28 de setembre de 2022 | VERSIÓ DIGITAL ONLINE

TWITTER  ·  INSTAGRAM  ·  FACEBOOK  ·  PINTEREST  ·  YOUTUBE  ·  VIMEO

Una Callas apta només per a mitòmans

Dani Chicano

Era una vetllada molt esperada des que es va anunciar. L’actriu Monica Bellucci llegiria cartes i algun fragment de les memòries d’una de les dives més populars de la història de l’òpera, Maria Callas, acompanyada de la GIO Symphonia. El Festival de Peralada ja havia dut a l’auditori en alguna ocasió aquesta fórmula de lectura de texts a càrrec d’actors o actrius de cinema de primer nivell. Les dues darreres ocasions van ser en l’edició del 2009, que es va inaugurar amb The infernal comedy, en què l’actor John Malkovich va interpretar el paper del psicòpata austríac Jack Unterweger. Dues sopranos i una orquestra hi posaven el contrapunt musical a la truculència d’un personatge ideal pel registre interpretatiu de Malkovich. La més immediata, prou llunyana, és del 2014, quan Gerard Depardieu i Anouk Aimeé van llegir a l’enorme escenari de Peralada, sense cap més acompanyament, Cartes d’amor, d’A.R. Gurney.

Maria Callas, Lettres ét mémoires és una proposta amb dramatúrgia i direcció d’escena de Tom Volf, un cineasta alemany que sembla gairebé obsedit amb la figura de la soprano nordamericana. Volf és el director del documental Maria by Callas (2017) i l’espectacle que es va poder veure l’altre dia a Peralada no és més que la versió escènica del film. Aquesta devoció per la Callas li va aparentment en contra a Volf, tant en el documental com en la peça escènica, aconseguint possiblement l’efecte contrari al que busca.

Miquel González / Shooting

L’escenari, una enorme caixa negra, l’omple la GIO Symphonia -dirigida per Francesc Prat-, un sofà que sembla que és la rèplica del que disposava la Callas al seu domicili, a París, una làmpada, un gramòfon sobre una tauleta i una escampadissa de roses marcides pel terra. La proposta escenogràfica, elegant i un punt llòbrega, es completa amb la projecció sobre la caixa negra escènica, orquestra i intèrpret inclosos, d’algunes de les cartes manuscrites de la diva i fragments de les seves memòries. Estèticament resultava agradable. Tot els elements auguraven un espectacle notable, però les expectatives no es van complir.

L’emoció no va aparèixer per enlloc degut a una dramatúrgia plana. Volf és possiblement un gran coneixedor de la figura de Callas, un profund admirador de la diva, i potser per aquest motiu tot el que hi estigui relacionat li sembla d’un gran interès, però no és així. La vida personal i sentimental de Callas va ser complexa, però sense cap interès ni excepcionalitat, més enllà que el cercle en què es movia era el de les celebritats i, per tant, va ser carn de premsa rosa i no tan rosa. El retrat que es brinda de la soprano en aquesta peça és el d’una dona amargada i desil·lusionada, amb moments passatgers de felicitat, que aspirava a formar una família i ser una mestressa de casa, però que es va veure forçada per una mare severa a estudiar cant, descobrint així al món una veu singular i prodigiosa, que és el més remarcable en un personatge que va arribar a tenir una dimensió pública gegantina arreu del món – sense internet ni xarxes socials-, sotmesa a una pressió que detestava i, tanmateix, alimentava. És en aquesta repercussió i aquesta popularitat, en la construcció del personatge on, possiblement, caldria posar el focus plenament. No en la seva intimitat.  

Miquel González / Shooting

L’efecte de la imponent presència escènica de Monica Bellucci, guarnida per a l’ocasió amb un vestit de la pròpia Callas, va anar perdent intensitat a mesura que avançava la funció. No hi va ajudar un to impersonal i amb un punt d’afectació que es va tornar en monodia i lament continu. El material que tenia entre mans l’actriu, però, tampoc no ajudava. La peça inclou interludis musicals interpretats en directe, triats amb cura, amb intenció, com ara el preludi de l’Intermezzo de Cavaleria rusticana (Mascagni), la inevitable Casta diva (introducció) de Norma (Bellini) o fins i tot la interpretació íntegrament instrumental de l’ària E lucevan le stelle, de Tosca (Puccini), incloent transicions de la música en directe a música gravada que feien que, en equalitzar la música en directe per tal que el contrast no fos massa abrupte, perdés força i brillantor.

L’època de Callas al conservatori d’Atenes amb la professora Elvira de Hidalgo, el seu debut a Norma el novembre de 1948, les relacions complexes o inexistents amb la família, el casament amb Battista Meneghin, el daltabaix que va suposar el gener de 1958 la suspensió d’una funció de Norma a Roma, per una bronquitis, en què hi eren presents el president de la República i el mateix Bellini, que va provocar una tempesta mediàtica de grans dimensions en contra de la diva i de la qual no es va refer mai, la separació tempestuosa de Meneghin i la relació amb Onassis que, després de 8 anys, es va casar de manera inesperada amb Jackie Kennedy i, finalment, el declivi de l’artista i la soledat. Aquest és el recorregut de l’espectacle, només apte per a mitòmans.

Fotos: Miquel González / Shooting

Espectacle: Maria Callas, lettres et mémoires

Espai: Festival Castell de Peralada, 15 de juliol de 2022

Dramatúrgia i direcció: Tom Volf

Intèrprets: Monica Bellucci i GIO Symphonia

MÉS ARTICLES