Dani Chicano
El Monstre, de Josep Maria Miró, es va estrenar l’estiu passat al Grec, a la Sala Beckett de Barcelona, després que el text guanyés el 32è Premio Jardiel Poncela (2023) i el seu projecte de posada en escena fos escollit l’any passat com a guanyador del 18è Premi Quim Masó a produccions teatrals. Digueu-ne atzar, digueu-ne casualitat, l’escriptura va enganxar Miró en l’etapa que ell ha anomenat ruralista, entre El cos més bonic que s’haurà trobar mai en aquest lloc, La majordoma i el text que ha de tancar aquesta trilogia, L’esguerrat. El Monstre no hi pertany, però podria fer-ho, perquè comparteix no només ambient rural, també la temàtica i, en certa manera, la construcció. L’obra editada comença amb una cita de Harold Pinter que la marca de cap a peus: “El passat és allò que recordes, allò que imagines que recordes, allò que et convences recordes o allò que fas veure que recordes.”
Una nit d’insomni, la Berta i en Santi es desperten i inicien una conversa inquietant: fa temps que alguna cosa els acompanya, un malestar que no saben definir. Viuen en un poble de muntanya aparentment tranquil, però tacat per un incident fosc que va tenir lloc fa gairebé vint anys: la desaparició o l’existència d’una figura que el poble va batejar com el Monstre. Aquesta presència, reobrint ferides, s’escampa en els records col·lectius i individuals i distorsiona la relació entre allò que és real i allò que és simbòlic, actua com a presència pertorbadora, observadora i no clarament definida: potser un emissari del passat, potser l’assumpció de la monstruositat interna. A partir d’aquest retorn, s’estructura un diàleg fragmentat entre temps presents i passats, amb salts d’espai i identitat, on es revelen pors, silencis, violència latents i responsabilitats col·lectives.
Visualment, El Monstre és una aposta decidida per una estètica fosca, minimalista i carregada de matisos: el decorat consisteix gairebé en una superfície monocroma reflectant que sobresurt del terra de l’escenari, coronada per làmpades idèntiques que pendulen com múltiples ulls. L’il·luminador Toni Ubach hi té molt pes i des de l’inici —amb Berta i Santi levitant lleugerament, en una imatge quasi espectral— fins als contrastos bruscos entre llum i ombra; la llum funciona com a agent dramàtic amb un efecte final imagino que volgut que deixa Joan Negrié, el Monstre, amb la cara obscura de coll per amunt, però els dos ulls brillants talment com un animal sotjant des de la foscor. La música de Yair Karelic acompanya amb una tensió sonora que, sovint, colpeja el silenci de l’escena, reforçant el sentit del buit i la irrupció del monstre latent.
Sobre el text en si, El Monstre és una peça fragmentada, on el temps es doblega i les veus es confonen. Miró torna a articular el diàleg amb salts – entre passat i present, entre records i al·lucinació, entre el que es diu i el que es calla. Aquestes dislocacions són la matriu poètica i dramàtica de l’espectacle. I en aquesta trama es mouen tres presències singulars: una parella que comparteix vida i misteris (Berta i Santi) i un tercer ésser -un gos, una guilla, una criatura, un ens…- que actua com a retorn simbòlic i pertorbador. Aquest tercer personatge va mutant i, al mateix temps que muda de pell, va provocant canvis substancials en les situacions que es representen, en les reaccions dels seus interlocutors i la manera com entomen i relaten el passat, les seves pors i com la seva memòria ha distorsionat els seus records.
