Màrtir

posted in: Cròniques, Teatre | 0

2. Crucifixió

Per alguns la Bíblia és un llibre de contes, per d’altres un nom insignificant que flota en l’imaginari col·lectiu, per molts un manual que vessa prejudicis, per la majoria un volum encara per llegir, per uns quants un llibre sagrat i el fonament de la cultura occidental, per en Benjamin és la seva premissa moral, un imperatiu categòric. Benjamin és la fosca i perversa criatura creada per Marius von Mayenburg (Múnich, 1972) protagonista de la peça Màrtir, una reflexió social al voltant de l’adolescència i el fanatisme que no exclou ningú, tots formem part de l’engranatge que greixa les rodes de la lògica del sectari intolerant, ni que sigui per omissió.

Però Màrtir també és una obra sobre la impotència, la impotència dels adults alhora d’afrontar problemes que tenen a veure amb la radicalitat seductora. La impotència dels pares (en aquest cas de la mare), la impotència dels professors i l’escola, la impotència dels amics, de la imaginació, de les normes, de l’amor i del sexe… Tot és impotència davant la literalitat dels textos bíblics que surten de la boca de Benjamin. La lògica de Benjamin és implacable perquè escup la paraula sagrada de Déu sense esquerdes. I què som els homes davant la paraula de Déu? Els no creients podrien obviar la discussió, però quan el problema el tens a casa, a l’escola, al barri, al poble, al país, al món, pots defugir-lo?

 

Podríem pensar que Benjamin és un adolescent amb problemes, però no. No és un drogoaddicte, ni un adolescent a la recerca de la seva identitat sexualitat, ni un noi amb assumptes d’acceptació del seu cos… No, simplement és un beneit de Déu que parla a través de cites evangèliques per justificar un comportament xocant a ulls dels altres. Una religió cristiana que, llegida i viscuda literalment, no és altra cosa que la d’un déu terrible que castiga i amenaça. No oblidem que la religió està integrada en el sistema escolar de molts països, com a Alemanya, i que en l’obra ve representada pel pare Dieter Menrath, un ésser que va contaminant de forma gradual i violenta els personatges i el text. I Benjamin exerceix la força manipuladora de la seva ment maligna, però també la violència física quan convé. Només l’Erika, la professora de biologia s’acara amb força al noi, la ciència i la raó contra el fanatisme i la fe. I no hi ha pietat, la mateixa Erika caurà en un ritual esfereïdor. Tampoc hi ha catarsi final perquè ens podríem preguntar qui és el màrtir? Inge, la mare? Erika la professora sacrificada? George, l’amic manipulat? Lydia, l’amiga agredida? El propi Benjamin, víctima de la seva raó mística?

Màrtir és un text interessant que causa impacte i produeix reflexió. En mans del director Rodrigo Francisco agafa una dimensió personal, en el sentit que la seva mirada insereix fortament en l’aspecte de la idolatria i el fervor, isolant Benjamin i Erika de la resta de personatges. És un duel interpretatiu que, tal i com el text posa en relleu, es fon en seqüències. La llum, doncs, és fonamental per marcar l’acció. Cal assenyalar algunes idees tan discutibles com remarcables: deixar tots els actors a l’escenari, amb el perill de distreure l’espectador; una potent llum blanca i l’escenografia, que fan de contrapès a la foscor de la peça, i unes interpretacions emfàtiques, com la de la mare, convertint el personatge en un ser estereotipat. I per què no potenciar molt més l’humor grotesc? Tot això és tan discutible com defensable, però la posada en escena no deixa ningú indiferent.

Quan podrem veure Màrtir als Països Catalans?

Joaquim Armengol Roura

De nou, al Festival d’Almada

posted in: Cròniques, Opinió, Teatre | 0

0. The show must go on

De nou al Festival de Teatre de Almada, un any més, però aquest és un any atípic. És l’any del Covid-19, de la incertesa i la por. Quina ironia tot plegat: el teatre, que és el lloc de la careta per excel·lència posa la màscara a l’espectador…, i tot plegat és molt estrany. Només es veuen ulls expectants, individus que demarquen una distància relativa i actors que han de fer coses impensables. Però la gent, fidel i pacient, segueix anant al teatre. Quin misteri! Josep Pla quedava estupefacte amb aquesta relació fenomenal que sorgia entre el públic mansuet i els actors desfermats, però the show must go on.

Això no obstant, el 37è Festival de Almada 2020 és molt diferent. Enguany només hi ha 17 espectacles dels quals 14 són portuguesos i 3 importats d’altres països, d’Itàlia (Johan Padan a la desoverta de le Americhe, de Dario Fo i Franca Rame), d’Espanya (Future Lovers, de Celso Giménez) i de Catalunya (la magnífica Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida). La situació ofereix dues cares, per una banda no hi han els grans espectacles que venien de fora i omplien la programació d’expectatives noves i rejovenidores; però per l’altra és una oportunitat única per descobrir el variat panorama teatral portugués. Rodrigo Francisco, el director artístic do Festival de Almada, va decidir tirar-lo endavant després de preguntar als socis què volien fer. I els socis, molts, van dir: endavant les atxes, vindrem al teatre igualment! Resultat: tots els espectacles estan plens, entrades exhaurides. La fórmula és aquesta: ampliant a quatre o cinc dies les representacions de cada obra, tot espaiant-les i oferint possibilitats reals a tothom de poder veure-les.

El Festival de Almada té una personalitat genuïna i un tarannà diferent de la resta de festivals que conec. És molt proper i té l’encant de formar part d’una comunitat, amb una gent, la de la Companhia de Teatro de Almada, que es bolca amb el festival, mostrant una meravellosa evocació del caràcter portugués, tant obert i empàtic. Aquí l’espectador és el protagonista, vota, per exemple, quin espectacle els hi ha agradat més i el fan tornar l’any següent per disfrutar-lo de nou. Cada any es premia l’escriptura afilada d’algun crític, i, a més, hi ha cursos, publicacions, col·loquis, exposicions i un homenatge concret. Enguany l’exposició d’art plàstiques és O sonho de J. Anjos cansados que carregam outros anjos de José Manuel Castanheira i una altra exposició d’homenatge a la figura de Rui Mendes, actor, director, escenògraf i professor de teatre i cinema; un homenatge que reconeix l’inestimable contribució personal de Mendes a una nova forma d’estar en el món del teatre, en el cinema i en la televisió, cosa que l’ha convertit en un gran servidor públic de les arts. Aquestes coses, aquí, tenen premi.

