Un espectacle de rock-ballet

posted in: Dansa, Opinió | 0

Roberto Bolle, estrella de la Scala de Milà, principal de l’American Ballet, 41 anys, ha decidit cloure els darrers anys de la seva carrera com si d’una estrella de rock es tractés. No content amb els suculents beneficis de les nombroses campanyes publicitàries per a les quals es presta i on explota invariablement el seu imponent físic, va arribar al Festival de Peralada amb una gala multitudinària i exitosa que porta rodant fa anys i amb gran acollida arreu, molt especialment al seu país d’origen: Itàlia. La veritat és que el to de la vetllada deu ser molt del gust dels seus compatriotes, sempre orgullosos de què un fill triomfi per tot el món, i a recer d’un espectacle amb certes dosis fantasioses, com les projeccions de la primera peça Prototype: realitat augmentada, virtual i joc, una coreografia de Massimiliano Volpini. Són efectes que pretenen aclarir alguns conceptes clàssics del ballet: fouetté, arabesque, battement… però que sobretot servien per deixar molt clara una altra cosa: ell és l’autèntica estrella de la vetllada.

Però no pas el millor intèrpret. I això hauria de pesar a qualsevol, malgrat que Roberto Bolle semblava no estar molt preocupat, distret en una mena de síndrome barreja entre Peter Pan i Narcís. Només dos exemples d’interpretacions en tot superiors: es tracta en tots dos casos d’un pas de deux. El de Le Corsaire de Marius Petipa, que Sarah Lane va dibuixar intensament i que Osiel Gouneo completava amb accents llatins; o el del tercer acte de Don Quixote i que Anna Tsygankova i Matthew Golding van executar amb un nivell de sincronització sensible i transparent. No són realitat virtual, sinó virtualitat real.

Així que els amics de Bolle, que no estaven tant per la labor del concert de rock-ballet, són els autèntics protagonistes de la gala. L’excel·lència va arribar amb el Duet from New Suite que ballaven Elena Vostrotina i Christian Bauch, ambdós ballarins del Semperoper Ballett de Dresden, probablement el teatre que millor i més intensament (amb el de Lió) ha preservat l’elegància i compromís de les coreografies de William Forsythe, i aquella trampa meravellosa visual on el nord-americà posa al descobert el conjunt de tècniques, noms i figures del ballet clàssic, per convertir-les en la pròpia estructura de la peça. Així: sense artificis lluminosos i des de la dificultat que comporta el seu obstinat desenvolupament lineal.

Però tampoc es tracta de ser injust amb l’ànima i raó que un públic tan nombrós ompli estadis i teatres a l’aire lliure d’arreu. Mínim per dos motius. El primer té a veure amb la pròpia intenció de l’espectacle: és palpable i sap comunicar-la, abastament. La dansa clàssica no va sobrada de moments, ni de nous espectadors. I és molt probable que un format com el d’aquesta gala ajudi en aquell anhel compartit: deixar de considerar-la com una pràctica artística d’elit i refinada, per ressituar-la en el context social dels nostres temps. Així que un bis amb la veu de Freddie Mercury, amb tots els convidats a la festa i la participació entusiasta del pati de butaques amb sonors repics de sabates i aplaudiments al so de We Will Rock You, és possiblement la millor de les aportacions de Roberto Bolle a tot plegat.

Tot i que encara hi ha un segon element: el Pas de deux from Proust, ou les Intermittences du coeur, una coreografia de Roland Petit i que balla amb el jove Timofej Andrijashenko. Aquí la cosa definitivament va deixar de ser virtual i Bolle es va oblidar de ser una estrella de rock-ballet. Hi desplegava essència: moviment expressiu de l’estat de l’ànima, experiència vital, emoció compartida. Veient-lo, un es reconciliava. És la constatació que tot plegat és una magnífica estratègia de màrqueting. Que en el fons, en el més preuat d’ell mateix, hi ha la passió per ballar i és això que el mou a promoure una gala com la que ha presentat al Festival de Peralada.

Jordi Sora (Crític de Dansa)

Imatges: Miquel González – Shooting

Leave a Reply