El Fitag fa 15 anys

posted in: Actualitat, Fitag | 0

Patrocina Diputació

El Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag), que es celebrarà del 25 al 29 d’agost, arriba a la seva quinzena edició. El Fitag, patrocinat per la Diputació de Girona, amb el suport de la Casa de Cultura i l’Ajuntament de Girona, s’ubica en diferents escenaris de la ciutat, però s’escampa també per diverses localitats de les comarques gironines -Figueres, Vidreres, Lloret de Mar, Sant Gregori, Sant Pere Pescador, Palamós, la Jonquera i Maçanet de la Selva-, en el que s’anomena la xarxa Fitag als Municipis. En la presentació hi van ser presents el vicepresident de la Diputació de Girona en funcions, Xavier Soy; la regidora de l’Ajuntament de Girona, Isabel Muradàs; el director del Fitag, Martí Peraferrer, i el director en funcions de la Casa de Cultura de Girona, Lluís Freixas.

 

lisistrata
Una imatge de Lisístrata, l’espectacle que inaugurarà el Fitag de Girona el 25 d’agost. Foto: Quantus Teatre

 

En aquesta edició del Fitag hi participaran 280 intèrprets de 26 companyies, que representaran 30 espectacles en 6 escenaris diferents. El Fitag inclou deu propostes de grups amateurs de les comarques gironines i continua fent coproduccions, en aquest cas amb companyies de Mèxic i d’Israel. Durant l’acte de presentació es va destacar la presència de grups sud-americans i la col·laboració per primera vegada del Fitag amb la campanya de teatre amateur de la Diputació de Girona. Segons el director del festival, Martí Peraferrer, el festival té un caràcter festiu, «amb una tria d’espectacles més vistosos i amb molta energia positiva. És una programació plena d’espectacles que conviden a la festa».L’espectacle inaugural del Fitag anirà a càrrec de la companyia lloretenca Quantus, que posarà sobre l’escenari Lisístrata.

 

lisistrata4

 

Una de les novetats del festival és la celebració d’unes jornades de treball, a les quals s’ha convidat dotze personalitats, organitzacions o directors de festivals de prestigi per debatre sobre el teatre amateur d’arreu del món. D’aquestes jornades n’ha de sortir un document-declaració, que es presentarà el dia 29 d’agost. Com a punts de continuïtat, el Fitag comptarà novament amb el Petit Fitag, adreçat al públic familiar, i amb les propostes breus del Fitag de Nit.

Crònica d’un temps o històries en la memòria

posted in: Actualitat, Parateatrals | 0

Pocs artistes tenen la capacitat d’haver desplegat un imaginari visual i sonor tan ric i potent com Xavi Bobés (Playground). El seu particular apassionament estètic provoca sovint vertader estupor. I sorprèn moltíssim topar-se amb aquest món de delicadesa fosca i senzilla tan inquietant i lluminós. El cert és que quan s’entra en el seu univers ja no se’n surt. És pura fascinació la que produeixen els fabulosos espectacles d’aquest geni manipulador. El seu treball arrenca de la investigació del món dels objectes quotidians i d’un joc escènic molt ben definit, sovint acompanyat d’un relat en imatges i sons l’abisme del qual és certament inquietant. Sorgeix així la poètica vacil·lant d’allò que és inaprehensible, l’obscuritat i els contrallums, l’evocació de l’estranyesa en imatges fragmentades, la intimitat profunda, la bellesa i la delicadesa, l’aparença i el so, la inspiració enllumenada i la fantasia. Dit d’una altra manera: l’espectre canviant d’en Xavi Bobés, l’ombra allargassada d’aquest manejador prodigiós de matèria incerta. Per això és impossible oblidar espectacles tan memorables com Monstres (2014), Insomni (2011), El rei de la soledat (2007), A taula (2009), Duet (2006) o El cap als núvols (2004).

cosas4
Cosas que se olvidan fácilmente és el seu nou espectacle, un espectacle sorprenent i brillant, un camí per penetrar en l’estrany món de la memòria, de la imaginació i de la infància. Un viatge cap endins, en aquell temps històric i personal que ens ha configurat. Un temps que recorre uns espais mentals que revelen la possibilitat de reconquerir vides passades o d’inventar-ne de noves, de renéixer en els buits mentals més significatius. Cosas que se olvidan fácilmente ens fa reviure i tastar l’oblit com a possibilitat d’una llum nova. És també el relat de la nostra pròpia vida, una senda visual i sonora per allò que, d’alguna manera, ens ha modelat l’esperit.
Aquest, però, és un espectacle atípic i molt particular. Per a cada sessió només hi ha espai per a cinc persones. Cosas que se olvidan fácilmente és una experiència teatral molt íntima i especial, plena de complicitats. Es podrà veure al Festival Grec, al Mercat de les Flors, tots els divendres, dissabtes i diumenges del mes de juliol, a les 19:30h i a les 22:30h. Aquest espectacle, coproduït pel Festival TNT – Terrassa Noves Tendències, s’ha creat exclusivament al centre L’animal a l’Esquena, al Mas Espolla de Celrà, durant el primer semestre de l’any 2015. El suport rebut per L’animal a l’esquena és el principal motor que ha permès continuar treballant i creant a Xavi Bobés. El procés de treball s’ha dut a terme completament en solitari sense cap altra mirada que la dels espectadors còmplices, anomenats per aquest projecte “mirades”, que l’han acompanyat i aconsellat des del març al juny, una setmana al mes. Segons Xavi Bobés, aquest és el procés de creació en el qual s’ha sentit més recolzat.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Un pont amb Almada

posted in: Actualitat, Teatre | 0

Des de fa temps la revista d’arts escèniques Proscenium ha estat present de forma activa i participativa, fent de pont i enllaç, amb el Festival de Almada, a Lisboa. A causa d’aquesta conxorxa d’intercanvi teatral prescriptiu s’ha creat una relació meravellosa que va donant els seus fruïts saborosos. Si des de fa tres anys es vénen muntant els Encontros Imaginaris d’Hélder Costa a Barcelona, aquest any la 32ª edició del Festival de Almada estarà centrada en el distintiu O Novíssimo Teatro Espanhol, i això posa en primera plana dos espectacles esplèndids creats a Catalunya que són: El Principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró i Sé de un lugar d’Iván Morales. Espectacles que van arribar a ser una mena de fenomen social, ambdós absolutament diferents i trencadors, tant per la seva estètica singular com per la manera d’interrogar i acarar l’espectador.

La companyia Prisamata. Iván Morales (autor i director), Anna Alarcón i Xavi Sáez (intèrprets). Foto: Prisamata

 

 

Si alguna cosa fa especial El Festival de Almada és el seu contacte de màxima proximitat amb el públic, un públic molt crític i sempre àvid de noves experiències que facin més gran l’horitzó teatral. El seu actual director Rodrigo Francisco té molt clar que cal fixar la mirada en una vessant novadora que retroalimenti el teatre portuguès. Situat en aquest punt, diria que el que ha interessat més a Rodrigo Francisco del citat teatre català, a banda de la seva estètica brillant, és el mode en què aquests espectacles han sigut capaços de mostrar com la societat porta, en la vida de certes persones, a tenir manifestacions violentes, a la por, al desarrelament, a l’abissal i anihilador aïllament personal; però tractant d’esbrinar les causes socials que s’amaguen darrere aquests comportaments humans tan sorprenents i carregats de prejudicis. I, certament, aquestes són algunes de les senyes d’identitat d’aquesta nova dramatúrgia catalana. Crec que és molt important que Portugal vegi, en el nostre teatre contemporani, un valor a l’alça i una mostra singular de teatre social europeu exemplar.

Una imatge d’El Principi d’Arquimedes. Foto: David Ruano
Són sis els espectacles i autors que formen part d’aquest encapçalament esplèndid O Novíssimo Teatro Espanhol, com ja hem dit Josep Maria Miró amb El principi d’Arquimedes i Iván Morales amb Sé de un lugar; però també hi ha José Manuel Mora (Andalusia) amb Los nadadores nocturnos, peça dirigida per Carlota Ferrer; José Ramón Fernández (Madrid) amb Mi piedra rosetta, muntada per David Ojeda; Enrique i Yeray Bazo (Tenerife) amb Última transmisión, amb una posada en escena de Diego Palacio Enríquez; i la companyia Voadora (Santiago de Compostela) dirigida per Marta Pazos, amb la seva versió de La tempestat de Shakespeare. També hi hauran quatre lectures dramatitzades i una taula rodona amb directors i dramaturgs. La veritat és que són espectacles molt diferents els uns dels altres, però el fet és que en la seva diversitat mostren una visió general del que ha estat la renovació del teatre contemporani en els últims 15 anys. Una idea brillant i plena d’interès que fa del Festival de Almada una finestra teatral que cal tenir molt en compte.