1. De cor

L’any passat vam poder gaudir doblement del geni de Thiago Rodrigues, pel Grec amb By Heart i per Temporada Alta amb Sopro. Dos espectacles completament diferents, però que tenen un lligam comú: la memòria. A Sopro s’hi revisaba amb humor i tendresa la vida de l’última apuntadora, personatge real que, de fet, era la memòria viva del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa. Si a Sopro hi havia un gran amor pel teatre a By Heart hi ha un gran amor per la literatura, i s’apel·la meravellosament a la memòria com a puntal salvador, en el sentit que, allò que s’aprèn de memòria i es transmet, un poema, un llibre, etc., perdura. Ningú, cap govern, cap dictadura, cap acte de fe, cap KGB, cap enemic de l’humanisme pot censurar o destruir el poder preservador de la memòria que qualsevol individu té.

És curiós que By Heart, vista avui, sigui un bell homenatge al gran humanista George Steiner, mort el febrer d’aquest any; perquè l’espectacle parteix d’unes paraules seves: “L’homenatge més important que qualsevol ésser humà pot fer a una poesia o fragment de prosa que estima és aprendre-la de memòria. No amb el cap, sinó amb el cor, l’expressió és d’importància vital”.

L’escenari el conformen deu cadires diferents en semicercle i una banqueta pel director. I en primer terme, davant, caixes de fruita plenes de llibres. Això és tot. No, no és tot. Falten deu persones escollides d’entre el públic, voluntaris que han de seure’s a les cadires. Amb quina finalitat? Amb una de molt concreta: aprendre’s de memòria el sonet número trenta de Shakespeare. Aquell que comença així:

Quan en silenci a l’ànima m’acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malversat.*

És un exercici amb sentit perquè conjura la idea de l’espectacle: la important i fonamental experiència de compartir i transmetre el llegat cultural a través de la memòria. Però el que dona un significat més profund a la idea són les històries reals i ficcionades que s’hi van intercalant de certs personatges, figures fonamentals -diria jo-, de la cultura literària universal: George Steiner, Boris Pastenark, Nadejda Mandelstam, Joseph Brodsky, Ray Bradbury, François Truffaut…, amb d’altres més terrenals com són la d’un cuiner del nord de Portugal o la meravellosa àvia del propi Thiago Rodrigues, Cándida.

Rodrigues desplega un veritable exercici de memòria personal i col·lectiva, fent brollar tot el seu savoir faire i magnífic pòsit actoral: veritat, humor, empatia, tècnica…, i desplegant una admirable humanitat que connecta immediatament amb l’espectador.

I un comprèn el valor essencial de les paraules, que la cultura ens apropa i ens salva, que no ens queden més començaments, que els homes som còmplices d’allò que ens deixa indiferents, que la inhumanitat és perenne, que un home pot llegir a Goethe i Rilke per la nit, que pot tocar a Bach o Schubert, i pel matí anar a treballar a Auschwitz, que el que no es nombra no existeix, que la memòria ens preserva el demà, etc. En fi, que un ho comprèn tot. By Heart és un espectacle transcendent, inoblidable.

*Versió de Gerard Vergés

Joaquim Armengol Roura

Un ‘Federico García’ immens desborda emocions al Festival d’Almada

posted in: Actualitat, Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Foto: Justin Brown

El director del Festival de Teatre de Almada, Rodrigo Francisco, va tenir un ull excel·lent en programar el Federico García de Pep Tosar com a tancament del festival. A l’aire lliure, amb la brisa atlàntica acariciant els rostres dels espectadors, el teatre de l’Escola D. António da Costa era ple a vessar, fins i tot les escales es van omplir. Hi havia màxima expectació, i no era per menys.

He de reconèixer que he vist aquest meravellós espectacle en cinc ocasions, la primera vegada el dia de l’estrena durant el Grec del 2015; i dimecres, a Almada, la darrera. No sé ben bé quins astres es van conjurar, però el que es va produir durant l’espectacle em va fer comprendre la potència transformadora que té l’obra i la traça que deixa en el públic. Per l’impacte que genera en l’espectador, l’atmosfera de silenci que crea i l’emoció continguda latent que hi ha, un viu intensament alguna cosa molt vertadera i especial. Lorca potser en diria “duende”, però per mi té a veure amb l’autenticitat; o sigui, que Federico García Lorca i l’espectacle són el mateix. I per això, perquè es fa patent el crim terrible que van cometre els franquistes assassinant-lo, i la incomprensible i fatal decisió del poeta en agafar un tren a Madrid i anar-se’n a Granada a veure els seus pares fa comprendre que Lorca, en realitat, som tots. Tots vam ser víctimes d’aquell afusellament monstruós. I així es comprèn perquè molts dels espectadors van acabar desbordats i amb llàgrimes als ulls, en un final esclatant, posats dempeus, amb crits d’olé, olé!, llarguíssims aplaudiments i bravos! A mi, aquest sentir profund col·lectiu, em va fer pensar en el que devia produir el propi Lorca quan anava pels pobles muntant obres amb el grup de teatre universitari ambulant La Barraca. Deixeu-me recordar unes paraules del poeta que formen part de l’espectacle: “El teatro se debe imponer al público y no el público al teatro. Yo aspiro ha enseñar al pueblo y a influir en él…”.

