Màrtir

posted in: Cròniques, Teatre | 0

2. Crucifixió

Per alguns la Bíblia és un llibre de contes, per d’altres un nom insignificant que flota en l’imaginari col·lectiu, per molts un manual que vessa prejudicis, per la majoria un volum encara per llegir, per uns quants un llibre sagrat i el fonament de la cultura occidental, per en Benjamin és la seva premissa moral, un imperatiu categòric. Benjamin és la fosca i perversa criatura creada per Marius von Mayenburg (Múnich, 1972) protagonista de la peça Màrtir, una reflexió social al voltant de l’adolescència i el fanatisme que no exclou ningú, tots formem part de l’engranatge que greixa les rodes de la lògica del sectari intolerant, ni que sigui per omissió.

Però Màrtir també és una obra sobre la impotència, la impotència dels adults alhora d’afrontar problemes que tenen a veure amb la radicalitat seductora. La impotència dels pares (en aquest cas de la mare), la impotència dels professors i l’escola, la impotència dels amics, de la imaginació, de les normes, de l’amor i del sexe… Tot és impotència davant la literalitat dels textos bíblics que surten de la boca de Benjamin. La lògica de Benjamin és implacable perquè escup la paraula sagrada de Déu sense esquerdes. I què som els homes davant la paraula de Déu? Els no creients podrien obviar la discussió, però quan el problema el tens a casa, a l’escola, al barri, al poble, al país, al món, pots defugir-lo?

 

Podríem pensar que Benjamin és un adolescent amb problemes, però no. No és un drogoaddicte, ni un adolescent a la recerca de la seva identitat sexualitat, ni un noi amb assumptes d’acceptació del seu cos… No, simplement és un beneit de Déu que parla a través de cites evangèliques per justificar un comportament xocant a ulls dels altres. Una religió cristiana que, llegida i viscuda literalment, no és altra cosa que la d’un déu terrible que castiga i amenaça. No oblidem que la religió està integrada en el sistema escolar de molts països, com a Alemanya, i que en l’obra ve representada pel pare Dieter Menrath, un ésser que va contaminant de forma gradual i violenta els personatges i el text. I Benjamin exerceix la força manipuladora de la seva ment maligna, però també la violència física quan convé. Només l’Erika, la professora de biologia s’acara amb força al noi, la ciència i la raó contra el fanatisme i la fe. I no hi ha pietat, la mateixa Erika caurà en un ritual esfereïdor. Tampoc hi ha catarsi final perquè ens podríem preguntar qui és el màrtir? Inge, la mare? Erika la professora sacrificada? George, l’amic manipulat? Lydia, l’amiga agredida? El propi Benjamin, víctima de la seva raó mística?

Màrtir és un text interessant que causa impacte i produeix reflexió. En mans del director Rodrigo Francisco agafa una dimensió personal, en el sentit que la seva mirada insereix fortament en l’aspecte de la idolatria i el fervor, isolant Benjamin i Erika de la resta de personatges. És un duel interpretatiu que, tal i com el text posa en relleu, es fon en seqüències. La llum, doncs, és fonamental per marcar l’acció. Cal assenyalar algunes idees tan discutibles com remarcables: deixar tots els actors a l’escenari, amb el perill de distreure l’espectador; una potent llum blanca i l’escenografia, que fan de contrapès a la foscor de la peça, i unes interpretacions emfàtiques, com la de la mare, convertint el personatge en un ser estereotipat. I per què no potenciar molt més l’humor grotesc? Tot això és tan discutible com defensable, però la posada en escena no deixa ningú indiferent.

Quan podrem veure Màrtir als Països Catalans?

Joaquim Armengol Roura

De nou, al Festival d’Almada

posted in: Cròniques, Opinió, Teatre | 0

0. The show must go on

De nou al Festival de Teatre de Almada, un any més, però aquest és un any atípic. És l’any del Covid-19, de la incertesa i la por. Quina ironia tot plegat: el teatre, que és el lloc de la careta per excel·lència posa la màscara a l’espectador…, i tot plegat és molt estrany. Només es veuen ulls expectants, individus que demarquen una distància relativa i actors que han de fer coses impensables. Però la gent, fidel i pacient, segueix anant al teatre. Quin misteri! Josep Pla quedava estupefacte amb aquesta relació fenomenal que sorgia entre el públic mansuet i els actors desfermats, però the show must go on.

