Cinc noms de Temporada Alta

posted in: Actualitat, Reportatges, Teatre | 0

Guy Cassiers (Anvers, Bèlgica, 1960)

El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek
No tinc gaires dubtes en afirmar que Guy Cassiers és un dels grans directors de l’escena mundial, un dels més interessants i innovadors, si més no pel que fa al teatre de text, en petit o gran format. El seu afany i sentit teatral el porten a emprar grans textos literaris, en lloc de dramàtics, per desembarassar-se d’acotacions imposades per l’autor i lliurar-se al seu impressionant imaginari. Cassiers és un mestre en l’ús de les noves tecnologies, i té una habilitat excepcional per manejar el llenguatge audiovisual més innovador i refinat, exquisit diria jo, assolint, de forma impecable, un discurs estètic i visual de primera, sempre a favor del text. Destaca el seu interès social, l’anhel per comprendre aquesta Europa caòtica de la qual formem part. És un tema que l’afligeix de forma especial, pel fet de viure en una època en què la política s’ha divorciat ingenuament o cínica de la cultura, com si això no portés greus conseqüències ciutadanes, conseqüències com l’augment de l’ultradreta més ignorant i mesquina, per exemple. Les seves obres El cor de les tenebres de Joseph Conrad, Orlando de Virginia Woolf o Les Benignes de Jonathan Littell, entre d’altres, són obres que intenten trobar un sentit, una orientació dins el caos mediàtic i d’informació que ens atrapa, dia a dia, en aquesta xarxa col•lectiva tan insana. Els muntatges de Guy Cassier són un intent de restablir el vell pont, forjar una nova reconciliació entre el món polític i el cultural. Un altre exemple és El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek, en aquest cas, per abordar el desesperant problema dels refugiats a Europa.

Kurt van der Elst

Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960)

Ethica. Natura e origine della mente de Baruch Spinoza
Podríem dir que des dels anys vuitanta Romeo Castellucci, i les seves germanes Claudia i Chiara Guidi (Societas Raffaelo Sanzio), són protagonistes centrals de l’avantguarda teatral europea. Director d’escena, dramaturg, artista plàstic i escenògraf Castellucci representa l’acció intel•lectual en el món del teatre, una mirada filosòfica i agosarada sobre l’home a través d’una punyent estètica teatral. Experimental, profund, radical i, plàsticament impecable, els seus quadres escènics produeixen un impacte visual que deixen empremta. Castellucci sembla inscrit en el que Artaud va anomenar el “Teatre de la crueltat”, però amb la particularitat que en els muntatges de Castellucci el text queda sempre diluït a favor de la imatge, la llum i el so. Les seves propostes combinen l’antic artesanat teatral amb la tecnologia més puntera, però sempre amb obres en les quals hi predomina el cos. Gràcies a una estètica excepcional i particular -de vegades excessiva, però sempre molt controlada-, les posades en escena de Castellucci difícilment poden ser comparades a d’altres; sempre provocadores i vanguardistes no deixen mai ningú indiferent. Atrevir-se a dur escena la Divina Comèdia del Dant o l’Ethica d’Spinoza suposa un agosarat afany teatral, veritablement intrèpid, ambiciós i temerari; com intrèpid, ambiciós i temerari va ser el propi Spinoza en el seu intent d’oferir una imatge objectiva de la realitat per intentar comprendre el significat d’una vida ètica, però organitzada com a sistema deductiu.

Guido Mencari

Oskaras Korsunovas (Vilnius, Lituània, 1969)