I és que Fedrico García de Pep Tosar i Evelyn Arévalo es una obra d’una narrativa singular, immensa i que roda perfecta, plena d’humanitat, on s’hi dibuixa un Federico simpàtic i proper, un ésser entusiasta, divertit, sensible i fràgil, amb un geni precoç inusitat del qual en donen testimoni veus expertes, amics com Dalí, Buñuel, i familiars. Per una banda, tenim un pla intel·lectual, acadèmic i de testimoniatge que es projecta en un tul i que es va fonent en un altre pla, més líric, musical i teatral, on hi transcorre la vida del poeta. Un temps de vida que sorgeix a través de la paraula magistral de Pep Tosar, la preciosa i potent veu de Mariola Mambrives, acompanyada a la guitarra pel talentós Marc López i la magnífica i delicada percussió de David Domínguez. Al centre d’aquest univers d’acurades percepcions hi sorgeix la impressionant figura lorquiana, la del ballarí José Maldonado transfigurat en el gran poeta. Tot plegat deixa a l’espectador sense alè, amb un senyal profund que arrossegarà, ben segur, al llarg del temps, un vestigi inesborrable del sentir, un saber amb gust de sang. És per això que també venen a tomb aquestes paraules clarividents de Lorca: “Mientras que actores, autores y directores estén en manos de empresas absolutamente comerciales sin control estatal ni literario de ninguna clase, el teatro entero se hundirá cada día más, sin salvación posible”. Pel que jo sé, pocs espectacles teatrals donen tant a l’espectador. No us el perdeu, on sigui, quan sigui, perquè és magnífic, prodigiós!

*Cal dir que Pep Tosar, abans de començar l’espectacle, va tenir la dignitat i el coratge de recordar que el dia 18 de juliol, el dia de la funció d’Almada, feia 82 anys del cop d’estat franquista que va acabar enderrocant la República i la llibertat. També que era el centenari del naixement del gran Nelson Mandela. I no es va estar de demanar la llibertat, com faria el mateix Lorca, dels presos polítics catalans, petició que va recollir el caliu i el suport del públic. I és que hi ha gent i països decents.

 

Punt final al 35è Festival d’Almada

posted in: Cròniques, Opinió, Teatre | 0

Text: Joaquim Armengol / Fotos: Gabriela Neeb

Tot festival de teatre brilla puntualment, les estrelles que s’hi passegen ofereixen la seva llum, algunes pàl·lidament, d’altres fulguren en tota la seva força i resplendor. Posem noms propis als estels: Pippo Delbono ha resultat, pel que sembla, una ombra obaga malgrat la seva La gioia; l’hongarès David Marton, en canvi, ha il·luminat dues nits amb La Sonnambula, un espectacle musical inclassificable, superb i virtuós, però amb una dramatúrgica d’opereta intencionada i paròdica.

Potser alguns recorden el seu desconcertant muntatge de Don Giovanni al Mercat de les Flors, dins el Grec del 2012. Aquesta és, sens dubte, l’estela anticonvencional i feridora que segueix Marton: esmicolar amb brutalitat i talent l’òpera clàssica a través d’una desconstrucció burlesca del gènere, amb armes pròpies, efectives i serioses: la música (trompeta, orgue, clavicèmbal, teclats i piano), el bel canto i la cançó. Si el tema del tendre amor entre Amina i Elvino va oferir a Bellini la possibilitat de fer palesa la seva inspiració lírica, Marton fa combinar les llargues melodies bellinianes amb la irrupció i l’estrèpit de la música moderna, en una lluita singular de gèneres, gràcies a un talentós conjunt singular i multi-ètnic d’intèrprets musicals i cantants fora de mida, extraordinaris.

No sé, diria que Marton fulmina els llibrets, tan inflats sovint de sensibleria, melodrama i vanitat, que serveixen d’inspiració a músics meravellosos; però -qui sap-, potser l’únic que pretén és reinventar el gènere operístic escabetxant-lo a través del teatre, potenciant-ne el joc irònic i anant més enllà de tota lògica narrativa. Es nota la petja que li van deixar les posades en escena dels seus papàs teatrals: Frank Castorf i Christoph Marthaler. No hi ha dubte que els ha sortit un bon fill, un que ja vola solet i alt, i les ales del qual no semblen pas de cera. Tanmateix, pareix que l’objectiu del director sigui el de compondre una escriptura escènica on tot tipus de llenguatges: actoral, l’escenogràfic, el cant i la música es combinin d’acord amb noves formes d’entendre el present, on la inventiva no tingui cap mena de jerarquia, si n’exceptuem la musical. Sens dubte que Vincenzo Bellini es deu remoure dins la seva tomba de la Basilica Catedrale Sant’Agata a Catània (potser d’enveja), perquè la recreació de Marton de La Sonnambula dóna curs a una imaginació descordada i lliure, desvetllant un món adormit on ningú (espectadors inclosos) no acaba de trobar la pau. Ja se sap, els triangles amorosos són turbulents.

Ara bé, em penso que la posada en escena també abusa del propi geni, repeteix en excés allò que dóna millor, la música i el cant, exhibint el fabulós virtuosisme dels intèrprets una vegada i una altra fins esgotar l’espectador més obsessiu. De la mateixa manera, podria estalviar-nos algunes estupideses escèniques irrellevants, però qui sap si aquest és l’humor fred d’un hongarès tan empeltat de germanisme!

Per cert, clou el festival el nostre Pep Tosar amb el seu meravellós i rutilant Federico García, ja ho veieu, no es pot demanar més.