Joaquim Armengol (Subdirector de Proscenium)

Nova etapa de la FIMAG

posted in: Actualitat, Màgia | 0

Fira Internacional de Màgia de Torroella de Montgrí (FIMAG), que es celebrarà del 5 al 7 de juny, enceta una nova etapa amb l’entrada en la gestió i producció de la mostra de Bitò Produccions, l’aposta decidida de les institucions (Ajuntament de Torroella de Montgrí, Departament de Cultura de la Generalitat, Diputació de Girona i Patronat de Turisme Costa Brava Girona) i l’augment de pressupost. Tot i això, la direcció artística continuarà essent responsabilitat de Juli Carbó i David Agell (David el Mag), de l’Associació Cultural FIMAG. L’objectiu final de la fira, segons ha expressat Josep Domènech (Bitò), és esdevenir una mostra estratègica per la país en l’àmbit de la màgia, com ho és FiraTàrrega pel que fa a les arts de carrer o el Sismògraf d’Olot pel que fa a la dansa. En total es faran 120 funcions d’espectacles de 40 artistes diferents, essent la major concentració de mags i activitats vinculades a l’il·lusionisme que s’ha fet mai a Catalunya.

La Fira compta amb un ampli programa amb actuacions als carrers i places de la Vila, combinat amb la presentació d’espectacles de sala. El cartell de la mostra, que l’any passat va atreure a 22.000 persones, fa una posta per incrementar la presència d’artistes estrangers, com ara el jove (21 anys) mag Shin Lim (EUA); Héctor Mancha, seleccionat per ser a la trobada d’enguany del FISM (Federació Internacional de les Societats Màgiques) -el congrés més important del món de la màgia-; Miguel Ángel Gea, el mag numismàtic més reconegut del món; Arturo Dupén, primer Premi Nacional de Màgia d’Aprop i Invenció; o els francesos Kenris&Aurelia. D’aquest cartell destaquen els dos espectacles principals del FIMAG, dins la secció La Gran Màgia: la Gala Internacional (6 juny, 22h) en la qual, a més de Shin Lim, Héctor Mancha i Kenris&Aurelia hi actuaran Raúl Alegría i Jaime Figueroa. El català Enric Magoo, director del Festival de Màgia de Badalona, presentarà la Gala i rebrà el Premi FIMAG’15 per a la seva trajectòria. L’endemà, el diumenge dia 7, el Mag Lari presentarà al mateix escenari la seva última creació, Lari Poppins. Un espectacle per a tots els públics amb màgia, música i molt d’humor.

 

ShinLim1
Una de les estrelles del cartell de la FIMAG, el mag Shin Lim.

Multitud de disciplines i espais

Seguint amb la filosofia de la FIMAG, que arriba a la 4a edició, és al carrer on aquesta es viurà intensament. Al programa existeix la secció Viu la màgia al carrer i als palaus, que inclou actuacions simultànies gratuïtes als carrers i places del centre de Torroella durant 15 hores ininterrompudes el dissabte, i 12 el diumenge. Els espectacles que s’hi podran veure pertanyen a una quinzena de disciplines diferents com el mentalisme, robatori escènic, màgia d’aprop, o d’arts afins a la màgia com ara ventrilòquia, globusflèxia o màgia-clown. De fet, la programació està dividida en seccions per tal d’organitzar la nombrosa oferat d’espectacles i que el públic ho tingui més fàcil per triar. Màgia als Palaus presenta una programació de 3 espectacles amb 3 dels caps de cartell del FIMAG que actuaran en escenaris històrics de la Vila com ara el Palau Solterra (S.XV); la Màgia familiar selecciona 4 espectacles orientats als més menuts, si bé tota la programació del FIMAG està pensada per un públic ampli i familiar, a excepció de la Màgia de nit que ofereix propostes nocturnes adreçades a majors d’edat amb cinema, màgia golfa i mentalisme. La Màgia als aparadors planteja un recorregut per 6 aparadors d’establiments on hi actuaran mags de l’escola “Tres de trebol – Escuela de Mágia de Barcelona”. La FIMAG es complementa amb un mercat de parades amb articles relacionats amb la màgia, un mercat amb rulots amb menjar (food trucks) i una exposició dedicada a Enric Magoo.

Fira estratègica pel país

La Fira vol posicionar-se també com un punt de trobada per a programadors i professionals, per això engega un nou projecte, el FIMAGpro. Es tracta d’un espai d’accés amb acreditació al Convent dels Agustins, que vol fomentar la contractació comercial i ser un escenari on els mags professionals i els experts puguin intercanviar coneixement i establir contactes. Estarà obert els 3 dies de la fira, i en una de les jornades la direcció artística proposarà un recorregut als programadors culturals amb una tria d’alguns dels plats forts de la Fira. El FIMAGpro recull també l’experiència iniciada en la darrera edició, de programar un seguit de conferències impartides per reconeguts mags i adreçades a professionals, amateurs, amants i iniciats al món de l’il·lusionisme. Els mateixos programadors i professionals també tindran l’oportunitat de descobrir noves promeses del món de la màgia en una secció de la Fira titulada Descobertes, que inclou una gala en la que hi actuaran mags joves i mags desconeguts pel gran públic que s’han inscrit i pre-seleccionat prèviament.

Màgia solidària

De l’1 al 5 de juny hi haurà un seguit d’actuacions solidàries a hospitals, centres de gent gran i al centre gestionat per Càritas en el marc d’un projecte del FIMAG i l’associació Abracadabra que vol acostar la màgia als col·lectius amb més dificultats. La setmana acabarà amb una Festa solidària, el divendres 5 a la Plaça de la Vila, en la que hi assistiran persones amb necessitats especials provinents de l’Alt i el Baix Empordà, el Pla de l’Estany, el Gironès i La Selva.

 

 

L’últim Encontro Imaginari

posted in: Actualitat, Parateatrals, Teatre | 0

Narcís Comadira és l’autor de l’Encontro Imaginari de cloenda “Un aperitiu al Flore”, un encontre literari entre Josep Carner, Mercè Rodoreda i Josep Pla, que interpretaran respectivament Jaume Mallofré, Carme Sansa i Pep Tosar. El nostre cinquè i darrer Encontro d’enguany serà molt especial, ja que és un Encontro “català” escrit expressament per a l’ocasió pel creador gironí (poeta, artista, dramaturg…). Comadira és l’autor del darrer Encontro per encàrrec de Joaquim Armengol, agitador i director del cicle. Comadira farà conversar aquests tres personatges icònics de la història de la literatura catalana i ho farà inspirant-se en la mateixa idea de l’Hélder Costa, autor dels encontros anteriors, aportant-hi, però, la seva personalitat. Serà, per tant, un Encontro Imaginari “català”.

Els intèrprets han acceptat el repte dels personatges assignats: Josep Carner serà interpretat per Jaume Mallofré (*), Mercè Rodoreda per Carme Sansa i Josep Pla per Pep Tosar! Serà un Encontro divertit i enjogassat. La direcció escènica anirà a càrrec de l’Evelyn Arévalo, que interpretarà també el paper de presentadora-moderadora de l’Encontro. I com sempre hi haurà sorpreses musicals… amb l’imprescindible acompanyament al piano de David Anguera.

I com a cada Encontro, Incavi proposa un maridatge. Per a aquesta ocasió ens convidaran a marinar aquest nostre Encontro de cloenda amb el picapoll del Celler Oller del Mas (DO Pla de Bages) i la carinyena i el lledoner del Celler Espelt (DO Empordà).

L’entrada a l’Encontro és gratuïta.

 

Versio3_Encontro Imaginari 5_31maig2015

(*) Jaume Mallofré substitueix Xavier Albertí, el qual per motius d’agenda professional, malauradament no podrà participar en l’Encontro tal i com estava previst i anunciat.

Marcel·lí Antúnez, més enllà de l’art d’acció

mural per enviar
 

L’Uròboros de Marcel·lí Antúnez s’enfilava per l’escalinata de tres pisos de l’Ars Santa Mònica. FOTO: M.A.

