Merce Cunningham des de la memòria

posted in: Dansa, Reportatges | 0

La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla.
Gabriel García Márquez

 

Hi havia un ritual que sempre es repetia. Uns minuts abans d’acabar la funció, entre bambolines, l’ajudava a aixecar-se de la cadira de rodes. Poc a poc. Era com un lent despertar: mobilitzant els músculs de les cames, els peus, les articulacions. Fins que quedava palplantat en un dels costats de l’escenari, alineat just per on havia de sortir a saludar. Quan els intèrprets rebien els aplaudiments, ell escalfava. Com en la reserva, a la banqueta. Arribaria en breu el seu moment. Trevor Carlson, l’assistent personal els darrers 12 anys de Merce Cunningham sabia que aquell gest era ple de dignitat. I allà, empès pel record d’uns altres temps de força i energia, rebia el calor del públic. Amb moviments limitats: “mira les meves sabates, mira els meus ballarins, mira quins cabells que porto” es deia mentalment Trevor.

 

Qui explica aquesta anècdota és Ferran Carvajal: ballarí, coreògraf i actor. La coneix bé: l’ha escoltada moltes vegades de primera mà de Trevor Carlson. Es van conèixer a Austràlia, fa una dècada. Des de llavors es va anar gestant un intens projecte de recollida d’aquells temps de treball, acompanyament, suport, comandament dels afers de la companyia. Tot va començar de la manera senzilla com passen les coses importants: rememorant. En sopars, trobades amb amics, petit comitè. Després es va conferir carta de naturalesa a la idea: es gravaven les converses, es forçava el record, s’imaginaven plegats algun dia explicant la història. El somni, que anomenaven “secret” al principi, es va engegar ara fa dos anys.

manosmerce_mark-seligerHi ha molta documentació, textos, llibres, films, material escrit i visual de Merce Cunningham. Semblaria impossible en aquest punt aportar-hi res més. Per això “Not a moment too soon” que s’estrenarà mundialment al Mercat de les Flors té un vàlua excepcional. Testimonial en primer lloc perquè és un dels protagonistes qui l’explica. Sense intermediaris. Es tracta d’un solo on Trevor Carlson desgrana els anys en què va ser ben aprop d’ell, en les gires, en la vida diària, dissenyant el “Legancy Plan”, una planificació minuciosa per organitzar el llegat del grup, d’acord amb el coreògraf i abans de la seva mort. Quaranta persones quedarien lliures una vegada es produís el tancament: “va generar moltes tensions” però la intel·ligència de la maniobra s’ha pogut copsar en comparació a altres, on un cop desaparegut el fundador han tingut grans problemes per mantenir no només el patrimoni, sinó també l’esperit.

“M’agrada molt que tinguis cura dels ballarins” ens relata que diria Cunningham quan va llegir el minuciós dossier que Trevor havia elaborat i que aprofitant un viatge llarg en avió li va explicar. I conclouria el vist-i-plau amb una frase lapidària: “en definitiva, jo tampoc hi seré.” Un bon resum de la seva filosofia: obert a propostes diferents, poc amant de teoritzar, “amb un sí per endavant, com obrint portes, generant la possibilitat de què succeeixi alguna cosa més”. I es vincula directament amb la feina coreogràfica basada en el “chance”: l’oportunitat que genera el canvi sobtat, el joc de daus, la probabilitat. És la dansa de l’atzar: màquines corporals, amb cronòmetre intern, més enllà de la música. Això i el tracte permanent amb gent més jove, són els dos motors d’aquells anys.

