4 de desembre de 2021 | VERSIÓ DIGITAL ONLINE

TWITTER  ·  INSTAGRAM  ·  FACEBOOK  ·  PINTEREST  ·  YOUTUBE  ·  VIMEO

Escolar il•lumina Lorca

Dani Chicano

Cerques la butaca assignada i al damunt, un sobre. Dins, una nota amb un fragment d’una missiva que Federico García Lorca va escriure als seus pares el 10 d’abril del 1920, des de la Residencia de Estudiantes de Madrid, pregant-los que el deixessin continuar vivint a la capital: “Yo he nacido poeta como el que nace cojo, como el que nace ciego, como el que nace guapo. Dejadme las alas en su sitio que os respondo que volaré bien.” A sota del text, la Irene, la Irene Escolar, a qui hem vingut a escoltar dient Lorca (Leyendo Lorca), ens agraeix la presència i ens brinda el seu afecte. És el preludi reconfortant d’una venturosa vetllada.

Escolar fuig de la impostura com de la pesta. És d’una naturalitat sorprenent i només de trepitjar l’escena, amb unes poques frases, es guanya al públic i transita sense estridències de la benvinguda a dir amb convicció i fermesa un fragment d’una conferència que el mateix Lorca va pronunciar a la Residencia de Señoritas de Madrid, on va presentar Poeta en Nueva York el 1930, després d’un viatge recent a Cuba. “Yo no vengo hoy para entretener a ustedes. Ni quiero, ni me importa, ni me da la gana. Más bien he venido a luchar. A luchar cuerpo a cuerpo con una masa tranquila, porque lo que voy a hacer no es una conferencia, es una lectura de poesías. Carne mía, alegría mía, sentimiento mío.” Això hem vingut a veure i això és el que esperem, però rebrem més, molt més.

Federico García Lorca.

L’amor i la dona relliguen els textos de Lorca, dramàtics i poètics, que ha triat Irene Escolar per encadenar durant una hora escassa. El plantejament escènic és molt senzill, amb 4 focus comptats, contra i frontals, a més de laterals per fer un carrer a banda i banda i un de puntual al prosceni. Escenari net, negre, només un faristol on reposarà el text. Es tracta d’una lectura dramatitzada, el vestuari també es senzill. Però el que fa Escolar a escena no ho és gens de senzill. Tota sola s’enfronta als 300 badalls dels 300 caps defraudats i a fe de Déu que en surt vencedora.

Escolar invoca, amb una dicció que ratlla la perfecció, l’esperit de les dones protagonistes de Bodas de Sangre, Doña Rosita la soltera, Yerma i la Julieta d’El público. Tot primer l’actriu introdueix el fragment que interpretarà amb un posat i expressió gairebé neutres. Dona dades, detalls de la sinopsi i, tot seguit, la transformació a vista de públic: canvi d’il·luminació i heus ací que es fan presents a escena les dones de Lorca convocades: fascinants, d’una potència abrusadora, d’una tendresa infinita. Se’ns fan presents la seva desesperació, els seus desitjos i anhels, la intensitat de l’amor que senten, la seva ràbia i el seu patiment. Si hi he de trobar algun inconvenient serien potser les introduccions a cada canvi. L’esforç de l’actriu per construir una atmosfera d’emoció pregona, mentre el personatge s’encarna a vista de públic, desapareix sobtadament amb el canvi d’il·luminació i de registre. Potser és volgut, però també té quelcom de contraproduent.

Irene Escolar © Tomás Valiente

Julieta deixa pas a la poesia formal, a un recull de poemes de Sonetos del amor oscuro o Diván del Tamarit, que fuig esporàdicament del fil conductor de l’espectacle en algun moment, però que va pagar la pena només per comprovar la capacitat lluminosa i reveladora de crear imatges que posseeix Escolar, que es va posar de manifest sobretot quan va dir amb una potència esbalaïdora Grito hacia Roma (desde la Torre Chrysler Building). Escolar va anar desgranant confident, a la vora del públic, asseguda a la boca d’escena, Yo pronuncio tu nombre, El poeta pide a su amor que le escriba, Noche del amor insomne i Soneto de la dulce queja, per acabar, punyent, amb Grito hacia Roma. Fins llavors, l’actriu havia interpretat la partitura a la perfecció, portant el públic, que a aquestes alçades ja n’estava enamorat i celebrant amb joia la paraula, on va voler. La coda la hi va posar recordant una vegada més com van assassinar el poeta i com va morir al front republicà el seu company, Rafael Rodríguez Rapún, també secretari de La Barraca, en la mateixa data exacta en què, dos anys abans, havien matat Federico, el 18 d’agost de 1936. Una altra història d’amor estroncada que va donar peu al poema Gacela de la muerte oscura. Fosc. Aquell segon de silenci, d’emoció a punt de sobreeixir, que finalment obre les comportes: ovació llarga, sincera, merescuda.

Text: Federico García Lorca.

Direcció i interpretació: Irene Escolar.

Producció: Buxman Produciones i Teatro Kamikaze.

Lloc i data: Teatre de Salt, 16 d’octubre de 2021.

Imatge destacada: Irene Escolar © Tomás Valiente

Share on email
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on facebook
Share on pinterest
Share on print