El festival celebra trenta-cinc edicions amb 91 espectacles, 4 estrenes mundials internacionals i una programació que combina retorns, noves complicitats i talent del país
.
DANI CHICANO
Trenta-cinc edicions donen prou perspectiva per saber amb escreix què és Temporada Alta. Pel que sembla, el relleu en la direcció de l’any passat, amb Narcís Puig ocupant el lloc de Salvador Sunyer, a qui va assistir durant molts anys, no en canviarà ni el criteri, ni la filosofia. En tot cas és possible que Puig potenciï l’aspecte internacional, un àmbit en el qual ell mateix ha estat qui ha marcat el pas des de fa uns quants anys. Del 3 d’octubre al 8 de desembre, el festival presentarà 91 espectacles en 22 espais de 9 municipis diferents, amb 21 coproduccions i 22 estrenes absolutes. Aquestes són les xifres. Són considerables, tot i que expliquen només una part del projecte i s’han d’exposar. Ja està, ja ens hem tret del damunt el números. Ara, parlem del que interessa: la part artística, la programació i la relació de Temporada Alta amb artistes, teatres i públics, el lloc que Temporada Alta ocupa com a festival d’arts escèniques de tardor de Catalunya des de fa una pila d’anys.
Narcís Puig ha preservat els fonaments del festival en aquesta nova edició i ha començat a ordenar-los segons el seu criteri. La presència internacional manté un pes decisiu, la creació catalana ocupa la part més extensa del programa i les coproduccions relacionen aquests dos àmbits. No hi ha cap gir espectacular, ja ho va anunciar Puig quan va accedir a la direcció, perquè el projecte tampoc no el reclamava. Sí que s’hi percep, insisteixo, una atenció més marcada a les estrenes internacionals i als processos que posen en contacte els creadors convidats amb els equips del país. Ara bé, l’aposta per la internacionalitat vol dir contemporaneïtat i això implica que –malgrat algunes concessions- el teatre més convencional i el teatre de text perden pes. No és bo ni dolent, és un criteri tan legítim com qualsevol altre.
L’obertura oficial ja apunta en aquesta direcció. HAS BEEN reuneix per primera vegada Sidi Larbi Cherkaoui i Martin Zimmermann en una peça difícil d’adscriure a un sol gènere, perquè es tracta d’un espectacle sense paraules, fet de dansa, circ, música (en directe) i teatre. L’elecció d’aquest espectacle per tal que sigui el d’obertura –malgrat que el festival es posa en marxa el dia abans- també podria llegir-se com un advertiment que el cos, els objectes, la imatge i el so tindran enguany tanta importància com la paraula. De Sidi Larbi n’hem vist uns quants espectacles a Girona, tots ells inoblidables, però sobretot el recordem per un dels millors espectacles que ha programat –i coproduït- el festival en tota la seva història: Dunas (2009), amb María Pagés. Va ser un èxit mundial -no és cap exageració- que va fer residència a Girona abans de la seva estrena a Àsia. De Martin Zimmermann, un mestre del gest i del teatre físic, també en tenim un record excel·lent de quan va portar Hans was Heiri (2012) al Municipal, després d’estrenar-lo en la primera temporada del Théâtre de l’Archipel de Perpinyà que, durant una època massa breu, va ser el Teatre de l’Arxipèlag, denominació que es va esfumar quan Domènec Reixach en va deixar la direcció i el seu successor, Borja Sitjà, no va mostrar cap interès a recuperar i a enfortir el vincle. Quina nostàlgia! Però això són figues d’un altre paner.
Tornen vells coneguts
La programació internacional suma setze espectacles d’onze països. Peeping Tom, Needcompany, Oligor y Microscopía i Hermanos Ibarra Roa estrenaran mundialment els seus nous treballs a Girona i Salt. Totes aquestes companyies han estat una o diverses vegades al cartell del festival. Que aquestes quatre companyies hagin escollit Temporada Alta per fer-hi l’estrena dels seus espectacles parla dels anys de col·laboracions, coproduccions, seguiment dels artistes i la construcció de complicitats que hi ha al darrere. Totes quatre, a més, han brindat al públic gironí alguns moments memorables en el passat.