Intèrprets: Hassan Akkouch, Paul Brody, Daniel Dorsch, Jelena Kuljié, Michael Wilhelmi i Yuka Yanagihara

Escenografia: Christian Friedländer

Direcció: David Marton

Cinc noms de Temporada Alta

posted in: Actualitat, Reportatges, Teatre | 0

Guy Cassiers (Anvers, Bèlgica, 1960)

El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek
No tinc gaires dubtes en afirmar que Guy Cassiers és un dels grans directors de l’escena mundial, un dels més interessants i innovadors, si més no pel que fa al teatre de text, en petit o gran format. El seu afany i sentit teatral el porten a emprar grans textos literaris, en lloc de dramàtics, per desembarassar-se d’acotacions imposades per l’autor i lliurar-se al seu impressionant imaginari. Cassiers és un mestre en l’ús de les noves tecnologies, i té una habilitat excepcional per manejar el llenguatge audiovisual més innovador i refinat, exquisit diria jo, assolint, de forma impecable, un discurs estètic i visual de primera, sempre a favor del text. Destaca el seu interès social, l’anhel per comprendre aquesta Europa caòtica de la qual formem part. És un tema que l’afligeix de forma especial, pel fet de viure en una època en què la política s’ha divorciat ingenuament o cínica de la cultura, com si això no portés greus conseqüències ciutadanes, conseqüències com l’augment de l’ultradreta més ignorant i mesquina, per exemple. Les seves obres El cor de les tenebres de Joseph Conrad, Orlando de Virginia Woolf o Les Benignes de Jonathan Littell, entre d’altres, són obres que intenten trobar un sentit, una orientació dins el caos mediàtic i d’informació que ens atrapa, dia a dia, en aquesta xarxa col•lectiva tan insana. Els muntatges de Guy Cassier són un intent de restablir el vell pont, forjar una nova reconciliació entre el món polític i el cultural. Un altre exemple és El cas de la frontera d’Elfriede Jelinek, en aquest cas, per abordar el desesperant problema dels refugiats a Europa.

Kurt van der Elst

Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960)

Ethica. Natura e origine della mente de Baruch Spinoza
Podríem dir que des dels anys vuitanta Romeo Castellucci, i les seves germanes Claudia i Chiara Guidi (Societas Raffaelo Sanzio), són protagonistes centrals de l’avantguarda teatral europea. Director d’escena, dramaturg, artista plàstic i escenògraf Castellucci representa l’acció intel•lectual en el món del teatre, una mirada filosòfica i agosarada sobre l’home a través d’una punyent estètica teatral. Experimental, profund, radical i, plàsticament impecable, els seus quadres escènics produeixen un impacte visual que deixen empremta. Castellucci sembla inscrit en el que Artaud va anomenar el “Teatre de la crueltat”, però amb la particularitat que en els muntatges de Castellucci el text queda sempre diluït a favor de la imatge, la llum i el so. Les seves propostes combinen l’antic artesanat teatral amb la tecnologia més puntera, però sempre amb obres en les quals hi predomina el cos. Gràcies a una estètica excepcional i particular -de vegades excessiva, però sempre molt controlada-, les posades en escena de Castellucci difícilment poden ser comparades a d’altres; sempre provocadores i vanguardistes no deixen mai ningú indiferent. Atrevir-se a dur escena la Divina Comèdia del Dant o l’Ethica d’Spinoza suposa un agosarat afany teatral, veritablement intrèpid, ambiciós i temerari; com intrèpid, ambiciós i temerari va ser el propi Spinoza en el seu intent d’oferir una imatge objectiva de la realitat per intentar comprendre el significat d’una vida ètica, però organitzada com a sistema deductiu.

Guido Mencari

Oskaras Korsunovas (Vilnius, Lituània, 1969)

Diari d’un boig de Nicolai Gògol
Els espectacles d’Oskaras Korsunovas són dels que es recorden sovint, un record intens i viu que deixa en l’espectador la sensació d’haver viscut alguna veritat essencial associada a la vida i al teatre, com si es fusionessin, per moments, en el propi cos. Directe, allunyat de tot artifici banal i gratuït, les obres de Korsunovas destaquen pel seu llenguatge teatral singular, per un nou enfocament contemporani, una manera crua, intensa i visceral de fer, maneres que semblen anunciar la inevitable aparició d’un nou teatre. Un model, però, la substància del qual és a prop de la intensa i llarga tradició europea.
Korsunovas i els seus col•legues van fundar (1998) el prestigiós teatre de repertori del Teatre Oskaras Koršunovas (OKT), amb l’objectiu de distanciar-se de la realitat artística d’aquella època i crear-ne una de nova, basada en un llenguatge teatral contemporàni i trencador, amb la intenció de trobar noves formes de comunicar-se amb el públic -que sovint té la sensació de trobar-se ben bé dins de l’obra-, posant en pràctica idees realment controvertides i impactants. En el pensament teatral de Korsunovas les obres actuals haurien de reflectir el temps present i predir el futur, com un element d’advertència per cridar l’atenció al públic. Un teatre, doncs, gens innocent, plenament intencional sobre el present, a través de textos classics intemporals, transgredint els límits del teatre més tradicional. Una manera de fer i enfocar el teatre que aporta, alhora, una interessant i descarnada reflexió sobre l’ofici de l’actor. No em puc imaginar què és capaç de fer Korsunovas amb aquest sensacional text de Nikolai Gògol: Diari d’un boig. Com diuen alguns, el rus més estrany de Rússia. No hi ha dubte que Gògol era una criatura ben estranya, però el geni sempre és estrany, com meravellosament estrany resulta el teatre, sempre impactant i visceral, d’Oskaras Korsunovas.

Tomas Ivanaukas

Josse De Pauw (Asse, Bèlgica, 1952)

La humanitat d’Arnon Grumberg
Pels que coneixen aquest actor excepcional ja no cal dir res més. És una rara avis en el món del teatre, polifacètic, brillant, magnètic, innovador, únic. Com espectador és un actor que fascina, i a l’escenari un no pot deixar d’observar-lo. Veure’l és apassionant, una sorpresa constant, l’ideal del que hauria de ser un actor de primer nivell al teatre. Però, a més a més, és un actor que traspassa els espais teatrals, els platós de cinema i televisió. Josse De Pauw és part essencial de la història del teatre europeu, naturalment del belga, perquè va ser cofundador del grup de teatre Radeis (1976) i del col•lectiu d’artistes Shame, el precursor de l’actual Kaaitheatre, a Brussel•les. És, també, escriptor, assagista, director de teatre i cinema, columnista… A les ordres de Guy Cassiers el vam poder disfrutar al Teatre Lliure amb l’impressionant muntatge Mephisto de Klaus Mann, i al festival Temporada Alta de Girona, amb obres com El cor de les tenebres de Joseph Conrad i, darrerament, com a actor i director independent, a An old Monk, on creava un concert dramatitzat amb un quartet de jazz que era un sensacional homenatge a Thelonious Monk. La humanitat (De mensheid) sorgeix d’una mena de pamflet d’Arnon Grumberg, Lloança de la humanitat, que és un intent d’exculpar la humanitat dels mals que provoca. Potser una broma, potser una utopia. Segur, però, un repte escènic de primera, en aquesta ocasió, a través de l’òpera i amb aquell profund sentit de transcendència que sol transferir Josse De Pauw en les seves inoblidables interpretacions.

