vida teatral passa per allà, és un grandíssim aparador, una de les cartelleres més importants del món. Hi he vist coses bones i que m’han agradat molt… però també fem bon teatre aquí. Des d’aquí a vegades hem sobredimensionat la cartellera argentina i és clar que hi ha coses interessants, però hi ha un sector de showbusiness, de teatre de bulevard, que està molt bé que hi sigui, però… aquí afortunadament en general ens arriben les propostes més alternatives, sovint propostes que allà els costa de tirar endavant.

 

 

Tal com està el panorama, molta gent d’aquí s’ho planteja com a necessitat…

Sí, estem en un moment en què tots hem d’aplicar fórmules imaginatives. Però en el cas de la meva generació ja hem crescut fent-ho. Nosaltres, per exemple, quan hem fet muntatges, sempre hem estat molt conscients del que podíem gastar i del que no, i fins i tot hem estat atents a reciclar coses. A El principi d’Arquimedes vam haver de plantejar-nos com ho fèiem per tirar-ho endavant. Malgrat que hi havia producció al darrera, quan fas els números per tot, per l’escenografia, pels actors, tot va pujant… Per exemple, el terra de l’obra eren plàstics que can sortir d’una sauna. Quan vam fer el Gang Bang al TNC, amb les xifres que se’ns havien donat d’escenografia i el que podíem gastar, amb l’escenògraf ens vam plantar i vam començar a pensar com ens ho fèiem per quadrar-ho tot. Vam reciclar les parets d’un altre muntatge i les vam pintar. El resultat era una escenografia que semblava com si hi hagués molts mitjans, però n’hi havia molt poquets. He fet espectacles en què no tenia diners per fer alguna cosa i, vinga, ens hem de posar les piles perquè allò semblés que tenia una bona factura, i també perquè és la nostra feina, trobar fórmules i espavilar-se.

 

 

Què creus que busquen els teatres?

Es busca teixir programacions el màxim de rendibles, però amb la mínima inversió. Per als creadors és un problema que s’estigui fent més exhibició que producció, perquè aixecar un muntatge és complicadíssim, i això genera un conflicte a l’hora d’escriure. Et limita. Tens un condicionants de mercat i acaba essent un concepte una mica capitalista. Saps que tens més possibilitats de tirar un muntatge endavant si és de dos personatges que no si és de vuit. Si estàs escrivint un text de vuit personatges, a dia d’avui, és dificilíssim. Si a més en aquest projecte tens tres espais diferents, augmenta la complicació. Hi ha moltes coses en les quals a vegades no pensem, però quan no hi ha producció al darrera es compliquen molt més determinats projectes. Recordo fa molts anys un director que ens va dir que érem poc ambiciosos els dramaturgs catalans perquè escrivíem obres de pocs personatges. Però, si vas a un teatre, en el moment que planteges que són quatre personatges ja t’estan dient que això és una superproducció! Només t’ho pots plantejar quan tens un cert suport. Per aquest motiu també, quan vam fer el T6 al TNC, amb la companyia T6, que eren nou intèrprets, tots vam aprofitar aquells nou actors perquè era una situació extraordinària en la naturalesa de l’escriptura. Poder tenir nou actors en escena, a banda que és divertit veure tanta gent, sempre genera una teatralitat molt concreta, però no tenim facilitats per fer-ho, perquè si ja és difícil pagar-ne dos, imagina’t pagar-ne nou o deu. A l’Uruguai, per exemple, vaig escriure un text, que estic acabant, que és de molts personatges. Però, igualment, vaig dir-me que tenia ganes de fer aquest text, pensava que ha de tenir aquests personatges i que ja el faria. Ja veurem, potser no el puc estrenar fins al 2050, però penso que l’he d’escriure així i d’aquesta manera, tot i saber que d’entrada t’afegeixes una complicació més a l’hora de tirar endavant el projecte.

 

 

És trist que hagis de limitar la teva pròpia creativitat.

Sí. Intento personalment tallar-me les ales el mínim possible, però hi ha molts factors externs a tenir en compte. De vegades també són interns, dubtes a l’hora de fer, provatures… Un dia ho parlava amb un amic, que modificava molt la seva obra, i li deia: “Bé, això què vol dir, que qui determina la teva obra ets tu o és el públic? Vas modificant l’obra en funció de la resposta del públic?, no la dónes per tancada i com a bona fins que el públic et dóna l’aprovació?”. No ho sé, jo intento tancar-la jo, amb el públic poden passar mil coses. Evidentment que vols que s’estableixi un diàleg amb el públic i que funcioni, però vull dir que, de condicionants, n’hi ha i no ser-ne conscient o negar-ho em sembla una mica naïf.