Demanat expressament sobre la qüestió de la vellesa, Carvajal fa aspecte com si s’hagués adonat recentment de la transformació que suposa en relació a la imatge que tenim de Cunningham. Som en plena canícula d’agost, a l’espai d’assajos que han llogat a Poble Sec. La dansa sempre tan lligada a la joventut, als cossos en forma, a un ideal de bellesa que vol d’una pell llisa i ferma. Aquest Cunningham és el de la cadira de rodes, amb diversos episodis de mala salut. Sol i nonagenari, al peu del canó, dirigint la companyia: “li donava empenta crear” ens diu. El paper de Trevor Carlson va ser imprescindible: mantenia la producció i “intentava aportar-li noves idees perquè tingués contínuament reptes.” Confessa Carvajal que al començament no li va resultar fàcil entendre aquella simbiosi. Quelcom més profund que un empleat i un treballador: amistat, respecte, consideració per la soledat en què es trobava, de casa a l’estudi. Ressona en la conversa la famosa broma: “Ell cuina i jo netejo els plats” del temps de convivència amb John Cage. I és que Trevor va “intentar crear moments de contacte social” que li obliguessin a abandonar la rutina.

Aquesta imatge de Merce Cunningham que es podrà veure pot semblar sorprenent. Potser no hagués estat possible abans. Calia d’una certa distància, una maduresa, el pas del temps perquè l’intèrpret i el director l’abordessin. I també els espectadors. Una mirada agosarada sobre un mite.

7_namts-trevor-bird_press_by-thorus-artsLa memòria com a exercici de reinterpretació. Aquest és un altre dels valors de la peça: mediat per l’emoció. Hi ha les dades, és clar. Totes són consultables en qualsevol manual. Però després hi ha les vivències, a l’abast únicament d’uns pocs. I aquí rau la grandesa de l’escomesa. Com la limitació. Podria ser que el Merce Cunningham que coneixerem, transportat a través de la dramatúrgia d’Albert Tola, se’ns presenti com un ésser estrany. Serà normal: són els records de Trevor Carlson transformats per la direcció de Ferran Carvajal. “A camí entre la realitat, la ficció i els somnis”. De fet és una composició a quatre: perquè els vídeos particulars del creador nord-americà tenen el seu protagonisme. S’explica un altre detall commovedor en aquest sentit. És el títol: Trevor li va regalar una càmera de vídeo. Mentre es gravava, davant d’un mirall va pronunciar la sentència: “ni massa d’hora, ni massa tard”. Ara és doncs el moment d’entendre des d’una altra perspectiva el geni. Segurament així no s’engrandeix la llegenda, però s’humanitza el personatge. “La majoria de les lectures de Cunningham parlen que era fred, algú no empàtic, distant. Inclús especialment interessat en què els ballarins mantinguessin la tensió. Trevor Carlson mai no dirà això, perquè ha conegut la seva generositat, la seva bondat. No neguem que tot allò passés. Però volem ensenyar una cara diferent d’aquella realitat.”

Jordi Sora (Crítc de Dansa) http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/

En el proper número de Revista Proscenium, amb més continguts!

Ratxvelixvili & Aladaxvili

posted in: Música, Òpera, Opinió | 0

L’altre dia pensava, tot veient l’espectacle gala de mister Bolle and Friends, que si tots els artistes amb cert talent tinguessin uns friends tan bons i entregats a la causa comuna el món de l’art i la cultura acabaria essent un fet principal en la vida dels humans; i tindríem, ben segur, una cultura popular distingida i de qualitat. I el mateix es podria dir d’aquest duo de georgians sorprenents format per la mezzosoprano Anita Ratxvelixvili i el pianista David Aladaxvili, després d’oferir-nos un recital de primera en una nova vetllada del Festival Castell Peralada.

