ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

19 de juny de 2024 0:14

El Festival de Almada celebra els 40 anys d’existència més viu que mai

Joaquim Armengol

El Festival de Almada celebra enguany la seva 40a edició del 4 al 18 de juliol, i segueix amb la seva mirada internacional, àmplia i calidoscòpica. 40 anys són molts. Per entendre’ns, el Festival Temporada Alta de Girona va, tot just, per la 32a edició. El gran Joaquim Benite (1943-2012) el va fundar l’any 1984 amb la complicitat de la Companhia de Teatro de Almada i el suport de l’ajuntament, el van tirar endavant. Pel que m’expliquen tot va començar com un assumpte de grups de teatre amateur, però que ja en la seva segona edició va incloure espectacles de companyies professionals portugueses. I poc després va arribar la internacionalització, bàsicament a través de companyies estrangeres vinculades al teatre universitari. Devia ser l’any 1987. Fent passes fermes, però, el festival ha arribat avui més viu que mai, convertint-se en un espai important per al teatre portuguès, gràcies a la seva vessant de difusió transfronterera, perquè són molts i d’arreu els mitjans internacionals que venim a gaudir de la festa. A la vegada el festival és una gran finestra de teatre oberta al món. Els espectadors portuguesos, i els que venen de fora, poden gaudir del millor teatre forani, amb alguns dels creadors i companyies nacionals i internacionals més destacades. Enguany hi ha companyies de teatre del Líban, Galícia, Catalunya, Suïssa, Itàlia, Israel, França, Espanya, Alemanya i Bèlgica.

La programació del 2023 inclou un conjunt d’espectacles dirigits per alguns dels directors més estimats del Festival, com l’alemany Peter Stein i l’anglès Declan Donnellan. També hi ha la Schaubühne de Berlín, amb el suís Milo Rau; i la Batsheva Dance Company, que presenta una peça del seu coreògraf resident: Israelià Ohad Naharin. Tampoc hi falten altres coreògrafs de primera com Martin Zimmermann i Yoann Bourgeois; o el col·lectiu francès Galactik Ensemble. D’altres, són la interessant directora i actriu libanesa Hanane Hajj Ali, l’actor i director francès, d’origen algerià, Abdelwaheb Sefsaf, els Joglars, el belga Raoul Collectif i el gallec Pablo Fidalgo.

Tanmateix, la dramatúrgia nacional portuguesa contemporània està ben representada amb el Teatro Griot/Artistas Unidos, així com les obres del Teatro Nacional São João, l’impagable Teatro do Vestido (vejam si arriba algun dia a Catalunya!), Formiga Atomica, Rui M. Silva i la Companhia de Teatro de Almada.

El Festival de Almada és genuí i es distingeix per certa sensibilitat cultural que va més enllà de la pura exhibició. Exemple d’això és l’homenatge a l’actor i director João Mota, fundador de Comuna –Teatro de Pesquisa. I també al professor italià Franco Laera que dirigeix la 10a edició del curs de formació: El sentit dels Mestres, dedicat enguany a la producció teatral. A més a més, el Festival de Almada organitza una “Trobada” dedicada a la Intel·ligència Artificial i a la creació artística. I no cal oblidar que cada dia, després dels espectacles nocturns, hi ha concerts de músiques del món a l’Esplanada de l’escola D. António da Costa, amb entrada lliure. Ah, i l’artista visual Noé Sendas és l’autora del magnífic cartell del Festival d’enguany.

Calvário, de Rodrigo Francisco

Des del 2012 aquest festival està en mans del director Rodrigo Francisco, un políglota entusiasta que celebra el 40è aniversari muntant una obra pròpia amb la Companhia de Teatro de Almada. Un text, Calvário, que ha dirigit ell mateix. Sembla que Rodrigo Francisco ha volgut celebrar aquests 40 anys amb humor a través d’un dels seus referents teatrals, Thomas Bernhard. Calvário ens situa a les entranyes d’un teatre públic on s’està assajant Minetti -per celebrar el centenari de l’autor-, un dels textos més emblemàtics de l’austríac. Però la cosa no guixa perquè l’actor contractat per interpretar el protagonista (Beirao) no era el desitjat com a primera opció, ni com a segona, ni com a tercera. Però la mitomania desfermada i la prepotència d’aquest actor el converteixen en un autèntic malson. És ben bé un doble de Minetti, l’insofrible, obsessiu i genial interpret shakespearià creat per Bernhard, que espera en va al vestíbul d’un hotel d’Ostende. Però, a més, el director d’aquest teatre li havia promès a Beirao el gran paper de Lear, el somni escènic de qualsevol actor d’edat avançada. I per més inri, el director d’aquest Minetti (Miguel d’Almeida) sembla no tenir gaire interès per l’obra, i, és clar, la resta d’actors (Cunha i Miranda) del repartiment tampoc estan satisfets amb els papers que els donen. No hi falten l’assistent de Minetti (Anselmo), un llepaculs del seu amo; l’ajudant de direcció (Lucas), que representa la correcció política del moment fins arribar a la ridiculesa, com ara l’haver d’incloure una intèrpret de llengua de signes a escena, etc. De manera que és aquesta pobre Vânia la que observa perplexa, juntament amb el públic, com tot fa aigües. 

Cal dir que “calvário” és com s’anomenava el fet d’oblidar les mateixes línies del text, per part dels actors, repetidament en els assajos. Però aquí, el calvari, va més enllà d’aquest referent teatral i funciona com a metàfora per definir i criticar l’estat de les coses i del país en general. Portat a l’extrem tot plegat podria visualitzar-se amb la imatge còmica i caòtica de tantes escenes extraordinàries dels Germans Marx. Però la idea de Rodrigo Francisco sembla voler confrontar el món de les relacions humanes, en especial el món actoral, les noves generacions amb les velles, maneres de fer i de pensar que topen irremeiablement, així com les veritables dificultats -de tot tipus-, per muntar espectacles, la precarietat cultural tan coneguda per tots nosaltres, els drets socials, el feminisme, etc., un farnat. 

Perquè la comicitat funcioni calen un bon text, actors de primera i ritme. L’aire decadent de tot plegat, escenografia, quadres, alfombres, vestuari, piano, actors…, penso que ilustra a la perfecció les intencions afuades del director. No és un Bernhard dins un Bernhard, això seria absurd, sinó que Bernhard utilitzat per llançar dards contra tot. La solidesa d’algunes escenes còmiques i la corporeïtat mimètica del gran Minetti són el més convincent.

Fitxa

Festival d’Almada (Lisboa), 16 de juliol del 2023.

Interpretació: Carlos Pereira, João Cabral, João Farraia, Luís Vicente, Pedro Walter, Teresa Mónica i Maria Velez Araújo (Estagiária da ESTC).

Direcció: Rodrigo Francisco.

Escenografia: Céline Demars.

Figurinista: Ana Paula Rocha.

Disseny de llum: Guilherme Frazão.