Peeping Tom torna a Le Salon, una peça emblemàtica dels inicis de la companyia, més de vint anys després. Le Salon “Revisited” examina què n’ha quedat d’aquella primera experiència i com el pas del temps ha modificat els intèrprets, el grup i la mirada sobre aquell univers familiar. Needcompany, una altra de les “sospitoses habituals” de Temporada Alta, també arriba en plena transformació amb Everything Must Change, dirigida per Maarten Seghers i Sung Im Her. El festival rep, per tant, dues companyies habituals quan totes dues revisen la seva herència i es plantegen quin camí volen prendre en el futur.
Els xilens Hermanos Ibarra Roa, responsables de l’experiència Serà un dia que durarà anys de l’edició de l’any passat amb escolars de Salt, estrenen La muerte del padre, mentre que Oligor y Microscopía, el duet que formen Jomi Oligor i Shaday Larios, estrenen l’espectacle d’objectes Museo de los relámpagos. El trio format per Oligor, Larios i Xavier Bobés, que també forma part del cartell amb un altre espectacle (EPITAP), el recordareu perquè són els Detectius d’Objectes, que van debutar l’any 2016 fent equip com a “agència” amb l’espectacle Primer àlbum a la Fusteria Lladó, al Barri Vell de Girona, una delicadesa absoluta que el públic vam degustar amb fruïció. A més, Oligor i Larios han donat continuïtat a un altre espectacle gairebé llegendari que van crear els Hermanos Oligor l’any 2002: Las tribulaciones de Virginia, una altra veritable joia que hem vist en més d’una ocasió a Girona.
I ara, quatre grans noms internacionals: Castellucci, Cassiers, Morganti i Tolcachir. Romeo Castellucci proposa a Faust. Fet, no dit una aproximació visual i simbòlica al personatge de Goethe. Guy Cassiers treballa amb Valérie Dréville a Thésée, sa vie nouvelle, construïda a partir de la novel·la autobiogràfica de l’escriptor francès Camille de Toledo i centrada en la memòria, la pèrdua i la història europea. Cristiana Morganti, vinculada durant anys a la companyia de Pina Bausch, es troba per primera vegada amb Claudio Tolcachir a The Forest. El dramaturg argentí és l’autor i director de La omisión de la familia Coleman, entre d’altres, un magnífic espectacle amb el qual va debutar a Europa, a Temporada Alta, l’any 2007.
La directora brasilera Christiane Jatahy recupera a Júlia-15 anys més tard (2011-2026) la seva versió de La senyoreta Júlia de Strindberg, creada el 2011 i presentada a El Canal l’any 2013. L’exhibició d’aquella peça va suposar l’inici de la seva projecció europea i en aquesta revisió fa dialogar els intèrprets protagonistes d’aleshores, Júlia Bernat i Rodrigo de Ode, amb Júlia Genís i Moha Amazian, a més de comptar amb un equip artístic i tècnic català. La proposta de Jatahy forma part de Connexió Iberoamèrica, que agrupa sis propostes del festival procedents del Brasil, Mèxic, l’Argentina, Xile i Cuba. Parlamento, de les argentines Piel de Lava amb una actriu formidable com Pilar Gamboa (El tiempo todo entero), trasllada els mecanismes de la política a una nau que orbita al voltant d’una Terra en flames. La companyia xilena Bonobo torna, després de la sorprenent Temis, amb Estampida humana, una faula sobre la por i la descomposició dels vincles col·lectius.
Dos terços de creació catalana
La creació catalana aporta a la programació fins a 66 espectacles, el gruix de l’edició. Lluïsa Cunillé, Jordi Oriol, Jordi Casanovas, Victoria Szpunberg, Carlota Gurt, Ramon Madaula, Carmen Marfà, Yago Alonso o Mariona Esplugues mostren l’amplitud generacional de la dramatúrgia del país. El cartell reserva alhora un espai considerable a la dansa, el teatre visual, els objectes, la música i la performance i aquesta barreja ofereix una imatge prou fidel d’un certamen que fa temps que ha deixat de dependre només del text dramàtic, si és que en va dependre alguna vegada.
