Dani Chicano
Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi no són una contemplació amable del paisatge. O, si més no, no ho són només. El compositor les va situar al començament d’un recull publicat a Amsterdam el 1725 amb un títol que ja és tota una declaració d’intencions: Il cimento dell’armonia e dell’inventione, la prova —més que no pas el combat— entre l’harmonia, entesa com les regles de la composició, i la invenció. Vivaldi es proposava demostrar que podia respectar la forma del concert i, a la vegada, posar-la al servei de la imaginació, fins al punt de fer que la música representés, gairebé imités, el cant dels ocells, el lladruc d’un gos, els insectes, el vent, les tempestes, els trets de caça, la borratxera, les relliscades sobre el gel o el recolliment davant del foc. Les quatre peces van ser publicades amb quatre sonets, possiblement escrits pel mateix compositor, i amb indicacions que relacionen els versos amb passatges concrets de la partitura. Música descriptiva fil per randa, escrita per un violinista excepcional que coneixia l’instrument i sabia fins on podia dur-lo. Vivaldi parla del comportament humà davant d’una natura que diverteix, incomoda, amenaça i acaba imposant les seves regles
La natura, en aquesta obra, no és un decorat. Condiciona el comportament de les persones, altera l’ordre de les coses i sotmet la música a canvis constants. Aquesta tensió entre estructura i imaginació va dominar el concert que Fabio Biondi i Europa Galante van oferir el passat 18 d’agost a l’església del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, dins la 64a edició del Festival de la Porta Ferrada. Un programa dedicat íntegrament a Vivaldi, un compositor que el violinista italià i la formació que va fundar coneixen com pocs.
Abans d’arribar a Les quatre estacions, el programa incloïa tres obres menys conegudes. El Concert en sol menor RV 152, per a cordes i baix continu, va obrir la vetllada sense cap solista que dominés el conjunt. Els músics van construir el discurs a partir del diàleg, amb dos moviments ràpids que emmarquen un passatge central recollit. Aquesta manera de tocar defineix Europa Galante, una formació de cambra de dimensions variables, segons les necessitats de cada programa, especialitzada en la interpretació amb criteris històrics. Biondi la dirigeix des del violí, amb gestos breus i poques indicacions. Els músics s’entenen amb la mirada i la respiració.
La Simfonia de Griselda va introduir tot seguit el Vivaldi més teatral. És l’obertura de l’òpera estrenada a Venècia el 1735, amb llibret de Carlo Goldoni a partir d’un text anterior d’Apostolo Zeno, i prepara l’espectador per entrar en un món d’acció, conflictes i emocions canviants. Europa Galante va posar l’accent en l’impuls dramàtic de la peça i en els contrastos entre moviments. Amb el Concert per a violí en si menor RV 386, Biondi va passar definitivament al primer pla. El solista surt del conjunt, l’empeny i hi torna, en un intercanvi continu que obliga a combinar virtuosisme i sentit musical. En els moviments extrems va exhibir agilitat, energia i llibertat en l’accent; en el Larghetto, una línia més íntima, sostinguda per un acompanyament discret. Va ser un dels moments brillants de la vetllada. Biondi no toca per lluir un so bonic perquè sí: cada atac, cada canvi de color i cada petita suspensió tenen una funció expressiva.
Una lectura que sorprèn
Fabio Biondi, format inicialment en el violí modern, va treballar amb conjunts com The English Concert i Les Musiciens du Louvre abans de fundar Europa Galante el 1989. La primera gravació del grup, dedicada precisament a Les quatre estacions i publicada el 1991 pel segell Opus 111 –durant una època el disseny de les portades dels seus CD van ser una meravella-, va tenir un paper determinant en la seva projecció internacional. Aquella versió va sorprendre per la rapidesa d’alguns passatges, els accents tallants, els contrastos marcats i una energia tirant cap a ferotge, ben lluny de les lectures polides i plàcides que havien popularitzat l’obra. Han passat més de tres dècades i Biondi continua estudiant-la, interpretant-la i enregistrant-la. Gran coneixedor de Vivaldi, evita convertir-lo en arqueologia musical. Per a ell és un llenguatge viu i, per tant, no n’hi ha prou de recuperar-lo; també cal fer-lo parlar al públic d’avui, sempre a partir del coneixement de les fonts i dels criteris interpretatius de l’època. Europa Galante s’ha convertit així en un referent de la recuperació del Barroc italià i, sobretot, de la seva renovació interpretativa.
La formació va actuar amb instruments d’època encordats amb tripa, una opció que influeix directament en el color del conjunt. El so és menys uniforme que el d’una orquestra moderna, més fràgil i també més ric en matisos. Les cordes de tripa reaccionen amb facilitat als canvis de temperatura i humitat i mantenir l’afinació, en una nit d’estiu i dins d’un edifici de pedra, no és poca cosa. Els intèrprets van haver d’afinar més sovint del que és habitual. Aquestes pauses, inevitables, van fer ben visible la naturalesa física dels instruments i les exigències d’una manera de tocar que pretén acostar-se a les condicions sonores per a les quals les obres van ser pensades.
A Les quatre estacions, el violí de Biondi va assumir tota mena de papers. Va ser l’ocell que respon als altres violins durant la Primavera, el pastor que descansa mentre la viola imita el lladruc del gos i la veu inquieta que pressent la tempesta de l’Estiu, que finalment esclata amb violència. A la Tardor, la música reprodueix el moviment irregular de la festa i l’ensopiment posterior; a l’Hivern, els atacs curts i les figures ràpides converteixen la fred i el gel en sensacions gairebé físiques. Vivaldi fa que un mateix instrument sigui narrador, personatge i fenomen natural, i Biondi va diferenciar aquests papers amb una gran llibertat. Europa Galante va respondre com un grup acostumat a seguir una direcció que neix des de dins. Pot passar de la delicadesa al desgavell d’una tempesta sense perdre la unitat, quelcom que només és possible quan els músics fa molts anys que comparteixen una mateixa manera d’entendre el repertori. El grup ha evitat sempre la placidesa decorativa que durant dècades va envoltar Vivaldi i n’ha recuperat el nervi, l’estranyesa i, quan toca, l’humor.
En un monument com el monestir ganxó, Biondi i l’Europa Galante van oferir una obra que parla del pas cíclic del temps i que, tres-cents anys després de la seva publicació, continua transformant-se amb cada intèrpret, cada sala i cada escolta. Les quatre estacions són tan conegudes que podria semblar que ja no tenen res més a dir. En mans de Biondi, encara parlen. I força.
Fitxa artística
Festival de la Porta Ferrada
Monestir de Sant Feliu de Guíxols, 18 d’agost del 2026
Fabio Biondi i l’Europa Galante
Les quatre estacions, d’Antonio Vivaldi
Director i violí solista: Fabio Biondi
Intèrprets: Fabio Ravasi, Lalita Svete i Stefano Raccagni (violins 1); Andrea Rognoni, Rossella Borsoni i Silvia Falavigna (violins 2); Stefano Marcocchi (viola), Alessandro Andriani (violoncello), Paola Poncet (clave) i Patxi Montero (contrabaix).
Fotografia: Txus Garcia.
