4 de desembre de 2021 | VERSIÓ DIGITAL ONLINE

TWITTER  ·  INSTAGRAM  ·  FACEBOOK  ·  PINTEREST  ·  YOUTUBE  ·  VIMEO

La veu de Ljudmila

Dani Chicano

Va passar l’abril del 1986. La matinada del dia 26. I encara no som capaços de capir exactament el seu significat, de com el món va canviar per a nosaltres, per a tots nosaltres, en aquell moment i els dies posteriors. L’explosió del reactor número 4 de la central nuclear Valdimir Ilitx Lenin de Txernòbil, situada en territori ucraïnès, a tocar de la frontera amb Bielorússia –aleshores tot era part de la Unió Soviètica de Gorbatxov, la perestroika i la glasnost-, va provocar un núvol radioactiu que es va escampar arreu. La mateixa nit de l’explosió del reactor els primers que van acudir a extingir el que creien que era un incendi convencional, inexplicablement desprotegits, va ser la dotació de bombers de Prípiat, una ciutat d’uns 50.000 habitants, situada a 3 quilòmetres de la central i on vivien la gran majoria dels seus treballadors. Vasili Ignatenko formava part d’aquest primer contingent de bombers, que van fer front a la radiació sense cap protecció, mirant d’extingir un incendi que estaria actiu durant dies. Les dosis de radiació que van rebre, ell i els seus companys, van ser letals i va acabar amb les seves vides en molt poc temps. “L’evolució de la síndrome per irradiació aguda és de catorze dies… Al cap d’aquests dies el pacient mor….” És part de la narració sobre el succés de la dona de Vasili, Ljudmila, que el va vetllar durant els dies terribles posteriors a l’explosió, fins a la seva mort.

A l’escena, una cadira sobre un terra amb moqueta i, suspès en l’aire, un pany de paret amb una finestra, que es convertirà en ocasions en pantalla de projecció. Un plantejament senzill i elegant, ben rematat amb una il·luminació adient. Sembla un capvespre en una sala d’estar. Ljudmila Ignatenko entra, seu a la cadira, de la qual ja no se’n mourà gairebé en tota l’estona més que puntualment, i s’explica. L’abast de les xifres resultants de l’accident nuclear i el seu significat són inconcebibles, com també ho és l’amor immens, incondicional i commovedor que la Ljússia sent per en Vàssia i així ho transmet. Evelyn Arévalo fa una interpretació sensacional, extraordinàriament continguda, volgudament mesurada, sense caure en el parany d’un sentimentalisme que resultaria contraproduent i insuportable i, com a Ljudmila, explica com fa el possible i l’impossible per passar la major part del temps al costat del marit, en un hospital de Moscou, mentre la radiació el consumeix en un procés cruel i imparable. Com mira d’alleujar-li el patiment desoint qualsevol recomanació mèdica, que l’indica que s’ha de mantenir allunyada de Vasili i amb més motiu en el seu estat, encinta de sis mesos: “Ho ha de tenir present: davant seu ja no hi ha el seu marit, l’home que estima, sinó un objecte radioactiu amb un alt potencial de contaminació. Vostè no és una suïcida. Així que recobri el seny.”

El to de veu de Ljudmila és molt baix, però determinat i sull, molt ben modelat i amb una dicció clara i neta; no s’altera en cap moment, no hi ha plors ni sentimentalismes, i tot i això, Arévalo es capaç d’imprimir un munt de matisos i la història arriba potent i aclaparadora gràcies també a un punt d’amplificació, que permet a la intèrpret treballar les intencions. La nostra interlocutora, amb la seva serenitat i sobrietat, aconsegueix construir una atmosfera d’intimitat pregona i evitar la compassió. El testimoni singular de Ljudmila transporta el patiment pel marit mort, per la filla que aleshores portava al ventre i que li va salvar la vida absorbint tota la radiació, morta poc temps després de néixer, però també denota una inusitada força interior i les seves ganes de viure, que es diria que responen a un impuls gairebé primari, instintiu. La importància del seu testimoni rau en que forma part d’un de col·lectiu, recuperat per a la memòria, que té les seves repercussions en la societat i en el futur. La periodista Svetlana Aleksièvitx, Premi Nobel de Literatura l’any 2015, va recollir i transcriure el testimoni de Ljudmila, però també el d’un gran nombre d’afectats per la catàstrofe, en un llibre colpidor titulat La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016. Traducció al català de Marta Rebón). El volum comença, a tall d’introducció, sota el títol Una veu humana solitària, amb el testimoni lúcid, valent i coratjós de Ljudmila Ignatenko i és aquest testimoni punyent la base de l’espectacle Carrer de Txernòbil, que es va estrenar en un marc perfecte com és la Sala La Planeta els dies 2 i 3 de novembre. Joaquim Armengol és el responsable d’una dramatúrgia amb un munt de virtuts, gens artificiosa i molt respectuosa amb el text original, triant del monòleg transcrit per Aleksièvitx allò essencial, i també d’una direcció intel·ligent, que permet que el text flueixi, sense escarafalls ni frivolitats per traslladar-nos, malgrat tot, aquesta meravellosa veu de Txernòbil. Teatre que transforma, teatre necessari.

Espectacle: Carrer de Txernòbil (Adaptació d’un fragment de l’obra La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016. Traducció al català de Marta Rebón)

Espai: Sala La Planeta (02/11/19)

Dramatúrgia i direcció: Joaquim Armengol

Interpretació: Evelyn Arévalo

Espai escènic i vestuari: Roger Orra

Il·luminació: Pep Tosar

Share on email
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on facebook
Share on pinterest
Share on print