Jo comprenc molt bé que un esperi en candeletes el Turandot de Puccini, aquesta nova producció estrella del Festival de Peralada, una òpera mítica dins el repertori operístic, farcida de primeres figures, amb un repartiment excepcional, etc. Però a mi m’agrada molt la calma pura que ofereix la bonica Església del Carme, un recinte íntim ideal per fer-hi recitals i concerts de càmera que posa a la gent en contacte directe amb la mística del segle XV. La del Carme és una església gòtica molt bella, de mida humana, amb una sola nau, capelles laterals i una capçalera poligonal calçada per unes precioses voltes de creueria, unes voltes apuntalades per cinc arcs que afermen el magnífic sostre enteixinat de fusta. Els observadors hauran de parar atenció a l’aplec de tapissos i al capitell atribuït al mestre de Cabestany, així com als preciosos vitralls abrinats de l’altar major que singularitzen, amb un ventall discret de colors, el paviment enrajolat de la nau. Un munt de símbols per a desxifrar, sens dubte. El cas és que a l’Església del Carme s’hi està de perles, cal dir-ho, amb l’aire condicionat i les butaques confortables. Tot és mirar, i mentre un espera no desespera.

Encara recordo a la pobre i oscil·lant Anita Ratxvelixvili penjada d’un trapezi fluctuant enmig de l’escenari en aquell Orfeo ed Euridice que va empescar-se la Fura dels Baus l’any 2011, un horror més o menys equilibrat per la veu potent i esplèndida de la jove mezzosoprano. Res a veure amb el recital d’àries i cançons d’ahir, tot el contrari. Vestida de rigorós negre, molt concentrada i discreta, era l’estampa perfecta d’una antidiva del bell canto. I és que anava per feina! No va ser fins a la tercera peça: Oh, no estiguis trist Op. 7, núm. 1, de Sergei Rakhmàninov que, gràcies als aplaudiments del públic, vàrem poder arrencar-li un somriure. Per molts era el dia i el lloc ideal per descobrir-la en essència, gràcies a un seguit de peces breus que anaven d’Händel (Serse) a Camile Saint-Saëns (Samson et Dalila), passant pel ja anomenat Rakhmàninov i Gabriel Fauré; amb una cirereta inesperada, una breu i delicada incursió al món d’Otar Taktakixvili, compositor georgià que va musicar el poema Mzeo tibatvis (Sol de juny) del poeta Galaktion Tabidze. Això succeïa en la primera part. En la segona, va sorgir l’apassionat esperit mediterrani. Aquest va delectar al públic amb la famosa Granada d’Agustín Lara i les Siete canciones Populares españolas, un seguit de poemes anònims populars la mar de bells i divertits musicats pel gran Manuel de Falla. Per acabar no podia faltar-hi George Bizet amb la seva Carmen fragmentada: Carreau! Pique! La mort!… En vain, pour èviter…, o sigui l’ària de Les Cartes, i L’amour est un oiseau rebelle, la reconeguda Havanera. Bravo!!! Carmen és un dels seus papers emblemàtics i pel qual la Ratxvelixvili destaca amb la seva poderosa veu plena de matisos. Quins aguts!!! Finalment, vam aconseguir un parell de visos inoblidables (de Carmen i Samson et Dalila), en el curs dels quals vam descobrir, no pas el talent i l’afany protagònic, perquè això ja ho havíem fet, sinó la vena humorística, del jove David Aladaxhvili, tot jugant a pleret amb el piano i l’Anita. Un divertimento final simpàtic que va convèncer, majorment, a la concurrència.

Ah! I ja que sou a Peralada, no oblideu gaudir d’un altre plaer estètic: fer una ullada a les Ceràmiques negres de Santi Moix, al jardí romàntic del Castell de Peralada, una col·laboració magnífica amb el terrisser empordanès Josep Matès, un exemple evocador de l’extraordinari imaginari d’aquest gran artista internacional català.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Imatges: Jordi Mestre

