Joaquim Armengol
Tot just acabada la lectura de Venus i els bàrbars podríem imaginar un club de lectura amb els membres de Revolta Pagesa i el conseller Òscar Ordeig de moderador, tot debatent amb fervor apassionat l’assumpte aquest dels bàrbars. No costa gaire creure que una escena així hauria fet les delícies de l’autor, sempre diligent a sacsejar consciències i a provocar vives disputes. Cap de Brot Edicions ha tingut el coratge i l’encert de recuperar un altre autor de les aigües de l’oblit. Es tracta, ni més ni menys, de Lluís Capdevila i Vilallonga (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980), personatge literari pintoresc, inclassificable. I ho fa amb una edició impecable, arrodonida per un pròleg d’Agnès Rotger que acompanya i radia amb encert el retorn d’aquesta veu arraconada.
A Lluís Capdevila l’anomenaven el príncep de la bohemia barcelonina, a la grenya dandy sensual o Petroni modern, depenia amb qui polemitzava. Ara bé, hem d’entendre el bohemi tal i com es perfilava aleshores, com un home d’artística professió, que té la bossa buida i un tresor de somnis i de fantasies, un home que posa una rialla sobre les misèries del món, que ademés porta xamberg de grans ales, fuma en pipa, té els cabells llargs i ostenta orgullosament una mandra inapreciable. Si hi afegim un retoc de propagandista radical, d’iconoclasta, d’home situat a l’extrema esquerra del republicanisme, pol·lèmic, anàrquic, misteriós, carn de presidi i amb un monocle a l’ull esquerra, tenim a Lluís Capdevila. Mort el seu pare, i davant els greus problemes econòmics de la família, decideix abandonar la llar i fer la seva. Això significava viure entre el carrer i el famós Bar del Centro -camp base de la bohèmia del moment, un escenari de llibertat sense normes ni moral, un lloc per ballar-hi tangos i esnifar cocaïna-, a base de cafès amb llet. O sigui, que passava més gana que un mestre d’escola. A Capdevila se’l recorda com a periodista, narrador i home de cultura molt vinculat al món escènic i musical, però també va fer de pintor de parets, cronista al front d’Aragó -les seves cròniques i articles són una mina-, d’exiliat, tinent de la Resistència francesa, professor, editor… És un autor realment popular, prolífic i desigual, però les seves memòries oceàniques són francament interessants, com també part del seu abundant teatre, Cançó d’amor i de guerra o La Legió d’Honor, per exemple; i algunes novel·les com Memòries d’un llit de matrimoni i la inclassificable Venus i els bàrbars.
Venus i els bàrbars (1929), de fet, és el seu llibre més suggeridor però no és ben bé una novel·la. Si no fos ficció podria ser un report biliós sobre un poble i els pagesos que l’habiten o una mena de descripció grotesca sobre uns tipus humans que, en general, són execrables i repugnants. Però hi veig, com també ho fa l’Agnès Rotger al pròleg, unes clares intencions polítiques, de principis ètics i literaris, en resposta a la imatge idealitzada que es tenia del món rural per culpa dels escriptors de l’època, abusant del pessebrisme tòpic, dels camperols vistos com a éssers purs i nobles, no contaminats per la civilitat. És cert que hi ha una crítica àcida al poder i al clergat, però Capdevila es revela com un anti-rousseaunià obstinat, fidel a la convicció socràtica que la ignorància és l’arrel de tots els mals. Tot plegat podria ser una mena d’invectiva moralitzant, però com que l’autor ho fa d’una manera tan bàrbara i descoberta aquests aspectes hi queden diluïts. I contràriament al que pot semblar hi ha una mirada subtil sobre el desig humà, la cultura i la societat.
La prosa de Capdevila és captivadora, tallant i artera com un esmolet. Les descripcions que fa del poble, de l’interior de les cases i d’aquesta caterva de tipus humans, majorment rústecs d’ànima negra i d’intel·ligència poc treballada, dibuixen un rusc humà inquietant, gairebé facinerós, que no deixa indiferent. A tall d’exemple: “La Teresa Noia, té un somriure imbècil i unes genives desdentegades, és menuda, vella, arrugada com una pansa i torçada com un ganxo. Fadrina, verge, mendiga i viu del que li donen els veïns. No treballa, no en sap, diu, no n’ha sapigut mai. Però té un do: ho sap tot, tot el que passa i pensen els homes i les dones del poble. És temuda. Té quelcom de corb, de llimac, de bèstia immunda”. Hi ha, alhora, puntuals escenes admirables com la descripció de la Setmana Santa amb els seus rituals cafres, la cacera del senglar amb els plors de les bèsties a la nit o l’atroç escena final que posa els pèls de punta. Tot plegat és un quadre dramàtic cru i grotesc, una tragicomèdia la brutalitat de la qual ve a reafirmar la tesi lamarckista que la funció fa l’òrgan, o dit d’una altra manera, que és l’ambient qui fa l’home.
Pensar que avui es pogués escriure i publicar un llibre d’aquesta mena, tan políticament incorrecte, feridor i lliure, és impossible. De manera que només per comprovar fins a quin punt desentona en una època tan donada a l’ofensa i la censura com la nostra, ja paga la pena llegir-lo.