 

Marcel·lí Antúnez (Moià, 1959) està molt satisfet de l’exposició que va poder muntar a l’Ars Santa Mònica a principis del 2014, que duia per títol Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. Aquest creador català, d’una projecció internacional més que considerable, és conegut sobretot pel que ell, i d’altres, anomenen art d’acció, que inclou performances mecatròniques i instal·lacions interactives, i que el caracteritzen des de l’època en què, juntament amb Pere Tantiñà i Carlus Padrissa, va fundar la companyia La Fura dels Baus, de la qual se’n va desvincular fa força anys per iniciar la carrera artística en solitari. Antúnez ja havia intentat en ocasions anteriors muntar una exposició tan ambiciosa, que mostrés tot el seu imaginari, esbatanat, però amb ordre, amb mètode, com es va mostrar a Barcelona, però no ho havia aconseguit fins ara: “No havien quedat com jo volia -explica- i , sobretot, en el moment en què les vaig muntar estava enganxat a un procés creatiu, en el qual prioritzes altres coses. Ara, amb una mica més de perspectiva i distància, he pogut desenvolupar la missió del comissari i, malgrat que l’Ars no és un espai fàcil, crec que s’ha pogut ordenar tot de manera que es pot entendre millor.”

 

Text: Dani Chicano / Joaquim Armengol
Fotos: Agustí Ensesa
Perfil: Quim Noguero

 

L’exposició a l’Ars Santa Mònica es va dividir en quatre àmbits. LEscenari, al Claustre de l’equipament, ha acollit un cicle d’espectacles d’AntúnezPseudo, Membrana (Concert poètic), Epizoo, Protomembrana, ProtoPseudokids, Hipermembrana i Afàsia-, a més de projeccions, taules rodones i jornades acadèmiques, totes a l’entorn de l’obra i figura d’aquest creador. El segon àmbit de l’exposició eren els Processos, en què es mostraven els dibuixos utilitzats en les diverses fases del procés creatiu. Aquest àmbit, però, també comptava amb alguna instal·lació interactiva que permetia visionar i jugar amb vídeos en què Antúnez era el protagonista, o animacions dels seus dibuixos. El tercer àmbit eren les Instal·lacions, un espai de jocs -possiblement el més divertit i agraït pel públic- en què es podia interactuar amb set obres de l’artista. El quart Frasemarceli3àmbit era la sala de Dispositius, en què el públic també podia accionar la majoria de robots o interfícies corporals construïts i utilitzats per Antúnez en les seves performances. També constituïa un àmbit per si sol el Mural S.A.D.Di, un projecte site specific que va ocupar sis trams de l’escala central de l’Ars i en què Antúnez hi va dibuixar una gegantina Uróboros -símbol d’origen egipci i grec que representa una serp que es menja la pròpia cua- de dos caps, que mostra amb una secció transversal, deixant al descobert els seus intestins, que no són altra cosa que els processos creatius de la Sistematúrgia, un neologisme que prové d’unir els conceptes de dramatúrgia i computació (sistema), i que aplega un conjunt de processos que es divideixen en quatre fases: interfícies o dispositius receptors, aplicacions, medi representacional i realitat o representació. El cap de la part alta acaba amb una llengua bífida que és la representació gràfica del mateix autor. Tot això és el que es va poder veure en aquesta exhaustiva exposició.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0110

 

Un dels aspectes amb què Antúnez es mostrava més satisfet de la mostra és amb la sala de Dispositius: “Aquesta sala es presenta com a tal per primera vegada. La somniava feia anys, i crec que ara ja comença a tenir un cert pes com per muntar-la i que es justifiqui per ella mateixa. Alguns dels dispositius han quedat ja superats pels smartphones, i ara es poden considerar una relíquia, o una opció que es va prendre en un moment determinat i ja no existeix, de manera que té aquest doble valor, potser fins i tot, antropològic”. Què era el més important, però, de la mostra? Que la gent s’endugués una impressió del que és la feina i l’univers d’aquest prolífic creador d’una manera molt més àmplia i, per suposat, diferent a la que s’endú un espectador d’una de les seves performances o accions. Queda demostrat també que aquest univers molt propi és d’un atractiu innegable, ja que hi ha gent que va assistir fins a 3 o 4 vegades a les accions que presentava Antúnez, que ha vist com s’obrien nínxols que no estaven previstos, com ara el del públic familiar i juvenil. “Tot això ha estat molt positiu -explica l’artista-, perquè em referma en el que jo havia pensat en altres ocasions, que aquesta és una bona manera de treballar i mostrar la feina. Això no vol dir renunciar a l’art d’acció, sinó que s’ha obert una altra via de treball que és interessant i que funciona”.

Antúnez s’enfronta doncs a un mercat diferent al que freqüentava fins ara com és el de les arts plàstiques, molt diferent al de les arts escèniques, que té les seves particularitats: “Podria ser que un esclat com aquest de Sistematúrgia, t’obri immediatament les portes en el mercat teatral -reflexiona Antúnez-, però el món de les arts visuals i l’art contemporani és com un calaix, i encara queda molt per fer, has de conèixer les persones adequades i aconseguir introduir-te no és quelcom immediat malgrat l’èxit de l’exposició. Ara bé, estic molt content i tot això em fa pensar en el futur amb ganes”. La diferència entre mirar de guanyar-se la Frasemarceli1vida en l’àmbit de les arts escèniques i el de les arts visuals és que, segons Antúnez, en les primeres, o una institució es fixa en el creador i aquest pot tirar endavant el projecte, o mantenir-se independent és estar sempre a la vora de l’abisme, i és una situació que va empitjorant. A les arts visuals, si hi ha una sèrie de clients que els agrada el treball de l’artista i li compren obra, aquest la va ampliant i comença a tenir un corpus artístic interessant, però sobretot no hi ha dependència de cap institució: “És un altre camí, un altre mercat -diu Antúnez-, i se n’ha de saber per transitar-hi, però és la realitat. La meva obra figura a molts llibres sobre performance o art d’acció en un grapat de llengües, com ara rus, italià, francès, grec, anglès, etc… Però això no dóna de menjar, el que dóna menjar és que alguna fundació s’interessi per l’obra, que vegi que pot formar part de la seva col·lecció. Tot això demana unes estratègies en les quals fins avui no hi he posat molt interès, però em sembla que n’hi hauria de posar”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0023

 

Una part inherent de la Sistematúrgia és la tecnologia, i aquest és un àmbit en què l’evolució és constant i a una velocitat que va en augment. L’artista osonenc n’és conscient, i va més enllà i tot: “Hi ha mercats i espais que són més refractaris a la introducció de noves tecnologies en els processos de creació, però l’art d’acció, tal i com jo l’he concebut, podria ser que només fos un graó, una transició fins a un altre territori diferent, que no sé exactament quin seria, però que probablement té a veure amb una mena de mescla entre l’acció i la mediació”. En tot cas, al que pot aspirar el creador, segons Antúnez, és a aportar un gra de sorra al magma que es va formant de manera gradual: “La intel·ligència és un procés col·lectiu, si hi podem afegir quelcom, ja és prou important” assevera. Aportar granets de sorra per evolucionar, no simplement per fer piló, però, vol dir innovar, i en aquest sentit, l’actitud de Marcel·lí Antúnez sempre ha estat clara, inequívoca: “Sempre he sigut una persona curiosa, he tingut un interès permanent per vorejar certs límits. Això ja es veia a la Fura (dels Baus) i em pensava que no faria escola!”. Aquesta afirmació ve acompanyada de l’anècdota: Quan els anys 90 Antúnez estava presentant l’Epizoo a Brasil, i la fase inicial de la Fura quedava lluny, es va sorprendre que un grup d’alemanys fes el mateix que la Fura havia fet a Tier Mon (1985), i poc després, a l’Argentina, es va trobar amb un altre cas semblant. Això, com s’explica? La tesi d’Antúnez és que en el seu treball hi ha elements que connecten amb el passat, aspectes del folklore, de l’art popular, fins i tot del còmic, que connecten amb el públic, de manera que, a més d’innovar, manté ponts amb el passat, que permeten atreure el públic: “En aquesta exposició hi ha hagut gent a la qual no li ha interessat com estava tot fet -explica l’artista-, simplement li ha agradat perquè s’ho ha passat bé tocant, veient coses, gaudint d’un espai d’imaginació en què ha vist coses que no es veuen habitualment. M’he de sentir feliç amb això! Amb els temps que vivim, que la gent surti remoguda de l’exposició, què més vols?”.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0028

 

Pel que fa a una utilització intensiva de la tecnologia en l’àmbit de les arts escèniques, en què Antúnez és sense dubte una referència, afirma que no afegeix angoixa a les seves actuacions: “Les arts en viu són arts complexes per definició i per naturalesa -explica-, perquè depens dels altres o de que màquines i objectes responguin correctament, això és part de la gràcia i, si surt bé, genera molta intensitat”. L’exposició va permetre mostrar tots els elements que formen part d’aquest procés de representació, i que el públic pogués “llegir-los” al seu propi ritme. En l’exposició desapareixen les imposicions d’una estructura de temps i espai Frasemarceli2d’un espectacle, que és part del truc a l’hora de crear tensions, juntament amb la narració, amb el què s’explica i el què s’amaga, mentre que la mostra presenta un altre punt de vista. Per a Antúnez, l’exposició forma part d’un seguit d’estratègies que haurien de permetre, no només accedir a la seva feina d’una manera diferent, sinó també fer perdurable la seva obra. “La història de l’art és la història de la pintura -diu Antúnez-. Hi ha hagut escenògrafs del Barroc que han fet coses espectaculars i, fins i tot per internet has de treballar molt per aconseguir aquesta informació. Els gravadors que feien les il·lustracions dels llibres científics, per exemple, són artistes que han quedat al marge, creadors de difícil accés. Per això, sempre que he pogut he fet algunes pel·lícules, i ara estic en un projecte en què una part dels materials, que són utilitzats de manera interactiva, puguin quedar com a petits films. Això és una estratègia per deixar patrimoni i que no tot radiqui en el que és la meva feina en les arts en viu”.