Un espectacle de rock-ballet

posted in: Dansa, Opinió | 0

Roberto Bolle, estrella de la Scala de Milà, principal de l’American Ballet, 41 anys, ha decidit cloure els darrers anys de la seva carrera com si d’una estrella de rock es tractés. No content amb els suculents beneficis de les nombroses campanyes publicitàries per a les quals es presta i on explota invariablement el seu imponent físic, va arribar al Festival de Peralada amb una gala multitudinària i exitosa que porta rodant fa anys i amb gran acollida arreu, molt especialment al seu país d’origen: Itàlia. La veritat és que el to de la vetllada deu ser molt del gust dels seus compatriotes, sempre orgullosos de què un fill triomfi per tot el món, i a recer d’un espectacle amb certes dosis fantasioses, com les projeccions de la primera peça Prototype: realitat augmentada, virtual i joc, una coreografia de Massimiliano Volpini. Són efectes que pretenen aclarir alguns conceptes clàssics del ballet: fouetté, arabesque, battement… però que sobretot servien per deixar molt clara una altra cosa: ell és l’autèntica estrella de la vetllada.

Però no pas el millor intèrpret. I això hauria de pesar a qualsevol, malgrat que Roberto Bolle semblava no estar molt preocupat, distret en una mena de síndrome barreja entre Peter Pan i Narcís. Només dos exemples d’interpretacions en tot superiors: es tracta en tots dos casos d’un pas de deux. El de Le Corsaire de Marius Petipa, que Sarah Lane va dibuixar intensament i que Osiel Gouneo completava amb accents llatins; o el del tercer acte de Don Quixote i que Anna Tsygankova i Matthew Golding van executar amb un nivell de sincronització sensible i transparent. No són realitat virtual, sinó virtualitat real.

Així que els amics de Bolle, que no estaven tant per la labor del concert de rock-ballet, són els autèntics protagonistes de la gala. L’excel·lència va arribar amb el Duet from New Suite que ballaven Elena Vostrotina i Christian Bauch, ambdós ballarins del Semperoper Ballett de Dresden, probablement el teatre que millor i més intensament (amb el de Lió) ha preservat l’elegància i compromís de les coreografies de William Forsythe, i aquella trampa meravellosa visual on el nord-americà posa al descobert el conjunt de tècniques, noms i figures del ballet clàssic, per convertir-les en la pròpia estructura de la peça. Així: sense artificis lluminosos i des de la dificultat que comporta el seu obstinat desenvolupament lineal.

Però tampoc es tracta de ser injust amb l’ànima i raó que un públic tan nombrós ompli estadis i teatres a l’aire lliure d’arreu. Mínim per dos motius. El primer té a veure amb la pròpia intenció de l’espectacle: és palpable i sap comunicar-la, abastament. La dansa clàssica no va sobrada de moments, ni de nous espectadors. I és molt probable que un format com el d’aquesta gala ajudi en aquell anhel compartit: deixar de considerar-la com una pràctica artística d’elit i refinada, per ressituar-la en el context social dels nostres temps. Així que un bis amb la veu de Freddie Mercury, amb tots els convidats a la festa i la participació entusiasta del pati de butaques amb sonors repics de sabates i aplaudiments al so de We Will Rock You, és possiblement la millor de les aportacions de Roberto Bolle a tot plegat.

Tot i que encara hi ha un segon element: el Pas de deux from Proust, ou les Intermittences du coeur, una coreografia de Roland Petit i que balla amb el jove Timofej Andrijashenko. Aquí la cosa definitivament va deixar de ser virtual i Bolle es va oblidar de ser una estrella de rock-ballet. Hi desplegava essència: moviment expressiu de l’estat de l’ànima, experiència vital, emoció compartida. Veient-lo, un es reconciliava. És la constatació que tot plegat és una magnífica estratègia de màrqueting. Que en el fons, en el més preuat d’ell mateix, hi ha la passió per ballar i és això que el mou a promoure una gala com la que ha presentat al Festival de Peralada.

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Imatges: Miquel González – Shooting

La història és tossuda

posted in: Dansa, Opinió | 0

1960. Els drets per a la comunitat afroamericana als Estats Units encara lluny. Faltaven 3 anys per al discurs de Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington. Els somnis s’escampaven arreu, poc a poc. A Nova York, amb només 30 anys, un ballarí originari de Texas creava la peça més important, quasi fundacional, en una companyia que ell mateix dirigia i havia creat 2 anys abans i on tots els ballarins eren afroamericans: Revelations. Allà es ballava en llibertat. Allà es ballava black power.

