Dani Chicano
Després de Shakespeare i el Quixot, en el darrer espectacle de Marcel Tomàs (Cascai), Un tal Cèsar, l’emperador romà és l’excusa per proclamar, per enèsima vegada, que la vida, amb humor, és de més bon passar. De fet, Tomàs sempre ha reivindicat l’humor, el riure, com a element indispensable per viure, en tots els seus espectacles, tret d’aquell Pere i el capità (M. Benedetti) de fa més de 17 anys o el més recent Noucents, el pianista de l’oceà (A. Baricco). A Un tal Cèsar, Marcel repeteix fórmula dels seus tres darrers espectacles –fins i tot en el títol-, una fórmula que ja és marca de la casa i que ha anat construint fins i tot abans de començar aquesta sèrie amb l’encavallament de gags que protagonitza amb qui fa anys que comparteix escenari, en Toni Escribano, i que remata amb una escena en què fa pujar a l’escenari dues o tres persones del públic per representar-la. Si us toca, com va ser el meu cas en l’estrena al Teatre de Salt, intentareu negar-vos, però no podreu, i el millor és que deixeu el sentit del ridícul a la butaca i mireu de seguir el joc. Us estalviareu una mala estona, us ho passareu bé vosaltres i també el públic, que riu a cor què vols.
És un risc important fiar part de l’èxit de l’espectacle a la participació del públic, per diversos motius, però que surti bé –i no sempre hi surt- depèn d’un parell de qüestions: la primera és l’habilitat de l’artista per aconseguir que la participació d’algú aliè a l’espectacle remi a favor d’aquest; la segona són les ganes de jugar dels “voluntaris” triats. Del primer element, en Marcel Tomàs en posseeix amb escreix, és un veritable mestre en aconseguir esprémer tot el que la participació d’un espontani pot oferir a l’espectacle. Del segon element només es pot arribar a la conclusió, després d’haver-li-ho vist fer en els seus espectacles des de fa una vintena d’anys pel capbaix, que la gent, així en general, és de bona jeia.
La peça comença en una barreja de jaciment arqueològic i museu. Un arqueòleg vestit amb bermudes tècniques, armilla i salacot (Tomàs) pretén guiar una visita que ens ha de dur pels darrers 2.000 anys de la història de la humanitat. Ho fa a la seva manera, confonent dracmes i sestercis, dient-les de l’alçada d’un campanar i, a més, és contínuament interromput per un operari d’obres (Escribano), un gallec de pega que intervé de fa anys en els espectacles del còmic gironí i que representa el progrés, ja que sobre el jaciment hi ha d’anar un resort per acollir turistes. L’esquema és el clàssic dels pallassos: el cara-blanca, l’intel·ligent, i l’august, el de cal justet, que els dos intèrprets ja tenen molt treballat.
Els referents de Tomàs són variats i evidents, des de Pepe Rubianes a Charles Chaplin, passant per Buster Keaton, Django Edwards, Johnny Melville o l’humor absurd de Monty Python, tots passats pel seu sedàs personal, que inclou una gran expressivitat, un domini del cos més que notable i l’habilitat del mateix Rubianes per entrar i sortir del personatge trencant contínuament la quarta paret. Tot ell és un homenatge als clàssics. A l’espectacle hi té cabuda tota mena d’humor, des del més subtil fins a l’astracanada més absoluta digna de Jaimito, passem per tots els colors, de manera que des del públic sempre hi ha algun esclafit de riure, com també hi té cabuda la declamació d’un text de Shakespeare, del Juli Cèsar, de caràcter existencial.
A banda del teatre, Tomàs també recorre eventualment a diversos llenguatge escènics, com ara les titelles, les projeccions, el cant i el ball. En aquests dos darrers aspectes es pot apreciar una certa evolució respecte peces anteriors i el que abans podia semblar un recurs fins i tot còmic, s’ha convertit en una habilitat artística remarcable tal i com es pot comprovar a l’inici i al final de l’espectacle amb la interpretació de la peça Comedy tonight (Golfus de Roma, Stephen Sondheim) i Always look on the bright side of life (La vida de Bryan, Monty Python), amb número de claqué inclòs, a més del fragment de projecció que va acompanyat d’una tema musical original que explica el naixement, auge i decadència de l’imperi romà. Un tal César ofereix el que promet, humor de la mà d’un pallasso modern que ja té una legió de seguidors ben fidels, d’un histrió amable que se les sap totes i que deixa al públic ben satisfet.
Fitxa artística
Espectacle: Un tal Cèsar
Espai: Teatre de Salt, 16 de novembre de 2025 (Temporada Alta).
Creació i direcció: Marcel Tomàs i Susana Lloret
Coreografia i moviment: Marta Mora
Intèrprets: Marcel Tomàs i Toni Escribano
Cançons originals: Carles Serras
Il·luminació: Gerard Canadell
Producció: Susana Lloret