Però la tecnologia, la considera Antúnez al mateix nivell de la pintura? “Sóc de l’escola d’Artaud, que diu que el text és la posada en escena. Nosaltres veníem dels Comediants, després vam fer el nostre propi llenguatge amb la Fura dels Baus, i jo vaig seguir en solitari. Sempre m’he plantejat què era això que estàvem fent, i resulta que els anys 40 un paio (Artaud) ja ho va explicar, va fer l’intent teòric d’acostar-se a aquest teatre i, efectivament, des de mitjans dels 40 fins ara hi ha hagut força propostes: The Living Theatre, Tadeusz Kantor, Odin Theatre…” Segons el creador osonenc, tot mama de la mateixa font, d’un home que no li va anar massa bé com a “teatrero”, però que va ser prou lúcid com per establir un corpus teòric, considerant les arts escèniques, dins la seva complexitat, com un territori de diàleg i d’interconnexió, un espai on es corregeix i es canvia les vegades que faci falta, com un pintor pot fer en les seves teles.

 

BARCELONA MARCEL·LI ANTUNEZ _0117

 

Encara sorprès per l’èxit de l’exposició, Antúnez reconeix que hi ha gent que l’ha descobert a l’Ars, que no és el seu públic habitual quan mostra el seu art d’acció per diverses raons, però creu que encara és possible ampliar-lo. Quan va esclatar la polèmica al TNC de Flotats, i el va substituir Domènec Reixach en la direcció de l’equipament, aquest -”una persona de mentalitat oberta”, el retrata Antúnez-, el va programa a la Sala Tallers i li va produir un espectacle, que no va estar exempt de dificultats, sobretot en la preestrena, però finalment va resultar un èxit i la peça va girar gràcies a dur el segell del TNC. “Després, però, no hi ha hagut manera de continuar amb la relació -diu l’artista-, però ara, amb l’Albertí (Xavier Albertí, actual director del TNC), potser canviarà una mica la situació. N’hem parlat una mica i sembla que té ganes de fer quelcom”. Semblava que també hi havia possibilitats de fer quelcom també amb el Teatre Liure, ja que en la seva presentació com a director d’aquest teatre, Lluís Pascual va manifestar explícitament que programaria “des de Flotats a Marcel·lí Antúnez”. De moment, però, no hi ha res de nou al respecte.

 

 

El Perfil

S’hA DEmostrat

2015-07-15 23.11.35Marcel·lí Antúnez és una mescla de Sid Vicius dels Sex Pistols amb un Barceló amfetamínic. Creador excessiu, els laboratoris que el català munta en escena (fundador de La Fura dels Baus i Los Rinos, o en solitari des del 1992) sumen la curiositat biològica del doctor Moreau, la perícia mecànica del Dr. Coppèlius i la mirada expressionista del científic boig que a Metropolis crea la nina robòtica que atrau les masses. També, per descomptat, la consciència de la mort del replicant Nexus-6 a Blade Runner quan, malgrat la perfecció extrema, sap que tot el que sap i sent s’esvairà en el temps com llàgrimes en la pluja. Antúnez tuneja la realitat humana per acarar-la al mirall. És un humanista que sap trencat l’espill, però no admet rendir-se. No ha dubtat mai davant de la doble via plantejada per Pessoa (“callar o contradir-se”) i es multiplica en tantes formes com pot repartir la veu i estendre-la més enllà del silenci. Els centenars i milers d’esbossos que produeix o els grans murals que n’encarnen l’energia vénen a ser litres d’esperma encaminats a la (pro)creació. Són ADN germinal en el magma de les accions, del paper, dels filaments, del metall, és a dir, en la barreja de teatre viu i de tecnologia del fèrtil Mondo Antúnez.
Quan l’estètica de La Fura ja no es corresponia amb l’ètica que l’havia originat, quan ja servia tant per a una òpera com per inaugurar fastos o anunciar refrescos, quan era pell sense el múscul i les vísceres que, fill de carnissers, sempre hi havia posat l’orgànic Antúnez, el noi s’independitza com a creador i s’atreveix a navegar a l’intempèrie amb una simple barqueta. Troba rumb perquè seus eren els mapes. La primera instal·lació que en surt (Joan, l’home de carn, 1992) retratava bé la feblesa orgànica de què som fets, sensibles al que sona a fora. I Epizoo (1994), amb ell dins un exosquelet que el públic podia manipular gairebé per torturar-lo, és la millor encarnació de l’experiment Milgram duta mai a escena, quan l’obra ens definia a la majoria com a voyeurs, a alguns com a sàdics a qui no cal animar gaire, i a uns pocs com a herois anònims disposats a saltar-se les regles. A Mèxic unes dones van arribar a desendollar la màquina quan el veien patir de debò per les gracietes d’un que gaudia fúmer-li canya! Antúnez ha radiografiat els nostres límits, ha mapejat el misteri humà. La tecnologia és el seu altaveu ecogràfic, la lupa de Sherlock amb què ha examinat cada empremta: les necessitats més obscenes, els desigs truculents, la por. Antúnez s’ha demostrat diví marquès a l’època de les pantalles. Juganer i moral.

Joaquim Noguero (Crític de teatre i dansa)

 

Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l'Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.
Marcel·lí Antúnez, amb una de les seves creacions, a l’Ars Santa Mònica. FOTO: Agustí Ensesa.

Albert Serra: “Sóc artista des del dia que vaig néixer”

posted in: Entrevistes | 0
Confrontar el cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) a un entrevistador ortodox té el risc que la trobada no sigui excessivament fructífera o interessant. Serra és un creador poc convencional, no descobrim res de nou. Per això a Proscenium vam creure que seria més adequat que Serra mantingués una trobada amb Guillem Terribas, llibreter (Llibreria 22), activista cultural i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona l’imprescindible Cinema Truffaut. Terribas, malgrat que malda per sortir en alguna de les seves pel·lícules, manté un cert punt d’escepticisme respecte l’obra de Serra i, per tant, posseeix un necessari i saludable desapassionament. Serra va estrenar en el marc de Temporada Alta 2013, el 10 d’octubre, al Truffaut, la pel·lícula, ‘Història de la meva mort’, una història en la qual creua la trajectòria de dos personatges literaris universals: Casanova i Dràcula. Serra va guanyar amb aquest film, el setembre del 2013, el Lleopard d’Or del Festival de Cinema de Locarno.

 

Guillem Terribas / Dani Chicano
Fotografies: Inma Sáinz de Baranda
Càmeres i edició: Jep Porras / Miki Colomer (Imago Tv)

 

La teva primera pel·lícula va ser Crespià, the film not the village (2003). Com va anar que fessis aquest film, de manera matussera, però que va tenir força èxit?
Albert Serra: No li donava massa importància, va ser una pel·lícula feta sense ambició artística, sense l’autoconsciència que havia de ser una obra d’art. Era feta més per divertir-se, al principi de la tecnologia digital, quan encara no estava tan clar que es podia fer. De fet, devíem ser dels primers a fer un llargmetratge tal qual, amb tecnologia digital disponible a nivell domèstic en aquell moment.

 

 

Però ara, per algun geni que ens vegi o llegeixi, si es va repetint que és el millor…

Jo no parlava de genis! No ens confonem ara! Parlava d’artistes!

D’acord, algú dotat. Al darrera hi ha d’haver quelcom. Ets un gran lector i a més, dur; ets algú que cinematogràficament, tot i que a vegades dius que el cinema no t’interessa, has vist més cinema que molta altra gent…Vull dir que hi ha una base…
Però no seria decisiva. Així com et deia que l’actitud i allò innat és decisiu, aquesta base es podria donar el cas que no fos determinant. Si hi és potser pot enriquir, o al contrari, pot empobrir. És el cas que he denunciat mil vegades d’aquesta gent obsessionada per la tradició i el passat en el cinema. És allò que sempre parlo d’en Guerín i tots aquests, que passa al contrari, a ells els és terriblement perjudicial. D’alguna manera s’agafen a això perquè no tenen res més on agafar-se, perquè no van néixer, no van tenir aquesta sort d’haver nascut tocats per la gràcia. En algun cas pot ser útil, i en altres, perjudicial. Crec que no té res a veure. El talent sí que és important.

