ARTICLE ESCOLLIT PER LECTURA

22 de juliol de 2024 4:03

Dietari d’Igualada. Mostra 2023 (I)

Dani Chicano

Una mà de trumfos

Poques rebudes més amables i poètiques es poden tenir en una fira o mostra que un espectacle pensat i dirigit per Dora Cantero, una titellaire i artista visual d’un talent incommensurable. És el cas de Quelonia i el mar, un espectacle de la companyia basca Teatro Gorakada, que mira de superar la seva anterior etapa, marcada per espectacles superlatius com El viaje de Ulises, sense anar més lluny. La Mostra d’Igualada d’enguany, la 34a, va començar per mi amb aquest plat gustós, tot i que amb algun problema amb la cocció. Posar un espectacle en mans de Cantero és una bona idea i més encara si s’envolta de gent molt competent com el titellaire, escenògraf i constructor Martí Doy, un altres dels genis que corre per casa nostra. La seva empremta és ben present al llarg de l’espectacle, per la utilització dels objectes, per la polidesa que traspua tot plegat i la introducció de la música interpretada en directe, que es barreja amb l’enllaunada en ocasions. La peça explica les aventures de Quelonia, una tortuga marina que, en eixir de l’ou a la sorra de la platja en una nit sense lluna, equivoca la direcció i confon les llums de la ciutat per la de les estrelles. Així, Quelonia va de “mar” en “mar” –ara una bassa, ara una font, ara una banyera…-, sense acabar de trobar el seu lloc, aquell on realment encaixa.

Una imatge promocional de Quelonia i el mar. Foto: Teatro Gorakada.

L’espectacle, el nus del qual està immergit en forma de conte en una petita trama –l’acció succeeix rere la caixa escènica d’un concert de música clàssica i la història sorgeix de la imaginació d’una mena d’assistent/regidora d’escena, que utilitzarà de manera enginyosa els estotjos dels instruments per donar vida als personatges- està farcit de simbolismes, que vehiculen el missatge: les bondats de la capacitat de resiliència, d’adaptar-se, de persistir per acabar trobant el propòsit de cadascú i el valor de l’amistat. Fins aquí, tot correcte. La peça, però, queda una mica coixa pel que fa a la dramatúrgia, excessivament plana, que ens furta l’emoció. El conflicte i el seu desenvolupament és feble, amb una història excessivament previsible, això sí, amb un embolcall meravellós esquitxat amb alguna mostra deliciosa d’humor i el candor de les dues intèrprets.

L’arbre més solitari

Al Teatre de l’Aurora ens esperen els valencians La Negra, amb L’arbre del Teneré. En la darrera cita amb aquesta companyia vaig poder veure Nautilus, 20.000 llegües de viatge submarí, també a Igualada, amb un munt d’idees interessants, però una execució caòtica, sabotejada per la turbulència de l’aigua de l’aquari on succeïa gran part de l’acció i que va acabar essent una metàfora del mateix espectacle. La Negra, liderada per Toni Agustí, conserva afortunadament el seu gust per la investigació i l’experimentació escènica i la tendència a posar el focus d’atenció en aspectes mediambientals, en aquesta ocasió narrant amb enginy la vida del protagonista, que dona el títol a l’obra i que en realitat va existir: L’arbre del Teneré, una acàcia, un arbre solitari, considerat el més solitari del món, que va acabar els seus dies d’una manera absurda: un camió libanès hi va col·lidir. El van substituir per una escultura metàl·lica i l’original va ser dipositat al Museu Nacional de Níger.

Una imatge de L’arbre del Teneré, de La Negra. Foto: La Negra.

La Negra explica aquesta història d’una manera molt original, jugant sobretot amb el teatre d’ombres, el moviment, dues teles blanques, un parell de branquillons, dos intèrprets, un gran nombre de petites llanternes, una veu en off i tres temes musicals. Hi ha un seguit de troballes remarcables en la manipulació de les llanternes i la projecció d’ombres de manera molt destra per part dels dos intèrprets, perfectament coordinats, seguint una coreografia que ha de ser exacta per tal que l’espectacle flueixi. Un bon text –tot i alguna repetició excessiva-, amb una llengua inusualment polida i rica, dit en off, és un dels grans valors d’aquest espectacle que, en absència d’un conflicte dramàtic, ho juga tot a la seva força visual i a fe que se’n surt amb nota, malgrat que possiblement calgui un petit ajustament en el ritme per evitar alguna desconnexió del públic. Gran part de la peça es treballa a nivell del terra i això és quelcom a tenir molt en compte, ja que si la sala és amb grada, els intèrprets hauran de treballar de la meitat d’escena enrere com a mínim, mentre que fer-ho en una sala a la italiana, amb escenari elevat i platea enfonsada, no seria possiblement la millor opció.

Quan vam deixar de jugar?

La companyia La Mecànica, de les Illes Balears, va ser l’encarregada de servir l’espectacle inaugural de la Mostra d’enguany: Les petites coses. Un èxit. Saben que tenen entre mans un espectacle amb tots els ingredients per encantar al públic i gaudeixen representant-lo. Les petites coses és un seguit d’escenes, molt ben travades, que posen de relleu amb notables dosis d’humor i tendresa, el xoc entre la franquesa, sinceritat i innocència de la infantesa i les contradiccions, cotilles socials i constructes culturals dels adults, allunyats cada vegada més d’aquest esperit lúdic, jovial i alegre dels nens i nenes que intervenen en l’espectacle a través de veus en off, explicant algunes facècies que il·lustren el xoc.

Veritats com a temples deixen anar les criatures, que ens exploten a la cara. Parcs on està prohibit jugar. A casa tampoc es pot jugar, perquè hi ha un veí torracollons que espera a la mínima per bramar: “Aneu a jugar a es parque!!!” Menuts transitant en ciutats plenes de pol·lució, entre cames d’adults que els ignoren, en un medi absolutament hostil. No pots evitar pensar que ho haurem de pagar car, això de prendre’ls la infantesa.

Música, dansa, teatre de gest, titelles, projeccions… La Mecànica no renuncia a cap tècnica que l’ajudi a explicar el que volen explicar. Pau Bachero, director i dramaturg, ha ben engreixat un artefacte amb un ritme picat, infal·lible, carregat de poesia, que acaba fent explotar sense remei el cor del respectable, el qual surt de la sala somrient, menys enfadat i menys trist, que ja és molt pels temps que corren.

Imatge promocional de +, de Sound de Secà.

Per tancar la jornada, ganes de gresca amb el + (Suma) dels energètics lleidatans Sound de Secà. Primer, aturada al Cafè de l’Ateneu per sopar i agafar forces amb una tapa de botifarrons amb allioli gratinat que hi cantaven els àngels (sí, això també és anar de fira), per sortir posteriorment  a la pista annexa. Després d’un inici prometedor del que sembla un potent i sonor al·legat contra l’individualisme i l’alienació tan arrelada a la societat dels nostres temps, a favor de la diversitat, de la col·laboració, de la lluita comunitària, com expliquen en el programa de mà de l’espectacle, un incident tècnic va aturar les evolucions dels lleidatans. El cos i la voluntat defalleixen. Ha estat una jornada llarga. Hi haurà oportunitats per recuperar-lo en un altre moment. Demà, més.