Diari d’un boig de Nicolai Gògol
Els espectacles d’Oskaras Korsunovas són dels que es recorden sovint, un record intens i viu que deixa en l’espectador la sensació d’haver viscut alguna veritat essencial associada a la vida i al teatre, com si es fusionessin, per moments, en el propi cos. Directe, allunyat de tot artifici banal i gratuït, les obres de Korsunovas destaquen pel seu llenguatge teatral singular, per un nou enfocament contemporani, una manera crua, intensa i visceral de fer, maneres que semblen anunciar la inevitable aparició d’un nou teatre. Un model, però, la substància del qual és a prop de la intensa i llarga tradició europea.
Korsunovas i els seus col•legues van fundar (1998) el prestigiós teatre de repertori del Teatre Oskaras Koršunovas (OKT), amb l’objectiu de distanciar-se de la realitat artística d’aquella època i crear-ne una de nova, basada en un llenguatge teatral contemporàni i trencador, amb la intenció de trobar noves formes de comunicar-se amb el públic -que sovint té la sensació de trobar-se ben bé dins de l’obra-, posant en pràctica idees realment controvertides i impactants. En el pensament teatral de Korsunovas les obres actuals haurien de reflectir el temps present i predir el futur, com un element d’advertència per cridar l’atenció al públic. Un teatre, doncs, gens innocent, plenament intencional sobre el present, a través de textos classics intemporals, transgredint els límits del teatre més tradicional. Una manera de fer i enfocar el teatre que aporta, alhora, una interessant i descarnada reflexió sobre l’ofici de l’actor. No em puc imaginar què és capaç de fer Korsunovas amb aquest sensacional text de Nikolai Gògol: Diari d’un boig. Com diuen alguns, el rus més estrany de Rússia. No hi ha dubte que Gògol era una criatura ben estranya, però el geni sempre és estrany, com meravellosament estrany resulta el teatre, sempre impactant i visceral, d’Oskaras Korsunovas.

Tomas Ivanaukas

Josse De Pauw (Asse, Bèlgica, 1952)

La humanitat d’Arnon Grumberg
Pels que coneixen aquest actor excepcional ja no cal dir res més. És una rara avis en el món del teatre, polifacètic, brillant, magnètic, innovador, únic. Com espectador és un actor que fascina, i a l’escenari un no pot deixar d’observar-lo. Veure’l és apassionant, una sorpresa constant, l’ideal del que hauria de ser un actor de primer nivell al teatre. Però, a més a més, és un actor que traspassa els espais teatrals, els platós de cinema i televisió. Josse De Pauw és part essencial de la història del teatre europeu, naturalment del belga, perquè va ser cofundador del grup de teatre Radeis (1976) i del col•lectiu d’artistes Shame, el precursor de l’actual Kaaitheatre, a Brussel•les. És, també, escriptor, assagista, director de teatre i cinema, columnista… A les ordres de Guy Cassiers el vam poder disfrutar al Teatre Lliure amb l’impressionant muntatge Mephisto de Klaus Mann, i al festival Temporada Alta de Girona, amb obres com El cor de les tenebres de Joseph Conrad i, darrerament, com a actor i director independent, a An old Monk, on creava un concert dramatitzat amb un quartet de jazz que era un sensacional homenatge a Thelonious Monk. La humanitat (De mensheid) sorgeix d’una mena de pamflet d’Arnon Grumberg, Lloança de la humanitat, que és un intent d’exculpar la humanitat dels mals que provoca. Potser una broma, potser una utopia. Segur, però, un repte escènic de primera, en aquesta ocasió, a través de l’òpera i amb aquell profund sentit de transcendència que sol transferir Josse De Pauw en les seves inoblidables interpretacions.

Kurt Van der Elst

Christiane Jatahy (1968, Rio de Janeiro, Brasil)

El bosc que camina, inspirada en Macbeth de William Shakespeare
L’interès que desperta Christiane Jatahy sorgeix de la seva manera particular i enigmàtica de revisar importants textos dramàtics, de fet, fonamentals, i transfigurar-los gràcies a una mirada realment particular i innovadora. D’aquest talent singular n’han sorgit espectacles inoblidables, d’una gran originalitat performàtica, molt imaginatius i brillants. Una manera de fer que sovint depassa les regles teatrals que ens puguem imaginar, sempre combinant les arts visuals, el vídeo i el cinema, implicant l’espectador d’una manera molt viva i essencial. Ho vam poder veure amb Júlia (2013), inspirada en el clàssic d’August Strindberg, i tot seguit amb I si elles marxessin a Moscou? (2014), basada en Les tres germanes d’Anton Txèkhov, ambdós espectacles al festival Temporada Alta de Girona. Christiane Jatahy tanca aquesta insòlita trilogia amb El bosc que camina, inspirat en Macbeth, la tragèdia de William Shakespeare. A diferència de les obres precedents El bosc que camina se submergeix en la discussió dels sistemes polítics i socials, posant l’ull en l’engranatge capitalista. En realitat, la trama de Shakespeare és només l’excusa per encendre la metxa crítica, per mostrar que tots som, d’alguna manera, Macbeth i, com a tal, tots tenim les mans tenyides de sang. Un escenari expositiu, un vernissage particular, per fixar-hi la mirada, implicar-s’hi i viure’l intensament des de dins.

Marcelo Lipiani

Joaquim Armengol (Crític de Teatre)

 

 

Leave a Reply