ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

18 de maig de 2024 20:38

Quan les campanes repiquen a mort

Joaquim Armengol

Podria haver titulat aquesta crònica Amb les mans buides, que és el que ofereix l’actriu Ursina Lardi al públic. Què fer, què dir davant la mort quan aquesta és imminent? Everywoman és una coproducció de la Schaubühne Berlín i el Festival de Salzburgo, amb text de Milo Rau -que dirigeix l’espectacle-, i d’Ursina Lardi. És un projecte íntim i poderós, on les paraules ressonen amb gravetat i no són en va. Everywoman és el contrapunt femení i dialogant a Jedermann (Everyman), peça al·legòrica d’Hugo von Hofmannsthal basada en la mort d’un home. No hi ha dubte que Everywoman qüestiona, amb freda commoció, l’essència de l’existència humana.

El desencadenant. En una nota Milo Rau explica que el 2020, en plena pandèmia de la Covid-19, una dona va escriure una carta a una actriu on li deia: “No em queda gaire temps de vida i lamento no poder anar més al teatre, encara que m’hauria encantat pujar jo mateixa a l’escenari.” Passat un temps, Ursina Lardi i Milo Rau van visitar a l’Helga Bedau a casa seva, a Berlín, i la van filmar. Els últims desitjos d’aquesta antiga mestra eren pujar de nou a un escenari. Aquest desig es fa realitat en una peça on Lardi dialoga amb Bedau a través d’una filmació. La mort, per descomptat, és al centre de la conversa. L’Helga Bedau té un càncer terminal. Aquest enfocament, que es basa en les experiències de les dues dones ens qüestiona la finitud de les nostres vides en un registre íntim, filosòfic i personal.

Everywomen. Foto: Armin Smailovic.

L’espai escènic diu molt. Tots els elements escenogràfics, sonors i lumínics, signifiquen. Sentim el so de campanes tocant a mort brollant d’un vell radiocasset. Veiem cintes de casset apilades. Bassals d’aigua dispersos. Un piano negre a l’esquerra. Una partitura de Bach oberta. Marcs amb fotografies familiars. Una pedra enorme, formidable, que reposa al fons de l’escenari. I una pantalla elevada, panoràmica, blanca, que penja com si fóssim a la sala d’un cinema. Les imatges que hi projecten evoquen un darrer banquet. La família menja. L’Helga Bedau, no. Parla, mira, rumia, calla.

Sensacions després de l’espectacle. Tota frase és individual. I tot el text també. La dificultat d’aconseguir que cada frase sigui individual i el tot un conjunt. Aquesta és la dificultat, el que diferencia una gran actriu, com és Ursina Lardi. Perquè una frase o diu o calla. A Everywoman tot té un sentit, en especial els records, també els objectes, que donen certesa i discerniment a una vida qualsevol davant la mort que s’aproxima. El fet és simple: no ser individual és no ser.

Fil temàtic. Connexions. Alguns veníem de veure A equipa d’Afonso Cruz, espectacle dirigit i interpretat per Rui M. Silva. Són obres molt diferents, però comparteixen alguna cosa essencial. Potser el dolor de la pèrdua, el viatge al passat, la pregunta per qui érem i qui som. Reflexions sobre la construcció de la identitat i, en especial, el paper de la memòria en les nostres vides.

Everywomen. Foto: Armin Smailovic.

La paradoxa. Una actriu amb les mans buides, que no té res a oferir al públic i, no obstant, hi ha un procés de conquesta íntima que deixa l’espectador sense alè, arrossegat per la força tel·lúrica del text i el magnetisme de la Lardi. És un text que inunda. És una força que sorgeix i ràpidament ocupa tot l’espai. El giny d’un joc teatral, construït a través del gest mínim, de la veritat, de l’experiència personal, de la paula i el silenci.

El ritual. El teatre com a pràctica col·lectiva. Cura. Alliberament. Ritu. El vol d’una qüestió fonamental que recorre el teatre, la vida: I si la mort fos només acceptable a partir del moment que un deixa d’estar sol? A la fi, doncs, Everywoman és un espectacle que quedarà a la memòria de molts espectadors, un bell homenatge a qualsevol dona, com a l’admirable Helga Bedau.

Imatge destacada: Everywomen. Foto: Armin Smailovic.

Fitxa

Festival d’Almada (Lisboa), 15 de juliol del 2023.

Interpretació: Ursina Lardi i Helga Bedau (vídeo).

Dramatúrgia: Carmen Hornbostel i Christian Tschirner.

Investigació: Carmen Hornbostel.

Escenografia i vestuari: Anton Lukas.

Vídeo: Moritz von Dungern.

Disseny de so: Jens Baudisch.

Disseny de llum: Erich Schneider.