Dani Chicano
En un replà que no pertany a cap edifici concret i, alhora, podria ser l’avantsala de qualsevol pis, On s’acaba el nom aixeca una escena feta de restes: esquelets metàl•lics de somier i capçaleres de llit, el perfil d’un sofà, una taula, una cadira, un mirall. Són fragments domèstics convertits en arquitectura mental, com si el muntatge proposés una llar desossada i reordenada segons les lleis d’un record: no hi ha realisme d’interiors, sinó una instal•lació abstracta. Predominen els foscos —negres, grisos, tonalitats apagades—, però el dispositiu es matisa amb reflexos: el terra, el metall i el mirall retornen la llum en punts i vores. També el moviment està calculat amb una precisió coreogràfica: gestos recurrents, trajectòries circulars, accions que recomencen com un ritual. Aquesta repetició corporal dialoga amb la del text: la paraula torna, varia i insisteix, per trobar sentit.
Dins d’aquest espai suspès, apareixen quatre figures —Mare, Filla, Germà i Foraster— sense una certesa clara sobre qui són ni com han arribat fins aquí. Comparteixen una mena de consigna: quedar-se, aguantar, esperar que alguna cosa —un senyal, una veu, un permís— indiqui si es pot seguir amunt, avall o fora. Té quelcom de beckettià. A poc a poc, el replà deixa de ser només un lloc d’aturada i esdevé una cambra de ressonància: les rutines i els objectes activen una memòria que no és lineal, sinó feta de flaixos. La troballa d’una sabata solitària, i d’una capsa amb una fotografia i una cadena, obre l’escletxa per on s’escola una història familiar i social: feina invisible, silencis, desplaçaments.
El muntatge alterna immobilitat i impuls. La Filla formula una ruptura: no vol convertir-se en la continuació d’un model basat en l’autoanul•lació –“Jo no vull repetir-vos […] Potser encara no sé qui soc, però sé exactament quins camins no tornaré a trepitjar.”- fent trontollar l’ordre afectiu establert. El Germà verbalitza una experiència de caminar com a destí –“Jo vaig ser el primer. El primer a marxar. El primer a mentir. El primer a posar el peu al fang per vosaltres”-: resistir, endurir-se, carregar deutes i culpes, fer de la fugida una manera de sobreviure. La Mare revela el nucli traumàtic que reorganitza tota la seva manera d’estimar: la desaparició d’un fill i la rutina com a cuirassa contra l’esfondrament. El Foraster, per la seva banda, funciona com a transmissor: porta un conte, una ferida, una història que sembla venir de lluny i que, en arribar, desplaça els límits entre el que és propi i el que és heretat. El final no busca una resolució tancada, sinó un pas: assumir que la memòria no és només individual, i que dir el que s’ha callat canvia l’orientació del present encara que no esborri el dolor.
Aquesta sinopsi ja apunta el gran moviment de fons: la peça presenta la identitat com una negociació, no com una essència. El “nom” —més que etiqueta— és frontera i pertinença, una garantia fràgil que pot perdre’s, confondre’s o heretar-se. El replà, com a espai dramatúrgic, és una prova: quan fallen biografies i coordenades, els personatges queden reduïts a traces, i la casa desmuntada es converteix en un mecanisme que obliga a recompondre el relat. En l’espectacle, la llar hi apareix com una construcció precària sostinguda per pràctiques repetides (ordenar, netejar, preparar), i aquestes pràctiques tenen doble cara: són cura i són disciplina; són supervivència i són condemna. La Mare encarna una economia afectiva basada en el sacrifici i en la invisibilitat; no és només una qüestió privada, sinó una posició marcada per classe i per gènere. El conflicte amb la Filla no es llegeix com un combat moral, sinó com un xoc entre dues formes de sostenir la vida: una que ha après a resistir callant i una altra que necessita trencar la repetició per existir.
La migració i el desarrelament travessen l’obra amb una imatge que el muntatge reforça físicament: caminar. En el Germà, el moviment és biografia i condemna; el desplaçament es torna identitat imposada quan no hi ha lloc estable. I aquí el símbol central —la sabata sola— condensa amb eficàcia múltiples capes: rastre de fuga, prova material d’una travessia, peça d’una infància perduda, fragment d’un cos incomplet. Que sigui una sola sabata és el detall que desestabilitza: pertinença sense parella, origen sense totalitat, memòria que no arriba sencera. Formalment, la dramatúrgia es construeix per capes i no hi ha un fil de causa-efecte net; hi ha retorns, variacions, repeticions que es resignifiquen. Això dona al replà una condició de màquina: un espai que reescriu el passat mentre el representa. La coralitat, tot i tenir quatre cossos, va més enllà del repartiment, que fa una feina notable: les veus són poroses, com si les frases no pertanyessin del tot a qui les pronuncia, reforçant la condició d’arquetips.
On s’acaba el nom suposa el debut professional pel que fa a la dramatúrgia de l’actriu, dramaturga i directora gironina Cristina Arenas, malgrat que ja havia posat en escena Confins (2021), un recital poètic propi amb Laura Pujolàs i Eulàlia Bergadà. L’obra d’Arenas té una ambició simbòlica clara, una volada poètica remarcable i una coherència formal notable: text, espai, llum i moviment van a una. Però aquesta mateixa coherència pot tensar-se quan els personatges, presentats gairebé com a tipologies —figures amb funció—, queden més a prop de l’emblema que de la contradicció i això li resta la necessària emoció que hauria d’arribar al públic. El muntatge guanya potència quan deixa que un detall (una olor, una tassa, una sabata, una foto) faci d’esquerda i obri vida dins l’estructura; i es torna més rígid quan el símbol pesa massa i tot tendeix a confirmar la mateixa idea.
Amb tot, On s’acaba el nom és una proposta amb una forta consciència de llenguatge: no només diu, sinó que disposa; no només explica, sinó que organitza un espai de pensament escènic. L’encaix entre la temporalitat fragmentada i la gestualitat repetitiva, construeix un univers recognoscible: una casa feta de restes, una família feta de silencis, una identitat feta de reflexos. I això és, probablement, el seu major assoliment: convertir l’espera en forma, i la repetició en tema, fins que el replà deixa de ser un lloc i esdevé una pregunta sostinguda en el temps.
Fitxa artística
Espectacle: On s’acaba el nom
Espai: Sala La Planeta (14/02/26)
Direcció i dramatúrgia: Cristina Arenas.
Intèrprets: Rafa Delacroix, Aina Planagumà, Cristina Terzi i Miqui Uriz
Ajudantia de direcció i escenografia: Noemí Costa
Assessoria de moviment: Laura Nadal.
Espai sonor: Lluís Robirola.
Il·luminació: Juli Palacios
Vestuari, cartell i fotografia: Manel Moreno.
Producció: Cia. Kiwi – Les Mississipi.