No et sorprèn la rapidesa amb què el teu talent ha estat descobert per un sector de gent…
Jo no ho trobo tant ràpid!

Home! Perdona! Tres llargmetratges que se’ls han disputat els festivals, a Canes ets considerat algú important, t’han fet una retrospectiva a l’Arts Santa Mònica, t’han fet llibres, n’hi ha un que porta el teu nom… Als 38 anys, a algú que ja li hagin fet exposicions, llibres, premis… N’hi ha que passen tota una vida! Grans personatges que tenen dots, i no els ha passat!
És una casualitat. La primera pel·lícula representa quelcom relativament innovador o significatiu pel cinema mundial, pel cinema d’autor mundial. El fet de rodar en digital, començar a adaptar una història molt coneguda de la literatura, amb un aire una mica èpic, fet amb petits mitjans, de manera diferent, més atmosfèrica, però alhora lírica, però alhora èpica i demostrar que això es podia fer, és simptomàtic que a partir d’un determinat moment qualsevol persona que es plantegi fer una pel·lícula pot fer-ho, fins i tot amb la màxima ambició artística, tractant grans temes, grans llibres. Aquesta primera pel·lícula tenia la gràcia i el do de l’oportunitat de demostrar que això es podia fer. A partir d’aquí trobo que evoluciona més lentament, cada pel·lícula costa molt de produir. Per exemple, encara que hagi fet altres coses, El cant dels ocells era del 2008, i ara som al 2013, han passat cinc anys fins que he acabat aquesta. Trobo que és força temps.

Història de la meva mort és possiblement el projecte més ambiciós que has fet. De pressupost, com a mínim…
No. Tampoc és gaire més cara que les altres. És una coproducció francesa i és cert que és un 30% més cara que l’anterior o un 40%, només això. Passa que com que hi ha nous elements que se sumen als anteriors, una mica més d’acció, molts diàlegs escrits, i no havent tret res del que hi havia sí que és un trencaclosques més difícil de completar, però essencialment és el mateix i és una mica més ambiciosa en el sentit que et deia de l’autoconsciència artística, que cada vegada hi és més i cada vegada és més sofisticada i refinada.

La propera pot ser una comèdia?
Sé el que serà més o menys. Sé de què anirà em sembla, però hi ha dues idees. D’aquí al dia 10 d’octubre ja ho hauré aclarit.

Llavors pactarem si jo hi puc aparèixer o no…
Això serà un altre tema. Tot apunta que “va a ser que no”, que és una frase que m’agrada molt. Sempre fem broma amb un amic, que em diu: “Serà una obra mestra aquesta pel·lícula?” I jo deia: “Va a ser que sí”.

 

 

Hitchcock també deia que no s’ha d’adaptar mai una bona novel·la al cinema. Que s’ha de llegir. Curiosament tu t’has basat en tres grans temes literaris, el Quixot, fragments de l’Evangeli i dos personatges literaris com Casanova i Dràcula…

Això és un tòpic d’aquella època, en què per fer cine es necessitaven grans mitjans, i alhora fer una adaptació d’una novel·la suposava fer-la molt respectuosament, dins uns aires molt clàssics, molt derivat de la novel·la del segle XIX i fins i tot del teatre. Tot això en el cine contemporani es trenca i sobretot el que es perd és el respecte a l’original, perquè evidentment ja no ets jutjat tant per si has fet una adaptació més o menys fidel a l’original, com per si la pel·lícula en sí mateixa és bona o dolenta, encara que sigui més infidel o ho sigui totalment a l’original. Aquesta pèrdua de respecte en relació a la font original és una cosa relativament moderna. Ara pots fer una aproximació més oberta, com fa l’art contemporani amb mil coses, i no passa res. Paradoxalment, aquesta manca de respecte per l’original ha fet que les adaptacions puguin millorar i aquest tòpic ja no sigui verídic.

Creus que Hitchcock feia bones pelis?
Sí. Hi ha alguna pel·lícula que m’agrada, però en general no seria un tipus d’autor que m’interessaria. M’agrada a vegades la idea -m’agrada de les pel·lícules-, d’una persona que està sola contra tot, que, malgrat tot, la fatalitat se l’ha d’emportar. És l’única cosa que m’interessa. Però en general, els directors de cine burgesos, que jo dic, no m’interessen. Per més ben fet que estigui, gent que ensenya gent normal, fent la vida normal, etc, m’avorreix. Hi ha algunes excepcions, però ara ja tendeixo a no fer excepcions respecte això. És massa avorrit. M’agradava molt Ozu, que també explica la vida quotidiana, però és una perspectiva amb un punt de sublimació, d’artificiositat. La gent normal a mi no m’interessa. Un director ha de ser molt bo, ha de tenir molta gràcia o fer-ho d’una manera diferent, molt més misteriós del que són els personatges en realitat. No s’acostuma a traspassar aquest statu quo de normalitat. Ha de ser un gran director qui ho faci, i no n’hi ha. Hong Sang-soo, el director coreà que a mi m’agrada tant, o l’Ozu mateix si parlem del passat, tractant aquesta mena de personatges, transcendeixen això mitjançant una sèrie de recursos, com ara la posada en escena.

En cinema, tu no has fet cap paper a les teves pel·lícules…
No, perquè tota la gent que trobo tinc sempre la sensació que són millors que jo.

Però en canvi en teatre, sí que has actuat.
Sí, perquè era un altre tema, d’una precisió diferent, un altre enfoc. Era un text que havia escrit jo, molt complicat, i em feia més gràcia. El cine està molt basat en la fotogènia, una certa animalitat, un costat més salvatge, quelcom més imprevisible, i considero que tota la gent que he trobat és molt millor que jo, que tenen aquest do més desenvolupat que jo. En canvi en teatre sí que considerava que podia aportar coses interessants a la qualitat de l’obra i, de fet, tan és així que considero que era el millor actor de les dues obres en què vaig participar.

 

 

Dels creadors o obres de teatre d’aquí no te n’interessa cap?

No, és que…Hi havia algunes obres que havia vist que em podien interessar, però és que jo ja sé què em trobaré. Et trobes gent que està obsessionada per seduir el públic, agradar al públic, fer gràcies que facin riure, i el que ha de fer plorar que faci plorar… No poden estar una estona seriosos, és impossible. No hi ha seriositat. Són presoners de l’èxit i del públic, i és patètic. Jo, me’n donaria vergonya de ser aquesta gent!

No et fa vergonya que en algun moment algú cridi contra una obra, o escrigui, o s’empipi o surti del teatre? Jo recordo aquella que hi havia tan de fum, Pulgasari, que va sortir tanta gent…
Tothom és lliure.

No et molesta?
No. Ni em molesta, ni m’agrada, ni res. Tothom és lliure. Si vols hi vas, si no vols no hi vas, si vols tens el dret de marxar. Jo també he marxat de moltes obres que no m’agradaven. La gent és una mica idiota. Marxar, d’acord, està bé, però fer crítiques, no sé… Bé, si t’entrevisten, o si t’ho pregunten, tu contestes, però saps aquesta gent que dedica el seu temps a…? És com quan vas a una roda de premsa després d’una pel·lícula, que ja veus un paio amb el braç alçat que no han ni començat a preguntar i ja el veus. Ja és un que no sé quin problema tindrà amb la pel·lícula. En comptes de marxar i no perdre el temps, si tant t’ha desagradat, marxes i no perds el temps i et dediques a coses que t’aportin… Però és un egocentrisme patètic, molt d’espectador, que es creu que té algun dret en relació a l’obra. És un problema que els han malacostumat tant! És com un nen petit el públic! Si tu li vas donant caramels tot el dia, li vas rient les gràcies i el vas maleducant, passa que es torna un nen insuportable, i a tu et va terroritzant cada cop més, perquè si no li dones el caramel es fot a plorar durant tres quarts d’hora seguits. El públic és igual. Aquests autors contemporanis són els pares que s’han dedicat a anar donant-li el caramel, d’anar-li rient les gràcies quan el nen no fa gràcia, de deixar que vagi a dormir tard, explicar-li el conte, entretenir-lo, com si aquest nen tingués algun dret. Doncs no! Un nen no té cap dret, només té obligacions, i ja està! Quan sigui adult tindrà drets com és normal en la societat.