El Monstre, el personatge que engloba un seguit de personalitats diferents en diversos moments, és una mena de catalitzador dramàtic, una presència que inicialment es percep inofensiva, però que poc a poc vampiritza els records dels protagonistes i els provoca a treure a la llum, a contracor, aquells records amagats. L’ambigüitat amb la que juga Miró amb mestratge té com a resultat que el públic s’hagi de plantejar si el Monstre és una amenaça externa, el més evident, o si també podria ser una construcció mental interior, pròpia de cadascun. En el joc dramàtic entre Berta i Santi entremig d’aquesta presència fosca, es manifesten temes crucials en l’obra: la violència -col·lectiva o individual-, la culpa, el silenci i la responsabilitat compartida. L’obra fonamenta la seva potència en la seva capacitat de generar equívocs, sense donar cap mena d’explicació, sense revelacions inequívoques. En això resideix tant la seva força com el risc que comporta, perquè demanda, exigeix, un espectador atent i voluntariós, que anirà tan al fons de la qüestió com ganes tingui d’explorar i, fins i tot, de fer un exercici d’introspecció. Aquest és el seu interès, però també pot ser el seu tendó d’Aquil·les, perquè pot deixar un profund rastre d’insatisfacció entre el públic.
El repartiment -Àurea Márquez, Albert Prat i Joan Negrié- assumeix brillantment una tasca especialment exigent, que requereix una gran capacitat de concentració i una exquisida escolta entre els intèrprets. És una altra constant en les darreres peces de Miró que no hi ha excessiu moviment corporal, sinó que les veus, les micro-tensions, les mirades, petits gestos marcats en el text amb punts suspensius, guionets o barres, o la mutació subtil de síl·labes, construeixen l’escena. Ho hem comentat abans, el text exigeix una oïda atenta i una recepció que accepti no tenir totes les claus. El Monstre emergeix com un text i un muntatge que lluita per mantenir la seva coherència interna enmig de la complexitat, com un artefacte ben greixat. Fa sentir la por, la fragilitat, la tensió entre el que mostrem i el que deixem en la foscor o soterrat, i ho fa sense concessions, sense explicar el monstre, sinó convidant-nos a mirar-lo, a fer-lo nostre si s’escau, a identificar-nos-hi o rebutjar-lo. No és una obra amable, ni plàcidament digestible que vol una mera contemplació, sinó una disposició a travessar el buit, una aposta radical que es consolida en el tipus d’obres de Miró que, per damunt de buscar plaer immediat, busca commoció, interrogació i resistència. I això, avui, ja és una forma de resistència.
El successor: Grans bardisses
Es dona la circumstància que, al final de la funció, la primera del festival Temporada Alta d’enguany –deixant de banda l’actuació de Patti Smith a l’Auditori de fa uns dies-, es va anunciar el projecte guanyador de la 19a edició del Premi Quim Masó a produccions teatrals en llengua catalana, que habitualment s’anunciava en un acte exprés que es celebrava a La Planeta. El projecte successor en el palmarès del premi, dotat amb 40.000€, que s’estrenarà en la propera edició del Festival Grec Barcelona i formarà part de la programació de Temporada Alta de l’any vinent, és el titulat Grans bardisses, un text del dramaturg i director gironí Llàtzer Garcia. El projecte tindrà un repartiment format perAnna Alarcón, Mima Riera i Daniela Brown. Grans bardisses explica la trobada de tres germanes —la Rut, la Mar i la Bet— que, fidels a la tradició, es reuneixen cada Sant Jordi. El retrobament d’enguany té lloc a Grans bardisses, un espai carregat de memòria familiar: el terreny on el seu pare va voler aixecar una casa, un somni que va quedar inacabat com tants d’altres. Per a la Mar, tornar-hi és una manera de reconciliar-se amb aquell paradís perdut i, potser, de donar-li una nova oportunitat. En canvi, la Rut ho viu com una obsessió inútil pel passat, mentre que la Bet està immersa en els nervis d’una nit clau per a la seva carrera musical. L’obra explora la fragilitat dels vincles familiars, el pes de l’herència emocional i la manera com un sol instant pot canviar per sempre el rumb d’una història compartida.
Fitxa artística
Sala i data: Teatre de Salt, 4 d’octubre de 2025 (Temporada Alta)
Autoria i direcció: Josep Maria Miró
Repartiment: Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat
Escenografia i vestuari: Albert Pascual
Il·luminació: Toni Ubach
Composició musical: Yair Karelic