L’Ailey II és una companyia fundada el 1975 amb el nom d’Alvin Ailey Repertory Ensemble. Un segon elenc, que barreja l’aprenentatge dels seus joves ballarins, el manteniment del patrimoni coreogràfic i és cantera de la companyia mare: l’afamada Alvin Ailey American Dance Theater. La conformen actualment ballarins de diverses nacionalitats i colors. L’energia, l’entusiasme és la seva marca d’identitat. A Peralada van presentar 4 peces de diversa entitat i durada:

Va obrir la vetllada In & Out (2015), una coreografia de Jean Emile per a vuit ballarins. Es tracta d’una mena de catàleg general, de mirada dispersa per estils i música variada que la companyia acostuma a utilitzar: blues, espirituals, rhythm and blues… Un pèl innocent en l’execució general, poc travat en els moments de conjunt, encertaven millor els solistes i un parell de duos, on la feina quedava més integrada, sense que puguem destacar cap element de la coreografia en particular. De fet és una peça exemplificant d’aquell esperit formador a què ens referíem: més centrada en la exactitud tècnica de cadascun dels ballarins que en el resultat global. La segona obra de la primera part va ser Gémeos (2015), una coreografia de Jamar Roberts. Es tracta d’un duo que Lloyd A. Boyd III i Gabriel Hyman ballen amb solvència: rítmic i ràpid, amb una música arrossegadora.

En la segona part prenia part tota la companyia, amb un trio molt destacat: Coutney Celeste Spears, Nathaniel Hunt i Gabriel Hyman. Es tracta de Something Tangible (2015), una coreografia de Ray Mercer. Encara la interpretació de cadascun dels intèrprets és superior a la del conjunt, i no pas per una qüestió de nivell d’execució: són pulcres en la intervenció, mesurats. Però és que la coreografia, tot i ser molt variada i entusiasta, requeriria d’una consciència de grup que va més enllà de les individualitats. Un àmbit aquest en què sembla que la direcció de Troy Powell no troba l’equilibri. Malgrat tot, el públic de Peralada va saludar amb agraïment l’esforç.

2016. El Festival de Peralada fa 30 anys. Lluny, als Estats Units, sembla que els drets per als afroamericans segueixen penjant de la violència. Aparentment tot ha canviat, començant pel President d’aquella gran nació. Però el Telenotícies ens revela cada dia la veritat. En la programació de dansa d’aquest aniversari, aquella obra emblemàtica: feliç, rítmica, lluminosa, coreografiada des de l’esperit, un missatge esperançador. Alhora que ple de referències a una història fosca: les migracions, els abusos, l’esclavisme, la religiositat, la identitat, etc. Arriba l’esperada darrera coreografia de la nit: Revelations (1960) del fundador Alvin Ailey. Un obra trampa, m’atreviria a dir… Tan feliç com evocadora de la part fosca de la història de la comunitat afroamericana. Tan inspiradora, com paleta de matisos de la història d’aquell país. Tan intensa, com comunitària. La història és tossuda: la grandesa de la peça és encara més acusada. Ho és el compromís des de la qual es balla? Igual no hem sabut explicar a les noves generacions que el patrimoni no és un record, sinó una causa. Gran merescuda ovació: immensos en el treball tècnic. De fons, la sensació que l’esperit Ailey es va diluint a poc a poc en favor de l’espectacle. Però pot ser una obra així entertainment?

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Fotos: Toti Ferrer / Festival de Peralada

 

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Choreoscope, el Festival de Cinema de Dansa de Barcelona

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Tercera edició de Choreoscope, un projecte impulsat per un grup de joves i entusiastes nascut amb la voluntat que Barcelona formi part del circuit de festivals de cinema de dansa. La ciutat ha respòs amb les entrades esgotades al Cinema Maldà i el creixement gradual aquests anys augura un futur brillant al certamen, traduït l’edició de 2015 en tres dies de projeccions.