Això no obstant, el 37è Festival de Almada 2020 és molt diferent. Enguany només hi ha 17 espectacles dels quals 14 són portuguesos i 3 importats d’altres països, d’Itàlia (Johan Padan a la desoverta de le Americhe, de Dario Fo i Franca Rame), d’Espanya (Future Lovers, de Celso Giménez) i de Catalunya (la magnífica Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida). La situació ofereix dues cares, per una banda no hi han els grans espectacles que venien de fora i omplien la programació d’expectatives noves i rejovenidores; però per l’altra és una oportunitat única per descobrir el variat panorama teatral portugués. Rodrigo Francisco, el director artístic do Festival de Almada, va decidir tirar-lo endavant després de preguntar als socis què volien fer. I els socis, molts, van dir: endavant les atxes, vindrem al teatre igualment! Resultat: tots els espectacles estan plens, entrades exhaurides. La fórmula és aquesta: ampliant a quatre o cinc dies les representacions de cada obra, tot espaiant-les i oferint possibilitats reals a tothom de poder veure-les.

El Festival de Almada té una personalitat genuïna i un tarannà diferent de la resta de festivals que conec. És molt proper i té l’encant de formar part d’una comunitat, amb una gent, la de la Companhia de Teatro de Almada, que es bolca amb el festival, mostrant una meravellosa evocació del caràcter portugués, tant obert i empàtic. Aquí l’espectador és el protagonista, vota, per exemple, quin espectacle els hi ha agradat més i el fan tornar l’any següent per disfrutar-lo de nou. Cada any es premia l’escriptura afilada d’algun crític, i, a més, hi ha cursos, publicacions, col·loquis, exposicions i un homenatge concret. Enguany l’exposició d’art plàstiques és O sonho de J. Anjos cansados que carregam outros anjos de José Manuel Castanheira i una altra exposició d’homenatge a la figura de Rui Mendes, actor, director, escenògraf i professor de teatre i cinema; un homenatge que reconeix l’inestimable contribució personal de Mendes a una nova forma d’estar en el món del teatre, en el cinema i en la televisió, cosa que l’ha convertit en un gran servidor públic de les arts. Aquestes coses, aquí, tenen premi.

1. De cor

L’any passat vam poder gaudir doblement del geni de Thiago Rodrigues, pel Grec amb By Heart i per Temporada Alta amb Sopro. Dos espectacles completament diferents, però que tenen un lligam comú: la memòria. A Sopro s’hi revisaba amb humor i tendresa la vida de l’última apuntadora, personatge real que, de fet, era la memòria viva del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa. Si a Sopro hi havia un gran amor pel teatre a By Heart hi ha un gran amor per la literatura, i s’apel·la meravellosament a la memòria com a puntal salvador, en el sentit que, allò que s’aprèn de memòria i es transmet, un poema, un llibre, etc., perdura. Ningú, cap govern, cap dictadura, cap acte de fe, cap KGB, cap enemic de l’humanisme pot censurar o destruir el poder preservador de la memòria que qualsevol individu té.

És curiós que By Heart, vista avui, sigui un bell homenatge al gran humanista George Steiner, mort el febrer d’aquest any; perquè l’espectacle parteix d’unes paraules seves: “L’homenatge més important que qualsevol ésser humà pot fer a una poesia o fragment de prosa que estima és aprendre-la de memòria. No amb el cap, sinó amb el cor, l’expressió és d’importància vital”.

L’escenari el conformen deu cadires diferents en semicercle i una banqueta pel director. I en primer terme, davant, caixes de fruita plenes de llibres. Això és tot. No, no és tot. Falten deu persones escollides d’entre el públic, voluntaris que han de seure’s a les cadires. Amb quina finalitat? Amb una de molt concreta: aprendre’s de memòria el sonet número trenta de Shakespeare. Aquell que comença així:

Quan en silenci a l’ànima m’acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malversat.*

És un exercici amb sentit perquè conjura la idea de l’espectacle: la important i fonamental experiència de compartir i transmetre el llegat cultural a través de la memòria. Però el que dona un significat més profund a la idea són les històries reals i ficcionades que s’hi van intercalant de certs personatges, figures fonamentals -diria jo-, de la cultura literària universal: George Steiner, Boris Pastenark, Nadejda Mandelstam, Joseph Brodsky, Ray Bradbury, François Truffaut…, amb d’altres més terrenals com són la d’un cuiner del nord de Portugal o la meravellosa àvia del propi Thiago Rodrigues, Cándida.

