Dani Chicano
Matres és, ras i curt, una meravella d’espectacle. És la peça més íntima que ha fet la companyia Campi Qui Pugui, la que els ha demanat filar més prim i ha requerit -i requereix- un esforç extra a nivell emocional, ja que està basada en la vivència personal de la meitat del nucli dur de la companyia, Jordi Pedrós, l’altra meitat és la Cristina Garcia. La peça té un grapat de virtuts, ja en parlarem, però la més important és haver aconseguit posar un pèl de distància sobre uns dolorosos fets reals i adquirir la perspectiva necessària per tal de trobar el to adequat per explicar la història i atorgar-li aquell caràcter universal, que permet al públic identificar-se amb allò que passa a escena. El públic empatitza –i de quina manera!- amb els personatges, i riu i plora al llarg d’una funció que acaba essent un bàlsam lluminós i guaridor en ocasions i que, en tot cas, ofereix eines a la mainada, però també als adults, per afrontar pors i recances relacionades amb la mort. Fora temors! Perquè una altra de les grans virtuts, que deia abans, d’aquesta peça és que tot això ho fa amb un tacte, una sensibilitat, una pulcritud, un sentit de l’humor i un respecte extraordinaris. Que vessa amor de per tot arreu, vaja, però sense ni un pensament de sensibleria, cap mena d’afany pedagògic, ni cap concessió als excessos efectistes en els quals seria relativament fàcil de caure.
La història és senzilla d’explicar. Es tracta de la vivència del mateix Pedrós, el petit de quatre germans –tot i que a la peça només n’hi surten 2 dels 3 restants i amb noms canviats- que va quedar orfe de mare als 10 anys i van ser la seva padrina (àvia), Tereseta, i la seva tieta, Dolores, les que es van fer càrrec de la seva educació i cures. Diverses qüestions fonamentals afloren mentre la funció avança entre “arrumacos” i “xufliscos”: com es parla de la mort amb un infant? Com ho assimila aquest? Quin efecte té el succés en el seu comportament i en la seva evolució, en el seu creixement, en tots els sentits? Quin paper hi juga la resta de la família en tot plegat? Respostes que sorgeixen de manera natural a aquestes qüestions, de manera sintetitzada: naturalitat, amor, paciència i suport.
L’espectacle ret un preciós homenatge a totes aquelles dones que han assumit el rol de mare per necessitat o voluntat, sense ser-ne, com la Padrina i la Tieta, la primera, remugaire i estricta, la segona, bonhomiosa, comprensiva, amb una aguda intel·ligència afectiva i una perdició pels diabètics. Totes dues, amb un cor gros com un camió. Al final de l’obra, el mateix Pedrós, que fa el paper d’eventual narrador -entre d’altres- explica que no canviaria res de la seva vida, “ni tant sols els moments tristos, perquè la padrina em va ensenyar a treballar, la tieta a estimar i la meva mare a no rendir-me mai. Diuen que de mare només n’hi ha una, però jo n’he tingut tres.” Amor per triplicat.
Darrere de tot plegat hi ha la voluntat d’en Pedrós i la companyia, formada per la Cristina Garcia, però també per l’Aitana Giralt, l’Èrik Varea (intèrprets) i el Marc Espinosa (tècnic) -tots ells en signen l’autoria-, que van tenir la bona pensada de deixar la direcció en mans d’una de les millors directores de l’actualitat, Rosa Díez (La Rous Teatro) –ja havia treballat amb Campi amb la magnífica Camí a l’escola– o comptar amb mirades externes com la d’Iñaki Rikarte (Kulunka Teatro), grans regidors d’escena i dramaturgs amb una sensibilitat proverbial i una capacitat enorme per trobar el desllorigador de la història i polir els espectacles per tal que en surtin joies com aquesta. La posada en escena és pensada al mil·límetre, amb una escenografia modular, dividida en peces que, segons com s’acoblin, són el poble, l’escola, la casa familiar, l’hospital o fins i tot un avió. No només això, sinó que també sobre aquests mòduls, a vegades només sobre una part, es fan projeccions estàtiques o animades, que fan avançar la història. La funcionalitat per davant de tot, la rapidesa en el canvi d’escena, però sense renunciar a l’originalitat i a una bellesa estètica indubtable que fascina al públic. Tots els detalls han estat pensats i treballats i la companyia ha recorregut a tots els llenguatges artístics que li han calgut. Hi ha treball d’interpretació de text, però també de màscara (semirígida) i de titelles: el Padrós està representat per tres titelles de mides diferents, manipulats amb molta destresa. Tot això també té signatura, la de Plancton Escena, amb qui treballen un bon nombre de companyies, sobretot de Lleida, com ara Festuc Teatre o Zum Zum Teatre.
La trajectòria de la companyia de Castellserà, que encara no ha arribat al seu punt àlgid, és digna d’estudi com a exemple de grup de teatre que va néixer (2008) i ha anat madurant fins a convertir-se en una companyia referent en l’àmbit de les arts escèniques per a tots els públics. També ho és per ser capaç de bastir espectacles tan diferents, però tan rodons en el seu respectiu llenguatge artístic –teatre de carrer i de sala- com Camelvà, estrenat el passat mes de maig a la Fira de Titelles de Lleida, o Matres, que és el que avui ens ocupa, estrenat uns mesos abans, a principis d’any la Mostra d’Igualada, que va guanyar el Premi de la Crítica 2025 al millor espectacle familiar, que diumenge passat es va poder veure a la Cate de Figueres i que està programat enguany a Temporada Alta (8 de novembre, al Teatre de Salt).
En el moment de recollir el merescut Premi de la Crítica al millor espectacle familiar, la Cristina Garcia va fer el millor parlament de tota la vetllada, de llarg, referint-se –entre d’altres aspectes, que són figues d’un altre paner- a aquest espectacle com una peça per a la infància que parla de la mort “donant l’oportunitat als nens i nenes per a que sentin, perquè el nostre públic és intergeneracional, els infants que venen són menors d’edat, són més baixets que nosaltres però no per això les seves emocions són més petites, tenen dret a sentir i a viure emocions, i a venir al teatre i plorar, com els adults quan cerquem espectacles que ens colpeixin […] Aprendre a viure amb la mort és aprendre a gaudir de tots i cadascun dels instants de la vida”. Matres ja és això i es gaudeix cada segon.
Fitxa artística
Lloc i data: La Cate (Figueres), 5 d’octubre de 2025.
Direcció: Rosa Díaz
Autoria: Aitana Giralt, Cristina García, Erik Varea, Jordi Pedrós, Marc Espinosa
Intèrprets: Aitana Giralt, Cristina García, Erik Varea, Jordi Pedrós
Escenografia: Plancton Escena
Disseny il·luminació i Espai Sonor: Marc Espinosa | Show Disseny
Composició musical: Manuel Dabove
Animació i projeccions: Laura Larios Rosa, Quer Lloveras Fontelles
Vestuari: Rosa Solé
Fotografia: Arian Botey/Blanca Martínez