Per què presentes les pel·lícules a festivals de cinema?
Perquè és on són apreciades. És on hi ha el seu públic natural…

Però també és una manera de promocionar la pel·lícula…
Sí. El que passa és que ara ja està agafant un contingut nou. Els festivals abans eren una plataforma per dirigir les pel·lícules a un altre públic, i el públic de les pel·lícules serioses ja està desapareixent. Per tant, ara, el festival encara és més important, perquè ja no és una plataforma cap a una altra cosa, és en sí mateix que és molt important, i és en sí mateix que molta gent va allà a veure la pel·lícula, o molta gent la coneix i comença a reflexionar-hi. S’obre un lloc de debat molt més interessant que no pas la simple estrena en sales que, des d’un punt de vista industrial, pot estar molt bé, però ni creativament ni pel que fa a crear debat, ni de reflexió sobre la pel·lícula. És un tipus de cine, una defensa d’un cert cine d’autor, en què aquest ritual d’alguna manera es celebra allà. No és que defensi el meu cine, sinó el meu i molts d’altres, de gent seriosa que desgraciadament han vist com en els darrers temps l’estrena a sales convencionals ja no tenia massa sentit perquè, molt típic, el públic s’ha anat idiotitzant cada vegada més, i al contrari, el cine d’autor s’ha anat refinant i sofisticant cada vegada més.

 

 

Història de la meva mort ara comença a voltar, a Toronto i altres festivals. Però de les tres pel·lícules que has fet, en quina podries dir que realment has fet allò que volies fer?

Això no existeix en el meu cas, perquè jo no sabia què volia fer abans de fer-les, és aquest el tema. Una vegada fetes és una altra història. Respecte la que m’agrada més, saps que sempre s’ha de dir l’última…

Sempre! Com l’últim fill…
No! S’han d’estimar a tots per igual. Com a productor les estimo a totes igual, igual que com a pare no pots estimar més un fill que l’altre…

Però sempre n’hi ha un que et cau més simpàtic…
No podria dir-ho. Un amic meu va dir que Honor de cavalleria és la clàssica, El cant dels ocells és la maleïda, i aquesta… No sé… A mi, per exemple, per no dir-ne cap de les que has dit, la que m’agrada més és El Senyor ha fet en mi meravelles, que és un documental sobre mi mateix i, encara que jo no hi surti, és la que més directament es parla sobre l’artista. Ens quedarem amb aquesta.

 

 

A Història de la meva mort introdueixes per primera vegada un element extern al teu cercle habitual, que és en Vicenç Altaió. Per què?

Perquè s’assemblava físicament. Estava donant voltes a això i, físicament, de perfil sobretot, s’assemblava molt als gravats i quadres del Casanova real, i tenia aquest aire d’home aventurer del segle XVIII. Va ser a partir d’això. És molt important aquesta decisió, perquè ja saps que no faig mai assajos, ni càstings ni res d’això, sinó que el primer dia que s’arriba a lloc, en aquest cas a Romania… Inevitablement té un punt de risc perquè és un personatge principal d’una pel·lícula, protagonista de moltes de les escenes de la pel·lícula. Podria no anar bé, podria no ser tan interessant com a priori tens al cap que ha de ser, però és aquesta intuïció, aquest risc. Què seria la vida sense risc?

He vist algunes imatges i, em sap greu dir-ho perquè no sóc massa seguidor del teu cinema, però m’han agradat. Més coses: l’actriu Montse Triola, ja sortia a les anteriors pel·lícules, però a més has agafat més noies de Banyoles i les has portat a Romania, i fins i tot vas agafar alguna romanesa. Hi ha més senyores de l’habitual respecte les altres pel·lícules…
Sí. La gent sempre preguntava perquè no hi havia personatges femenins. Doncs era perquè tampoc s’havia donat mai l’avinentesa. La gent es pensava que potser no en sabien tant, i crec que són igual de bones, i veuràs que tenen la mateixa categoria que els personatges masculins i ho fan perfecte igual.

 

 

La peli no dura quatre hores…
No, en dura dues i mitja. Aquí es fa la presentació en un marc en què la gent ja té la predisposició adequada a veure una cosa com un esdeveniment, gairebé té aquella gràcia, pertinent en aquest cas, perquè la pel·lícula té aquella espontaneïtat, aquesta cosa una mica performàtica per la manera com filmo les pel·lícules, són moments únics que no es repeteixen i té aquest aire. El públic no es queixarà perquè sigui lenta, o duri dues hores i mitja. Es queixaran per altres motius, però no per això. Es crea l’esdeveniment i, en aquest cas, crec que és hiperadequat. L’experiència no és tant diferent a la de veure teatre. Crea una fascinació i té una delicadesa, que no notes tot allò que d’alguna manera ens avorreix, o allò que a l’espectador de teatre l’avorreix quan va a veure una pel·lícula, que és aquesta cosa una mica hiperpreparada, hipercalculada, que està veient com un cartró, tot dissenyat… És quelcom diferent crec. Té una delicadesa comparable, malgrat que mai serà el mateix, però té quelcom d’aquesta atmosfera de la cosa que s’està produint en el moment.

Jo, ho tinc malament per introduir-me aquí dins i fer una aparició en un film teu, no?
Sí, és gairebé impossible. No es pot dir mai impossible perquè això només és del Regne dels Cels, però és difícil, com a mínim.

Va bé. Deixem-ho aquí…

El Perfil

Un cinema situat després de la fi del cinema

Autor: Sisu Garcia
Autor: Sisu Garcia

Havia vist Crespià i m’havia divertit. Vaig veure-la com una mena de versió rural de les pel·lícules de John Waters, però en ella difícilment hi vaig veure res més que una broma ben articulada. Un dia, l’Albert Serra em va trucar perquè volia parlar amb mi. No el coneixia personalment i vàrem quedar al Bistrot, de Girona. Ell portava un llibre meu perquè li signés, i vàrem començar a parlar de pel·lícules. No parava d’insistir en que estava a punt de rodar una obra mestra, que després d’una mítica projecció de Crespià al Cinema Truffaut, no la tornaria a projectar perquè amb els anys fos una obra de culte. Vaig sortir pensant que l’Albert Serra feia volar coloms i que, com tants joves aspirants a Godard, no aniria gaire lluny. Quan va tenir acabada Honor de cavalleria em va trucar, i em va convidar a veure-la a una projecció en els cinemes Casablanca de Barcelona. Era un matí del mes d’abril, i vaig sortir altament sorprès. Reconec que poques vegades he tingut una sensació tant forta en el transcurs d’una projecció. Vaig descobrir una pel·lícula que no tenia res a veure amb tot el que es feia a Catalunya en aquell moment, que trencava amb els tots els codis i estereotips, però que per altra banda aconseguia una cosa molt difícil: trobar un equilibri entre un cinema d’arrel marcadament popular amb una proposta avantguardista. No vaig tenir cap dubte de que l’Albert Serra arribaria molt lluny.

Després va venir el festival de Canes. La projecció d’Honor de cavalleria va ser discreta, perquè va coincidir el mateix dia de Volver, de Pedro Almodóvar, però hi varen anar alguns crítics destacats. A l’Albert no li va preocupar excessivament el poc ressò inicial de la pel·lícula. Va arribar al festival amb una bossa de DVD de la pel·lícula i els repartia a tothom qui no l’havia vist. Dos dies després de la projecció va organitzar un sopar en què, a part d’un grup d’amics, hi havia els crítics de l’edició francesa de Cahiers du cinéma i algun dels més destacats crítics portuguesos, entre d’altres. El darrer dia del festival, el diari Libération publicava una pàgina de crítica d’Honor de cavalleria amb el titular C’est l’extase!

Més enllà del personatge que l’Albert ha sabut crear-se, generant una certa expectativa en determinats mitjans que esperen que cada cop la digui més grossa, la seva obra és probablement una de les apostes artístiques més originals, innovadores i estimulants que han sorgit a Catalunya els darrers anys. L’Albert ha sabut creuar les fronteres entre l’art i el cinema, essent tant respectat a la Documenta de Kassel, o al Centre Georges Pompidou, com al festival de Canes. Ha sabut dinamitar tots els apriorismes fent una obra que sorprèn i que enllaça perfectament amb un model de cinema situat en l’esfera d’allò que podríem definir com el cinema possible, que es pot realitzar després de la fi del cinema. És a dir, d’un cinema que juga amb allò conceptual, amb la contemplació, el silenci i el mite però que no renuncia, gràcies al treball dels seus actors no professionals, a situar-se en l’esfera de les tradicions populars. En El cant dels ocells per exemple, hi ha una estranya comunió amb les formes arcaiques d’interpretar, però també hi ha una sofisticació formal d’una profunda i emotiva bellesa.