Rodrigues desplega un veritable exercici de memòria personal i col·lectiva, fent brollar tot el seu savoir faire i magnífic pòsit actoral: veritat, humor, empatia, tècnica…, i desplegant una admirable humanitat que connecta immediatament amb l’espectador.

I un comprèn el valor essencial de les paraules, que la cultura ens apropa i ens salva, que no ens queden més començaments, que els homes som còmplices d’allò que ens deixa indiferents, que la inhumanitat és perenne, que un home pot llegir a Goethe i Rilke per la nit, que pot tocar a Bach o Schubert, i pel matí anar a treballar a Auschwitz, que el que no es nombra no existeix, que la memòria ens preserva el demà, etc. En fi, que un ho comprèn tot. By Heart és un espectacle transcendent, inoblidable.

*Versió de Gerard Vergés

Joaquim Armengol Roura

Si això és un home o la degradació humana

posted in: Cròniques | 0

Si això és un home va dedicat als botxins, a tots aquells que pel seu silenci covard i la seva indiferència van ser còmplices del genocidi de milions de persones. Per primera vegada hem pogut veure una adaptació teatral en portugués de l’obra mestre de Primo Levi al Festival de Almada, gràcies a La Companhia de Teatro de Almada.

Se isto é um homem relata les esquinçadores vivències de Primo Levi, un químic jueu-italià, que va passar onze mesos en un camp de concentració d’Auschwitz a Polònia durant la Segona Guerra Mundial, essent el seu un dels primers relats autobiogràfics divulgat d’un testimoni directe de l’Holocaust. En realitat, és una poderosa reflexió sobre la supervivència humana al límit. Levi, va néixer al Piemont, fill d’una família jueva (Turín, 1919-1987) i es va doctorar en Química en 1941; però el 1943 va ser detingut per la milícia feixista italiana i al febrer de 1944 va arribar al camp de concentració d’extermini d’Auschwitz, a Polònia. El que va viure i veure és el que hem viscut i vist gràcies a l’intens treball de l’actor Cláudio da Silva, la transfiguració del qual descriu en detall la feina dels Kapos (custodis dels presoners), l’ús de la violencia, la brutalitat, la humiliació, la degradació moral, l’absència de solidaritat… Sens dubte que Cláudio da Silva conviu la mar de bé amb la dramatúrgia i direcció acurada de Rogério de Carvalho i la contundent escenografia de Manuel Graça Dias i Egas José Vieira.

Un treball de conjunt, doncs, impactant que genera preguntes incòmodes per mostrar el que va passar a Auschwitz. Però, de fet, podem arribar a entendre el que va passar? Potser no ho hem de comprendre ja que podríem arribar a justificar-ho? I tanmateix, de la mateixa manera que és impossible comprendre, és imprescindible conèixer-ho. Perquè el que va passar a Auschwitz pot tornar a succeir. Penso que aquest és el gran missatge de l’obra.

Voldria aprofundir en la feina de Cláudio da Silva, una interpretació tan impecable com conmovedora, usant un llenguatge de cos i veu pesant, mesurat i sobri, allunyat del lament de la víctima o de l’enfurismat gest del venjador. La veritat del seu testimoni colpeja com un aire fred el rostre de l’espectador, un aire que penetra a la pell i cala al ossos. Recordant a Levi, veiem un testimoniatge desapassionat, creïble, objectiu, una veu interior que, de fet, esdevé protagonista d’un judici del qual els jutges som nosaltres. I ara Imagineu, imagineu un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d’afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d’utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme “camp d’extermini”, i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons. Primo Levi, dixit.

Joaquim Armengol

Jan Lauwers & Needcompany entre l’amor, l’art i la guerra

posted in: Cròniques | 0

36è Festival de Almada. Espais interiors, exteriors. Lisboa, Almada. Un festival de teatre és un signe recorrent dels nostres temps. Però un bon festival de teatre, per popular que sigui, és alguna cosa més, sempre ha d’anar una mica a la contra del seu públic, expulsar alguns individus de la sala, sempre i quan no es buidi del tot per avorriment, és clar. Penso en la Needcompany de Jan Lauwers i Grace Ellen Barkey amb el seu darrer espectacle Guerra i trementina, una posada en escena molt potent basada en el llibre homònim de Stefan Hertmans.