Kurt Van der Elst

Christiane Jatahy (1968, Rio de Janeiro, Brasil)

El bosc que camina, inspirada en Macbeth de William Shakespeare
L’interès que desperta Christiane Jatahy sorgeix de la seva manera particular i enigmàtica de revisar importants textos dramàtics, de fet, fonamentals, i transfigurar-los gràcies a una mirada realment particular i innovadora. D’aquest talent singular n’han sorgit espectacles inoblidables, d’una gran originalitat performàtica, molt imaginatius i brillants. Una manera de fer que sovint depassa les regles teatrals que ens puguem imaginar, sempre combinant les arts visuals, el vídeo i el cinema, implicant l’espectador d’una manera molt viva i essencial. Ho vam poder veure amb Júlia (2013), inspirada en el clàssic d’August Strindberg, i tot seguit amb I si elles marxessin a Moscou? (2014), basada en Les tres germanes d’Anton Txèkhov, ambdós espectacles al festival Temporada Alta de Girona. Christiane Jatahy tanca aquesta insòlita trilogia amb El bosc que camina, inspirat en Macbeth, la tragèdia de William Shakespeare. A diferència de les obres precedents El bosc que camina se submergeix en la discussió dels sistemes polítics i socials, posant l’ull en l’engranatge capitalista. En realitat, la trama de Shakespeare és només l’excusa per encendre la metxa crítica, per mostrar que tots som, d’alguna manera, Macbeth i, com a tal, tots tenim les mans tenyides de sang. Un escenari expositiu, un vernissage particular, per fixar-hi la mirada, implicar-s’hi i viure’l intensament des de dins.

Marcelo Lipiani

Joaquim Armengol (Crític de Teatre)

 

 

Meyerhold visita el Festival d’Almada

posted in: Opinió, Teatre | 0

No calen excuses per anar-se’n uns dies a Lisboa. Tampoc per quedar-s’hi. Però si hi aneu el mes de juliol llavors és fantàstic trepitjar els teatres d’Almada i Lisboa. Ambdues ciutats, banyades per les aigües de l’impressionant Tejo, brillen sota una llum blanca incomparable. El d’Almada, que enguany celebra el 34e aniversari, és un festival diferent, d’una especial amabilitat i molt generós, que fa sentir molt propera la gent i als artistes amb qui es comparteix taula sovint. El d’Almada, a més, està en la mateixa línia artística dels grans festivals, però amb un pressupost petit. Un pressupost incomprensiblement ancorat, que no puja des del 1997. Com s’ho fan? Fàtima? No, aquí hi entre en joc la perícia del director Rodrigo Francisco i el seu meravellós equip d’actors-treballadors.

La gràcia dels festivals de teatre és la descoberta, entreveure allò nou propi del país o el que ve de fora i que normalment no veus en les programacions de temporada. Aquí, a diferència del Grec (BCN) o de Temporada Alta (Girona), si poden veure uns tipus d’espectacles diferents, i la diferència encoratja l’espectador, li dóna esperança, el situa fora de l’esfera coneguda. O sigui, mata el tòpic i l’endogàmia malaltissa teatral que viu durant l’any. Desapareix l’embafament! Per Almada hi transiten, com és lògic, els novíssims autors portuguesos: Ricardo Boléo, Tiago Rodrigues, John Romao, Luisa Pinto, Miguel Moreira…; les grans figures internacionals, com poden ser Peeping Tom, Marthaler, Pippo Delbono o la Kamea Dance Company, etc. Però hi ha molt més, entremig d’aquestes també hi transiten algunes companyies desconegudes amb propostes sensacionals i atractives per la qualitat i novetat que suposen. Per exemple el Visjoner Teater d’Oslo que ha muntat una increïble Hedda Gabler d’Ibsen, dirigida per Juni Dahr sense cap mena de suport tècnic, amb llum natural, en una casa qualsevol, i per un públic reduït d’unes 30 persones. Un muntatge extraordinari i molt pròxim, com si l’espectador fos part implicada de la família Gabler en plena tragèdia! Però encara m’ha interessat més la proposta del Teatrul National Cluj-Napoca de Rumania, una meravella intensa, pur teatre físic, imaginatiu, d’esperit artesanal i mitjans precaris, autèntic teatre de text compromès i crític. Una companyia que ja vaig poder veure, també aquí, fa un parell d’anys, amb un altre espectacle d’alta volada L’espectador condemnat a mort de Tidor Lucano. Jo mateix en vaig ser la víctima. Però em vull centrar en la impactant i meravellosa proposta d’aquest any: Ricard III està prohibit de Matei Visniec, amb direcció de Razvan Muresan.

Per aquells nascuts en democràcia Ricard III està prohibit els pot semblar una fantasia irreal i monstruosa, però per la gent gran que han viscut els horrors del franquisme o del comunisme poden apreciar i reviure l’espantós fons de veritat que s’hi evoca. Ricard III està prohibit no és una versió sobre el text de Shakespeare, sinó un passar comptes amb la brutal dictadura de Ceaucescu a través de la figura del director de teatre rus Vsévolod Meyerhold (1874-1940), executat pel règim d’Stalin quan va ser acusat de trotskista, d’activitats antirevolucionàries i d’espionatge. Res no pot ser més absurd i ridícul quan Meyerhold, el creador de la biomecànica (sistema d’entrenament de l’actor), es preocupava bàsicament de les seves idees teatrals i de muntar les obres. Com per exemple el Ricard III de Shakespeare.