Entre les estrenes més rellevants hi ha Living & Leaving, amb què Marcos Morau i La Veronal inicien una trilogia sobre la vida entesa com un territori en transformació. Hi haurà bufes per les entrades. Xavier Bobés presenta EPITAP, una peça d’objectes sobre la mort i la memòria en què aquest creador desplega novament la seva profunda sensibilitat i la seva gran capacitat de projectar en els objectes allò que vol transmetre al públic. cabosanroque, uns altres genis, confronten el catàleg de conquestes de Don Giovanni amb una cançó de Bad Bunny a l’òpera experimental Mil tres, say cheese, i Agnès Mateus i Quim Tarrida examinen a Massacre la institució eclesiàstica de la mateixa forma crua, bestial, sense pietat i molt celebrada amb que van treure a la palestra el masclisme i la societat patriarcal a Rebota, rebota y en tu cara explota.
Cal parar atenció també a algunes de les estrenes que poden marcar l’edició d’enguany, abans que facin el viatge a la capital. Grans bardisses, del gironí Llàtzer Garcia, arriba avalada pel Premi Quim Masó; La solitud dels cossos celestes, de Ferran Joanmiquel i dirigida per Cristina Arenas, tots dos gironins, va obtenir el Premi Born i Ramon Simó dirigeix La força del costum, de Thomas Bernhard, amb Lluís Marco al capdavant d’un repartiment més que remarcable format també per Jordi Martínez o David Bagés. Pablo Messiez té una triple aparició en l’edició d’enguany del festival: hi estrenarà La forma humana, protagonitzada per Omar Ayuso i també hi presenta Personas, lugares y cosas, amb l’actriu Irene Escolar. Les estrenes, no cal que us ho digui, són com melons per obrir i tenen el seu risc. Tanmateix, la fitxa tècnica i la peça triada poden donar pistes de per on aniran els trets.
La vinculació gironina
Temporada Alta fomenta, com sempre, una relació especialment estreta amb la creació gironina. Dinou espectacles compten amb producció o participació destacada de professionals de les comarques de Girona. Mal Pelo, Xavier Bobés, Cabosanroque, Llàtzer Garcia i Jordi Casanovas comparteixen cartell amb projectes com Un mal normal, de Maria Jover i Gerard Franch o Cavitat F., d’Alba Ramió, a banda de les peces que ja hem citat anteriorment.
Del 19 al 22 de novembre té lloc l’anomenada “setmana dels programadors”, el Big Bang. S’hi concentren fins a una desena d’espectacles —quatre dels quals són estrenes— que visionarà el públic gironí, però també un bon nombre de programadors i agents internacionals. Peeping Tom, La Veronal i cabosanroque compartiran aquests dies amb Aurora Bauzà i Pere Jou, Àngel Duran o Aina Roca Mora. Les funcions són només una part de la trobada. L’objectiu és que els programadors coneguin els projectes i que les estrenes continuïn circulant quan el festival hagi acabat.
La programació continua amb l’ampliació dels formats habituals. Les lectures dramatitzades coproduïdes amb La Casa dels Clàssics recuperen textos de Víctor Català i Montserrat Roig, mentre que Lluís Homar presentarà a la Catedral un recorregut per diverses tradicions místiques. El cinema estableix correspondències amb artistes del festival: Salvador Sunyer i Vidal s’endinsa en el procés creatiu de Baro d’Evel a Qui som; Carla Simón filma Rocío Molina a Flamenco, i Sucia, de Bàrbara Mestanza i Marc Pujolar, trasllada a la pantalla una experiència que ja havia tingut forma teatral.
La transmissió apareix com un altre fil de la 35a edició del festival. Blaï Mateu Trias (Baró d’Evel) treballa amb el seu pare, Tortell Poltrona, a LAB: A la recerca de “Qui soc?”; María Muñoz i Pep Ramis (Mal Pelo) comparteixen escena amb els seus fills, i diverses obres tornen anys després per ser examinades des d’una edat i una realitat diferents. Fins i tot Non solum, de Sergi López i Jorge Picó, reapareix vint anys després de l’estrena. El festival també usa la seva pròpia història com un material actiu, capaç d’explicar què ha canviat en els artistes i en els espectadors.
Els espectadors joves també compten
Els espectacles familiars no han estat mai el punt fort de Temporada Alta. Tampoc d’altres gèneres, com les titelles –per infants o per adults- o el circ, que han tingut o tenen una presència més aviat testimonial, però s’ha de dir que generalment d’una gran qualitat. Els espectacles familiars d’aquesta edició cobreixen edats i experiències molt diferents, des de la primera visita al teatre fins a les funcions que poden compartir petits i adults. Llum, música, dansa i circ hi tenen més pes que el text en aquests espectacles.