 

La novel·la és la història singular d’un pintor, fill d’un pintor d’esglésies, ferit repetides vegades durant la Primera Guerra Mundial en la defensa de Bèlgica contra la invasió alemana. Davant el sofriment provocat per la barbàrie de la guerra i la vida en la trinxera, és el dibuix i l’amor per la música el refugi i consol enfront la frustració de l’amor perdut i la violència. En realitat és la recreació figurada de la vida de l’avi de Hertmans, Urbain, a partir d’uns diaris personals que va deixar en morir.

Però a diferència de Hertmans Jan Lauwers, en un gir summament interessant -diria que feminista-, dóna un gran protagonisme a la figura iconogràfica de l’àngel, Àngel novus de Paul Klee, que aquí és una narradora i també una víctima més de la història. L’àngelical criatura vesteix d’infermera, amb l’uniforme de la Primera Guerra Mundial, és coixa i rep els patacs violents com un ésser sacrificat. Aquesta figura estranya no és altra que l’actriu i coreògrafa Grace Ellen Barkey.

L’estètica escenogràfica ens fa pensar en Joseph Beuys o Jannis Kounellis, i tal com ens té acostumats Lauwers hi ha una fusió singular entre dansa, perfomance i música -que té un enorme relleu, fonamental, amb una gran i complexa partitura-, a banda del text, és clar, que brolla meravellós en la veu magnètica i profunda de la gran Viviane de Muynck.

Lauwers indaga a l’entorn de la deshumanització de l’ésser humà i l’horror que és capaç de generar en circumstàncies brutals, com són les de la guerra; però també sobre la pèrdua prematura d’un gran amor purificador, els valors humans o l’evolució de l’art contemporani. Onze intèrprets que desballesten fins a l’extenuació l’escenari, que colpegen l’espectador intensament, risc i bellesa pictòrica en paral·lel i en viu, escenes que són quadres, música en directe sobre rodes que esgarrinxa la pell a càrrec del compositor de música contemporánea Rombout Willems, que és l’ànima d’un trio clàssic: piano, violoncel i violí. En fi, art teatral impactant, profund i de gran nivell, inoblidable.

Joaquim Armengol

Un ‘Federico García’ immens desborda emocions al Festival d’Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Foto: Justin Brown

El director del Festival de Teatre de Almada, Rodrigo Francisco, va tenir un ull excel·lent en programar el Federico García de Pep Tosar com a tancament del festival. A l’aire lliure, amb la brisa atlàntica acariciant els rostres dels espectadors, el teatre de l’Escola D. António da Costa era ple a vessar, fins i tot les escales es van omplir. Hi havia màxima expectació, i no era per menys.

He de reconèixer que he vist aquest meravellós espectacle en cinc ocasions, la primera vegada el dia de l’estrena durant el Grec del 2015; i dimecres, a Almada, la darrera. No sé ben bé quins astres es van conjurar, però el que es va produir durant l’espectacle em va fer comprendre la potència transformadora que té l’obra i la traça que deixa en el públic. Per l’impacte que genera en l’espectador, l’atmosfera de silenci que crea i l’emoció continguda latent que hi ha, un viu intensament alguna cosa molt vertadera i especial. Lorca potser en diria “duende”, però per mi té a veure amb l’autenticitat; o sigui, que Federico García Lorca i l’espectacle són el mateix. I per això, perquè es fa patent el crim terrible que van cometre els franquistes assassinant-lo, i la incomprensible i fatal decisió del poeta en agafar un tren a Madrid i anar-se’n a Granada a veure els seus pares fa comprendre que Lorca, en realitat, som tots. Tots vam ser víctimes d’aquell afusellament monstruós. I així es comprèn perquè molts dels espectadors van acabar desbordats i amb llàgrimes als ulls, en un final esclatant, posats dempeus, amb crits d’olé, olé!, llarguíssims aplaudiments i bravos! A mi, aquest sentir profund col·lectiu, em va fer pensar en el que devia produir el propi Lorca quan anava pels pobles muntant obres amb el grup de teatre universitari ambulant La Barraca. Deixeu-me recordar unes paraules del poeta que formen part de l’espectacle: “El teatro se debe imponer al público y no el público al teatro. Yo aspiro ha enseñar al pueblo y a influir en él…”.