L’ànima turmentada de Meyerhold és l’espai claustrofòbic per on concorrent els personatges històrics, un espai ple de rates que roseguen la llibertat dels russos i on hi acaba succeint l’incomprensible, sempre sota la rialla cínica d’Stalin. En un sistema totalitari la figura del repressor vigilant s’infiltra a tots els nivells. En l’espai públic, a la feina, al teatre; però també en l’espai privat, dins la família, que en l’obra s’exemplifica a través d’una metàfora brutal amb el fill de Meyerhold que, tot just sortit de l’úter, li és afanat per l’Estat. I seguidament es comença a investigar el seu pare com si fos un veritable enemic de l’elit soviètica estalinista. Fins i tot la intimitat física es converteix en una oportunitat més d’adoctrinament, els pares, els amics i camarades, tots muden en investigadors voluntaris, tothom d’una manera o altra es converteix en una rata a favor de la ideologia de l’Estat, tal és el grau de por que s’instaura. Ricard III està prohibit és un sensacional fresc psicològic del que és i com funciona un sistema totalitari, sigui quin sigui, en aquest cas l’stalinisme, sempre devastador, sempre criminal. Durant dues hores veiem com s’alimenta un sistema de terror que acaba creant una psicosi paranoica entre la gent, un sistema que acaba vivint ell mateix una veritable, grotesca i malaltissa mania persecutòria, buscant enemics ideològics arreu, ja no només en les activitats quotidianes, sinó també en l’art, fins al deliri d’acusar el propi Shakespeare de subversiu i perillós enemic del poble rus.

Tot i que no hi ha cap mena de subtilitat en el que es vol explicar la idea de Mateu Visniec, que va haver de fugir de Ceaucescu i exiliar-se a París, i la del director Razvan Muresan és denunciar i retre homenatge a les víctimes del sistema, però en especial honrar i distingir a Vsévolod Meyerhold construint l’obra a través de les pròpies idees teatrals del director rus, un joc metateatral que és alhora una lliçó d’excel·lent treball actoral i respecte pedagògic.

Entretant haurem d’esperar que algun programador s’animi a portar-nos a Catalunya la companyia Teatrul National Cluj-Napoca, amb la seva contundent i captivadora oferta teatral! Per cert, i com apunt final, és molt possible que l’any vinent inauguri el 35e Festival de Teatre d’Almada un espectacle català, de moment, però, no ho podem revelar!

Joaquim Armengol Roura (Crític literari i teatral)

Moeder o escenes cruels de la vida familiar

posted in: Actualitat, Teatre | 0

El 34è Festival de Almada es posa inquietant amb Moeder (Mare), dels Peeping Tom, el segon lliurament de la trilogia que va començar amb Vader (Pare, 2014) i finalitzarà amb Kinderen (Fills, 2018). Moeder és una obra sobre la memòria, els neguits de l’absència i la por que explora fins a quin punt viure evoca l’imaginari personal de cadascú o bé és el resultat d’un teixit que componem col·lectivament. Peeping Tom (Gabriela Carrizo (Argentina) i Franck Chartier (França)) tracta aquest tema a través de la figura central de la mare, mostrant la mateixa fascinació, sensibilitat i sarcasme amb què aborda totes les seves produccions. Moeder no deixa de ser una crònica familiar cruel, tan pertorbadora i anormalment familiar com divertida. Sens dubte que ens hi reconeixem, de forma directa, espantats i divertits, quan trobem aquella mateixa mirada amb què, de vegades, observem els nostres commovedors i patètics intents de fer encaixar en aquest món tan entretingut que ens depassa les nostres ridícules concepcions. No és estrany, doncs, que els intents dels intèrprets per reconstruir la figura de la mare i els seus mons interiors ens provoquin, alhora, la desfiguració més grotesca.

Moeder_(c)_OlegDegtiarov_7921_HRA Moeder seguim explorant l’univers inestable i tan característic de la companyia, un món que desafia la lògica espai/temps amb la naturalitat del respirar. I en aquest univers constantment desplaçat i estrany pot passar qualsevol cosa. Per això, el terrible i torbador aïllament dels protagonistes condueix l’espectador a una imatgeria delirant, un món mental ple de malsons, pors, pulsacions i desitjos que mostren la part més grotesca i fosca de la condició humana. És a partir de la mort de la mare, exemple de figura amorosa, capadora i oprimida, essencial i polièdrica, la que desvetlla l’assortiment d’imatges inimaginables que provoca aquesta mort. A Moeder hi ha, profundament expressats, l’absència i la por, que són els autèntics protagonistes d’aquesta desafiant crònica familiar. Una crònica que es projecta en una mena de museu privat, un llinatge particular digne de ser observat, però que es transfigura puntualment per convertir-se en un tanatori o en una sala de maternitat; llavors és un vidre, simplement, el que ens separa de l’ésser estimat. Aquesta és la distància, l’aïllament, la barrera que fa adonar-nos que, en realitat, estem sols amb companyia. Els personatges que van desfilant per aquest espai són d’allò més familiars: un pare, mare, fills, germans, una dona de fer feines, un vigilant, visitants, etc. Un món aquest de la família tan normal, petit i conegut, però ja sabem que els mons normals, petits i coneguts amaguen, sovint, l’infern! Un lloc ideal, doncs, per mostrar les virtuts i les misèries que modelen l’ànima contemporània.

Moeder és una mostra més de recerca i exploració del llenguatge del moviment i la interpretació, una posada en escena performàtica magistral de teatre-dansa on  tot contribueix a la perfecció mil·limètrica, sobretot la llum meravellosa i el so, engranatges i efectes sovint tractats de forma esplèndida i cinematogràficament. Així, per exemple, la impactant primera escena en la qual la ballarina es debat sobre un sòl xop inexistent, i que sembla suggerir la lluita d’un nadó en el líquid amniòtic. L’espectacle funciona a la perfecció mitjançant metàfores sorprenents, al·legories i poderoses imatges que quedaran llargament suspeses en la nostra retina. I els intèrprets són, senzillament, enlluernadors. Peeping Tom, com sempre, és la imatge teatral d’una poderosa i rara intel·ligència, tant pel que fa al tractament musical i vocal com pel seu sorprenent i personal vocabulari coreogràfic que evoca, un mirall que retorna el més grotesc, inquietant i pertorbador del que som. Espectacles com aquest fan rellevant un festival de teatre, en aquesta ocasió el 34 è Festival de Almada, a Lisboa.

