Dani Chicano
Les històries com les que expliquen en els seus textos els dramaturgs irlandesos –especialistes en això del storytelling- com Conor McPherson o Martin McDonagh són una de les referències que es poden trobar a l’espectacle Els ossos de l’irlandès, de Víctor Borràs, guanyador l’any passat dels premis Quim Masó i Frederic Roda, que s’ha estrenat al Teatre de Salt en el marc de Temporada Alta. Borràs s’allunya, però, de la transcendència que acaben adquirint els texts dels autors abans esmentats i ho porta tot per un altre camí. Hi ha una altra influència molt clara en aquest espectacle, però esmentar-la fora fer un mal favor a tothom. L’acció d’aquesta comèdia, de la qual no cal desvetllar-ne gaire cosa per no espatllar els girs argumentals, se situa en el cor d’una petita comunitat rural catalana i inclou alguna traça de suspens i un humor negre com el carbó.
L’argument de la peça, dividida en dos actes, és més aviat fràgil i tampoc no és excessivament important. Allà on Borràs posa el focus i on excel·leix és en la construcció dels tres personatges protagonistes, tres pobres diables un pèl estereotipats, tres beneits –un calçasses i un fatxenda, tots dos de masculinitat fràgil, i un neuròtic-, i en la relació que mantenen entre ells. En Xavier (Ivan Benet), l’Hèctor (Norbert Martínez) i en Llorenç (Ernest Villegas) es coneixen des de fa anys i panys i han viscut tota la seva vida al mateix poblet. Un esdeveniment traumàtic de fa 20 anys va alterar l’amistat que mantenien i, ara, allò que ja era enterrat torna a surar –literalment- i provoca dues trobades dels tres personatges –una per cada acte-, en el garatge d’un d’ells, en Xavier, un treballador de banca i aficionat a la producció de cervesa artesanal. Això darrer, a més de provocar algunes de les situacions més còmiques de la funció, té una importància cabdal en el desenllaç de la peça.
![](https://www.proscenium.cat/wp-content/uploads/2023/10/elsossos_teatresproximitat_2.jpg-1200x800-1-1024x683.jpg)
El domini del diàleg del que disposa Borràs queda de manifest durant tota l’obra, però sobretot en el primer acte, així com la seva ironia i finesse, que Benet, Martínez i Villegas –com a espectador tens la sensació que s’ho han passat teta treballant plegats- fan brillar, sota la direcció de Xavier Ricart, que l’encerta pel que fa al ritme. En aquest sentit és una peça molt argentina, en que la rapidesa i l’exactitud en les rèpliques -tot ben picadet- és fonamental, així com, en aquest cas, també ho són d’importants els girs argumentals, amb un crescendo que posa a prova la suspensió de la incredulitat del respectable.
Afirmar que l’obra parla de l’amistat com a concepte o d’una petita comunitat en un sentit antropològic potser seria massa agosarat, perquè no aprofundeix massa en cap dels dos sentits i crec que tampoc no és el que pretenen la companyia i l’autor, més enllà de la construcció d’un artefacte que funciona molt bé gràcies a un text fluid, a la perícia interpretativa dels tres actors, a la direcció atenta, a una escenografia ben construïda i molt funcional, a una il·luminació austera i ben pensada i a un espai sonor que embolcalla l’acció a la perfecció. Tot això vol dir que la producció és equilibrada i la tasca, en aquest àmbit, també és impecable.
Ara bé, per a que la comèdia funcioni i ja que gairebé es posen totes les pomes al mateix cistell, l’artefacte ha d’estar ben greixat i obliga als actors a mantenir un nivell de concentració remarcable. Si és així, com ho va ser a l’estrena, us farà passar una estona magnífica i sortireu amb ganes de fer una cervesa per comentar la jugada. Si és el cas, però, i la demaneu artesana, llegiu-vos amb molta atenció l’etiquetat.
Espectacle: Els ossos de l’irlandès
Espai: Teatre de Salt. Festival Temporada Alta. 20 d’octubre de 2023.
Autoria: Víctor Borràs Gasch
Direcció: Xavier Ricart
Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas
Escenografia: Anna Tantull
Vestuari: Núria Llunell
Il·luminació: Pep Barcons
Espai sonor: Joan Camprodon
Producció: La Casa del Teatre Nu