Història de la meva mort representa un pas endavant en la carrera de Serra. És la seva pel·lícula més discursiva i sofisticada. Parla del pas de la llum a la tenebra, a partir de les figures mítiques de Casanova i Dràcula. Realitza un retrat ferotge de la hipocresia social, reconfigurant aquestes figures. I al final del seu trajecte ens ofereix una reflexió sobre la presència abstracta del mal. Aquest fet el porta a connectar amb algunes de les inquietuds claus del cinema contemporani. En el darrer festival de Canes, per exemple, la qüestió de com el mal actua en el cor de les nostres societats en crisi era un tema central. Albert Serra ens recorda que, malgrat que visquem en una societat emancipada, el mal sempre hi és, i aquest ens porta cap allò més fosc i més atàvic de l’existència humana. El resultat final és extraordinari i fa molta por.

Àngel Quintana (Crític de Cinema i professor de la UdG)

Josep Maria Miró, el dramaturg que exprem l’actualitat

posted in: Entrevistes, Teatre | 0
Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) és sens dubte un dels dramaturgs joves més interessants de la creació contemporània. La seva penúltima obra, El principi d’Arquimedes, on tractava de pors i sospites molt a l’ordre del dia, en va representar la consolidació artística, i arribarà al cinema de la mà del director Ventura Pons. Miró, que mostra una especial predilecció per assumptes de plena vigència, potser per la seva mirada de periodista, estrena a Temporada Alta Nerium Park, una peça amb forma de thriller on també toca temes d’actualitat, com ara el perill d’exclusió de la societat o, indirectament, la bombolla immobiliària, però per parlar en el fons de l’ésser humà. Juntament amb la productora Verins Escènics, amb Nerium Park Miró va guanyar la setena edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral, convocat per la mateixa família Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscenium-Sala La Planeta.

 

Text: Maite Guisado
Fotos: Cèlia Atset
Enregistrament i realització: Jep Porras (Imago Tv)

 

Quan et poses a escriure, tens ben clar de què parlaràs o la història va sorgint a mesura que vas fent?

Depèn. Cada obra és diferent i et planteges coses diferents. Però per exemple, quan em vaig posar a escriure Nerium Park, sí que tenia molt clar el punt de partida: volia plantejar la història d’una parella que se n’anava a viure a una urbanització d’aquestes amb piscina, tallet de gespa… una mena de paradís, almenys pel que ens han explicat socioeconòmicament que és. I llavors, el que sí que va ser clau per a mi va ser com explicar-ho. Crec que en cada obra has de trobar les narratives, els codis precisos, i aquí tenia molt clar que havia de ser una mena de thriller, i sempre dic que ho és, perquè hi ha elements de suspens, etc. Fins i tot l’Alba Pujol -una de les intèrprets-, quan es va llegir el text (va ser molt graciós perquè li vaig proposar de fer-lo quan era a Ushuaia, a la Patagònia, i ens comunicàvem amb missatges a altes hores de la matinada), em va dir que hi havia alguna escena que li havia fet passar una mica de por llegint-la. Jo ho he buscat això, el suspens, perquè penso que li va bé a aquesta obra. En una altra potser busques una forma de jugar amb el temps, com a El principi d’Arquimedes, però en cada peça miro de trobar quina és la millor manera d’explicar la història.

 

 

A Nerium Park l’estructura és lineal, segueix un ordre cronològic…
Cert, és molt lineal. Hi ha dotze escenes que passen en un any i cada escena és un mes. És un any però antinatural, comença al novembre i s’acaba a l’octubre, i per tant l’espectador veurà una mena de flaix en la vida d’aquesta parella en aquesta urbanització on han anat a viure durant un any i com la vida se’ls gira força, la veritat.

El títol que has triat, Nerium, fa referència a una flor d’aparença bella, però tòxica. Reflecteix l’esperit de l’obra, oi?
El moment de posar els títols sempre és delicat. N’hi ha que des d’un primer moment són claríssims i altres et vénen al final. En el cas de Nerium Park, hi va haver diversos moments. A vegades en el procés d’escriptura canvies diverses escenes, canvies situacions, modifiques personatges i també modifiques títols…

 

 

Però de què acaba parlant l’obra? De la deshumanització? De la solitud?
Sobretot parla de com l’entorn ens pot condicionar com a persones. Una parella va a viure en aquest espai, que és idíl·lic, i de sobte allò que els havien dit que era idíl·lic no és exactament com s’esperaven. Són els primers d’instal·lar-se a la urbanització i no hi arriba ningú més. El sistema va canviant al seu voltant, van passant coses dins el marc socioeconòmic que els afecta a tots dos. Aquest tipus d’individus, quan el sistema va bé, ells també van bé, però quan el sistema va malament, els acaba influint d’alguna manera. També parla molt de l’exclusió social, d’aquest límit tan fràgil entre estar dins i fora del sistema. En un moment, sense ni adonar-nos-en, podem tenir un peu fora del sistema. I no ho dic com una cosa dolenta, sinó que passa que de cop i volta el sistema ens imposa que hem de comprar-nos una casa, que ens hem d’hipotecar durant un seguit d’anys, que hem de viure d’una determinada manera… Però quan el sistema trontolla veiem que això que ens han venut també és molt fràgil, tant com el mateix sistema.

Alba Pujol i Roger Casamajor interpreten els personatges visibles de la història.
Hi ha dos personatges en escena, el nucli de la parella, i és una parella que comença amb un projecte aparentment molt sòlid, que tenen molt clar que funcionen, però jo crec que, escrivint, els he complicat molt la vida al Gerard i la Marta, els ho he posat molt difícil, però també els ho ha posat el món exterior. Hi ha un tercer personatge que és importantíssim en aquesta obra, molt important, que funciona com a mirall i per això és clau. També penso que, encara que té un llenguatge molt realista i altres aspectes, és una obra altament simbòlica i al·legòrica, en el sentit que els personatges representen formes i estils de vida, i també perquè l’espai, que és el que dóna títol a la peça, és importantíssim, determinant com mai per a aquests personatges, perquè passa tot allà, en aquest Nerium Park, que és absolutament protagonista.

Per què els condiciona?
Quan vaig començar a assajar, citava als actors algunes coses que em recordaven l’obra. A la vora de Tàrrega es van fer uns edificis perquè s’havia dit que allà hi havia d’anar una presó, i les immobiliàries van començar a fer-hi cases per a la gent que aniria a treballar allà. Al final no es va fer el centre penitenciari, però els habitatges sí que es van construir, i ara hi ha una mena d’urbanització fantasma d’edificis que hauran de vendre a preus molt baixos. També ha passat a l’entorn de Madrid. Eren pisos que es venien per 300.000 euros i ara s’estan venent molt per sota del preu fixat. Es pensaven que hi aniria un tipus de població i ara n’hi anirà a viure una altra que, segurament, acabarà creant una mena de ghetto. El que vull dir és que són espais que el mateix sistema ha provocat, espais fantasma o espais que en el futur és possible que generin problemes socials, i que són conseqüència d’aquesta bombolla immobiliària que hem viscut els darrers anys al país, en què s’ha construït d’una forma desmesurada. Hi ha gent que es pot trobar com la parella protagonista d’aquesta obra, que, de cop i volta, arriben allà i es troben amb una urbanització a mig fer i sense veïns. Això els fa estar més l’un al costat de l’altre i també fa créixer els conflictes.

 

 

Quin sentit té ser tan realista en un escenari?
El llenguatge és real. Però hi ha tot un seguit de codis que s’utilitzen en el muntatge que no sé si són tan reals. A la segona escena el noi arriba al pis i explica que li ha passat una cosa estranya a la carretera, que ha vist algú que sortia d’entre els matolls i que el saludava, i que llavors ha tirat enrere i no ha vist ningú. Ha estat buscant tot preguntant-se qui era aquell individu o figura fantasmagòrica. Aquests elements de suspens no són gens realistes, com algunes de les coses que hi passen. La situació, el plantejament, és real, però òbviament el que hi passa és una ficció, coses que possiblement es porten a l’extrem. Que una parella arribi a una urbanització i siguin els dos únics és possible, però és una situació portada a l’extrem. M’agrada jugar amb conceptes i amb temàtiques actuals, però penso que el que és bonic és generar codis més o menys realistes o no realistes, però sí que tinguin unes certes lògiques.

Has estat uns mesos a Sudamèrica. És molt diferent el panorama teatral d’allà i del d’aquí?