Joaquim Armengol

 

Spiritu Santos

Una rere l’altra les obres de Carles Santos han deixat l’espectador en un estat de certa perplexitat; i no pas, precisament, per haver formulat al·legories incomprensibles o escandalitzat uns i altres, sinó per haver exhibit una riquíssima extravagància escènica polifacètica i imbatible. I enguany, una vegada més, irromp a l’escenari amb llum pròpia, en un quadre sensacional, multiescènic, sonor, vivíssim que ha anomenat: Patetisme il·lustrat. En Santos és un mag, un mag renovador de la pròpia màgia que sense perdre un bri de la seva força essencial il·lumina de nou el seu esperit de geni. Segueix essent el més modern de tots, i encara manté aquella capacitat intacta capaç d’obrir la llauna a qualsevol possibilitat estètica musical. L’evoco perquè em sembla una força creativa inexhaurible i l’inventor de la sonoritat estètica; també un destructor de la quotidianitat, un foc arrossegat que vessa aigua fresca; o sigui, l’altra cara de la patètica política cultural catalana. I pel que fa al cas concret il·lustrat el veig com l’ull d’una persiana eròtica tacada de vermell, l’endoll d’una vacuum cleaner sex machine, l’infant voyeur d’una gàbia lèsbica percudida per fèmines, dibuixant un rostre de clown emprenyat, fet un cabró, mostrant un cul sonor amb dos collons, i quins collons!!! I, tanmateix, en Santos és pulsió meditada, l’origen d’una representació alliberada de qualsevol esquematisme, un pur tronxament intel·lectual, un fòtil ple de bellesa, una mena d’irreverència descollonant feta de ràbia irracional i de llum obscura… Però tot això és redundant perquè en Santos és en Santos; o sigui, l’encarnació d’un mestre irrepetible i necessari.

Després del seu pas per Temporada Alta, Patetisme il·lustrat es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya des d’avui, a la Sala Tallers, fins el 6 de desembre.

Joaquim Armengol

Crític teatral i literari

 

An old Monk. La dignitat del gest

posted in: Actualitat, Cròniques, Música, Teatre | 0

Diria que un dels majors reptes que ha d’encarar qualsevol és l’envelliment. El mirall matinal on costa reconèixer-­se, com lamenta l’actor belga Jose de Pauw en aquest monòleg amb trio de jazz que s’ha presentat a Temporada Alta. Això, en un entorn social on el vigor de la joventut és casus belli i on la mort ha desaparegut de l’imaginari col∙lectiu. I on el coratge d’esdevenir “més alt, més ràpid, més fort” ha quedat simplificat pel missatge de “ser més competitiu”. En l’àmbit de la dansa, a més, la necessitat de mantenir una adequada condició física encara fa més punyent el pas del temps. I les respostes dels seus artistes són ben diverses: retirar­se als 50 en plena maduresa interpretativa, com hem vist recentment al Festival de Peralada amb Sylvie Guillem; com ressona la frase d’Alicia Alonso, encara a la direcció de la Compañía Nacional de Cuba i de recent visita a Barcelona: “Estoy con vida, y estoy bailando por dentro”. En tots els casos sembla que fer­-se gran comporta una escissió entre els impulsos interiors i les capacitats reals. Aspecte aquest gens fàcil de resoldre i que An Old Monk dissecciona des de la contradicció, que no és altra la manera com es manifesta en el pensament humà el desig.

 

Josse De Pauw i Kris Defoort, al piano, a An old Monk.

 

El personatge que interpreta Jose de Pauw explora aquella condició des de la severitat de la consciència d’un temps que es reconeix més passat que no pas en clau de futur, amb els encerts i els errors propis de qualsevol vida; mentre una voluntat fèrria, quasi còmica, de ser encara projecte de futur s’instal∙la en forma d’esperances. Ballar encara la vida, sigui aquesta com sigui, hagi estat o no exemplar. Aquest és l’argument que interpreta cantant, recitant i dansant en un desplegament de brillant actor. Amb la maduresa pròpia d’un iniciat: precisament perquè ­com el seu personatge­ la pregunta no és pas quines són les limitacions, sinó quins els camins encara per recórrer. Com a teló de fons de la funció d’aquesta petita meravella que ha arribat a Temporada Alta hi ha el trio de jazz de Kris Defoort: ell al piano, amb Nicolás Thys al baix elèctric i un entusiasta i molt jove Samuer Ber a la bateria. Inspirats en la música i la vida del llegendari compositor nord­americà Thelonius Monk, omplen de sentit sonor la batalla per la dignitat sobre la qual plantegen la (re)invenció d’una nova vida: estàndards barrejats amb “groove” d’amplis accents rítmics, que combinen sàviament amb improvisacions. Per sí sols podrien resultar un perfecte concert de capvespre al peu d’una carretera solitària després d’un llarg trajecte en cotxe per autopistes polsoses. Jugant amb les cadències i els impulsos musicals de la veu de l’actor, acaba com un gegantí crit a l’ànima inconformista: la dignitat del gest, un cant de profunda arrel humana quan davant d’una etapa de la vida tan complexa com és la vellesa es respon amb la il∙lusió per tot allò que és possible encara.