Quan parlaves de l’Uruguai, m’has fet pensar que potser aquí es va perdent autenticitat, que es busquen més els resultats…
Allà vaig veure Bienvenido a casa, de Roberto Suárez, que ve ara a Temporada Alta, i m’ho vaig passar molt bé, és un espectacle meravellós i em va fascinar. L’havien fet en tres anys, des d’uns cànons crec d’una certa llibertat, amb molt compromís ideològic i humà. Penso que sí, que hem perdut una mica d’autenticitat perquè treballem més en allò que s’espera de nosaltres, en resultats, que en les pròpies conviccions i crec que alguna cosa s’ha perdut pel camí, hem fet una mica de factoria i crec que el teatre és qualsevol cosa menys una factoria escènica.

I per què fas teatre?
Faig teatre perquè m’agrada el teatre, em diverteix com a espectador. El que és molt maco del teatre és que hi ha un diàleg a temps real entre l’escenari i la platea, i aquest diàleg no ha de ser sempre de concessió al públic. Quan dic diàleg, pot ser fer enfadar l’espectador, interrogar-lo, qüestionar-lo, divertir-lo o mil coses més. Però crec que és un espai magnífic a temps real, que és un acte ritual antiquíssim que hem sabut portar fins als nostres dies, però sobretot, on hi ha aquesta mena de diàleg directe en què la ficció ens serveix per parlar de nosaltres. Penso que és un espai magnífic perquè hi hagi aquesta trobada de l’espectador, el ciutadà, i allò que nosaltres plantegem a l’escena.

Hi ha humor a Nerium Park?
La meva mare, a la sortida de l’estrena de l’Arquimedes, em va dir que li havia agradat molt, però em va preguntar: “Quan faràs una comèdia?”. No li sembla que hagi fet mai comèdies. La propera, li vaig dir, serà una comèdia. Doncs no. No és aquesta, ni serà la propera que estreno al desembre. Cap de les dues serà comèdia. En aquest cas, no hi ha humor, no hi ha una especial càrrega d’humor. A vegades quan assagem sí que hi ha escenes en què hi ha una mena de xoc i els dic als actors que, en el fons, aquesta obra és una comèdia, però no ho és gens, precisament, penso que és un drama en tota regla.

Anirem a patir, doncs?
No ho sé, no sóc jo qui ha de dir-ho, però potser es mourà alguna cosa. Espero que sigui així.

El perfil

Josep Maria Miró Coromina (Prats de Lluçanès, 1977) és periodista, doctor en Literatura Catalana, dramaturg i director teatral. Jo diria que representa el talent més capaç i interessant del teatre de text contemporani català. Té virtuts que el fan destacar per damunt la monodia general de joves dramaturgs, és intel·ligent, culte, sap escriure i decanta la seva mirada vers la societat que l’integra. En aquest aspecte és atípic, acerat, perquè la seva escriptura té un sentit moral, un sentit al qual no s’hi pot ser indiferent. Atrapats com estem en una cultura de l’emoció fàcil i l’entreteniment, Josep Maria Miró sol presentar-nos uns personatges que evidencien una dolorosa fragilitat, que no és altra que la nostra, la d’éssers atrapats que habiten uns espais plens d’incertesa, líquids, físicament i moralment, un entorn que els condiciona, els asfixia, els mata. Si, no són feliços, i veure això ens incomoda, ens desorienta, ens pertorba, però és una incomoditat, una desorientació i una pertorbació del tot desitjables, i molt difícil de veure en els nostres escenaris. Humà, intel·ligent, sempre sensible, gens moralitzant, té una saviesa difícil d’acceptar, virtuts entre moltes que ja anticipava en aquelles primeres obres com ara L’escorxador, L’esvoranc (2005) o Quan encara no sabíem res (2006), i que són evidents en La dona que perdia tots els avions (2009), Gang Bang (2011) i l’extraordinària El principi d’Arquimedes (2011), virtuts que ben segur seguiran qüestionant-nos en obres com Nerium Park i Fum (2013).

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

ASSAIG_JMMIRO602
El dramaturg Josep Maria Miró. Foto: Cèlia Atset.
1 2