 

Choreoscopecartell

 

Organitzat en sessions temàtiques, ha comptat amb la implicació dels sectors de la dansa i del cinema, tot i que encara de manera tímida. Un total de nou curtmetratges es presentaven a concurs en el primer premi de joves talents de Catalunya, dotat amb 600€ pel Mercat de les Flors i dues entrades per a assistir a la Gala dels Premis Gaudí, pel cantó de l’Acadèmia del Cinema. És fàcil imaginar la il·lusió d’aquest grup de realitzadors novells el dia que seran a prop de les grans estrelles, però molt especialment per disposar d’aquests diners, al capdavall són recursos allò que cal per continuar produint. “Mi gran partido” apunta cap a un depurat estil cinematogràfic, en una mena de suspensió temporal del personatge central que enlloc de xutar la pilota en un partit de futbol s’imagina en un altre context. Aquesta no seria la primera vegada per demostrar des del Festival que la dansa s’obre a totes les disciplines, com és en aquesta cas la gimnàstica rítmica.

Aquest esperit de gran angular, d’ensenyar que la dansa i el cinema venen del món i del seu conjunt de manifestacions, ha quedat molt palès en el premi al millor documental de dansa del primer dia: “The area”. El tema de la memòria, individual i col·lectiva, en una sessió que va servir per tastar el making-of del cap de cartell del festival, i que tenia especialment emocionat a Loránd János, President i Curador de Choreoscope, per la fita que representava que es pogués veure a Barcelona: ciència, dansa i òpera. Aquesta és la singular barreja de “Symmetry”. Film de gran pressupost, rodat en l’accelerador de partícules a Suïssa i en un paratge natural a Bolívia, apunta una connexió elemental entre art i ciència en la investigació del moment elemental de la història del Univers que persegueix des de fa anys el CERN.

 

 

 

I com si es tractés també d’un instant fonamental, el d’una parella en un terrat d’una casa egípcia, en plena lluita d’egos, en una dansa repetitiva de dos cossos enfrontant-se, xocant l’un contra l’altre mentre la càmera els rodeja i va ampliant la mirada del context on passa tot plegat “Chest” s’ha endut el premi del públic. Un paradigma de bon curtmetratge per les diverses capes de significació, per sota d’una proposta a priori ben senzilla. El del jurat ha estat doble: “Alkaline” és una fusió entre dansa, vídeo i animació amb un convincent missatge ecologista. Mentre que l’altre és d’estil videoclip: “Move Away”, la demostració definitiva que aquest és un festival de dansa on hi caben molts formats i temàtiques.

 

 

La conducció dels tres dies de Festival ha anat a càrrec del sempre imaginatiu Pere Faura que ha volgut resumir en tres intervencions ballades de què anava això del Choreoscope, convidant al públic a gravar-les amb els telèfons mòbils i penjar-les a la xarxa: aquí les teniu. Aquestes intervencions i el premi d’honor a Carlos Saura pel seu compromís amb el cinema de dansa, han estat els moments més celebrats pel públic.

Jordi Sora

Escena de la memòria

 

‘Lonely Together’ torna al Mercat de les Flors

posted in: Actualitat, Dansa | 0
Dance Umbrella 2014. Gregory Maqoma (South Africa) and Roberto Olivan (Spain) collaborated by choreographing and together with composer Laurent Delforge performed 'Lonely Together' at the Market Theatre in Johannesburg as part of the 2014 Dance Umbrella. The Market Theatre, Johannesburg. 03 September 2014 PHOTOGRAPH: John Hogg.
Lonely Together (2014) amb Gregory Maqoma i Roberto Olivan. FOTO: John Hogg.