Temporada Alta: Teatre de Salt
8 de novembre de 2015
Jose de Pauw – Kris Defoort

Jordi Sora
Escena de la Memòria

Cascai Teatre i el seu nou espectacle són portada en el número 5 de Proscenium

IMG_3534La companyia Cascai Teatre, formada per Marcel Tomàs i Susanna Lloret, ocupen la portada del número 5 de la Revista Proscenium, que està disponible des de finals de setembre en la seva versió catalana a l’app que es pot descarregar de manera gratuïta a iTunes (IOS) i a Google Play (Android). Cascai estrenarà el seu darrer espectacle, La banda del teflón, els dies 17 (21h) i 18 (18h) d’octubre a la Sala la Planeta, en el marc del Festival Temporada Alta. La banda del teflón són un trio, dos homes i una dona, molt especials, d’allò que en diríem “estrellats” o “desubicats”. Humor surrealista marca de la casa, ingenu, cruel a vegades, barrejat amb el teatre de gest, és la marca de la casa que també es pot apreciar en aquest espectacle en què Marcel Tomàs incorpora a Toni Escribano i Mariona Ponsatí, després d’una trilogia se solos escènics (Zirocco, Hotot i El pillo). La portada, animada i divertidíssima, és obra del director d’art de Proscenium, Julio Estrela, i dels dissenyadors David Martín i Apel·les López.

La fira d’arrel tradicional

La Fira Mediterrània de Manresa, que es celebra del 15 al 18 d’octubre, hi té una presència notable en aquest número. Héctor Mellinas (filòleg, estudiós i investigador teatral, actor i cantant) és l’autor d’un article sobre La viola l’or, l’espectacle que clourà la fira (Kursaal de Manresa, 18 d’octubre, 19h) amb la seva estrena oficial. La peça, dirigida per Jordi Prat i Coll, és la primera sarsuela catalana escrita per a cobla i veus, amb música d’Enric Morera i llibret d’Apel·les Mestres, que la va definir com una “rondalla bosquetana”. La presència de la Fira Mediterrània en el número 5 de Proscenium també es concreta en una magnífica entrevista que la periodista Marta Pallarès (Rockdelux) li ha fet al cantautor Roger Mas, que estrena el seu darrer disc, Irredempt, una joia, en el marc de la mostra el dia 16 d’octubre (21.30h) també al Kursaal.

IMG_3535

Balanç de Firatàrrega

Firatàrrega, que ja va tenir presència en el número anterior amb un reportatge sobre l’espectacle A house is not a home, de la Companyia Ignífuga, inclòs en el programa Laboratoris de Creació, i en d’altres seccions també centra la nostra atenció en aquest número, malgrat haver-se celebrat a principis de setembre. El periodista cultural Eduard Molner fa un acurat balanç artístic de la fira, mentre que Sílvia P. Aspiroz (tècnica de producció i comunicació cultural) és l’autora d’un article sobre un altre dels espectacles inclosos al programa Laboratoris de Creació, el que van estrenar la companyia lleidatana Íntims Produccions, Wasted, de la poeta, rapsoda i dramaturga -entre d’altres facetes- Kate Tempest, sota la direcció d’Iván Morales (Cia. Prisamata). Wasted és de fet objecte d’un quadríptic en què, a més de l’article, inclou un escrit de la mateixa companyia i un altre del traductor de l’obra, el també poeta Martí Sales, i un perfil de Kate Tempest a càrrec de Marta Pallarès. Firatàrrega també té protagonisme en la secció Moments de Temporada, dedicada única i exclusivament a la fotografia. En aquesta secció s’hi poden veure una quinzena de les millors imatges de la mostra, obra de Martí E. Berenguer.

IMG_3544

L’estrella: Temporada Alta

Era inevitable que el festival de tardor d’arts escèniques per excel·lència de Catalunya, Temporada Alta, de Girona i Salt, fos el que ocupés més espai en aquest número, començant per la portada, ja que La banda del teflón s’estrenarà en el marc del festival. Precisament, en les pàgines interiors de la revista hi ha una entrevista amb Marcel Tomàs, director de Cascai Teatre, servida en càpsules de vídeo, acompanyades d’un escrit de Joaquim Armengol (crític teatral i literari) i de les magnífiques fotografies d’Agustí Ensesa, Jordi Grasiot i  Marcel Asso.

L’actriu Cristina Cervià (Mentidera Teatre) i el crític de dansa Jordi Sora (Escena de la memòria) fan les seves propostes pel que fa al festival en els àmbits del teatre català i de la dansa, el moviment i el circ, respectivament. Les seves recomanacions estan precedides del teaser meravellós del curtmetratge titulat The missing part, amb direcció de Blai Mateu i Camiller Decourtye (Baro d’Evel), amb realització de Salvador Sunyer i Vidal i producció de Temporada Alta, Nanouk Films, O i l’Arts Santa Mònica, que n’acollirà l’estrenarà l’11 de novembre. Des d’aquella data, a més, també es farà un visionat abans de totes les projeccions de les peces de cinema programades al festival, al Cinema Truffaut de Girona i d’altres localitzacions.

Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.
Blai Mateu, amb el corb ensinistrat amb què treballa a Bèsties. FOTO: Fotograma de The missing part.

Una de les seccions més interessants és la conversa que mantenen el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, i el director del Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, Domènec Reixach. Aquesta conversa, gravada en vídeo, està servida en càpsules autònomes de 4 o 5 minuts de durada i s’hi tracten temes diversos, com ara l’evolució del festival -la propera edició serà la 25a-, la jubilació de Reixach a final d’aquest any i la seva tasca al capdavant de l’Arxipèlag, i fins i tot els models culturals de l’Estat espanyol i francès. Les fotos són de l’Agustí Ensesa.

IMG_3546

IMG_3547

IMG_3548

La secció d’audioteatre la protagonitzen els membres de companyia banyolina Teatrebrick, que han estrenat a Temporada Alta la seva versió d’Ivonne, princesa de Borgonya (Witold Gombrowicz). Els protagonistes de la peça fan la lectura dramatitzada de dos fragments del text de l’espectacle, que arriba acompanyada d’escrits del director, Joan Gómez, i del productor, Joan Solana. Tanca la revista, com sempre, una nova facècia de La banda de Marcello, el curtmetratge d’humor que serveix a cada revista Cascai Teatre, sota el comandament de Marcel Tomàs.

IMG_3540

La Revista Proscenium és una aplicació informàtica que permet el visionat de l’única revista digital, interactiva, nadiua per a dispositius mòbils i especialitzada en arts escèniques del món. En aquest cas, promovent la creació catalana contemporània. Revista Proscenium està disponible per IOS i Android.

 

1 2