4 de desembre de 2021 | VERSIÓ DIGITAL ONLINE

TWITTER  ·  INSTAGRAM  ·  FACEBOOK  ·  PINTEREST  ·  YOUTUBE  ·  VIMEO

Vània eixelebrat

Dani Chicano

El cànon establert per Stanislavski al respecte de la posada en escena de l’obra dramàtica de Txèkhov té alguns inconvenients. El mateix autor considerava que les seves obres eren comèdies mentre que Stanislavski, actor de mètode, intens com era –ara en diuen així, intens- ho llegia tot en clau de drama i així va quedar fixat, de manera que el material txekhovià va quedar envoltat d’una suposada sacralitat que ha perdurat. L’Oncle Vània que ha dirigit el lituà Oskaras Koršunovas per Temporada Alta, amb un repartiment català d’un renom considerable, conserva la integritat del text de Txèkhov, però el tracta sense cap mena de sacralitat. Koršunovas li venta una sacsejada considerable a la peça. No és un retret, és una constatació i gairebé una celebració.

© Temporada Alta

La sacsejada, però, té quelcom d’arbitrari. Koršunovas manipula els personatges i les intencions i aquests transiten per l’escena habitualment fora de polleguera, com si fossin tota l’estona conscients que les seves expectatives topen amb la realitat i això els produís un desassossec exagerat i constant. Són com una colla d’eixelebrats. Ielena i Sònia poden convertir-se en dues adolescents fent-se confidències al pati de l’institut; la relació entre Vània i Astrov és la que podrien mantenir un parell de milhomes, competint contínuament; discussions que es ventilen amb gent pujada dempeus sobre  una taula (?) o Ielena esllanguint-se i desmaiant-se sobre el teclat del piano de manera antinatural (??). El director lituà fins i tot hi afegeix un beneit de la corda shakespeariana que en aquesta funció recau en Teleguin, interpretat per Kaspar Bindeman. Tot això és part de la veu de Koršunovas, ja li hem vist en d’altres muntatges com Casament o Baixos fons. El text, afortunadament, roman, malgrat que la seva respiració ha estat del tot alterada.

© Temporada Alta

El que fa més estranya la funció i al meu parer li resta tota emoció –tret del monòleg final que dispara una estupenda Júlia Truyol- són les aparents arbitrarietats tant pel que fa a la direcció dels intèrprets com en l’ús de diversos recursos dramàtics i escènics. No queda clara quina és la intenció de la utilització del vídeo en directe i arriba a ser fins i tot molest l’abús del trencament de la quarta paret, pel que té de menysteniment de la intel·ligència del públic, i els subratllats innecessaris.

© Temporada Alta

El muntatge, que volgudament està situat en un lloc i espai inconcrets, és irregular, amb moments brillants sobretot gràcies a Júlia Truyol, Manrique i Benet, aquests darrers quan no s’exalten. El repartiment és equilibrat i, per molta sacsejada que es faci de la peça, la tesi al final sempre és la mateixa, fins i tot al cap de tres hores: cal viure, cal resistir i quan arribarà l’hora “morirem resignats”.

Autor: Anton Txékhov

Director: Oskaras Koršunovas

Traducció: Feliu Formosa / Col. Nina Avrova

Intèrprets: Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa, Júlia Truyol i Kaspar Bindeman

Escenografia: Gintaras Makarevicius

Il·luminació: Ganecha Gil

Espai sonor: Antanas Jasenka

Vestuari: Nídia Tusal

Disseny de vídeo: Artis Dzerve

Producció: Teatre Lliure i Temporada Alta.

Share on email
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on facebook
Share on pinterest
Share on print