Battiato, stati di gioia

posted in: Música, Opinió | 0

No és fàcil definir la figura de Franco Battiato (1945, Riposto, Sicília), potser el més fantasiós, eclèctic i experimental dels artistes, almenys pel que fa a la música, fent cap en el panorama cultural italià les darreres dècades, i ja en són moltes, més de cinc, perquè va començar a publicar singles els anys seixanta. El seu revestiment melòdic excepcional ha passat, deixant empremta, per múltiples i variats estils, sempre amb l’halo d’una personalitat original inimitable. La seva versatilitat sembla inesgotable, només cal recordar aquells inicis romàntics, la música electrònica, el pas pel rock progressiu en la dècada dels setanta, la deriva conceptual i minimalista, el pop enganxadís que li va donar tanta popularitat, la música culta, la música ètnica… Avui, la figura de Franco Battiato, sembla la d’un músic gairebé de culte, un mite adorable envoltat per un aura d’espiritualitat distingida, recòndita i elegant. Potser per això, a l’Auditori Parc del Castell de Peralada, la gent, amb la impaciència que incita la felicitat, anava a retre culte al mite, tan difícil de veure i escoltar. I potser també per això, si Battiato hagués cantat només una sola cançó, els devots haguessin sortit amb el mateix èxtasi corporal en què ho van fer després de gairebé dues hores de concert i vint-i-sis cançons.

 

 

Sempre és emocionant veure en directe un artista tan autèntic com Franco Battiato, d’aquesta manera un s’endú a casa una mossada d’història viva musical important que pot guardar per sempre i evocar-la. Però Battiato, dissabte, espigat i amb anys, pareixia una figura fràgil assegut a l’epicentre de l’escenari, damunt el petit tabernacle amb l’estora persa magnífica i els seus coixins plomats, amb una tassa de te a la vora. Tot plegat tenia l’aire d’un petit clap lluminós on Battiato afigurava meditar alguna preocupació metafísica mentre fixava, sovint, els seus ulls al teleprompter i cantava. La seva bellíssima veu vellutada semblava encerada per una lleu capa d’afonia. Per això, de vegades, quedava massa acotxada sota la música potent i meravellosa de la banda integrada pel Nuovo Quartetto Italiano, format per dos violins, Alessandro Simoncini i Luigi Mazza; una viola, Demetrio Comuzzi; i un violoncel, Luca Simoncini; acompanyats pel pianista Carlo Guaitoli i els teclats i sintetitzador d’Angelo Privitera. Tot un luxe que va salvar, en alguns moments, la neulida veu del mestre de caure en l’esquerda. No obstant això, la gent s’ho va passar la mar de bé. Saltaven arreu paraules espontànies d’amor i d’admiració. I no m’estranya perquè, bàsicament, la gent és bona, i perquè il maestro va saber bregar amb les seves deficiències puntuals mostrant, en definitiva, la seva estranyesa entranyable i càlida humanitat.

Stati di gioia va ser el primer tema de la nit per començar a fer un repàs essencial del que significa Battiato en el món de la música, cançons com Povera patria, L’animale, Fornicazione-no time no space, Un irresistible richiamo…, com a mostra. Així, seguides i sense preàmbuls explicatoris, anava enfilant el discurs musical fins a la desena cançó, moment en què va aparèixer a l’escenari Juri Camisasca, el músic i col·laborador de Battiato des dels anys setanta. Juri va cantar tres cançons, dues amb Battiato, L’ombra della luce i Nomadi; i una en solitari, la bonica Il solen ella pioggia. A partir d’aquest moment el concert es va equilibrar i el millor Battiato va resorgir amb Segnali di vita, Telo leggo negli occhi, i una versió meravellosa de La canzione dei vecchi amanti de Jacques Brel. El segon te havia fet un efecte positiu perquè Prospettiva Nievsky, La cura, I treni di Tozeur, Sammer on a solitary beach i, finalment, E ti vengo a cercaré van encendre el públic. I és que la gent s’havia acostumat al concert, adaptat a la forma característica de fer de Battiato, que és el que toca, l’havien comprès i, senzillament, fruïen del concert. El cantautor va fer un parell de concessions al castellà, comprensibles i oblidables, dos bisos extraordinaris, Io chi sono i Le nostre anime i, per acabar la festa Voglio vederti danzare, tema que va posar el públic d’empeus, en èxtasi, cantant i ballant. És veritat que alguns van trobar a faltar Cuccuruccucu i Centro di gravità permanente, entre d’altres temes llegendaris, però els concerts en directe són així, amb anhels que queden penjant, però si satisfan el temps fuig ràpidament! I com inserir en dues hores l’indispensable si Battiato té més de quaranta àlbums publicats? Cal saber que el cantautor italià no s’atura a cap més indret de Catalunya. Vull dir que si no hi éreu… En fi! Peralada, de vegades, té això! Gràcies! Nit magnífica!

Joaquim Armengol Roura (Crític teatral i literari)

Fotos: Miquel González-Shooting

Leave a Reply