I és que Fedrico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo es una obra d’una narrativa singular, immensa i que roda perfecta, plena d’humanitat, on s’hi dibuixa un Federico simpàtic i proper, un ésser entusiasta, divertit, sensible i fràgil, amb un geni precoç inusitat del qual en donen testimoni veus expertes, amics com Dalí, Buñuel, i familiars. Per una banda, tenim un pla intel·lectual, acadèmic i de testimoniatge que es projecta en un tul i que es va fonent en un altre pla, més líric, musical i teatral, on hi transcorre la vida del poeta. Un temps de vida que sorgeix a través de la paraula magistral de Pep Tosar, la preciosa i potent veu de Mariola Mambrives, acompanyada a la guitarra pel talentós Marc López i la magnífica i delicada percussió de David Domínguez. Al centre d’aquest univers d’acurades percepcions hi sorgeix la impressionant figura lorquiana, la del ballarí José Maldonado transfigurat en el gran poeta. Tot plegat deixa a l’espectador sense alè, amb un senyal profund que arrossegarà, ben segur, al llarg del temps, un vestigi inesborrable del sentir, un saber amb gust de sang. És per això que també venen a tomb aquestes paraules clarividents de Lorca: “Mientras que actores, autores y directores estén en manos de empresas absolutamente comerciales sin control estatal ni literario de ninguna clase, el teatro entero se hundirá cada día más, sin salvación posible”. Pel que jo sé, pocs espectacles teatrals donen tant a l’espectador. No us el perdeu, on sigui, quan sigui, perquè és magnífic, prodigiós!

*Cal dir que Pep Tosar, abans de començar l’espectacle, va tenir la dignitat i el coratge de recordar que el dia 18 de juliol, el dia de la funció d’Almada, feia 82 anys del cop d’estat franquista que va acabar enderrocant la República i la llibertat. També que era el centenari del naixement del gran Nelson Mandela. I no es va estar de demanar la llibertat, com faria el mateix Lorca, dels presos polítics catalans, petició que va recollir el caliu i el suport del públic. I és que hi ha gent i països decents.

 

Proscenium construeix una app pionera pel Festival Castell de Peralada

El Festival Castell de Peralada ha tingut sempre inscrit en el seu ADN un esperit pioner, és per això que en l’edició d’enguany ha encarregat l’edició d’una guia de programació digital, interactiva i nadiua per a dispositius mòbils, que ha anat a càrrec de l’editorial digital gironina Proscenium i el seu partner, Frame Girona.

La nova guia de programació del festival pretén ser una eina eficaç de prescripció. Davant l’extensa oferta del festival, on el públic sempre hi podrà trobar una proposta feta a la seva mesura, la guia digital i interactiva és una eina ideal per orientar l’usuari respecte els espectacles que el festival li ofereix de manera molt atractiva visualment. Hi escriuen en aquesta guia especialistes en l’àmbit de la lírica, la clàssica i la dansa com Jordi Maddaleno, Valèria Gaillard, Javier Pérez Senz, Xavier Cervantes, Roger Alier, Pere Albert Balcells, Jaume Radigales, Pablo Meléndez, Juan Lucas, César López Rosell, Marta Porter, Maricel Chavarría o Roger Sala. És per això que aquesta publicació va més enllà del programa de mà i inclou d’altres elements relacionats amb les obres, els intèrprets o els creadors vinculats als espectacles que es podran veure a l’auditori  del Parc del Castell, al claustre o a l’església del Carme, a la finca Malaveïna o a l’Hotel Peralada Wine Spa & Golf.

Càpsules de vídeo i interactivitats

Articles d’especialistes que fins ara només contenia el programa de mà de cada espectacle, una entrevista amb Xavier Sabata, artista resident del festival,  servida en càpsules de vídeo, una conversa gravada entre Josep Pons i Oriol Broggi, directors de La Flauta Màgica, galeries d’imatges, vídeos, programes, interactivitats, textos… La guia conté una quantitat ingent de material complementari servit d’una manera molt atractiva visualment, que no només permet a l’espectador triar l’espectacle amb ple coneixement de causa, sinó que esdevé una veritable revista d’arts escèniques per a amants de gèneres com la lírica, la música clàssica, la dansa, la cançó d’autor o la música més popular i pròpia d’un festival d’estiu.

