Dani Chicano
El Teatre de Salt era ben ple divendres, pel Temporada Alta. L’oportunitat s’ho valia. Xavier Albertí hi arribava amb Beethoven, una conferència teatral o espectacle-conferència, en la línia de les que ja havia presentat a Madrid –Caravaggio, Vermeer y Velázquez o Calderón-, coescrit i codirigit en aquesta ocasió amb Albert Arribas. Beethoven parteix d’una pregunta que avui sembla gairebé impertinent: quines emocions profundes ens pot arribar a desvetllar la Cultura? La resposta compromet qui puja a l’escenari i també qui s’ho mira des de la butaca. El nostre ponent comença pel pèls. Flocs de cabells d’ídols – “Deyvid” Bisbal, Jagger, Bieber… i Beethoven- convertits en mercaderia, relíquies del compositor de Bonn, en diamants de subhasta. L’arrencada té mala bava i introdueix una sospita: l’admiració pel geni pot servir per esquivar allò que ens demana la seva obra. Ves per on, la veneració té aquestes comoditats!
Albertí coneix molt bé el terreny que trepitja perquè és un savi, possiblement el creador actual que s’acosta més a l’ideal d’home del Renaixement. La seva condició de músic resulta decisiva: explica, toca, torna sobre un acord i ens fa sentir què ha canviat. Hi ha una franquesa en aquesta manera de compartir el coneixement que s’agraeix. La seva estupenda ironia hi entra amb suavitat, les digressions obren camins i el doll de paraules aparentment natural, així com alguns aspectes que juguen volgudament a la contra de l’intèrpret, conformen una construcció teatral ben conscient i ben consistent.
El recorregut temporal que ens proposa Albertí és extens. La mateixa música que ha expressat aspiracions de fraternitat, també ha estat utilitzada per legitimar poders que les negaven al llarg de la història. Stalin, Hitler, la construcció europea, la caiguda del mur de Berlín: la música de Beethoven ha servit per a celebracions ben diverses. La successió d’exemples obliga a desconfiar de la bondat automàtica que atribuïm a la bellesa. Convé recordar-ho quan la defensa de la cultura es converteix en una consigna fàcil d’aplaudir. Hi pensava aquests dies en això d’aplaudir acríticament, en veient tant d’elogi i encimbellament en el cas de la pel·lícula La bola negra.
Però tornem a Beethoven. Al piano, amb la interpretació de la Patètica (Sonata per a piano núm. 8 en do menor, op. 13) i les explicacions sobre consonància i dissonància, Albertí fa entendre com Beethoven és responsable de l’ampliació d’un llenguatge, el musical, que incorpora allò que havia quedat fora dels cànons. Hi ha notes que incomoden, que semblen impròpies, fins que aprenem a escoltar-les d’una altra manera. L’obra hi associa la dignitat dels marges. L’analogia entre llibertat musical i llibertat humana demana algun salt, és clar; una innovació harmònica no fa, tota sola, una societat més justa. Però el salt resulta fecund quan ens porta a preguntar qui ha decidit què mereix ser escoltat. El que Albertí i Arribas posen en joc és la nostra capacitat de participar en una herència cultural, en un llegat. Cal conèixer-lo, discutir-lo i donar-li una utilitat pròpia. Sobretot és interessant aquesta exigència: tenir Beethoven a l’abast comporta decidir què fem amb ell, ara que tanta oferta cultural es valora segons el nombre de persones que la consumeixen.
El record del jove Albertí als camins de ronda, sota la llanterna d’un guàrdia civil i un insult homòfob, posa un cos al debat sobre les exclusions. El recurs a l’anapest per descriure les síl·labes de l’insult és d’una precisió feridora. El coneixement també pot servir per mirar de cara una humiliació. Aquí la peça troba un dels seus moments més valuosos: l’home que ens parla es deixa veure dins de l’argument. El relat del mestratge de Sylvano Bussotti allarga aquest fil. Albertí recorda el compositor, professor seu de composició al conservatori, que anava a classe vestit de Turandot o de Madama Butterfly després de les estrenes del teatre on treballava de regista i figurinista i que, diu, li va “salvar la vida”. En aquella llibertat exercida hi ha una lliçó que es transmet amb l’exemple. Quan Albertí afirma que «l’art pot salvar vides», aquesta vida ja té nom. Ha necessitat altres formes d’existir i ha trobat persones capaces de mostrar-les-hi. Certifico que l’efecte Bussotti, tal com el descriu el coautor i codirector de la peça, també pot operar en l’audiència dels seus mateixos espectacles o conferències. Desconec si n’és plenament conscient.
La relació entre Albertí i Arribas, mestre i deixeble, també és present en el projecte. Hi ha una confiança en les humanitats que costa sostenir en el nostre temps. Potser transmetre-la vol dir acceptar que el deixeble la posarà en dubte, que haurà de trobar com fer-la seva. El muntatge té prou gruix per deixar oberta aquesta qüestió. Per cert, no van passar desapercebudes les referències al gran poeta gironí Narcís Cordelira, personatge de L’hort de les oliveres i alter ego de l’autor d’aquesta obra (Narcís Comadira), que és també l’autor del text d’un altre gran espectacle, Pinsans i caderneres, dirigits tots dos el 2015 i 2008, respectivament, pel mateix Albertí.
En algun tram de la conferència teatral, l’acumulació de referències demana una atenció considerable. Em sembla més convincent quan una demostració musical o un record fan avançar el pensament que quan s’encadenen les grans afirmacions sobre el poder de l’art, tanmateix el text és d’una riquesa i d’un interès indubtables. Escoltar exigeix una feina i ens obliga, remoguts, a revisar les nostres exclusions, a reflexionar; això ja és una manera de començar a construir ciutadania. El Vals en mi bemoll major de Beethoven interpretat per Albertí suposa una música senzilla després de tanta història. S’agraeix aquesta mesura. Entre aplaudiments entusiastes i merescuts, Albertí va sortir tres vegades a saludar i ell mateix, un punt afònic, i l’Arribas van brindar una postfunció deliciosa al públic que va tenir la bona pensada d’allargar uns minuts més una experiència tan enriquidora.
Fitxa artística
Espai i data: Teatre de Salt, 9 d’octubre de 2026. Temporada Alta
Direcció i dramatúrgia: Xavier Albertí i Albert Arribas
Intèrpret: Xavier Albertí
Vestuari: Manuel Mateos
Il·luminació: Aurembiaix Montardit
Producció: Mola Produccions
Coproducció: Centaure Produccions amb el Teatre de Lloret