Lumiero, de La Menuda, torna per segon any consecutiu després de la bona acollida de l’edició anterior. Recomanat a partir de dos anys, acompanya Lumiero, interpretat pel pallasso Pere Hosta, i la seva filla Lumina, encarnada per Jana Noguera, en un univers de llum, penombra, sons i moviment. La proximitat i l’absència de text permeten que la funció esdevingui una primera aproximació a l’escena sense necessitat d’explicar constantment als infants què han de veure.
Múcab Dans estrena Natzuri, una proposta per a nens de zero a cinc anys que combina dansa, música i tecnologia interactiva. El viatge fins a una illa construïda a partir dels records introdueix la memòria i el pas del temps mitjançant imatges i accions accessibles als més petits. També s’adreça a les primeres edats Alícia, el concert de les meravelles, de Ninnus, que trasllada l’univers de Lewis Carroll a una experiència musical de proximitat.
Per a un públic més ampli, la Companyia de Circ Eia presenta Secrets, interpretat per cinc acròbates i centrat en el pas del temps, la confiança i les relacions de grup. Delíric, de Jordi Purtí amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, acosta la música simfònica a la història de Cyrano de Bergerac. El programa també recupera la sempiterna El Petit Príncep, d’Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29, i inclou altra vegada Post-Clàssic, de Tortell Poltrona, un retorn a l’ofici del pallasso des de l’experiència d’una de les figures essencials del circ català.
Algunes observacions
El relleu en la direcció, malgrat tenir un caràcter plenament continuista, ha provocat algun canvi que cal veure si es consolida i que pot afectar la percepció que el públic té del festival. Temporada Alta ens tenia acostumats des de feia un bon grapat d’anys a presentar-se amb un curtmetratge d’autor, amb peces habitualment d’una qualitat notable, la gran majoria de les quals van ser ideades i dirigides per Salvador Sunyer Vidal (Nanouk Films fins 2021), tot i que també en va dirigir un el cineasta Isaki Lacuesta (La veu latent. Primer moviment, 2022). El curtmetratge era un element distintiu del festival, una peça gens menor que en modelava la imatge i feia les funcions de tràiler de presentació. Un seguit d’obres d’art per presentar el cicle que, en alguna ocasió, van ser premiades. Encara són recordats la ironia i el sarcasme gairebé vitriòlic de The pleasure Island (2016, ADG-FAD Grand Laus 2017), la bellesa mediterrània i fascinant de The song of the goat (2014 / guardó ADG-FAD Gold Laus 2016), La voz de España (2018) amb la inigualable Amaia interpretant Soy rebelde, de Jeanette, el corprenedor cant a la llibertat d’Aleixo Paz a L’incendi (2017, ADG-FAD Grand Laus 2018) o l’humor del duet format per Pol López i Oriol Pla al divertidíssim Les Étoiles (2024). En les dues darreres edicions hem trobat a faltar aquesta peça i els tràilers del festival han estat, ras i curt, convencionals.
Posats també a detectar canvis, en la roda de premsa de presentació també se’n va produir algun de curiós, com és la composició de la taula que presidia l’acte. Fins a l’any passat, a banda del director, abans Salvador Sunyer i després Narcís Puig, hi havia les primeres espases de les diverses institucions. La presentació del festival més important d’arts escèniques del país, juntament amb el Grec, és un reclam poderós per als freturosos de notorietat. La Generalitat i la Diputació de Girona acostumaven a ser representades pel conseller o consellera del ram i pel president, respectivament, a banda dels alcaldes de Girona i Salt. Enguany, la Generalitat estava representada per la Directora dels Serveis Territorials de Cultura i la Diputació de Girona, pel vicepresident quart i ponent de Cultura de l’organisme, Isabel Bernal i Jordi Camps, respectivament. Desinterès? Qui ho sap. També és cert que al pati de cadires n’hi havia més de buides que d’habitud, amb absències inesperades en un acte així, com ara la del mateix Salvador Sunyer o la del president del Patronat de la Fundació La Ciutat Invisible, Quim Nadal.
Una tria possible: 10 espectacles