La guia de programació de la 32a edició del Festival Castell de Peralada, que és bilingüe –castellà i català- i en forma d’aplicació informàtica, s’ha editat en un format que fins ara només havia utilitzat el National Theatre de Londres per elaborar els programes de mà de les seves produccions. L’app és gratuïta i està disponible a l’Apple Store per a tots els dispositius que funcionen amb el IOS (iPad, iPhone) i en la botiga virtual Google Play per a tots els dispositius que funcionen amb el sistema Android, que són els dos sistemes majoritaris. L’àmbit de distribució de la guia, doncs, és universal, de manera que pot arribar a tothom, no només als espectadors dels espectacles de Peralada, sinó també a qualsevol que hi estigui interessat i disposi d’un dispositiu mòbil amb connexió a internet.

 

A més de tota la informació bàsica i complementària dels espectacles programats, la guia també conté pàgines de servei i enllaços per realitzar amb molta agilitat la compra d’entrades de cada vetllada, de manera que l’usuari accedeix directament al plànol de l’espai on es fa l’espectacle en la data programada i pot triar el seu seient, adquirint el tiquet amb només tres clicks i tornant posteriorment a la revista. La guia, a més, permet actualitzacions constants, que es comuniquen als usuaris a través de les notificacions push.

Punt final al 35è Festival d’Almada

posted in: Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Fotos: Gabriela Neeb

Tot festival de teatre brilla puntualment, les estrelles que s’hi passegen ofereixen la seva llum, algunes pàl·lidament, d’altres fulguren en tota la seva força i resplendor. Posem noms propis als estels: Pippo Delbono ha resultat, pel que sembla, una ombra obaga malgrat la seva La gioia; l’hongarès David Marton, en canvi, ha il·luminat dues nits amb La Sonnambula, un espectacle musical inclassificable, superb i virtuós, però amb una dramatúrgica d’opereta intencionada i paròdica.

Potser alguns recorden el seu desconcertant muntatge de Don Giovanni al Mercat de les Flors, dins el Grec del 2012. Aquesta és, sens dubte, l’estela anticonvencional i feridora que segueix Marton: esmicolar amb brutalitat i talent l’òpera clàssica a través d’una desconstrucció burlesca del gènere, amb armes pròpies, efectives i serioses: la música (trompeta, orgue, clavicèmbal, teclats i piano), el bel canto i la cançó. Si el tema del tendre amor entre Amina i Elvino va oferir a Bellini la possibilitat de fer palesa la seva inspiració lírica, Marton fa combinar les llargues melodies bellinianes amb la irrupció i l’estrèpit de la música moderna, en una lluita singular de gèneres, gràcies a un talentós conjunt singular i multi-ètnic d’intèrprets musicals i cantants fora de mida, extraordinaris.

No sé, diria que Marton fulmina els llibrets, tan inflats sovint de sensibleria, melodrama i vanitat, que serveixen d’inspiració a músics meravellosos; però -qui sap-, potser l’únic que pretén és reinventar el gènere operístic escabetxant-lo a través del teatre, potenciant-ne el joc irònic i anant més enllà de tota lògica narrativa. Es nota la petja que li van deixar les posades en escena dels seus papàs teatrals: Frank Castorf i Christoph Marthaler. No hi ha dubte que els ha sortit un bon fill, un que ja vola solet i alt, i les ales del qual no semblen pas de cera. Tanmateix, pareix que l’objectiu del director sigui el de compondre una escriptura escènica on tot tipus de llenguatges: actoral, l’escenogràfic, el cant i la música es combinin d’acord amb noves formes d’entendre el present, on la inventiva no tingui cap mena de jerarquia, si n’exceptuem la musical. Sens dubte que Vincenzo Bellini es deu remoure dins la seva tomba de la Basilica Catedrale Sant’Agata a Catània (potser d’enveja), perquè la recreació de Marton de La Sonnambula dóna curs a una imaginació descordada i lliure, desvetllant un món adormit on ningú (espectadors inclosos) no acaba de trobar la pau. Ja se sap, els triangles amorosos són turbulents.

Ara bé, em penso que la posada en escena també abusa del propi geni, repeteix en excés allò que dóna millor, la música i el cant, exhibint el fabulós virtuosisme dels intèrprets una vegada i una altra fins esgotar l’espectador més obsessiu. De la mateixa manera, podria estalviar-nos algunes estupideses escèniques irrellevants, però qui sap si aquest és l’humor fred d’un hongarès tan empeltat de germanisme!

