ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

22 de juliol de 2024 3:58

Una crida a la revolta

Dani Chicano

“La gent coneix la desigualtat, sap que hi ha nens treballant per fer telèfons a Àsia i dones que moren a mans dels seus marits. La nostra feina –dels dramaturgs i dels directors- ja no és ensenyar, sinó confrontar la gent amb el que sap, però no vol veure.” Seguint aquesta premissa de posar el mirall davant el públic, pronunciada en una entrevista recent per Édouard Louis (Hallencourt, 1992), el director d’escena alemany Thomas Ostermeier (Soltau, 1968) i l’escriptor francès han protagonitzat aquest cap de setmana la seva segona aparició conjunta al festival Temporada Alta, al Canal de Salt, amb l’espectacle Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare), la tercera obra de l’escriptor, una migrada novel·la autobiogràfica de molt poquetes pàgines de la qual se n’han fet uns quants muntatges arreu d’Europa, des de Ivo van Hove a Julien Rombaux, Marie Dissais o Stanislas Nordey.

La primera obra de Louis, En finir avec Eddy Bellegueule (Adéu a l’Eddy Bellegueule, Salamandra, 2015) també es va publicar com un treball autobiogràfic –l’autor es va canviar el cognom de Bellegueule, de naixement, pel de Louis- i allà ja retratava a la família i la comunitat on va créixer, a la França profunda: pobresa, misèria, racisme, xenofòbia, homofòbia i una concepció de la masculinitat molt tòxica. És el retrat horrorós d’una comunitat on triomfen la tripleta infecta que formen televisió, futbol i alcohol, de la qual Louis en va fugir.

©Jean Louis Fernandez

És en aquest context que es situa aquest soliloqui, adreçat al seu pare, pertanyent a la classe treballadora, un operari de fàbrica pobre, autoritari i homòfob fins a la medul·la –com tota la família- que descobreix amb horror com el seu fill, al qual menysprea i ignora, és un “marieta”. Aquest és un primer eix del text de Louis, la relació amb son pare, amb què comença l’obra, per introduir després un segon eix que acaba de completar el quadre i que esdevé una crítica descarnada contra les polítiques socials dels darrers governs francesos, de Chirac a Macron, als quals fa responsables de la mort del pare. La darrera frase del text és, de fet, una crida a la revolta contra el sistema capitalista i neoliberal, culpable de la mort del seu pare i de tants altres cossos que han rebut la seva violència arreu del món; un altre dels temes, la violència, que travessen tota l’obra de Louis.

L’espectacle té unes quantes particularitats. La primera és que l’intèrpret no només és l’autor del text, sinó que s’interpreta a ell mateix a escena en aquesta peça, hi posa el seu cos. Això afecta a la recepció de l’obra per part del públic, perquè el que explica Louis ho fa des d’un lloc diferent al d’un actor i això provoca una certa perplexitat en l’espectador que, si es queda amb la idea que és un text autobiogràfic fa la recepció d’una manera determinada, però si s’atenen a les veus que parlen d’autoficció, es rep d’una manera força diferent i la pretesa veracitat dels records entra en confrontació amb la representació. Tornant al cos, aquest i la violència que s’hi projecta sobre ell són els protagonistes absoluts de la peça, perquè és en el cos “que es mou com un marieta” que es centra el rebuig de la família, especialment del pare, que l’humilia, així com de la comunitat. També és el cos devastat del pare el que revela els efectes de la misèria, l’alcohol, un greu accident laboral i les conseqüències de les gasives polítiques socials dels diversos governs francesos de dreta i esquerra, que la intenció de l’autor és que el públic percebi que es poden fer extensives a governs europeus del seu entorn.

©Jean Louis Fernandez

La interpretació de Louis és perfectament orgànica, sense estirabots innecessaris, adreçant-se al pare absent, personalitzat en una butaca buida amb una manta. Comença la funció assegut darrera un ordinador, on se suposa que escriu aquesta darrera carta i buida el pap. Una projecció ocupa tot el fons, mostrant un viatge per carreteres secundàries o paisatges que ben bé podrien ser Hallencourt. Louis atura l’escriptura, interpel·la el pare, li recorda el seu refús, les seves humiliacions i el dolor que aquestes li provocaven, però també explica que, després de força temps sense veure’s, quan reprenen el fil de la relació, a les acaballes de la vida del pare tot just en la cinquantena, i troba un home diferent, una desferra física que no pot caminar i respira amb dificultat, que ha fet però un procés intern que permet donar els primers passos cap a la reconciliació. Hi ha una certa negació d’una visió determinista respecte la decisiva influència de l’extracció social en la formació del caràcter i les conviccions ètiques i morals, així com també una visió optimista al respecte. “Tu, que tota la vida has repetit que el problema de França venia dels estrangers i dels homosexuals –diu Louis al seu pare-, ara critiques el racisme de França, i em demanes que et parli de l’home que estimo. Compres els llibres que publico i els regales a la gent que t’envolta. Has canviat de la nit al dia. Un dels meus amics diu que són els fills els qui transformen els pares i no al revés.”

©Jean Louis Fernandez

Quan introdueix l’element polític –té un punt de pamfletari-, Louis carrega fort contra els governs francesos d’aquest segle i part de l’anterior i no se n’està de fer palesa la repugnància que li desperten personatges com Chirac, Sarkozy, Hollande o Macron. Dispara a dreta i esquerra, retrata la collonada ternària de la llibertat, igualtat i fraternitat i en denuncia la funció d’eslògan usat pel poder per tapar les desigualtats, l’homofòbia, el masclisme, el racisme i la violència inherents al sistema. Seguint el fil pamfletari si voleu, és impossible no fer la translació a la nostra “democràcia”, a les “regles del joc que ens hem donat entre tots”, a la “constitución” i a la “llibertat” a la madrilenya per amagar com d’agenollats ens té el sistema capitalista i neoliberal, incompatible amb la vida. Com els governs formats per polítics corruptes atien aquestes desigualtats i prenen decisions que tenen conseqüències sobre els cossos de la gent, els dels més desafavorits, duent-los a una mort prematura amb l’aplicació de programes que inclouen grans retallades socials, privatitzacions de la sanitat, l’educació i empreses de serveis bàsics com l’energia o l’aigua i que, en canvi, afavoreixen les classes benestants. És cert, caldria una bona revolució.

Fitxa artística

Espectacle: Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare)

Espai: El Canal de Salt. Festival Temporada Alta. 28 d’octubre de 2023.

Autoria: Édouard Louis

Direcció: Thomas Ostermeier

Dramatúrgia: Florian Borchmeyer i Élisa Leroy

Intèrpret: Édouard Louis

Escenografia: Nina Wetzel

Vestuari: Caroline Tavernier

Il·luminació: Erich Schneider

Disseny de vídeo: Sébastien Dupouey i Marie Sanchez

Música: Sylvain Jacques

Coproducció: Schaubühne (Berlín) i Théâtre de la Ville (París)