ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

18 de juny de 2024 22:56

Aquesta soc jo

Dani Chicano

En un temps en el qual se n’ha fet un enorme abús de l’autoficció a les arts escèniques, de sobte topes amb una proposta que traspua autenticitat, que en el cas de Boja s’intueix que té més d’auto que de ficció i que ha trobat aquells mecanismes necessaris que fan que, allò que s’explica apel·lant al públic, el commogui, el toqui amb més o menys intensitat depenent del bagatge personal i vital de cadascú. En surten poques d’aquestes peces que siguin interessants, perquè s’ha de dir que, malgrat que n’hi ha que fan espectacles sobre la desgràcia d’haver-se trencat una ungla, la majoria de coses que ens passen no tenen el més mínim interès i, encara menys, tenen prou entitat com per fer-ne un espectacle. No és el cas de Boja.   

Mariona Esplugues, actriu mataronina, a la vora de la trentena, és la dramaturga, directora i intèrpret –amb la mirada externa d’Andrea Castellanos- de Boja, un monòleg gens pretensiós, al contrari, que interpreta amb una gran convicció i molta seguretat, en el qual aborda, des de la pròpia experiència, un dels tabús més arrelats i obvis en la nostra societat: els trastorns mentals. Esplugues basteix el text a partir de la seva pròpia experiència –als 10 anys va iniciar teràpia-, incloent atacs d’angoixa, de pànic, depressions, sessions amb nombrosos terapeutes i prescripcions farmacològiques variades. El públic viu amb ella les diverses etapes, des de la infància, a l’adolescència i l’adultesa, i com evoluciona la seva personalitat, sempre ancorada al trastorn.

L’espai és quadrat i amb públic a tres bandes. Podria ser a quatre bandes i no passaria res. Quatre caixons, una beta llarga de neó blau que delimita l’espai escènic, un munt de tires de tul blau i una il·luminació relativament senzilla que permet traslladar-se d’espai, físic i mental. Aquest és l’espai, molt senzill, en el qual treballa l’actriu, amb el cabell recollit en dos monyos vermells, un body, un tutú de tul de 3 colors, unes Dr. Martens de color fúcsia i un bat de beisbol a joc. Depenent de l’edat de cadascú et pot dur a pensar, pel posat i l’agressivitat inicial, en Harley Quinn –els més joves- o La taronja mecànica –els més granadets. Una aparença força punky.

El ritme és intens des de bon començament. Això comporta el perill d’esgotar el públic, però la introducció de les dosis de pausa, d’humor, d’ironia i, tot sovint, de sarcasme, necessaris per fer-ho passar tot avall, eviten una previsible extenuació i que el ritme decaigui. L’histrionisme està ben apamat. La Mariona carrega contra les cotilles que suposen les convencions socials, contra la suposada obligació d’estar a l’alçada de les expectatives que altres, inclosos –sobretot- els familiars, creen sobre algú altre. Expressa els nombrosos  dubtes que la van assaltar, mai resolts per psicòlegs o psiquiatres, la majoria dels quals la van errar, fins que va trobar la psicòloga i el psiquiatre adequats. També aborda la qüestió dels tractaments farmacològics, que esdevé un dels pilars de l’espectacle i el que possiblement desperti més interès entre el públic.

A Boja, passem del tema Never enough (Loren Allred) al This is me (Keala Settle), tots dos temes de la banda sonora de la pel·lícula The Great Showman, que l’actriu interpreta amb solvència i que conté, aquesta última, el que vindria ser la tesi de l’espectacle, un cant de reafirmació personal, un cant a la vida, a la diferència i contra els prejudicis. No es tracta d’un espectacle terapèutic, no té aquesta intenció, ni tampoc sembla ser un dels objectius principals de l’actriu i creadora a l’hora de muntar-lo, però sí que és un espectacle molt íntim –una paradoxa- i profundament alliberador, per a ella i pel públic, com va quedar clar en el col·loqui posterior a la funció. No ens equivoquem, tampoc no és un espectacle exclusivament per adolescents o per joves, tot i que ho pugui semblar, només cal observar una mica al final de la funció per descobrir-ho. Només alguna petita pega: la barreja de castellà i català, el primer buscant a vegades l’efecte còmic, i quan no es tracta d’una imitació, sembla arbitrària i injustificada; alguns aspectes escenogràfics es podrien polir per tal que tot fos rodó.

També caldria parlar del marc on es va fer la funció. Boja ha estat inclòs al cartell del festival FAST Empordà, un cicle estiuenc que du espectacles de petit i mitjà format a micropobles de l’Alt Empordà que, altrament, no s’ho podrien plantejar. El precedent del FAST (Festivalet Alt-empordanès Sense Trumfos, FASTT) es troba a l’era del Mas Gironí de Garrigàs on, des del 2013 i fins el 2017, per iniciativa privada, s’hi duia a terme un petit cicle d’arts escèniques no exempt, però, d’una clara ambició artística. La Calòrica –que enguany repeteix- o Cascai hi van ser un parell de vegades. Aleshores es va produir una aturada de 2 anys i el FAST va tornar el 2020, però amb el plantejament actual i un nou equip de gestió. A l’edició de l’any 2020 s’hi van implicar 3 micropobles, a la del 2021, 6, en la del 2022, 8 i en l’edició d’enguany ja n’hi ha 10. El criteri artístic de la programació és remarcable i en els darrers dos anys hi han passat Lamajara, Los Galindos, Sixto Paz i Les coses excepcionals, Hamlet.01 o El bon policia, mentre que enguany el foc el va obrir en Pau Vinyals amb l’estupenda peça El gegant del pi (Agullana), ha seguit amb Boja i continua amb Els ocells de La Calòrica, un magnífic espectacle que resulta un èxit de públic allà on va; l’extraordinari espectacle de circ Gregaris (Cia. SOON), que va triomfar a la Mostra d’Igualada o una divertida desconstrucció de l’havanera com és No cal anar a l’Havana, de Marc Artigau, entre d’altres. Enguany el FAST combina el teatre de text amb la dansa, la màgia o el circ i també aconsegueix la implicació activa dels habitants dels diversos pobles on es celebren les funcions. Segur que hi trobareu alguna cosa que us fa peça.

Fitxa

Espectacle: Boja

Espai: Pista poliesportiva d’Ordis (8/7/23). FAST Empordà.

Creació, direcció i interpretació: Mariona Esplugues

Ajudant de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos

Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues

Disseny d’il·luminació: Ona Grau

Producció: Mariona Esplugues

Foto: MW Fotografia