17 de setembre de 2021 | VERSIÓ DIGITAL ONLINE

TWITTER  ·  INSTAGRAM  ·  FACEBOOK  ·  PINTEREST  ·  YOUTUBE  ·  VIMEO

Rebentar la gàbia

Dani Chicano

Passa habitualment en l’art que repetir una mateixa fórmula no dona els mateixos resultats satisfactoris que en la primera ocasió que es va posar en pràctica. No és el cas de Plomes i reclams, tot i que potser no és tan rodó. La soprano i actriu Elena Martinell i la cantant i pianista Gloria Garcés es van envoltar en aquest espectacle, que es va estrenar el 2019 a Temporada Alta, de gairebé el mateix equip que l’any 2017 va fer possible una mena de bogeria surrealista i deliciosa com Àries de reservat. És cert que aleshores Marc Rosich assumia els papers de dramaturg i director, mentre que Roberto G. Alonso tenia cura del moviment. A Plomes i Reclams, Rosich s’encarrega de la dramatúrgia, mentre que Alonso assumeix la direcció i Glòria Garcés intervé força més, tant pel que fa al cant com a la interpretació, tocant el piano, acompanyant Martinell en el cant i donant-li la rèplica en els breus passatges de text.

Plomes i reclams també és un espectacle íntim, en el qual Papagena i la Dafne mitològica es planyen de la seva situació. De la seva submissió al patriarcat, la primera essent únicament una mena de trofeu pel Papageno de La flauta màgica de Mozart i la segona esdevenint un instrument per fer possibles els designis dels Déus, sense capacitat de rebel·lar-se. Dafne i Papagena es passen tota la funció interpretant cançons amb component ornitològic, mentre cada vegada es reforça més el seu desig de deslliurar-se del jou masclista d’aquesta societat heteropatriarcal, que les ha tingut tota la vida tancades a la seva gàbia.

Pocs dramaturgs en aquest país són capaços de filar amb l’excel·lència amb que ho fa Rosich un espectacle amb un discurs així de potent i un embolcall esquitxat d’una aparent frivolitat, i també pocs directors com Roberto G. Alonso són capaços de posar en escena un espectacle d’aquestes característiques sense que en resulti un monument al mal gust. Al contrari, el resultat és una proclama feminista en tota regla, plantejada amb molt d’humor, ironia i algun sarcasme, és a dir, amb suma intel·ligència. De tots aquests ingredients, Rosich i Alonso sempre han demostrat que en disposen amb escreix arribant a nivells excelsos, per exemple, a la peça A mi no me escribió Tennesse Wiliams.

L’associació de dones i ocells és un encert, jugant amb la dicotomia delicadesa-resistència i les gàbies, reals i metafòriques, imposades i autoimposades. Dafne i Papagena, situades des de temps immemorials en el que sembla un clar de bosc, envoltades dels seus objectes -Dafne arrelada literalment al seu piano-, expressen el seu desig de volar, desafiant el destí que altres, els Déus, els homes, han determinat per a elles. Martinell és una estupenda soprano de coloratura que porta magníficament el text, mentre que Garcés excel·leix al piano i treballa encara més la seva bis còmica respecte l’espectacle anterior, prenent més protagonisme, de manera que tot resulta més equilibrat.

Malgrat una certa irregularitat discursiva i que el ritme en algun moment se’n ressent, la reflexió s’exposa amb claredat, d’una manera directa i potent però, això s’agraeix moltíssim, molt entretinguda. Si hi ha homes a la sala i es molesten pel que s’hi diu, que s’ho apuntin, vol dir que encara tenen molta feina per fer.

Espectacle: Plomes i reclams

Espai: Teatre Municipal de Girona, 14 de febrer del 2021.

Dramatúrgia: Marc Rosich

Direcció: Roberto G Alonso

Intèrprets: Elena Martinell i Glòria Garcés

Escenografia: Roberto G Alonso i Tony Murchland

Arranjaments musicals: Glòria Garcés

Llums i so: Lluís Robirola

Vestuari: Roberto G Alonso i Víctor Peralta

Fotografies: Marcel Asso

Share on email
Share on whatsapp
Share on twitter
Share on facebook
Share on pinterest
Share on print