Ratxvelixvili & Aladaxvili

posted in: Música, Òpera, Opinió | 0

L’altre dia pensava, tot veient l’espectacle gala de mister Bolle and Friends, que si tots els artistes amb cert talent tinguessin uns friends tan bons i entregats a la causa comuna el món de l’art i la cultura acabaria essent un fet principal en la vida dels humans; i tindríem, ben segur, una cultura popular distingida i de qualitat. I el mateix es podria dir d’aquest duo de georgians sorprenents format per la mezzosoprano Anita Ratxvelixvili i el pianista David Aladaxvili, després d’oferir-nos un recital de primera en una nova vetllada del Festival Castell Peralada.

Jo comprenc molt bé que un esperi en candeletes el Turandot de Puccini, aquesta nova producció estrella del Festival de Peralada, una òpera mítica dins el repertori operístic, farcida de primeres figures, amb un repartiment excepcional, etc. Però a mi m’agrada molt la calma pura que ofereix la bonica Església del Carme, un recinte íntim ideal per fer-hi recitals i concerts de càmera que posa a la gent en contacte directe amb la mística del segle XV. La del Carme és una església gòtica molt bella, de mida humana, amb una sola nau, capelles laterals i una capçalera poligonal calçada per unes precioses voltes de creueria, unes voltes apuntalades per cinc arcs que afermen el magnífic sostre enteixinat de fusta. Els observadors hauran de parar atenció a l’aplec de tapissos i al capitell atribuït al mestre de Cabestany, així com als preciosos vitralls abrinats de l’altar major que singularitzen, amb un ventall discret de colors, el paviment enrajolat de la nau. Un munt de símbols per a desxifrar, sens dubte. El cas és que a l’Església del Carme s’hi està de perles, cal dir-ho, amb l’aire condicionat i les butaques confortables. Tot és mirar, i mentre un espera no desespera.

Encara recordo a la pobre i oscil·lant Anita Ratxvelixvili penjada d’un trapezi fluctuant enmig de l’escenari en aquell Orfeo ed Euridice que va empescar-se la Fura dels Baus l’any 2011, un horror més o menys equilibrat per la veu potent i esplèndida de la jove mezzosoprano. Res a veure amb el recital d’àries i cançons d’ahir, tot el contrari. Vestida de rigorós negre, molt concentrada i discreta, era l’estampa perfecta d’una antidiva del bell canto. I és que anava per feina! No va ser fins a la tercera peça: Oh, no estiguis trist Op. 7, núm. 1, de Sergei Rakhmàninov que, gràcies als aplaudiments del públic, vàrem poder arrencar-li un somriure. Per molts era el dia i el lloc ideal per descobrir-la en essència, gràcies a un seguit de peces breus que anaven d’Händel (Serse) a Camile Saint-Saëns (Samson et Dalila), passant pel ja anomenat Rakhmàninov i Gabriel Fauré; amb una cirereta inesperada, una breu i delicada incursió al món d’Otar Taktakixvili, compositor georgià que va musicar el poema Mzeo tibatvis (Sol de juny) del poeta Galaktion Tabidze. Això succeïa en la primera part. En la segona, va sorgir l’apassionat esperit mediterrani. Aquest va delectar al públic amb la famosa Granada d’Agustín Lara i les Siete canciones Populares españolas, un seguit de poemes anònims populars la mar de bells i divertits musicats pel gran Manuel de Falla. Per acabar no podia faltar-hi George Bizet amb la seva Carmen fragmentada: Carreau! Pique! La mort!… En vain, pour èviter…, o sigui l’ària de Les Cartes, i L’amour est un oiseau rebelle, la reconeguda Havanera. Bravo!!! Carmen és un dels seus papers emblemàtics i pel qual la Ratxvelixvili destaca amb la seva poderosa veu plena de matisos. Quins aguts!!! Finalment, vam aconseguir un parell de visos inoblidables (de Carmen i Samson et Dalila), en el curs dels quals vam descobrir, no pas el talent i l’afany protagònic, perquè això ja ho havíem fet, sinó la vena humorística, del jove David Aladaxhvili, tot jugant a pleret amb el piano i l’Anita. Un divertimento final simpàtic que va convèncer, majorment, a la concurrència.

Ah! I ja que sou a Peralada, no oblideu gaudir d’un altre plaer estètic: fer una ullada a les Ceràmiques negres de Santi Moix, al jardí romàntic del Castell de Peralada, una col·laboració magnífica amb el terrisser empordanès Josep Matès, un exemple evocador de l’extraordinari imaginari d’aquest gran artista internacional català.

Joaquim Armengol (Crític teatral i literari)

Imatges: Jordi Mestre

Leave a Reply