El ballarí sud-africà Gregory Maqoma i el català Roberto Olivan es retroben un any després, al Mercat de les Flors de Barcelona, amb Lonely Together, un espectacle que coprodueix el mateix Mercat. En l’edició del Festival Grec 2014 ja varen triomfar amb aquesta producció i enguany sols es podrà veure tres dies, del 16 al 18 d’octubre.

Aquesta parella artística du una llarga trajectòria, des que l’any 1996 van coincidir a l’escola P.A.R.T.S. (Performing Arts Research and Training Studios), de Brussel·les. Des de llavors les seves vides han pres un paral·lelisme que es plasma perfectament en el seu projecte. Maqoma és actualment artista resident del Téâtre de la Ville de París i ha creat peces amb Akram Khan o Sidi Larbi, mentre que Olivan és artista resident del Mercat i director del festival Deltebre Dansa.

Lonely Together connecta, a partir de la música del belga Laurent Delforge, els dos mons culturals dels ballarins. Una conversa entre els dos suds, que es concep a través d’un diàleg emocional, on la paraula desapareix donant tot el protagonisme al cos i que, mitjançant de la dansa contemporània, posa veu al llegat popular de cada una de les seves regions, tant l’africana com l’europea.

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

La proposta de cinema a Temporada Alta

posted in: Actualitat | 0

 

Blai Mateu, de Baro d’Evel, a The missing part. FOTO: Nanouk Films.

La preestrena dimarts passat del film Un dia perfecte per volar, la darrera pel·lícula de Marc Recha, va obrir ahir el nou cicle fílmic del festival Temporada Alta, al Cinema Truffaut de Girona. En l’edició d’enguany l’oferta, més nodrida que en edicions anteriors, compta amb algunes de les pel·lícules més representatives de les últimes propostes del cinema català, que aposten per joves realitzadors com Los exiliados romànticos, de Jonàs Trueba, (13 d’octubre, 22h), o lArtèria invisible del gironí Pere Vilà (3 de novembre, 22h). La proposta també aprofita per rememorar grans clàssics del gènere, com ara Ciutadà Kane d’Orson Welles (4 de novembre, 22h), o llargmetratges vinculats amb obres teatrals lligades al mateix festival, com Tiefland  Leni Riefenstahl (26 de novembre, 22h), que s’inspira en el gran clàssic d’Àngel Guimerà, Terra Baixa. En aquest context també es situa El matrimoni de Maria Braun, de Fassbinder (7 de novembre, 18h), un film del qual els espectadors de Temporada Alta en podran veure l’adaptació que n’ha fet el cèlebre Thomas Ostermeier. El Truffaut també acollirà la projecció d’Hic digitur Dei, del cineasta gironí Antoni Martí (17 de novembre, 22h).

 

 

 

Altres propostes es presentaran en d’altres localitzacions, com la Factoria Arts de Santa Mònica de Barcelona, en què es projectarà The ONE projecte #1, de Blaï Mateu i Camille Decourtye, de la companyia Baro d’Evel, migmetratge produït per Nanouk Films, Temporada Alta i l’Ars Santa Mònica, que reflecteix el món creatiu de Mateu i Decourtye (11 de novembre, 11h i Truffaut des de l’11 de novembre). La Plaça dels Colors de Salt serà l’escenari de l’estrena del documental Migranland (17 d’octubre, 21h), sobre el projecte artístic homònim dirigit per Àlex Rigola. En l’àmbit de l’audiovisual també s’hi pot incloure l’estrena estatal de Perhaps all the dragons. Horror vacui #3, de Berlin, una proposta que acollirà el Centre Cultural de la Mercè. Es tracta d’una mostra experimental que serà visitable el 21 i 22 de novembre i que aplega un seguit de propostes audiovisuals que integren l’essència interpretativa del festival en un format diferent.

 

Un fotograma de Tiefland, de Leni Riefensthal.
Un fotograma de Tiefland, de Leni Riefenstahl .

 

1 2 3