Moeder o escenes cruels de la vida familiar

posted in: Actualitat, Teatre | 0

El 34è Festival de Almada es posa inquietant amb Moeder (Mare), dels Peeping Tom, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018). Moeder és una obra sobre la memòria, els neguits de l’absència i la por que explora fins a quin punt viure evoca l’imaginari personal de cadascú o bé és el resultat d’un teixit que componem col·lectivament. Peeping Tom (Gabriela Carrizo (Argentina) i Franck Chartier (França)) tracta aquest tema a través de la figura central de la mare, mostrant la mateixa fascinació, sensibilitat i sarcasme amb què aborda totes les seves produccions. Moeder no deixa de ser una crònica familiar cruel, tan pertorbadora i anormalment familiar com divertida. Sens dubte que ens hi reconeixem, de forma directa, espantats i divertits, quan trobem aquella mateixa mirada amb què, de vegades, observem els nostres commovedors i patètics intents de fer encaixar en aquest món tan entretingut que ens depassa les nostres ridícules concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per reconstruir la figura de la mare i els seus mons interiors ens provoquin, alhora, la desfiguració més grotesca.

Moeder_(c)_OlegDegtiarov_7921_HRA Moeder seguim explorant l’univers inestable i tan característic de la companyia, un món que desafia la lògica espai/temps amb la naturalitat del respirar. I en aquest univers constantment desplaçat i estrany pot passar qualsevol cosa. Per això, el terrible i torbador aïllament dels protagonistes condueix l’espectador a una imatgeria delirant, un món mental ple de malsons, pors, pulsacions i desitjos que mostren la part més grotesca i fosca de la condició humana. És a partir de la mort de la mare, exemple de figura amorosa, capadora i oprimida, essencial i polièdrica, la que desvetlla l’assortiment d’imatges inimaginables que provoca aquesta mort. A Moeder hi ha, profundament expressats, l’absència i la por, que són els autèntics protagonistes d’aquesta desafiant crònica familiar. Una crònica que es projecta en una mena de museu privat, un llinatge particular digne de ser observat, però que es transfigura puntualment per convertir-se en un tanatori o en una sala de maternitat; llavors és un vidre, simplement, el que ens separa de l’ésser estimat. Aquesta és la distància, l’aïllament, la barrera que fa adonar-nos que, en realitat, estem sols amb companyia. Els personatges que van desfilant per aquest espai són d’allò més familiars: un pare, mare, fills, germans, una dona de fer feines, un vigilant, visitants, etc. Un món aquest de la família tan normal, petit i conegut, però ja sabem que els mons normals, petits i coneguts amaguen, sovint, l’infern! Un lloc ideal, doncs, per mostrar les virtuts i les misèries que modelen l’ànima contemporània.

Moeder és una mostra més de recerca i exploració del llenguatge del moviment i la interpretació, una posada en escena performàtica magistral de teatre-dansa on  tot contribueix a la perfecció mil·limètrica, sobretot la llum meravellosa i el so, engranatges i efectes sovint tractats de forma esplèndida i cinematogràficament. Així, per exemple, la impactant primera escena en la qual la ballarina es debat sobre un sòl xop inexistent, i que sembla suggerir la lluita d’un nadó en el líquid amniòtic. L’espectacle funciona a la perfecció mitjançant metàfores sorprenents, al·legories i poderoses imatges que quedaran llargament suspeses en la nostra retina. I els intèrprets són, senzillament, enlluernadors. Peeping Tom, com sempre, és la imatge teatral d’una poderosa i rara intel·ligència, tant pel que fa al tractament musical i vocal com pel seu sorprenent i personal vocabulari coreogràfic que evoca, un mirall que retorna el més grotesc, inquietant i pertorbador del que som. Espectacles com aquest fan rellevant un festival de teatre, en aquesta ocasió el 34 è Festival de Almada, a Lisboa.

Joaquim Armengol

 

Leave a Reply