Per cert, clou el festival el nostre Pep Tosar amb el seu meravellós i rutilant Federico García, ja ho veieu, no es pot demanar més.

Intèrprets: Hassan Akkouch, Paul Brody, Daniel Dorsch, Jelena Kuljié, Michael Wilhelmi i Yuka Yanagihara

Escenografia: Christian Friedländer

Direcció: David Marton

‘Letter to a Man’: Al voltant del mite

posted in: Actualitat, Cròniques, Dansa | 0

Vàstlav Nijisky (1889-1950) és a la dansa, com la revolució de Nicolau Copèrnic a l’astronomia. I observi’s que amb tres segles de diferència. Tots dos d’origen polonès, desmunten en les seves respectives carreres un malentès: la vida gira, sí. Es mou. Però no pas al voltant de la terra / del terra. Un perquè observa com hi ha un astre encara més central en la constel·lació que exerceix de centre gravitatori: el sol. L’altre, perquè en les seves coreografies i interpretacions deixa d’aspirar a elevar els peus del sol d’on el ballarí clàssic intenta sempre fugir. I en ambdós dos casos, no és tan interessant aquella llavor trencadora amb què van impregnar el seu temps, com les conseqüències per a generacions posteriors i a llarg termini d’aquella gosadia.

Efectivament, hi ha una data: 1813. Els Ballets Russos fundats per l’empresari Serghei Diàguilev. És l’estrena a París de La Consagració de la Primavera, amb la singular música d’Ígor Stravinski. Tot i que la particular revolució de Nijisky va començar amb una coreografia seva anterior: Preludi a la migdiada d’un Faune (1912) amb composició de Claude Debussy. I va tancar aquesta “trilogia de la transformació” amb el ballet Jeaux (1913), també amb música de Debussy. És molt recordada la polèmica estrena a París de la Consagració, però no tant esmentat l’escàndol que va suposar aquesta darrera obra. La raó? La peça tractava sobre un trio amorós.

 

I és en aquest punt on el mite s’inicia: el distanciament personal (amorós) i professional amb Diàguilev; la gira a Buenos Aires i el matrimoni amb la comtessa Romola de Pulszki; l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que els sorprèn a Àustria i el pas per un camp de concentració; i la malaltia, esquizofrènia, que poc a poc anà consumint-lo. Són del 1919 els famosos Diaris que va escriure en un mes, just després de quedar catatònic durant uns dies després del primer brot.

Letter to a Man parteix d’aquells escrits. I sobreentén la majoria d’aquells fets, per molt importants i definitius que resultin per explicar el personatge. Aquesta opció narrativa pot dificultar de vegades la comprensió dels textos que es van escampant aquí i allà, sense una evident línia de continuïtat. Importa més les impressions visuals; la delicadesa del treball actoral i escassament ballat de Mikhail Baryshnikov, una senzilla coreografia de Lucinda Childs; la impressió de la bellesa estètica, en el sentit clàssic del mot, amb una escenografia que recorda una pista de circ, on es difuminen les paraules de malaltia i de vida que el geni polonès escriví; i la mà sensible i aguda de la direcció de Robert Wilson. Però aquest no és el Nikinsky de la ruptura del gest, sinó el de l’home trencat. No el de la gosadia, sinó el de l’atordiment. No el de la polèmica, sinó el de la crisi existencial.

Coses totes elles, sens dubte, de gran interès i presentades amb una màgia només a l’abast dels grans: Letter to a Man és des d’aquest punt de vista una joia creativa, imprescindible i rodona. Però oblida l’ona expansiva d’aquelles vicissituds. En l’àmbit artístic, perquè si té pare la dansa contemporània, aquest és indubtablement Nijisky. I fins i tot des del punt de vista de la pròpia experiència humana, doncs el Diaris d’aquella penosa etapa final del geni polonès, tenen també una lectura mèdica, psiquiàtrica i humana actual de les quals apenes s’argumenta res a l’obra.

Letter to a Man / Mikhail Baryshnikov / Direcció: Robert Wilson / Teatre Nacional de Catalunya, 29 de juny de 2017

Jordi Sora (Escena de la Memòria)

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

1 2