Dani Chicano
Diguem-ho des de l’inici i no pas com amb un to negatiu, més aviat descriptiu: Un paradís a la frontera, d’Àlex Castro, que es va estrenar a La Planeta de Girona, és una peça incòmoda, gens amable, que demana un públic molt atent i l’interpel·la des del primer minut. Però també és una peça molt interessant, en la qual no s’adiuen el tema i la maduresa amb què s’aborda amb l’edat de l’autor. El jove dramaturg gironí, que debuta professionalment en la direcció amb aquest seu text, parteix d’un fet real —l’evacuació massiva (800 persones) del macro-prostíbul Paradise de la Jonquera, la nit de Cap d’Any del 2012, com a conseqüència d’una falsa amenaça de bomba— per construir la veu d’una prostituta que, després d’anys de silenci i violència, decideix explicar-se. I a través d’aquesta veu, el text desplega una dissecció implacable sobre el poder, la vulnerabilitat i les fronteres invisibles, amb una llengua exquisida.
La peça s’inscriu en una línia teatral que a Catalunya ha trobat en Josep Maria Miró un dels seus exponents més solvents, una línia en la qual també caldria circumscriure Lluïsa Cunillé, Marc Rosich, Victòria Szpunberg, Llàtzer Garcia o Pau Miró, amb les diferències que vulgueu i amb moltes coincidències. Parlo primer de Josep Maria Miró perquè no és anecdòtic que Castro hagi estat meritori en els seus muntatges, El monstre i La majordoma, perquè crec comparteixen una mirada: la de posar al centre allò que no es vol mirar, de seguir la pista moral d’allò que resta ocult. Com en el teatre de Miró, aquí també es qüestionen els espais de responsabilitat —individual i col·lectiva— i s’esberlen les categories còmodes de víctima i botxí. Però Castro hi afegeix un gra de sorra propi: una corporeïtat ferotge, una ferida que s’autoexplica amb un llenguatge tallant, gairebé clínic, que converteix el monòleg d’aquesta prostituta en un acte de resistència. Com en el teatre de Miró, la pulcritud de la llengua i una certa poètica intrínseca, sempre amb el registre adequat, és innegociable.
En aquest terreny espinós, l’actriu Ema Delon ofereix una interpretació precisa. Ella i Castro es declinen per una fredor volguda, sense estridències, com si cada paraula li sortís d’una cambra hermètica on la temperatura ha estat ajustada perquè la veritat no s’evapori. Aquesta contenció a estones glaça, però sorprenentment acosta la protagonista a l’espectador més que no l’allunya, perquè no busca compassió, sinó escolta. El treball de Delon es fonamenta en la tensió interna, en una gamma mínima de gestos que deixen entreveure les capes de dolor, ràbia i lucidesa que l’habiten. És una actuació que entén perfectament que el text és un camp de mines: si s’hi camina amb massa emotivitat, es desactiva i tendeix a la frivolitat; si s’hi camina amb la duresa justa, esclata allò que ha d’esclatar.
L’escenografia és mínima i adequada, la il·luminació, escassa però amb una intenció ben pensada, articula l’espai mental de la protagonista. Els focus delimiten territoris simbòlics —la carretera, la frontera, el prostíbul, la comissaria— mínimament subratllats per elements escenogràfics, que es van encenent i apagant com si fossin cambres d’una memòria fragmentada. En alguns moments, la llum sembla interrogar la protagonista com ho faria el policia invisible al qual s’adreça; en d’altres, la cobreix amb una penombra que evoca la por antiga al silenci, a les zones on ningú no la va protegir. Sense recarregar la proposta, la il·luminació reforça exactament el que la peça necessita: una atmosfera de frontera permanent.
Castro ha escrit amb un a maduresa impròpia un text que desafia el confort de l’espectador. No ofereix redempció ni moralines tranquil·litzadores: ofereix una veu que es resisteix a ser esborrada. La protagonista parla perquè parlar és l’únic gest que li queda per recuperar part d’un poder que li ha estat arrabassat des de massa fronts. La seva confessió, alhora íntima i política, exposa el que sovint preferim no veure: que la violència no és un relat excepcional, sinó una estructura que travessa cossos, famílies, fronteres i institucions. Amb Un paradís a la frontera, Àlex Castro mostra una veu pròpia i incisiva, capaç de mirar de front l’opacitat moral del nostre temps. I l’espectador surt del teatre amb la sensació que li han explicat una veritat que no es pot desescoltar. Una veritat dita amb una fredor que crema.
Per afegir més elements que m’assemblen d’interès, diré que la peça de Castro ha estat una de les proposades per a la seva producció en la tercera edició del cicle Estrena’t al territori, una iniciativa d’ADETCA, que compta amb la implicació de la Sala La Planeta de Girona, La Mercantil de Balaguer, el Teatre de l’Aurora d’Igualada, la Casa del Teatre Nu de Sant Martí de Tous i la Sala Trono de Tarragona. En total hauran estat 5 les propostes triades en aquesta edició d’Estrena’t al territori, que han rebut suport integral en la gestió empresarial, el procés artístic, la producció tècnica, la comunicació i la distribució. A més, han gaudit de residències artístiques de 10 dies a la sala tutora i una residència tècnica de 3 dies. Si us ve de gust veure-la, en torneu a tenir l’oportunitat els propers dies 17 i 18 d’abril, a la Sala La Planeta de Girona.
Fitxa artística
Espectacle: Un paradís a la frontera
Data i sala: Sala La Planeta, 13 de novembre de 2025
Autoria i direcció: Àlex Castro Pizarro
Intèrpret: Emma Delon
Disseny d’il·luminació i escenografia: Juli Palacios Pla
Disseny de vestuari: Jessica Sibina Aranda
Espai sonor: Artur Canadell Castelo
Fotografies: Arzel Cañavate Montoliu
Producció: Produccions del Carrer Masini
Amb el suport de: Sala La Planeta i La Unió Santcugatenca