En algunes coses sí. He estat a l’Uruguai i uns dies a l’Argentina. A l’Uruguai m’he trobat un país menys professionalitzat que el nostre. Té una Comedia Nacional, que fa 50 anys que funciona, fundat per la Margarida Xirgu precisament, però a banda de tot el que és el teatre comercial, fora d’això, cap actor viu de la interpretació. Això també passa al nostre país, és una qüestió de precarietat. En el cas de l’Argentina, entesa com a Buenos Aires, perquè la vida teatral passa per allà, és un grandíssim aparador, una de les cartelleres més importants del món. Hi he vist coses bones i que m’han agradat molt… però també fem bon teatre aquí. Des d’aquí a vegades hem sobredimensionat la cartellera argentina i és clar que hi ha coses interessants, però hi ha un sector de showbusiness, de teatre de bulevard, que està molt bé que hi sigui, però… aquí afortunadament en general ens arriben les propostes més alternatives, sovint propostes que allà els costa de tirar endavant.

 

 

Tal com està el panorama, molta gent d’aquí s’ho planteja com a necessitat…

Sí, estem en un moment en què tots hem d’aplicar fórmules imaginatives. Però en el cas de la meva generació ja hem crescut fent-ho. Nosaltres, per exemple, quan hem fet muntatges, sempre hem estat molt conscients del que podíem gastar i del que no, i fins i tot hem estat atents a reciclar coses. A El principi d’Arquimedes vam haver de plantejar-nos com ho fèiem per tirar-ho endavant. Malgrat que hi havia producció al darrera, quan fas els números per tot, per l’escenografia, pels actors, tot va pujant… Per exemple, el terra de l’obra eren plàstics que can sortir d’una sauna. Quan vam fer el Gang Bang al TNC, amb les xifres que se’ns havien donat d’escenografia i el que podíem gastar, amb l’escenògraf ens vam plantar i vam començar a pensar com ens ho fèiem per quadrar-ho tot. Vam reciclar les parets d’un altre muntatge i les vam pintar. El resultat era una escenografia que semblava com si hi hagués molts mitjans, però n’hi havia molt poquets. He fet espectacles en què no tenia diners per fer alguna cosa i, vinga, ens hem de posar les piles perquè allò semblés que tenia una bona factura, i també perquè és la nostra feina, trobar fórmules i espavilar-se.

 

 

Què creus que busquen els teatres?

Es busca teixir programacions el màxim de rendibles, però amb la mínima inversió. Per als creadors és un problema que s’estigui fent més exhibició que producció, perquè aixecar un muntatge és complicadíssim, i això genera un conflicte a l’hora d’escriure. Et limita. Tens un condicionants de mercat i acaba essent un concepte una mica capitalista. Saps que tens més possibilitats de tirar un muntatge endavant si és de dos personatges que no si és de vuit. Si estàs escrivint un text de vuit personatges, a dia d’avui, és dificilíssim. Si a més en aquest projecte tens tres espais diferents, augmenta la complicació. Hi ha moltes coses en les quals a vegades no pensem, però quan no hi ha producció al darrera es compliquen molt més determinats projectes. Recordo fa molts anys un director que ens va dir que érem poc ambiciosos els dramaturgs catalans perquè escrivíem obres de pocs personatges. Però, si vas a un teatre, en el moment que planteges que són quatre personatges ja t’estan dient que això és una superproducció! Només t’ho pots plantejar quan tens un cert suport. Per aquest motiu també, quan vam fer el T6 al TNC, amb la companyia T6, que eren nou intèrprets, tots vam aprofitar aquells nou actors perquè era una situació extraordinària en la naturalesa de l’escriptura. Poder tenir nou actors en escena, a banda que és divertit veure tanta gent, sempre genera una teatralitat molt concreta, però no tenim facilitats per fer-ho, perquè si ja és difícil pagar-ne dos, imagina’t pagar-ne nou o deu. A l’Uruguai, per exemple, vaig escriure un text, que estic acabant, que és de molts personatges. Però, igualment, vaig dir-me que tenia ganes de fer aquest text, pensava que ha de tenir aquests personatges i que ja el faria. Ja veurem, potser no el puc estrenar fins al 2050, però penso que l’he d’escriure així i d’aquesta manera, tot i saber que d’entrada t’afegeixes una complicació més a l’hora de tirar endavant el projecte.

 

 

És trist que hagis de limitar la teva pròpia creativitat.

Sí. Intento personalment tallar-me les ales el mínim possible, però hi ha molts factors externs a tenir en compte. De vegades també són interns, dubtes a l’hora de fer, provatures… Un dia ho parlava amb un amic, que modificava molt la seva obra, i li deia: “Bé, això què vol dir, que qui determina la teva obra ets tu o és el públic? Vas modificant l’obra en funció de la resposta del públic?, no la dónes per tancada i com a bona fins que el públic et dóna l’aprovació?”. No ho sé, jo intento tancar-la jo, amb el públic poden passar mil coses. Evidentment que vols que s’estableixi un diàleg amb el públic i que funcioni, però vull dir que, de condicionants, n’hi ha i no ser-ne conscient o negar-ho em sembla una mica naïf.

Quan parlaves de l’Uruguai, m’has fet pensar que potser aquí es va perdent autenticitat, que es busquen més els resultats…
Allà vaig veure Bienvenido a casa, de Roberto Suárez, que ve ara a Temporada Alta, i m’ho vaig passar molt bé, és un espectacle meravellós i em va fascinar. L’havien fet en tres anys, des d’uns cànons crec d’una certa llibertat, amb molt compromís ideològic i humà. Penso que sí, que hem perdut una mica d’autenticitat perquè treballem més en allò que s’espera de nosaltres, en resultats, que en les pròpies conviccions i crec que alguna cosa s’ha perdut pel camí, hem fet una mica de factoria i crec que el teatre és qualsevol cosa menys una factoria escènica.

I per què fas teatre?
Faig teatre perquè m’agrada el teatre, em diverteix com a espectador. El que és molt maco del teatre és que hi ha un diàleg a temps real entre l’escenari i la platea, i aquest diàleg no ha de ser sempre de concessió al públic. Quan dic diàleg, pot ser fer enfadar l’espectador, interrogar-lo, qüestionar-lo, divertir-lo o mil coses més. Però crec que és un espai magnífic a temps real, que és un acte ritual antiquíssim que hem sabut portar fins als nostres dies, però sobretot, on hi ha aquesta mena de diàleg directe en què la ficció ens serveix per parlar de nosaltres. Penso que és un espai magnífic perquè hi hagi aquesta trobada de l’espectador, el ciutadà, i allò que nosaltres plantegem a l’escena.

Hi ha humor a Nerium Park?
La meva mare, a la sortida de l’estrena de l’Arquimedes, em va dir que li havia agradat molt, però em va preguntar: “Quan faràs una comèdia?”. No li sembla que hagi fet mai comèdies. La propera, li vaig dir, serà una comèdia. Doncs no. No és aquesta, ni serà la propera que estreno al desembre. Cap de les dues serà comèdia. En aquest cas, no hi ha humor, no hi ha una especial càrrega d’humor. A vegades quan assagem sí que hi ha escenes en què hi ha una mena de xoc i els dic als actors que, en el fons, aquesta obra és una comèdia, però no ho és gens, precisament, penso que és un drama en tota regla.

Anirem a patir, doncs?
No ho sé, no sóc jo qui ha de dir-ho, però potser es mourà alguna cosa. Espero que sigui així.

El perfil

Josep Maria Miró Coromina (Prats de Lluçanès, 1977) és periodista, doctor en Literatura Catalana, dramaturg i director teatral. Jo diria que representa el talent més capaç i interessant del teatre de text contemporani català. Té virtuts que el fan destacar per damunt la monodia general de joves dramaturgs, és intel·ligent, culte, sap escriure i decanta la seva mirada vers la societat que l’integra. En aquest aspecte és atípic, acerat, perquè la seva escriptura té un sentit moral, un sentit al qual no s’hi pot ser indiferent. Atrapats com estem en una cultura de l’emoció fàcil i l’entreteniment, Josep Maria Miró sol presentar-nos uns personatges que evidencien una dolorosa fragilitat, que no és altra que la nostra, la d’éssers atrapats que habiten uns espais plens d’incertesa, líquids, físicament i moralment, un entorn que els condiciona, els asfixia, els mata. Si, no són feliços, i veure això ens incomoda, ens desorienta, ens pertorba, però és una incomoditat, una desorientació i una pertorbació del tot desitjables, i molt difícil de veure en els nostres escenaris. Humà, intel·ligent, sempre sensible, gens moralitzant, té una saviesa difícil d’acceptar, virtuts entre moltes que ja anticipava en aquelles primeres obres com ara L’escorxador, L’esvoranc (2005) o Quan encara no sabíem res (2006), i que són evidents en La dona que perdia tots els avions (2009), Gang Bang (2011) i l’extraordinària El principi d’Arquimedes (2011), virtuts que ben segur seguiran qüestionant-nos en obres com Nerium Park i Fum (2013).

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

ASSAIG_JMMIRO602
El dramaturg Josep Maria Miró. Foto: Cèlia Atset.
1 2 3 4