Dani Chicano
Cinc segles separen Palestrina, Gombert i Lassus d’Arvo Pärt, però les seves obres comparteixen preguntes que continuen obertes. La pau, la necessitat de consol, la pregària i, en el cas de Tribute to Caesar, la relació amb el poder, van articular el programa amb què The Tallis Scholars ha tornat enguany al Festival de Torroella de Montgrí, trenta-quatre anys després de la seva primera visita. Era festa grossa a la localitat torroellenca i la impecable actuació del conjunt vocal britànic divendres passat, a l’església de Sant Genís, va esdevenir un convit al públic a preguntar-se per què la humanitat continua expressant des de temps immemorials els mateixos anhels de pau i convivència i fins a quin punt hem estat capaços de donar-hi resposta.
The Tallis Scholars, fundat el 1973 pel seu actual director, Peter Phillips, ha tingut un paper decisiu en la recuperació i difusió de la música sacra vocal del Renaixement i és considerada una de les formacions de referència mundial en aquest repertori, però no ha renunciat a aportar també noves sonoritats a compositors contemporanis, com el mateix Arvo Pärt (1935), representat en el programa per dues de les seves obres. Els vuit cantants van mostrar les qualitats sobre les quals s’ha construït el prestigi del conjunt: una afinació impecable, una gran claredat en l’entrellaçament de les veus i una sonoritat homogènia, molt característica, en què cada línia conserva la seva identitat sense sobresortir indegudament. Es tracta d’un equilibri complicat d’aconseguir i de mantenir, sobretot tenint en compte la complexitat de les peces que interpreten i cal dir que això darrer, interpretar, ho fan amb un virtuosisme aclaparador.
La forta calor que feia dins l’església, on regnava una estuba que es podia tallar amb ganivet, malgrat els ventiladors, suposava una condició poc favorable inicialment a un concert que demanava quietud i concentració. L’austeritat de la presentació anava d’acord amb el caràcter del concert. Davant de l’altar major, dos focus LED situats a banda i banda projectaven una llum groga i càlida, mentre que cada cantant disposava d’un petit llum blanc zenital que l’il·luminava i li permetia llegir la partitura. Cap altra distracció; només el públic, el cor i la música. Ah, i l’estuba. Això, però, no va impedir una escolta atenta per part de l’audiència d’una formació capaç de crear una sonoritat àmplia, inusitadament neta i lluminosa. El fet que sigui una formació vocal de cambra, amb un nombre reduït de cantaires, va permetre escoltar amb molta nitidesa l’entrada successiva de les veus i un entrellaçament de línies que va captivar als assistens..
La primera part del concert va estar dedicada íntegrament a la Missa Papae Marcelli, de Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594), una obra emblemàtica de la polifonia renaixentista i molt vinculada a la història del conjunt, ja que va formar part de la primera sessió d’enregistrament del seu segell Gimell, el març de 1980. La interpretació va avançar amb serenitat i un gran recolliment. Les veus s’incorporaven, es trobaven i es separaven amb una precisió extraordinària, mentre el text s’entenia amb claredat. En els fragments més expansius, el so va omplir l’església de manera fluïda, mentre que en els passatges més íntims, el conjunt va saber replegar la sonoritat fins a deixar-ne una impressió fràgil, però neta. La missa va culminar amb la petició de pau de l’Agnus Dei, avançant el sentit que adquiriria la segona part.
Després de Palestrina, el Magnificat VI de Nicolas Gombert (1495-1560) amb què es va obrir la segona part va suposar una música més densa i contínua, però interpretada per The Tallis Scholars amb la mateixa claredat. De fet, com explica Joan Vives al programa de mà, la segona part tenia una estructura simètrica. Dos “Magnificats” renaixentistes flanquejaven dues peces contemporànies. El Magnificat de Gombert musica el cant de Maria amb una escriptura densa, veus que entren successivament i un teixit musical que gairebé no s’atura del tot en cap moment. Per la seva banda, el Magnificat Praeter rerum d’Orlande de Lassus (1532-1594), que va cloure el recital, parteix del motet marià Praeter rerum seriem de Josquin des Prez, una obra anterior. Aquest procediment, habitual al Renaixement, estableix un altre diàleg temporal dins del programa, perquè Lassus escriu mirant cap a un mestre de la generació precedent.
Les dues peces d’Arvo Pärt van situar el concert davant inquietuds molt més pròximes. Tribute to Caesar està basada en el passatge evangèlic sobre el tribut al Cèsar i va introduir la qüestió del poder, l’obediència i els límits de la consciència individual. La formació britànica va recórrer a una expressivitat continguda, sostinguda pel contrast entre la pregunta col·lectiva i la resposta dels baixos. Va quedar palès que, a través de la música, un text antic pot continuar parlant al present quan planteja dilemes que cap època no ha resolt del tot. Amb Da pacem, Domine, el recolliment es va accentuar, especialment pel significat que acompanya l’origen de l’obra. Pärt va escriure l’obra el 2004 per encàrrec de Jordi Savall, en el context del record de les víctimes dels atemptats de Madrid. The Tallis Scholars la van cantar com una pregària sense èmfasi, deixant que cada acord aparegués i s’extingís en la penombra de la nau de Sant Genís. El temps pesava. La música no oferia cap resposta grandiloqüent davant la violència, sinó un espai per reconèixer el dolor i formular, una vegada més, el desig de pau. El Magnificat de Lassus va retornar després el programa al Renaixement i va tancar l’arc traçat entre cinc segles de música vocal.
Els aplaudiments van trencar el silenci reverencial que havia regnat a l’església fins llavors. El concert va deixar una impressió de plenitud aconseguida amb recursos mínims, esforç màxim i virtuosisme. El millor resum de la vetllada el va oferir, en termes ben col·loquials, un espectador a la sortida: “Hem carregat pau pels dos propers mesos, com a mínim”. La frase no resol cap dels conflictes evocats pel programa, però explica millor que qualsevol altra consideració l’efecte del concert sobre el públic.
Fitxa artística
Festival de Torroella de Montgrí
Església de Sant Genís, 14 d’agost del 2026
The Tallis Scholars
Da pacem – Peace in our times
Director: Peter Phillips
Cantants: Eloise Irving i Ellie Bray (sopranos), Caroline Trevor i Elisabeth Paul (contralts), Tom Castle i Ed Woodhouse (tenors) i Simon Whiteley i Edmund Phillips (baixos).
Fotografia: Roger Lleixà.
